IU BOHIGAS I BLANCH

Escrit de l'historiador i activista cultural saltenc Agapit Alonso, publicat al núm. 270 de LA FARGA (ABRIL 2010)
 
L’Iu Bohigas va néixer a Salt l’1d e maig de 1911, fill d’una família d’hortolans del Veïnat.

L’Iu va ser un home bo. Poc amant de la disbauxa, va tenir dues grans passions que varen donar sentit a la seva vida: Catalunya i els llibres.
De ben jove ja escrivia versos que enviava a la revista El Patufet. Més tard, amb l’Agustí Cabruja van publicar la revista El Poble de Salt, i poc després va començar a col·laborar a l’Autonomista dels germans Rahola a Girona. Primer publicant-hi poemes. Més tard, escrivint-hi editorials.

L’Iu, que era el mitjà de sis germans, va tenir la sort de poder estudiar per mestre. Durant la República va donar classes de català al Centre Republicà i més tard va organitzar una escola d’adults particular.

Poc abans de la guerra, va començar a sortir amb la Felipa, que seria la seva companya tota la vida. La guerra, l’exili, els camps de concentració, els van separar durant uns anys molt llargs i difícils. A l’exili, va aprofitar bé el temps i mentre treballava de peó o d’auxiliar administratiu al sud de França, es va treure el títol de mestre de català. Més tard, l’enyorat retrobament amb la que seria la seva dona, i el dur retorn plegats a casa seva, a Salt , l’any 1953, amb els seus dos fills.

L’Iu va ser un enamorat de la nostra llengua. De fet va ser el pioner a Girona i a Salt a fer classes de català durant la dictadura. Als anys 50, va organitzar el que seria possiblement el primer curs de català per correspondència que es va fer al país. Els seus fills encara guarden les butlletes amb les subscripcions dels alumnes d’arreu dels Països Catalans.

Fou un home amb molta bona memòria i quan es va retirar, passava les hores recopilant frases fetes i dites populars, escrivint versos i sobretot llegint. Fou un gran lector. Li agradava estar envoltat de llibres de tota mena, sobretot llibres d’assaig, en especial de llengua.

Els darrers anys, abans de la malaltia que se’l va endur l’any 2004, va escriure alguns poemes ben curiosos. En té un de més de cinc-cents versos (Plet per un rat, d’un gos i d’un gat) escrit només en monosíl·labs, de mots d’un sol cop de veu, que deia ell. És un bon exemple de la riquesa de la nostra llengua que ell tant va estimar.

Agapit Alonso i Pont

PARLEM D'HISTÒRIA

Escrit de l'historiador i activista cultural saltenc Agapit Alonso, publicat al núm. 268 de LA FARGA (febrer 2010)

Des de la mort del dictador i després d’un llarg temps en què els poders varen establir una manera de fer i presentar les coses..., només tenien ressò i semblaven bones aquelles que realitzaven els personatges més manejables de la comunitat. Afortunadament, després d’una generació podem recuperar la veritable història i les persones significatives de veritat del nostre poble que jo més d’una vegada havia reclamat des d’aquesta revista, tot dient que la història del nostre poble era molt més àmplia que no, solament, la que representaven d’una manera oficial. I això vol dir que l’ordre, la raó i la justícia són presents avui dia a Salt, i és bo per a una societat avançada i d’una normalitat democràtica. Un exemple ben clar ha estat l’acord de tots els grups municipals de donar el nom de Teresa Pons i Tomàs a un espai de la zona del Veïnat. Gràcies.

Iu Bohigas
L’Iu Bohigas i Blanch, mestre, va néixer a Salt l’1 de maig de 1911 i va morir el 2004. Fill de pares hortolans del Veïnat. De petit anava al col·legi particular del mestre republicà Pere Gallostra, al Veïnat.
Va estudiar magisteri i va exercir a Bonmatí l’any 1931. Però ben aviat va tenir problemes perquè el tarannà republicà, democràtic i de llibertat de consciència del mestre Bohigas no va agradar al fabricant i amo de la colònia de Bonmatí. Quan el mestre va treure la creu de l’aula, el cacic va moure els fils per treure Bohigas de lloc.

Bohigas va ser un membre actiu del centre republicà, que no era la seu solament d’un partit, sinó, el lloc de trobada de tots els republicans.

També era redactor del periòdic quinzenal “El Poble de Salt”, òrgan del Centre Republicà i més tard portaveu de la Joventut Republicana.

L’Iu Bohigas formà part del Consell Municipal de Salt, representant el Centre Republicà d’Esquerres a les eleccions del 19 d’octubre de 1936. Després va anar al front i allà també ve fer de mestre. Es va exiliar a França el 1939.

A mitjans dels anys 50 va tornar i començà les classes de català a Girona d’un manera clandestina.

L’Iu Bohigas és un clar exemple de lluita activa i d’amor al país de veritat malgrat les adversitats que sofrí al llarg de tota la seva vida, mai fàcil perquè era una persona amb una gran idea i que no es deixava manipular, i amb una voluntat de ferro. Els homes que iniciaren la campanya democràtica i republicana en el nostre poble que portà la república el 14 d’abril de 1931 van ser en llur majoria exdeixebles de Pere Gallostra, entre ells l’Iu Bohigas. L’escola del mestre Pere era una autèntica forja de ciutadans lliures de prejudicis confessionals, que haurien pogut determinar la fanatització de les diferents promocions d’alumnes. Lluny de les escoles on es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris.

Jo sempre he pensat que amb la restauració democràtica no se li varen donar tots els papers que mereixia un home d’aquestes característiques i els poders fàctics es van estimar més afavorir a  elements completament manejables o ninots. I bé, doncs, per tot això, per tots els mèrits que l’Iu tenia, que no són pocs, seria injust que soterréssim en la indiferència la memòria del ciutadà Iu Bohigas. Hi tenim un deure d’agraïment i fora bo que les autoritats del poble de Salt preservessin un espai públic per al mestre Iu Bohigas. És una urgència històrica.
Agapit Alonso i Pont

EL RETORN DE L'EXILI

Resum biogràfic  d'Iu Bohigas al capítol SOBRE EL RETORN D'ALGUNS EXILIATS (Josep Clara) del llibre "TEMPS DE POSTGUERRA. Estudis sobre les comarques gironines (1939-1955)" - Quaderns del Cercle d'Estudis Històrics i Socials - Girona 2000.

Nascut a Salt el 1911, Iu Bohigas Blanch va estudiar magisteri a Girona i l'exercí, durant un temps, a Bonmatí. Va ser redactor del setmanari El Poble de Salt, president del Centre Republicà i regidor de l'ajuntament en representació del Centre Republicà, entitat adherida a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la guerra va participar en l' ofensiva al front d'Aragó i s'afilià al PSUC.76

A França, després de sortir del camp de concentració de Setfonts, va residir a Perpinyà, Estagell i la Torre de França. El 1948, aprofitant el temps d' una malaltia, es va treure el títol de mestre de català, que li fou atorgat per Pompeu Fabra.

