dilluns, 27 de novembre del 2023

Reflexions del moment

Article publicat a l'Autonomista el 27 de juny de 1934

En el debat parlamentari d’abans d’ahir, Miquel Maura va confessar que reconeixia haver comès error en creure que l’autonomia de Catalunya afavoriria la creixença del separatisme. Ara s’adona prou que ço que fomenta el dessig d’independència dels catalans, no és pas el reconeixement d’unes llibertats nacionals i d’unes facultats autonòmiques. És davant la incomprensió centralista que el sentiment nacionalista dels catalans s’exacerba i el separatisme es nodreix. Però el problema de Catalunya –problema de llibertat– no serà mai comprès per les dretes reaccionàries que avui imperen a Espanya. Obtinguèrem l’Estaut mentre regiren els destins d’Espanya les esquerres republicanes i socialistes. En advenir un canvi de situació política a Espanya, en pujar al poder les dretes de Lerroux i de Gil Robles, les llibertats de Catalunya es trobaren amenaçades. El conflicte promogut per la Llei de Contractes de Conreu, és la substantivació de la incompatibilitat entre una Espanya reaccionària i una Catalunya dignament autònoma, democràtica i liberal.

Parodiant una frase cèlebre, podríem dir que Catalunya serà esquerrista, o no serà. Sí més no, en períodes de domini de les dretes, Catalunya no respirarà aires de llibettat. Que és com dir que romandrà somorta. I si Catalunya necessita per a la seva plena vida nacional una ànima esquerrista, enamorada de la llibertat i la justicia, no viurà pas tranquil·la si ha de mantenir relacions més o menys estretes amb governs de Madrid a base de lerrouxisme, agrarisme, populisme i monarquisme. Va errat qui cregui que Catalunya s’avingui a viure sempre amb l’ai! al cor. Els catalans som gent de seny. I la gent de seny vol que se’ls respecti.

Per a català nacional, un nacionalista de Catalunya, no era gaire agradable de constatar l’esllanguiment de l’entusiasme catalanista en aquests darrers mesos. Hom arriba a sospitar que sota aquest son de l’entusiasme no hi havia un afebliment real de l’esperit de catalanitat. Se notava com si oblidéssim el fons de les nostres coses, no tenint ja necessitat de cridar i de manifestar-nos sorollosament. Però no. El sentiment patriòtic dels catalans no s’havia apagat gens ni mica. No hi havia flama, però el caliu es conservava ben roig entre les cendres d’una època de calma. L’atac darrer, el fall del Tribunal de Garanties ha estat el buf que ha arraconat la cendra i ha abrandat el caliu. Ja tornem a tenir flames. Les apagarà algun vent geliu? O, pel contrari, cremaran   totes les noses que s’oposin al pas del nostre poble, camí de la llibertat? 

Vivim moments trascendentals i decisius. És qüestió de saber-ne treure profit. 

 Iu Bohigas 



dissabte, 5 d’agost del 2023

Lírica

Lírica

Al volgut amic S. Dabàu Caussa, cordialment

–––––––––––––––––––

Frisança, anhel, fretura,

mon cor sentint amor, com trist plorava!

Perdut ja en la malura,

ni l’alta serra brava

l’encanta, ni la mar amb s’aigua blava.

Llavors tendres poesies

mon estre ara fecond amb senzillesa

cantava d’…

riblertes de puresa

mostrant tots llurs encants i suàu bellesa.

Per què ma estèril lira

no entona ja aquells himnes de dolçura?

Cap ninfa ja no em mira,

ni brolla nota pura

de l’arpa abans espill de formosura.

Oh, musa que m’escoltes!

Per què no em dons fulgència inspiradora?

Per què infinites voltes,

per mi sorda en tota hora,

ta vèu m’abandonat, dolça i sonora?

I un jorn quasi melangiosa

mon ànima es queixava dissortada,

suàu música harmoniosa

de nàiade estimada.

