DEL PERIODISME A LES CLASSES DE CATALÀ

Entrevista a l'Iu Bohigas publicada al PUNT DIARI el 21 de juliol, de 1985

A l'edat de setanta-quatre anys, Iu Bohigas gaudeix d'un merescut descans que transcorre plàcidament entre les poblacions de Salt i de Pineda. Un temps enrera, quan tot just acabava de complir els dinou i l'eufòria juvenil se sumava a l'efervescència d'un país il.lusionat amb una república que ja es començava a flairar, va participar, al costat d'Agustí Cabruja, en l'infantament del «Poble de Salt», que compartí al costat del «Despertar» i «l'Amic del Poble» la informació escrita d'uns anys tumultuosos previs a la guerra civil.

Tot s'inicià amb la caiguda de Primo de Rivera i la posterior renovació d'ajuntaments. A Salt, fou Emili Pibernat el que passà a ocupar el lloc de màxima responsabilitat en l'ajuntament; allà es trobà amb Bertomeu Muñoz, i entre els dos anà germinant la idea de crear un periòdic per a la nostra població. La idea va anar endavant i carregaren la tasca del seu naixement a les espatlles d'Agustí Cabruja, cadiraire de professió i autodidacte,  que a base d'un gran esforç personal havia aconseguit una formació intel·lectual gens menyspreable. 

L'Agustí Cabruja sabia que jo escrivia poemes i havia publicat alguna cosa a «l'Autonomista», el periòdic dels germans Rahola, i em demanà que l'ajudés en la realització d'aquell projecte. Era encara l'any 1930 quan traguérem el primer número al carrer; com que Emili Pibernat professava unes idees republicanes i Bartomeu Muñoz era partidari de la Lliga, els primers números tenien un caràcter políticament neutre, que a poc a poc s'anà decantant cap al costat republicà, fins a convertir-se en l'òrgan oficial de les Joventuts Republicanes de Salt.

PERIODICITAT VARIABLE

La periodicitat del «Poble de Salt» era en principi quinzenal, però les circumstàncies puntuals solien modificar-la habitualment. lu Bohigas solia responsabilitzar-se dels articles de caire polític i alguns comentaris de la vida social i cultural del poble. Sense les presses que imperen avui dia en els mitjans de comunicació i en el conjunt de l'activitat, aquells periodistes locals de principis dels trenta anaven confeccionant tranquil·lament els seus articles fins que tenien els quatre o vuit fulls del periòdic complets; llavors els portaven a la impremta i quan s'acabava la impressió sortia al carrer sense gaires maldecaps.

La part gràfica es cobria essencialment amb dibuix, ja que la fotografia no estava a l'abast d'aquest tipus de publicacions. Nosaltres teníem un col·laborador -li dèiem el «noi del mestre» - que es dedicava a fer caricatures molt gracioses de personatges de la població. Es deia Ramon Moreno i firmava amb el pseudònim de «Noi». De tota manera, aquelles publicacions eren quasi essencialment de lletres, que la gent devorava  àvidament, contràriament al que passa avui dia, que preval absolutament la imatge, fins al punt que el lector es mareja quan veu un bloc de lletra compacte sense «estampes» intercalades.

Ja s'ha dit que el «Poble de Salt» compartia la seva influència pública amb el «Despertar» i «l'Amic del Poble». El primer era de la CNT i es publicava fonamentalment en castellà, amb inclusió d'algun article en català. «L'Amic del Poble» sortia al carrer sense cap tipus de signatura que permetés identificar els seus progenitors. No arribàrem a saber exactament qui el feia, tot i que per les concepcions ideològiques que normalment s'hi exposaven, es veia clarament la seva vinculació amb la Lliga. Es publicava íntegrament en català, igual que el «Poble de Salt».

L'activitat periodística d'Iu Bohigas fou més aviat curta, ja que s' inicià a principis dels trenta, i amb  l'esclat de la guerra es va veure obligat a anar al front.