Arran dels viatges que familiars seus realitzaren a França per poder-s 'hi entrevistar, el sergent de la Guàrdia Civil de Salt el descrivia així, el 24 de novembre de 1948: "Bohigas fue de ideal izquierdista y simpatizante del funesto Frente Popular, siendo de regular conducta y desafecto al Régimen, marchó para Francia a la liberación de Gerona". En un informe anterior s'especificava que era "de ideas izquierdistas, aunque no se le conocen hechos delictivos".77

Va retornar a Salt el mes d'octubre de 1953.78 Professionalment treballà en el camp de les assegurances i en una gestoria. També oferia classes de català per correspondència i esdevingué el precursor dels professors de català gironins.

74. L'Autonomista, 29 de juliol de 1936.
75. AGCG. expedient 308/43, lli gall 568.
76. Per a una visió general , cf. X. PLANAS, "Iu Bohigas. El precursor dels professors de català".
Revista de Girona. 186 ( 1998), p. 16- 19.
77. AGCG, expedient 235/13, lligall 496.
78. AGCG. expedient 105/5, lligall 388.

IU BOHIGAS, EL PRECURSOR DELS PROFESSORS DE CATALÀ

Article de Xevi Planas, amb fotografies de Josep Ma. Oliveras, publicat al núm. 186 de la revista de Girona (Any 1998)

Al començament dels anys 30, el saltenc lu Bohigas, amb poc més de 20 anys, escrivia els articles editorials de l'Autonomista. A la meitat deis anys 50, en ple franquisme, ensenyava català per correspondència i es convertia en el precursor dels professors de català a l'àrea de Girona. Ara, als 86 anys, recorda els entrebancs que havia de superar el catalanisme en aquells moments difícils de la historia del país.

—L'ambient que va viure en la seva infantesa va ser favorable al desenvolupament del seu
catalanisme?

—En certa manera, sí. Vaig néixer a la part de Salt que toca a Santa Eugènia. Els meus pares eren hortalans. Cada dia anaven a Girona a mercat a vendre amb el carro, jo era el quart de sis germans. Primer vaig anar a col·legi al Veïnat de Salt i més tard em van portar al Grup Escolar de Girona, on vaig tenir de mestre el senyor Silvestre Santaló. Era un gran mestre, com el seu germà, que vaig conèixer més tard. Ens deixava que féssim les coses al nostre gust i a mi això m'anava molt bé. Sempre m'ha agradat molt escriure. Un dia em va venir a veure l'Agustí Cabruja. No el coneixia, però de seguida ens vam fer amics. A ell també li agradava escriure i era catalanista, com jo. Tots dos vam tirar endavant una revista en català, Poble de Salt, en la qual col·laborava en Pau Masó i algunes altres persones de Salt molt actives en aquell moment. El primer número de la revista va sortir el 13 de desembre del 1930. Jo tenia 19 anys i hi escrivia una secció en la qual parlava d'aspectes de la nostra Llengua. A la redacció de la revista, el 14 d'abril del 1931 hi va onejar la bandera republicana, en un moment en què a Girona encara no s'havia proclamat la República. Llavors a Salt hi havia una gran efervescència d'activitats culturals i polítiques. Acabada la guerra, l'Agustí Cabruja se'n va anar després a Mèxic i el vaig perdre de vista, ja no vam tomar a tenir contacte mai més.

—Vostè es va vincular ben aviat al Centre Republicà de Salt... 

—El meu sogre portava el cafè d'aquest centre, que era a la plaça de Sant Pere. Era un nucli molt dinàmic. S'hi feien moltes activitats: cinema, teatre, cursos, conferències... Recordo que hi havien vingut a fer conferències en Trabal, en Comorera... Vaig aprendre esperanto pel meu compte i fins i tot en vaig ensenyar al centre. Em vaig anar implicant molt en l'activitat del Centre Republicà.
Vaig arribar a ser el president d'ERC de Salt. A casa, eren molt catòlics i de vegades no sabien res de les activitats en les quals jo participava. De tota manera, el meu pare anava a missa perquè l'hi feia anar la mare, que era la que tenia un esperit més religiós. De petit, jo llegia el Patufet i hi vaig començar a publicar versos als catorze o quinze anys. Més tard, vaig escriure els articles editorials de L'Autonomista, perquè m'ho van demanar els germans Rahola, que s'encarregaven d'editar aquesta publicació. Devia ser a partir del 1932 o el 1933. Pràcticament vaig ser el primer a escriure en català a L'Autonomista. També hi publicava versos, perquè sempre m'ha agradat la poesia.

—Vostè volia ser periodista?

—Jo vaig estudiar a la Normal per fer de mestre. Vaig anar a fer el servei militar molt jove, però vaig treballar un temps de mestre a Bonmatí. També havia fet classes particulars a Salt i a Girona. A més, com que m'agradava escriure, col·laborava en diverses publicacions. Em sentia catalanista i em comprometia políticament en el que fes falta. Vaig ser regidor de Cultura de Salt al començament de la guerra, el 1936, abans d'anar al front. Però me'n vaig anar de seguida al front d'Aragó amb l'exèrcit popular. Llavors jo era del PSUC. Al front, hi ensenyava català als companys analfabets. Va ser una etapa molt dura. Vam anar reculant cap a Catalunya fins que vam arribar al camp de concentració de Setfonts, prop de Montauban. Vam estar-hi un temps llarg, sense fer-hi res de profit. En vaig poder sortir el dia que es va declarar la guerra europea. Llavors vaig anar a parar a Resiguères, prop de Perpinyà. Allà hi vivia una meva germana. Vaig treballar a la vinya i més tard vaig entrar d'administratiu a una oficina. El 1945, vaig anar a viure a Estagell. Vaig aprendre a anar en bicicleta, per poder-me desplaçar amb aquest vehicle amunt i avall. El 1948, em vaig retrobar amb la meva companya i ens vam casar per poders. Des del 1939, només ens havíem pogut veure una hora i mitja, una vegada que ella es va escapar per venir-me a veure. Aquells anys van ser duríssims.

—Quan van tomar cap aquí?

—El 1953, quan el nostre fill petit tenia tres mesos, vam tomar cap aquí. Ni a mi ni a la meva dona no ens agradava viure allà i pensàvem que si trigàvem gaire a tornar la mainada no voldria venir cap aquí, perquè ja se sentiria arrelada a aquella terra, amb el seu nucli d'amistats. El meu cunyat tenia unes oficines d'assegurances a Girona i em va poder donar feina. Després vaig treballar a la gestoria Paulí, fins que em vaig jubilar.

—No va poder exercir professionalment la seva vocació de mestre?

—No. A part de fer classes de català, també n'havia fet d'esperanto i de francès. Però no podia viure de fer classes. M'hauria agradat poder viure professionalment del magisteri. Tenia vocació de mestre. Però als de la meva generació la guerra ens ho va espatllar tot. Hem tingut molts problemes per viure i hem patit força maldecaps per arribar al final del mes. La guerra va ser molt dolenta, però la postguerra encara va ser pitjor. No teníem res per menjar.