Així em cantà deixant-me-la extassiada:

“Desitjes, oh poeta! que a l’home commogui

amb himnes gloriosos o tristos ton arpa?

Doncs, posi altres fils, en lloc de ses cordes,

que del fons arrenquis sensible de l’ànima …

Veuràs que bé que plora,

Veuràs que bé que canta.” (1)


Iu Bohigas i Blanch

Veïnat de Salt, 10 de febrer de 1928

(1) De Ventura Ruiz Aguilera




Agraïm als familiars de Salvador Dabau Caussa que ens hagin lliurat el document original d'aquest poema, escrit quan l'Iu Bohigas tenia 17 anys. Possiblment l'Iu i en Salvador es van conèixer quan estudiaven Magisteri.

dimarts, 27 de juny del 2023

Passejada literària, homenatge a Iu Bohigas

El passat 22 d’abril, la Biblioteca Iu Bohigas, en col·laboració amb l'Oficina de Català de Salt, va organitzar la sisena passejada literària a Salt, en el marc de la campanya “Al Gironès llegim”.  Com que en aquesta ocasió la caminada estava dedicada a Iu Bohigas, em van proposar que hi col·laborés fent-ne el guiatge, atès la meva condició de fill de l’homenatjat; proposta que vaig acceptar de molt bon grat. 

La passejada va transcòrrer per alguns carrers del Veïnat, i vam aturar-nos en alguns punts determinats, vinculats a la vida del meu pare, per llegir-hi els textos que havíem preparat per a l’ocasió. 

L’Iu Bohigas era fill de Salt, d’una família d’hortalans del Veïnat concretament. Per això, tot sortint de la Biblioteca ens vam dirigir cap on hi havia hagut can Ridaura, la seva casa natal. Allà vam llegir Blat segat, un poema primerenc, de quan tenia poc més de quinze anys, i un fragment del Plet per un gat d’un gos i un gat, un del seus darrers poemes que va escriure ja al tram final de la seva vida. Es tracta d’una faula en vers en rims d’un cinc i tres de deu i mots d’un sol cop de veu de més de cinc-cents versos que li portà alguns anys de feina i on l’Iu va fer palesa la riquesa de la nostra llengua usant només monosíl·labs.

 Ara, can Ridaura ja no existeix; la van demolir als anys setanta per construir-hi un bloc de pisos, just on ara hi ha el Carrer de les Teixidores. Com a reconeixement a la classe obrera de Salt, i en especial a les teixidores que ara donen nom al carrer, vam llegir un fragment de Vista panoràmica, l’editorial del Poble de Salt que l’Iu va escriure l’l de juliol de 1933:" […] Salt, 1933. Cinc milers i escaig de vides humanes. A mitja hora, la ciutat ensunyada de les gestes heroiques. Ací, fums de xemeneia i repicaments de martell. Vestits blaus. Dones emborrades. Al primer cop d’ull, tot vulgar monotonia activa d’un nucli industrial. Però, sota els vestits blaus dels homes i els vestits emborrats de les dones, hi batega quelcom. […] Dintre el moviment obrer, el poble de Salt té renom d’insurgent. Els faistes catalans consideren que hi tenen un baluard inexpugnable. Els pares de familia de la veïna capital, quan llurs criatures no els volen creure, els parlen d’aquelles dones tan terribles de Salt. Però, què hi ha d’exacte en tot això? De moment, molta fantasia, car no hem d’oblidar que […]els obrers i les obreres de Salt no han arribat mai a un desenllaç de tragèdia com en tantes poblacions d’arreu d’Espanya. En els dos anys que van de República i de lluita de sindicats, a Salt no ha caigut una sola víctima ni s’ha disparat cap tret. […]I les obreres i els obrers de Salt, ja en plena República, han irromput més d’un cop a la veïna capital en manifestacions de protesta subversiva.[…] Vet ací, doncs, el motiu de la nostra mala anomenada". Aquest fragment el vam llegir a la Travesssera de Sant Antoni, a tocar del mur de can Mulleres, l’única mostra que en queda d’aquella fàbrica on tantes dones emborrades, tantes teixidores i filadores hi devien viure dures jornades de treball.