No foren sis anys sinó quatre, ja que amb el «bienni negre» els dos anys que la República fou governada per les dretes, degut a la política d'abstenció que portaren alguns sindicats en les eleccions del 33, algunes publicacions foren clausurades i entre elles «el Poble de Salt» i «el Despertar». Amb el triomf del front d'esquerres, el febrer del 36, aparegué de nou la possibilitat de sortir al carrer, però pocs mesos després es produí l'aixecament militar i tots els projectes se n'anaren en orris.

Paral·lelament vaig mantenir col·laboracions amb «l'Autonomista» durant l'any 34, fins que es produïren els Fets d'Octubre. A partir d'aquell moment vaig deixar de publicar-hi res.

Entre els molts fets curiosos que provocaren l'aventura de publicar periòdicament, Iu Bohigas ens en destaca uns de lligats amb la capacitat crítica dels contrincants. Tant el «Despertar» com el nostre periòdic s'imprimien a la mateixa impremta. Una vegada entregats els originals, era normal que els membres d'una i altra redacció es dirigissin al lloc on els imprimien per poder veure les proves i fer-hi les correccions que encara fos possible. Quan hi anaves, miraves, evidentment, les teves,  però tampoc no resultava estrany que et trovessis apilonades damunt la taula les proves de l'altre diari; llavors no podies resistir la temptació i li donaves alguna ullada. Això havia provocat situacions molt divertides, fins al punt de sortir publicada primer la crítica que no l'article que s'havia criticat.

AMOR A L'ART

El concepte de publicitat que impera en una societat de consumisme avançat com la nostra no té res a veure amb el que passava a principis dels trenta. En aquella època els periòdics no aconseguien sobreviure gràcies als requadres publicitaris que s'inclouen actualment enmig de les planes d'informació, sinó que ho feien a través dels diners de la venda i de les aportacions personals que es poguessin produir per part de persones o de grups amb afinitats ideològiques. «El Poble de Salt» es venia a 15 cèntims l' exemplar, i amb això   anaven tirant. També cal dir que la redacció treballava per amor a l'art, ja que no veien ni un ral pels articles que escrivien. Periodisme aficionat, periodisme olímpic que continua mantenint-se en moltes de les publicacions locals que van fent la viu-viu per aquestes terres. Al front hi estigué poc, i tan aviat com va poder traspassà els Pirineus per coll d'Ares,  passà per Prats de Molló i enfilà terres franceses. Després d'un temps en un camp de refugiats,  aconseguí la llibertat per anar a !reballar i va dirigir-se cap a la zona dels Pirineus Orientals. A França vaig fer un curs de català per correspondència que havia organitzat el mestre Pompeu Fabra, que encara era viu. Va passar quinze anys per terres del francès fins que va decidir tornar a passar a l'altra banda del Pirineu. A la tornada les coses estaven molt canviades i l'afició periodística d'altres èpoques la deixà guardada en el rebost. Mentrestant, continuà cultivant la seva afició literària a través de poemes que sortien publicats a calendaris, programes de festes o bé restaven inèdits.

Una vegada instal·lat de nou aquí vaig dedicar-me essencialment a l'ensenyament del català, en considerar que era una de les millors maneres en què podia treballar. El primer intent fou el d'organitzar uns cursos de català per correspondència, que no tingueren massa èxit, principalment per les dificultats que ens posaven contínuament les autoritats de l'època. Posteriorment iniciàrem uns cursos de català a la U.E.G. (Unió Excursionista Gironina), en què participaren moltes persones, algunes de les quals actualment tenen una certa rellevància en la vida pública d'aquest país. 

Durant aquests darrers anys, Iu Bohigas s' ha entretingut amb un exercici literari ben curiós: la confecció d'una faula de més de 500 versos escrita exclusivament amb monosílabs «Plet per un rat, d'un gos i un gat» ha estat un exercici de llenguatge molt interessant i que m'ha omplert moltes hores.