—Com va aprendre el català?

—El vaig aprendre pel meu compte, a la Normal. El 1945, vaig patir una pleura i també vaig aprofitar el temps per treure'm el títol de mestre de català. En Pompeu Fabra, que vivia a Prada, relativament a prop d'on m'estava jo, me'l va donar i em va posar una molt bona nota. Jo volia que ell em fes classes. però justament llavors ell es va morir.

—Quan va començar a ensenyar català?

—Vaig començar a ensenyar català a la meitat dels anys 50. Vaig demanar permís a les autoritats franquistes del moment i no me'l van pas negar. Posava anuncis ais diaris de l'època oferint unes lliçons pràctiques de català per correspondència. "Aprenda a escribir correctamente el catalán, en casa, sin esfuerzo y en poco tiempo. Le informará Ivo Bohigas. Unión, 16. Salt (Gerona)", deia l'anunci que vaig posar a La Vanguardia, justament el 18 de juliol del 1956, coincidint amb el vintè aniversari de l'alçament de les tropes franquistes. Llavors em sembla que no hi havia ningú més que fes classes per correspondència, almenys a la banda de Girona. Fins i tot vaig arribar a tenir un alumne de Nova York. També em va escriure una vegada un autor de teatre de Cervera perquè li corregís una obra que després es va representar al Teatre Municipal de Girona.

Vaig tenir relació amb l'Albert Manent, en Miquel Arimany i altres intel·lectuals de Barcelona que es van posar en contacte amb mi en assabentar-se que jo feia classes per correspondència. També vaig fer classes al veïnat de Salt i als locals de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on vaig tenir d'alumnes en Francesc Ferrer i altres persones inquietes que treballaven i treballen pel país.

Iu Bohigas i Blanch va néixer a Salt el dia 1 de maig del 1911. Va cursar estudis de Magisteri i va treballar de mestre a Bonmatí. Va fundar la publicació Poble de Salt i va escriure, especialment articles editorials, per a L'Autonomista. Durant un breu període del 1936, va ser regidor de Cultura de l'Ajuntament de Salt, abans d'anar-se'n al front amb l'exèrcit popular. A la meitat deis anys 50, es va convertir en el precursor dels professors de català a l'àrea de Girona. Va ser el primer que en va ensenyar per correspondència i el primer que en la postguerra en va fer classes a Girona, al local de la Unió Excursionista de Catalunya, i a Salt, a la guarderia de la fabrica Gassol. 

Coincidint amb la celebració dels actes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'Ajuntament de Salt li va retre un homenatge i li va concedir una placa de plata el 8 de maig del 1986, en reconeixement de la seva fidelitat en la defensa i la divulgació de la llengua catalana.

ENTREVISTA A IU BOHIGAS

Portada: Lluís Mateu

Entrevista al Sr. Iu Bohigas
Periodista, ex-col·laborador de "El Poble de Salt" i soci actiu del "Centre Republicà".

Entrevista extreta del llibre EL POBLE DE SALT DURANT LA SEGONA REPÚBLICA, 1931-1936, de Josep Burch i Montserrat Vivern (Servei Municipal de Publicacions de l'Ajuntament de Salt - 1986)

1. Què va passar a Salt el 14 d'abril de 1931?

El gran esdeveniment del dia 14 d'abril es va saber a la tarda. Cap al vespre va sortir del Centre Republicà un grup de gent que formava una comitiva i va anar a prendre possessió de l'Ajuntament amb la bandera republicana, que ja era la de la I República. L'Alcalde de Salt va proclamar la República des del Centre Republicà, és tot el que recordo. El 3 de maig es va fer una festa, es van ballar sardanes a la Plaça del Veïnat, on hi havia el Centre Republicà. Va ser festiu, no va haver-hi cap aldarull, no va haver-hi cap violència.

2. Vostè creu que la línia seguida pel poble era la mateixa que va seguir la República a tot l'Estat, o creu que es pot parlar d'una evolució diferent?

No va ésser per a tot igual. Aquí les eleccions les va guanyar la candidatura republicana. En el conjunt de Catalunya també van guanyar les esquerres, concretament l'Esquerra Republicana. Hi havia llocs on van guanyar les dretes, de tendència monàrquica, però en el conjunt de l'Estat van quedar en minoria. O sigui que a les grans ciutats, a les ciutats importants de Catalunya, van triomfar les esquerres, millor dit els republicans.

Aleshores la República era una cosa que es veia venir, la República va vèncer per una elecció popular. No va haver-hi oposició, els que n'eren contraris van acceptar la voluntat del poble. Així va passar molt dolçament sense violència de cap classe enlloc, i aquí tampoc. No va haver-hi oposició violenta, va venir més tard, la violència, va venir més tard.

3. El Marquès de Camps era un gran terratinent, fins a quin punt la seva riquesa influïa en les decisions del poble?

Era l'amo, era un gran cacic, durant molts anys ell feia i desfeia. Tenia uns quants subordinats seus, gent distingida del poble ... com ara els metges, per exemple, el veterinari, gent de carrera que hi havia per aquí. Tots eren instruments del marquès, feien la política del marquès. Era de la Lliga, el partit de dretes que hi havia aleshores, catalanista, regionalista, i ell era l'amo aquí fins que va venir l'oposició dels republicans, que tenien el seu centre al Veïnat. El Centre Republicà era situat a la plaça i d'allí va sortir la candidatura republicana que va triomfar per primera vegada.

L'Esquerra Republicana va governar l'Ajuntament durant tot el període de la República, sempre va triomfar. En totes les eleccions que es van fer, sempre va triomfar l'Esquerra Republicana aquí a Salt.

4. Com eren les relacions entre la majoria republicana i la minoria de la Lliga?

Bé, bones, perquè justament a la Lliga hi havia com a cap de la minoria en Dídac Bover, músic bastant popular, que era molt manejable. Ell sempre deia que sí. Encara que ell representava la Lliga, com que es veien en minoria, no hi posava mai oposició. Havia sentit a dir als mateixos regidors republicans que era una oposició molt mansa la que feia la Lliga. Mai no va haver-hi violències.


5. Quina creu que fou la tasca més important que va realitzar Esquerra Republicana des de l'Ajuntament?

La tasca cultural. També durant el govern republicà es van posar les clavegueres a tot el poble, que no n'hi havia. Es van asfaltar els carrers, no tots, però molts. Aquí la República va venir molt dolçament, suaument, sense violències. Però les violències van venir després.


6. Era una força important, l'Anarquisme?

Aquí a Salt hi havia un nucli molt important de la CNT, el Sindicat Unic, era molt fort. De la província de Girona potser era el més fort que hi havia, fins i tot més que a Girona, almenys si no en quantitat en qualitat. Tot i que la majoria dels de la CNT votaven l'esquerra, els semblava que pels seus interessos, era millor abstenir-se. Venien moments d'eleccions i no feien propaganda contra l'esquerra, sinó, a favor de l'abstenció, i no votar, naturalment, era perjudicar l'esquerra. Perquè els que votaven, quan ho feien, votaven l'esquerra i si s'abstenien sortia la dreta. Així i tot, aquí a Salt, en les eleccions municipals i, fins i tot, a les de diputats sempre van guanyar les esquerres, excepte les del 1933. Els anarquistes deien que havien passat coses, topades, no pas aquí sinó en altres llocs i van fer aquesta propaganda de no votar. I va tenir les conseqüències: van donar el poder a la dreta.