Tot seguit vam enfilar cap al carrer de la Unió per aturar-nos davant del núm. 16, on havia viscut la meva mare, Felipa Costabella, amb els seus pares i el seu germà. Unió, 16, aquesta era l’adreça que portaven les cartes que el meu pare va escriure a la meva mare al llarg dels dotze anys que van haver de viure separats, primer per la guerra i després per l’exili. Davant de la casa dels meus avis vam poder llegir alguns fragments de les cartes que l’Iu va escriure des de l’exili a la meva mare. Com que durant els primers anys va haver d’escriure les cartes en castellà, per allò de la censura franquista, vaig escollir alguns fragments de les darreres lletres que ja estan escrites en català. El dotze de febrer de 1948 l’Iu escrivia des de’Estagell: "Ara gairebé podem donar per segur que enguany celebrarem junts la diada del nostre aniversari (tots dos eren nascuts l’1 de maig). Per fi el nostre somni esdevindrà realitat. Malgrat el temps que hem perdut, no dubto que serem molt feliços. Començarà per a nosaltres una nova vida, que sabrem embellir amb el nostre amor". Al cap d’un mes d’aquella carta va rebre la primera trucada de la Felipa: "En efecte, em va semblar que estaves mol emocionada –tant, al menys, com jo mateix– quan vares telefonar-me el dilluns de la setmana passada. No n’hi havia per menys, tanmateix, si tenim en compte que era el primer cop, després de 9 anys, que ens “sentíem”. Que no serà, doncs, el dia que ens veiem.

Però, a causa de les dificultats i els entrebancs per obtenir els permisos i els papers necessaris, el retrobament encara es va retardar uns mesos molt llargs. El sis de maig de l’any 1948, escrivia: "Si tot va bé, vers el dia 15 o 16 d’aquest mes tindràs tots els papers que et fan menester. Espero, doncs, que aleshores serà qüestió de pocs dies perquè el nostre casament sigui un fet. I que, un cop casats, t’estendran fàcilment el passaport per poder venir ací". Però no va ser tan fàcil i, després d’haver-se pogut casar per poders, encara van haver d’esperar uns mesos perquè es produís l’enyorat retrobament. En una altra lletra fa esment a unes fotos que li havia enviat la meva mare: "En una de les darreres cartes hi havia dues fotos teves. Totes m’han fet molt de plaer. Sobretot aquella en què estem tu i jo sols, tirada ara ha fet 12 anys". Es tracta d’una foto de l’any 1936 on tots dos estan asseguts a la biblioteca del Centre Republicà, a la plaça del Veïnat. Al dors de la foto la meva mare hi havia escrit: "Record de l’últim 14 d’abril passat junts i feliçment". No es van retrobar fins a finals de l’any 1948, quan la meva mare per fi va poder anar a viure amb ell a França. 

Uns anys més tard, l’any 1953, en retornar de l’exili, ens vam establir tots plegats a la mateixa casa, al núm.16 del carrer de la Unió; al cap d’uns anys ens vam traslladar al núm. 23 del mateix carrer, en una casa propietat del flequer Pau Masó, bon amic del meu pare. Aprofitant l‘avinentesa que la passejada es feia la vigilia de Sant Jordi, vam llegir el poema Les tres roses, uns versos que l’Iu havia publicat al Poble de Salt