De fet és això, després, va passar el que va passar ... els fets d'octubre, els fets de Barcelona, la República Catalana i la consegüent caiguda de la Generalitat.

Aquí també van tancar el Centre Republicà i el Floreal, que era el centre de la CNT, i Salt va quedar sense cap autoritat de caràcter polític. Van posar un governador nomenat des de Madrid. L'Ajuntament no el van pas destituir, va continuar funcionant, però naturalment era en una situació que poca cosa tenia a fer, amb els centres d'Esquerra i la CNT tancats. No va ser fins al mes de febrer del 1936 que van venir noves eleccions i va triomfar el Front Popular, i aleshores van tomar a obrir els centres, va tomar a ser com abans.

7. Quina va ser l'actuació de l'Ajuntament davant les diferents vagues sindicals?

Aquí, l'alcalde no s'hi va oposar, a les vagues, sempre es va posar al costat dels treballadors. Malgrat que alguns cops els membres de l'Ajuntament van fer la contra, sempre que van poder es van posar al costat dels vaguistes, gent que era de la CNT i també molts socis del Centre Republicà. Els més radicals ja no venien al Centre Republicà, portaven la direcció del Floreal; amb aquests no hi teníem tanta amistat. No obstant això, quan es veien venir els moments difícils ens ajudaven. Durant els fets d'octubre van venir els principals del Floreal al Centre Republicà a posar-se a la nostra disposició pel que pogués passar. O sigui que en els moments difícils ens ajuntàvem; ara, que després passava que tots anaven per les seves.

8. Quina era l'actuació entre els socis del Sindicat Únic i els del Centre Republicà?, quina relació hi havia entre ells?

A vegades eren prou amics, però quan feien propaganda de no votar, naturalment nosaltres no hi podíem estar d'acord.

A més a més sortien tres periòdics a Salt: el de l'Esquerra Republicana, que era «El Poble de Salt»; el de la CNT, que era el «Despertar»; i per últim «L'Amic del Poble».

9. Quin va ser el paper dels sindicats agrícoles a Salt?

Els sindicats agrícoles tenien poca força, ni tan sols se'n deia sindicat, se'n deia Gremi de Sant Isidre. També els hortolans tenien dos sindicats, però eren a Girona. Els pagesos tenien el Sindicat (Gremi) de Sant Isidre dominat pel Marquès de Camps, naturalment, i era un sindicat que ben poca cosa feia, d'actes públics no en feia cap.

10. Creu que hi havia una massa popular activa o apolítica desinteressant-se dels afers del poble?

Hi havia de tot en el Centre Republicà i en el Floreal; després hi havia el Casal Saltenc, que si bé no era de dretes, la majoria dels que hi anaven ho eren, de la Lliga. Doncs aquí es feien periòdics, hi havia biblioteca, s'impartien cursos, s'organitzaven molts actes. La immensa majoria que venia al Centre Republicà s'interessava pel cinema que es feia cada diumenge, pels dies que es feien sardanes ... Ara, sempre hi havia una minoria que anava a la Biblioteca i s'interessava per tot. La majoria anava al cinema, al cafè, a llegir el diari i si hi havia extraordinari assistia a les festes.

11. Quines associacions creu que van tenir un pes en la vida de Salt?

D'aspecte cultural va haver-hi entitats corals, grups de teatre al Centre Republicà, al Floreal i al Casal Saltenc, i abans del Casal es feia al Patronat de Sant Lluís (actual Ateneu Saltenc). Hi havia un orfeó dirigit per Dídac Bover. I també hi havia dues cooperatives, una al Veïnat i l'altra a Salt, que eren bastant importants.

12. Els grans problemes estatals, com influïren en la vida quotidiana?

De tot allò que passava a Espanya, Salt n'estava sempre al corrent, però el que passava a França o a Amèrica no interessava a ningú.

13. Quin era el funcionament intern del Centre Republicà? Qui li donava suport, els obrers o la petita i mitjana burgesia?

En el Centre Republicà hi havia un cafè, una sala d'actes, un cinema, i cada any es feia una junta nova. Les campanyes electorals es feien a base de mítings. En el Centre hi anaven més que res obrers, però també hi havia petita burgesia. En el Centre Republicà no tots eren de l'ERC, sinó que hi havia un grup que era socialista. Molts, la majoria, aquells que s'interessaven per la política eren d'Esquerra Republicana. Hi havia, però, socis del CR que no ho eren d'ERC.

L'IU A LA UEC

Al número 277 de la revista la Farga, a l'entrevista d'en Josep Cristòfol (En Josep sense por), llegim:

Un altre saltenc amb qui vaig tenir molta relació va ser l’Iu Bohigas. Va començar l’any 1956 o 57, quan a la UEC vam decidir organitzar cursos de català i l’Iu en va ser professor durant tres anys, després dels quals el vaig suplir jo mateix.

En una carta adreçada al secretari del l'Obra del Diccionari (6 d'agost de 1956), podem llegir al respecte:

En l’endemig, recullo la vostra suggerència d’enviar cartes a centres excursionistes del nostre país. Ja tinc l’adreça d’algunes d’aquestes entitats, puix que estic en relació amb la secció de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on donaré probablement ben aviat un curs de català.

PIONER A GIRONA

Al llibre Francesc Ferrer i Gironès. Un patriota al servei d'un poble (Fundació Josep Irla-El Punt, 2005) llegim:

1955, setembre. Assisteix al curs de llengua catalana que imparteix Iu Bohigas, organitzat per la Unió Excursionista de Catalunya, de Girona. És el primer curs que s’organitza després de la Guerra Civil a la ciutat de Girona.

Notícia del curs de l'any 1957. Diari Los Sitios

EL MEU AVI

Sempre que tinc al davant alguna cosa que té a veure amb el meu avi, em venen ganes de plorar. I és possible que se m’escapin les llàgrimes mentre escric aquestes quatre ratlles. És l’única persona que produeix en mi aquest efecte, malgrat que ja fa uns quants anys de la seva mort. I no són només les llàgrimes que una néta dedica al seu avi estimat, mentre recorda com la deixava jugar pacientment, i com li cantava cançons fent-la botar damunt dels genolls fins que s’adormia; no són només llàgrimes per la pèrdua de la figura de l’avi, sempre a casa entre els seus llibres i els seus diccionaris; davant l'escriptori amb els seus papers o davant la tele mirant el Barça, assegut al menjador pelant una taronja, mentre jo li tocava les venes de la seva mà arrugada: tan savi i tan tendre! Són llàgrimes de la néta que estimava el seu avi, és clar, però també són llàgrimes d’orgull, d’adoració, d’admiració i d’enyor. Són, sobretot, llàgrimes de nena petita, d’aquelles que brollen desconsoladament i no saps perquè. Espero que s’entengui que no pugui escriure un text més llarg sobre el meu avi, perquè em poso a plorar. Només les grans persones aconsegueixen fer plorar així quan no hi són. Només el meu avi em fa sentir d’aquesta manera.

Laura Bohigas Vendrell*

* Neta de l'Iu que va tenir cura de recopilar i ordenar la documentació del seu avi.

Article publicat al número 272 de la revista La Farga

IU BOHIGAS: UN HOMENATGE

Parlament del Tinent d'Alcalde d'Educació i Cultura, Miquel Berga, amb motiu de l'acte d'homenatge a Iu Bohigas per la seva fidelitat, defensa i treball en favor de la Llengua Catalana.

Aquest parlament es publicà al programa de la Festa Major de Salt de 1986, d'on l'hem extret.

La celebració d'aquest II Congrés Internacional de la Llengua Catalana ha estat el marc idoni perquè la Corporació Municipal decidís homenatjar algun saltenc que hagi mantingut una actitud de fidelitat, defensa i treball en favor de la llengua catalana. Havíem de buscar algú que amb la seva trajectòria personal hagués ajudat -juntament amb tants d'altres catalans- a fer possible que la nostra llengua no sigui avui objecte d'estudi de l'Antropologia Lingüística, sinó que, com ho prova la conferència de la senyora Berkenbusch, pugui ésser objecte d'estudis de sociolingüística. És a dir, una llengua viva que justament pel seu arrelament social planteja problemes interessants als sociolingüistes. Una llengua minoritària que demostra la seva capacitat de supervivència en una situació de llengües en contacte sense un estat i amb els esdeveniments històrics jugant-hi, massa sovint, en contra.

No ha estat difícil trobar unanimitat en la corporació quan s'ha suggerit d'atorgar un distintiu honorífic, en aquesta perspectiva, al Sr. Iu Bohigas i Blanch.

No ha estat difícil perquè en la trajectòria personal de l'Iu Bohigas tots hi detectem aquella sòbria, però tossuda i constant voluntat dels qui des de la dignitat personal han viscut "per salvar-nos els mots".

Ja des dels anys de la primera joventut, l'Iu comença amb companys com l'Agustí Cabruja -a qui fa uns mesos vàrem recordar aquí mateix- i d'altres l'aventura de publicar quinzenalment la que seria la millor revista de Salt dels anys trenta: "Poble de Salt". Una publicació no cal dir en català i amb unes inquietuds culturals que han de fer enveja i, potser, vergonya, als qui haguérem de viure 40 anys seguits de desert cultural. Deixeu-me llegir una mena d'editorial del primer número de la revista publicat el 13 de desembre de 1930, que il·lustra l'estat de salut cultural d'aquest poble 56 anys enrera:

El que segueixi els moviments de l'estat d'ànim del poble de Salt, haurà comprovat indubtablement que d'un quant temps ençà ha millorat notablement en el seu aspecte cultural; al "Centro Obrero de Cultura, Floreal", ultra les múltiples representacions teatrals realitzades, s'han portat a cap una sèrie de conferències; al "Centro Republicano de Salt" no s'han quedat endarrera organitzant igualment un cicle de conferències, altre tant ha ocorregut en l'estatge de les escoles cristianes.

Fa uns mesos una colla d'entusiastes de la cultura fundaren una entitat sota el nom força expressiu de "Grup Excursionista Germanor" amb el noble afany d'educar-se i educar a l'ensems a tot el jovent del poble física i moralment i a tal objecte procuren bastir una biblioteca -que prou falta fa al poble- on poder satisfer les seves ànsies.

No fa gaires dies, també portats per un esperit de germanor, un estol de joves aimants de les coses nostrades, han fundat un "Foment de la Sardana".

Doncs bé, nosaltres hem volgut donar un pas més en aquest aspecte. Cal considerar que Salt compta amb elements suficients per a fer una publicació local en les pàgines de la qual poder divulgar les coses que interessen al poble; i amb aquest afany desinteressat donem a la llum pública aquest portaveu amb el nom de POBLE DE SAL T, no dubtant de la bona acollida que el poble en general ens dispensarà. 

Andalla

En aquest primer número ja hi trobem l'inici de la passió per la llengua que l'Iu Bohigas ha mantingut fins avui. En una secció titulada "Pro-llengua vernacla", el jove mestre de 19 anys que llavors era l'Iu iniciava unes col·laboracions a la manera de les que Pompeu Fabra havia fet a la Publicitat al qual deia -Iu signava amb el pseudònim Pal·las- "al qual des d'aquestes columnes preguem que ens perdoni l'atreviment".

En tot cas els "atreviments" de l'Iu Bohigas per divulgar -normalitzar, en diríem ara- la llengua han continuat fins avui. Durant els anys trenta a la redacció de "Poble de Salt" des d'on onejà la Bandera Republicana el 14 d'abril de 1931, "quan encara a Girona no s'havia proclamat la República", com recordava el mateix Bohigas a l'Autonomista el 1933. Fins i tot, i m'és motiu d'entranyable satisfacció, com a regidor de cultura del nostre Ajuntament durant un breu període de 1936.

Després, el front, l'exili, els camps de concentració, l'implacable consolidació del franquisme i el retorn. Iu Bohigas torna al poble els primers anys 50. Culte, discret i respetuós torna a treballar en defensa de la llengua en una situació on les institucions públiques sabien que l'ajuntament polític comportava la renúncia a la pròpia llengua. On pretendre ensenyar català era un certificat automàtic de persona sospitosa i perillosa. On segons explicava en Josep Cristòfol que juntament amb en Pau Masó i l'Emili Serra han volgut comparèixer a l'Ajuntament per donar testimoni de moltes de les coses que estic dient, per obtenir permís per fer unes classes de català n'havien de dir "classes de toponímia" o trobar-se a parlar de literatura catalana s'havia de disfressar amb allò de les "Veladas Literarias".

En aquest context, l'Iu Bohigas fa les primeres classes de català de la post-guerra a Girona. Durant els anys 55, 56 i 57 és el professor de les classes que organitza la Unió Excursionista de Catalunya al local de les Ferreries Velles de Girona. El secretari de l'UEC, en Josep Cristòfol va substituir l'Iu, continuant les classes uns anys més.

Mentrestant, l'Iu inicia l'any 1956 1a seva aportació més original i potser la més efectiva en les condicions d'aquells anys: les classes per correspondència. A Gràfiques Bat li imprimeixen un fulletó on l'Iu descriu el seu mètode i les condicions d'inscripció. Per donar publicitat a les seves "Lliçons Pràctiques de Català per correspondència" posa petits anuncis als diaris de l'època,  naturalment en castellà. Així veiem com el 18 de juliol de 1956, Iu Bohigas celebrava d'una manera personal el 20è aniversari del "Alzamiento Nacional" inserint a "La Vanguardia" aquest anunci: "Aprenda a escribir correctamente el catalan, en casa, sin esfuerzo y en poco tiempo. Le informara Ivo Bohigas. Unión,16 Salt (Gerona)". Els anuncis s'anaven publicant a diversos diaris i a revistes catalanes de l'exili i, d'aquesta manera, per correspondència la passió per la divulgació i l'estudi de la Llengua d'Iu Bohigas arriba durant anys des de Barcelona als racons més inversemblants de Catalunya o a ciutats tan allunyades com Nova York.