 Després ens vam dirigir cap a la plaça del Veïnat on hi havia hagut dos llocs que també van marcar la seva vida: la casa on el mestre Pere Gallostra, el senyor Peret, hi tenia l’escola, i el Centre Republicà. A l’escola del senyor Peret l’Iu hi va aprendre de lletra … i alguna cosa més. Veiem que en deia el deixeble del seu mestre:"[…] Un mestre, per sostraure’s una mica a les imposicions del clericalisme aleshores imperant, necessitava revestir-se d’un veritable esperit de sacrifici. Dedicar tota l’existència a l’educació de la mainada proletària, sense altre emolument que la mensualitat individual d’una trista pesseta, és ja acció i abnegació que frega l’heroisme. I no altra cosa que això fou la vida del senyor Pere Gallostra. Quan el mestre de l’Estat, per mor de la retribució mesquina que se li donava, s’ajupia generalment, arreu del teritori d’Espanya, a les exigències de la triple aliança oligàrquica regnant, el gest d’un home que s’exposava a les amonestacions sense vaselina de qualsevol inspector carcunda perquè no ensenyava prou “catecisme” als alumnes de la seva escola, és un gest que es podria qualificar, sense hipèrbole, de veritable gesta liberal. […] Els que assistirem a les seves classes ens adonem avui del gran bé que rebèrem d’un mestre que, si més no quan a per tot arreu es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris, sabia pujar el nostre esperit lliure de prejudicis confessionals que haurien pogut determinatr la fanatització de mantes promocions de joves […]" Aquest text està extret de l’article Un homenatge, on Iu Bohigas demanava a l’Ajuntament d’aleshores que donés el nom de Pere Gallostra a un carrer de la Vila. No va ser fins haver recuperat la democràcia que aquell desig del meu pare es va fer realitat. 

Aprofitant que erem davant del local que havia estat el Centre Republicà, vam llegir uns fragments del l’article Les banderes republicanes de Salt, que l’Iu havia escrit al Suplement Literari de l’Autonomista de l’any 1933. També hi vam llegir uns passatges de Catalanisme l’editorial del Poble de Salt de l’agost del 32 que, malgrat el temps transcorregut, a més d’un ens va semblar d’una actualitat innegable. 

D’allà vam fer cap al carrer del Sol, ara carrer de la Indústria. Al capdavall del carrer, a la cantonada amb el carrer de Sant Antoni hi ha can Gil, la casa on la família del meu pare es va traslladar després de deixar can Ridaura. En aquella casa, a banda d’haver-hi escrit segurament molts dels escrits a què ens hem referit, l’Iu també hi havia fet classes; en una altra carta li preguntava a la meva mare: "No saps si encara són a casa les taules i bancs que tenia a la meva escola de vespres? I els meus llibres es conserven bé?". Una preocupació, els llibres, gairebé una dèria, que no va deixar mai d’estar present a la seva vida i que no podia haver tingut una millor recompensa que haver posat el seu nom a la Biblioteca del seu poble. 

Vam acabar el recorregut al carrer de l’Agustí Cabruja, amic de joventut del meu pare i amb qui van tirar endavant la revista El Poble de Salt. Allà vam llegir un fragment de l’escrit que l’Iu va fer quan van batejar el carrer amb el nom del seu company: "Fent abstracció de les col·laboracions espontànies […]”El Poble de Salt” el redactàvem, pràcticament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant en tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d’impremta. La resta, articles, poesies, gacetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d’ell"

Ja a la Biblioteca, vam tancar l’acte llegint uns fragments de l’opuscle on l’Iu explicava l’objecte i el mètode de les seves Lliçons Pràctiques de Català per Correspondència, una de les primeres iniciatives per ensenyar el català que es van poder fer a Catalunya, a mitjans dels anys 50. 

 No voldria acabar aquest escrit sense agraïr l’assistència a tots els que van acompanyar-nos aquell matí pels carrers del Veïnat, i en particular a les lectores i lectors que van posar veu als escrits del meu pare, amb un reconeixement especial als alumnes de català, pel seu esforç per llegir els textos, bo i superant les dificultats pròpies de llegir una llengua que aviat també serà la seva. La meva gratitud també per a la Ingrid i a la Belén per la idea de dedicar la passejada d’enguany al meu pare i per tot el seu suport. 


Fotografies de la passejada
(Instagram @bibliotquesdesalt)