Finalment -i per no fer-me carregós- voldria recordar que Iu Bohigas fou també la primera persona que féu classes de català a Salt després de la guerra. Fou durant l'any 1962, i les classes trobaren tota mena de dificultats. No fou possible fer-les ni al Patronat Parroquial i alumnes i professor s'hagueren de "refugiar" a la Guarderia de la Fàbrica Gassol gràcies a les gestions de la Srta. Magda Capdevila, autèntica animadora de la vida cultural a Salt durant aquells anys de la seva estada al poble. Algun alumne d'aquelles classes recorda encara com aquella activitat pedagògica era consentida però vigilada ritualment per la parella de la guàrdia civil.

Són alguns exemples d'una trajectòria i d'unes actituds clares, coherents, valentes i constants de fidelitat i defensa de la llengua. És per tot això que, havent recollit diversa documentació i testimonis personals, que vaig tenir l'honor de proposar al Ple de la Corporació l'atorgament de la placa de plata que preveu el Reglament Especial d'Honors i Distincions al Sr. Iu Bohigas i Blanch amb la següent inscripció: "L'Ajuntament de Salt al Sr. Iu Bohigas i Blanch, en reconeixement de la seva fidelitat i defensa de la Llengua Catalana". L'Ajuntament Plenari ho aprovà per unanimitat. Vaig proposar, també, que la placa es lliurés, excepcionalment, fora del Saló de Sessions per fer-ho coincidir amb els actes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Cedeixo, doncs, ara, la paraula al Sr. Alcalde i li prego que faci el lliurament de la placa.

Gràcies.
Salt, 8 de maig de 1986

DEL PERIODISME A LES CLASSES DE CATALÀ

Entrevista a l'Iu Bohigas publicada al PUNT DIARI el 21 de juliol, de 1985

A l'edat de setanta-quatre anys, Iu Bohigas gaudeix d'un merescut descans que transcorre plàcidament entre les poblacions de Salt i de Pineda. Un temps enrera, quan tot just acabava de complir els dinou i l'eufòria juvenil se sumava a l'efervescència d'un país il.lusionat amb una república que ja es començava a flairar, va participar, al costat d'Agustí Cabruja, en l'infantament del «Poble de Salt», que compartí al costat del «Despertar» i «l'Amic del Poble» la informació escrita d'uns anys tumultuosos previs a la guerra civil.

Tot s'inicià amb la caiguda de Primo de Rivera i la posterior renovació d'ajuntaments. A Salt, fou Emili Pibernat el que passà a ocupar el lloc de màxima responsabilitat en l'ajuntament; allà es trobà amb Bertomeu Muñoz, i entre els dos anà germinant la idea de crear un periòdic per a la nostra població. La idea va anar endavant i carregaren la tasca del seu naixement a les espatlles d'Agustí Cabruja, cadiraire de professió i autodidacte,  que a base d'un gran esforç personal havia aconseguit una formació intel·lectual gens menyspreable. 

L'Agustí Cabruja sabia que jo escrivia poemes i havia publicat alguna cosa a «l'Autonomista», el periòdic dels germans Rahola, i em demanà que l'ajudés en la realització d'aquell projecte. Era encara l'any 1930 quan traguérem el primer número al carrer; com que Emili Pibernat professava unes idees republicanes i Bartomeu Muñoz era partidari de la Lliga, els primers números tenien un caràcter políticament neutre, que a poc a poc s'anà decantant cap al costat republicà, fins a convertir-se en l'òrgan oficial de les Joventuts Republicanes de Salt.

PERIODICITAT VARIABLE

La periodicitat del «Poble de Salt» era en principi quinzenal, però les circumstàncies puntuals solien modificar-la habitualment. lu Bohigas solia responsabilitzar-se dels articles de caire polític i alguns comentaris de la vida social i cultural del poble. Sense les presses que imperen avui dia en els mitjans de comunicació i en el conjunt de l'activitat, aquells periodistes locals de principis dels trenta anaven confeccionant tranquil·lament els seus articles fins que tenien els quatre o vuit fulls del periòdic complets; llavors els portaven a la impremta i quan s'acabava la impressió sortia al carrer sense gaires maldecaps.

La part gràfica es cobria essencialment amb dibuix, ja que la fotografia no estava a l'abast d'aquest tipus de publicacions. Nosaltres teníem un col·laborador -li dèiem el «noi del mestre» - que es dedicava a fer caricatures molt gracioses de personatges de la població. Es deia Ramon Moreno i firmava amb el pseudònim de «Noi». De tota manera, aquelles publicacions eren quasi essencialment de lletres, que la gent devorava  àvidament, contràriament al que passa avui dia, que preval absolutament la imatge, fins al punt que el lector es mareja quan veu un bloc de lletra compacte sense «estampes» intercalades.

Ja s'ha dit que el «Poble de Salt» compartia la seva influència pública amb el «Despertar» i «l'Amic del Poble». El primer era de la CNT i es publicava fonamentalment en castellà, amb inclusió d'algun article en català. «L'Amic del Poble» sortia al carrer sense cap tipus de signatura que permetés identificar els seus progenitors. No arribàrem a saber exactament qui el feia, tot i que per les concepcions ideològiques que normalment s'hi exposaven, es veia clarament la seva vinculació amb la Lliga. Es publicava íntegrament en català, igual que el «Poble de Salt».

L'activitat periodística d'Iu Bohigas fou més aviat curta, ja que s' inicià a principis dels trenta, i amb  l'esclat de la guerra es va veure obligat a anar al front.

No foren sis anys sinó quatre, ja que amb el «bienni negre» els dos anys que la República fou governada per les dretes, degut a la política d'abstenció que portaren alguns sindicats en les eleccions del 33, algunes publicacions foren clausurades i entre elles «el Poble de Salt» i «el Despertar». Amb el triomf del front d'esquerres, el febrer del 36, aparegué de nou la possibilitat de sortir al carrer, però pocs mesos després es produí l'aixecament militar i tots els projectes se n'anaren en orris.

Paral·lelament vaig mantenir col·laboracions amb «l'Autonomista» durant l'any 34, fins que es produïren els Fets d'Octubre. A partir d'aquell moment vaig deixar de publicar-hi res.

Entre els molts fets curiosos que provocaren l'aventura de publicar periòdicament, Iu Bohigas ens en destaca uns de lligats amb la capacitat crítica dels contrincants. Tant el «Despertar» com el nostre periòdic s'imprimien a la mateixa impremta. Una vegada entregats els originals, era normal que els membres d'una i altra redacció es dirigissin al lloc on els imprimien per poder veure les proves i fer-hi les correccions que encara fos possible. Quan hi anaves, miraves, evidentment, les teves,  però tampoc no resultava estrany que et trovessis apilonades damunt la taula les proves de l'altre diari; llavors no podies resistir la temptació i li donaves alguna ullada. Això havia provocat situacions molt divertides, fins al punt de sortir publicada primer la crítica que no l'article que s'havia criticat.

AMOR A L'ART

El concepte de publicitat que impera en una societat de consumisme avançat com la nostra no té res a veure amb el que passava a principis dels trenta. En aquella època els periòdics no aconseguien sobreviure gràcies als requadres publicitaris que s'inclouen actualment enmig de les planes d'informació, sinó que ho feien a través dels diners de la venda i de les aportacions personals que es poguessin produir per part de persones o de grups amb afinitats ideològiques. «El Poble de Salt» es venia a 15 cèntims l' exemplar, i amb això   anaven tirant. També cal dir que la redacció treballava per amor a l'art, ja que no veien ni un ral pels articles que escrivien. Periodisme aficionat, periodisme olímpic que continua mantenint-se en moltes de les publicacions locals que van fent la viu-viu per aquestes terres. Al front hi estigué poc, i tan aviat com va poder traspassà els Pirineus per coll d'Ares,  passà per Prats de Molló i enfilà terres franceses. Després d'un temps en un camp de refugiats,  aconseguí la llibertat per anar a !reballar i va dirigir-se cap a la zona dels Pirineus Orientals. A França vaig fer un curs de català per correspondència que havia organitzat el mestre Pompeu Fabra, que encara era viu. Va passar quinze anys per terres del francès fins que va decidir tornar a passar a l'altra banda del Pirineu. A la tornada les coses estaven molt canviades i l'afició periodística d'altres èpoques la deixà guardada en el rebost. Mentrestant, continuà cultivant la seva afició literària a través de poemes que sortien publicats a calendaris, programes de festes o bé restaven inèdits.

Una vegada instal·lat de nou aquí vaig dedicar-me essencialment a l'ensenyament del català, en considerar que era una de les millors maneres en què podia treballar. El primer intent fou el d'organitzar uns cursos de català per correspondència, que no tingueren massa èxit, principalment per les dificultats que ens posaven contínuament les autoritats de l'època. Posteriorment iniciàrem uns cursos de català a la U.E.G. (Unió Excursionista Gironina), en què participaren moltes persones, algunes de les quals actualment tenen una certa rellevància en la vida pública d'aquest país. 

Durant aquests darrers anys, Iu Bohigas s' ha entretingut amb un exercici literari ben curiós: la confecció d'una faula de més de 500 versos escrita exclusivament amb monosílabs «Plet per un rat, d'un gos i un gat» ha estat un exercici de llenguatge molt interessant i que m'ha omplert moltes hores.

ENTREVISTA (PUNT DIARI 8 de maig de 1986)

Avui al vespre, al local de les Bernardes, l'Ajuntament de Salt retrà un homenatge a Iu Bohigas i Blanch, al qual lliurarà una artística placa com a premi per la seva fidelitat a la llengua catalana. Iu Bohigas va ser, probablement, el primer que va organitzar classes de llengua catalana després de la guerra, l'any 1956, en plena dictadura franquista. Acabava de tornar d'un llarg exili a França i ja es posava de nou al servei de la cultura i del poble, quan la policia encara trucava de tant en tant a casa seva per comprovar si havia desaparegut del seu domicili. A més, l'Iu Bohigas havia estat fundador de la revista titulada "El Poble de Salt", l'any 1930, juntament amb l'Agustí Cabruja. I havia col·laborat a "L?Autonomista" escrivint articles de política.

Iu Bohigas i Blanch

Organitzador de les primeres classes de català de la postguerra, rebrà avui un homenatge a Salt

- S'esperava aquest homenatge?
- No, i puc dir que m'ha sorprès l'acord de l'Ajuntament.
- És de suposar que li agrada?
- Home, no diré pas que em desagradi, però potser hi hauria altres persones que s'ho mereixerien més que jo.
- Vostè té alguna carrera?
- Sí, jo vaig fer el magisteri, però vaig exercir molt poc. Només vaig fer de mestre a Bonmatí, un temps abans de la guerra.
- De què feia, doncs, quan va esclatar la guera?
- Treballava interinament a l'Ajuntament de Salt, a l'oficina que en deien de Consums, que era un impost municipal.
- I això de la revista titulada "El Poble de Salt", què?
- Sí, la vaig fundar amb en Cabruja l'any 1930.
- Quin caire tenia?
- Primer era independent, però en arribar la República es va convertir en el portaveu de la Joventut Republicana, i després de l'Esquerra Republicana.
- Fins quan va durar?
- Fins als fets d'octubre del 1934.
- I va escriure en algun altre lloc?
- Sí, vaig ser redactor del diari "L'Autonomista", amb en Dàrius Rahola.
- Què tal era en Dàrius, com a director?
- Era molt tractable i tenia molta mà esquerra.
- I què hi escrivia, vostè?
- Jo feia articles de caire polític, sobre la situació d'aquell moment.
- De quin partit era?
- D'Esquerra Republicana, encara que quan vaig anar al front, pel novembre del 36, ja era del PSUC.
- I ara?
- Ara no sóc de cap.
- Bé, parlem de les seves classes de català. Com les va organitzar?
- Sí, se'm va acudir que podia fer classes de la nostra llengua per correspondència, tal com es feia amb altres idiomes i matèries.
- Quan va ser?
- A mitjan 1956. Vaig posar uns a nuncis a "La Vanguardia" i a "Destino".
- I s'hi va apuntar molta gent?
- Una vintena de tot Catalunya i també de fora.
- De fora?
- Sí; catalans que vivien a Mallorca, a l'Aragó i fins i tot un de Nova York.
- Hi hagué represàlies?
- No, perquè jo mateix vaig anar a presentar a la "Delegación del Ministerio de Educación" si ho podia fer i em varen contestar que no hi havia pas cap llei que ho prohibís.
- I classes personals amb alumnes?
- També en vaig fer aviat. El de la botiga "La Moda", de la plaça del Vi, que era de la Junta de la Unió Excursionista de Catalunya em va venir a buscar perquè fes un curs, aquell mateix any o el següent. Ell també havia llegit el meu anunci a "La Vanguardia".
- Recorda els alumnes que tenia?
- Una vintena de nois i noies. Entre ells hi havia l'actual senador Francesc Ferrer.
- On les feia?
- Al mateix local de la U.E.C., al carrer de les Ferreteries Velles.
- No els varen dir res?
- No. Només que la policia venia alguna vegada a casa, perquè en tornar de l'exili l'any 1953 em vaig presentar al govern civil.
- I ara no escriu res?
- Sí, però només per a mi. Ara mateix tinc una narració en vers, feta només amb monosílabs.

I l'Iu Bohigas en llegeix un tros francament ben escrit. Qui s'anima a publicar-los?

Pere Madrenys (PUNT DIARI, 8 de maig de 1986)

BIBLIOTECA IU BOHIGAS

El 30 d'abril de 2011 es va batejar la biblioteca de la Coma Cros com a Biblioteca Pública de Salt Iu Bohigas. El nou nom és el resultat d'una moció que IPS va presentar al ple de l'Ajuntament.

Aquesta moció va ser presentada a petició de la comissió Iu Bohigas formada per Ramon Torramadé, Agapit Alonso, Jordi Artigal, Emilia Hors, Pau Galvez, Roger Torramadé, Joan Anton Lopez, Rosa Sala i Rosa Bagué, que va creure oportú que la nova Bilbioteca dugués el nom d'un saltenc reconegut. La intenció era d'homenatjar l'1 de maig de 2011, en el centenari del seu naixement, a aquest literat i mestre saltenc que fou regidor de cultura fins que va anar al front de la Guerra Civil i després a l'exili.

El bateig, tot i que estava programat per Sant Jordi, es va fer el dia 30 d'abril, i inaugurava, alhora, una exposició preparada per les netes del mateix Iu Bohigas que repassava fragments de la seva vida i de la seva obra. 

Tot seguit reproduïm les paraules que en Miquel Bohigas va adreçar als assistents a la inauguració:

La família de l’Iu Bohigas agraïm a tots els que ens van acompanyar a l'acte de reconeixement a l’Iu. El dia 27 de juliol de 2011 va fer set anys que ens va deixar i el dia 1 de maig celebrarem els cent anys del seu naixement. I enmig d’aquestes dates tan assenyalades, el dia 29 d'abril es va posar el seu nom a la magnífica biblioteca de Salt.

Volem agrair a l’Ajuntament i per extensió a tot el poble de Salt, que acceptessin la proposta de posar el nom de l’Iu a aquest espai, proposta presentada pel regidor Sr. Muñoz a instàncies de la comissió Iu Bohigas.

El nostre agraïment més sincer també a tots els membres d’aquesta comissió, i en especial a l’amic Agapit Alonso. No voldríem deixar passar l’ocasió de recordar aquí que fou el malaguanyat Ramon Torramadé qui va tenir la brillant idea de posar el nom d'Iu Bohigas a la biblioteca: no hi podia haver millor manera d’homenatjar-lo.

Pel que fa a l’exposició, hem de dir que ha estat un treball molt familiar, bàsicament dels nets de l’Iu: de la Laura, que fa uns anys va recopilar i ordenar la documentació del seu avi, d’en Miquel que ha ajudat a muntar l’exposició, i sobretot de la Roser i de l’Anna, que l’han dissenyat i portat a terme.

Una exposició senzilla, humil i discreta. Com el seu avi. Feta amb pocs recursos, però ben feta. Com la feina de l’Iu. Esperem que qui la visiti sàpiga apreciar aquesta senzillesa de les coses fetes amb el cor, i que tot plegat ajudi a conèixer una mica qui va ser l’Iu Bohigas.

Per acabar, envoltats de llibres i com a homenatge a tots el que els fan possible, voldriem citar una frase de l'Iu Bohigas, que mentre preparàvem l’exposició, vàrem trobar escrita en un paper, a dins del vell diccionari Fabra:

Gràcies al treball i a l’esforç dels nostres escriptors i lingüistes, els catalans posseïm avui una llengua literària apta per a l’expressió de tota mena d’idees i sentiments, rica, dúctil, flexible, dolça i precisa.

Reportatge fotogràfic de Pep Caballé

MOCIÓ PER AL RECONEIXEMENT D’IU BOHIGAS I BLANCH

En Ramon Muñoz i Salló, regidor de l’Ajuntament de Salt, en representació del grup municipal Independents per Salt i Iniciativa per Catalunya Verds, i a proposta de la Comissió Iu Bohigas i Blanch presenta la següent moció:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS:

Iu Bohigas i Blanch neix a Salt l’1 de maig de 1911. Fill d’hortolans del Veïnat va estudiar magisteri i va exercir de mestre a Bonmatí. Amb 19 anys fundà la revista “El poble de Salt” conjuntament amb Agustí Cabruja, i el primer número sortí al carrer el desembre de 1931, moment en què a Salt hi havia una gran efervescència d’activitats culturals i polítiques.

La memòria històrica de Salt va lligada a la biografia d’aquest home enamorat de Catalunya, de Salt i de la llengua catalana, i que va proclamar el seu catalanisme i la seva filosofia democràtica al llarg de la seva vida.

Iu Bohigas i Blanch va ser Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Salt a l’any 1936, fins que va esclatar la guerra i va anar al front. Va viure una part de la seva vida a l’exili a França, i quan als anys 50 va retornar a Salt  va ser precursor dels professors de català a l’àrea de Girona i Salt.

El 8 de maig de 1986, en el marc de la celebració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’Ajuntament de Salt li va retre homenatge per la seva fidelitat, defensa i treball a favor de la llengua catalana.

Iu Bohigas i Blanch és un exemple de clara actitud democràtica, home d’arguments coherents, de postulats valents i de defensa de la llengua. I ho és per a tots els saltencs i saltenques en la mesura que hem recollit els fruits de la seva voluntat sòbria però constant per tal que la llengua catalana hagi demostrat la seva capacitat de supervivència.

Salt té, encara avui dia, diversos reptes, necessitats, preocupacions,..., però cal no perdre la memòria de que de Salt, al llarg del temps, n'han sortit persones que han fet grans aportacions al nostre poble i més enllà.

Recordar és, per tant, ensenyar a tothom allò que ha estat i allò que és Salt, allò que som i allò que volem ser. I ho podem fer amb la coherència en les actuacions que emprenem en el dia a dia. I també amb el reconeixent a persones o fets que d’una manera o altre volem que ens identifiquin.

L’any que ve es compleix el centenari del naixement d’Iu Bohigas i Blanch. És el moment que el poble de Salt estengui aquest reconeixement a tota la ciutadania saltenca de forma perdurable en el temps. I la millor manera és posar nom a un equipament públic municipal que estigui en sintonia amb el personatge que volem recordar.

Per tot l’exposat es proposa al ple de l’Ajuntament de Salt l’adopció dels següents acords:

1. Aprofitar que l’any 2011 es compleix el centenari del naixement d’Iu Bohigas i Blanch per fer un reconeixement d’aquest saltenc il·lustre i estendre’l  a la població de Salt.
2. Aprofitar el període  entre la Diada de Sant Jordi i la del Primer de Maig (dia del seu naixement) per realitzar una exposició a la biblioteca municipal sobre la seva vida i obra.
3. Cloure l’exposició i les iniciatives engegades amb motiu del centenari del seu naixement posant el nom d’Iu Bohigas i Blanch a la Biblioteca Municipal de Salt .
4. Comunicar aquest acord a la seva família.

Salt,  9 de maig de 2010.

Ramon Muñoz i Salló

La moció va ser aprovada a la sessió ordinària del Ple Municipal de l'Ajuntament de Salt del dia 17 de maig de 2010