dissabte, 28 de gener del 2012

UN HOMENATGE

Editorial d' El Poble de Salt del 28 de gener de 1933*


Dins el vinent mes de març s'escaurà el primer aniversari de la mort del que en vida fou, durant més de quaranta anys, mestre particular del Veïnat, el senyor Pere Gallostra. El sol fet d'haver-se dedicat a les tasques docents durant prop de mitja centúria, ja bastaria perquè no li manqués el reconeixement i l’admiració de tots els ciutadans del nostre poble. Però cal tenir en compte, encara, les circumstàncies que caracteritzaven l'època en què exercia el magisteri el senyor Gallostra. No existia la llibertat de consciència que avui existeix. Un mestre, per a sostraure's una mica a les imposicions del clericalisme aleshores imperant, necessitava revestir-se d'un veritable esperit de sacrifici. Dedicar tota una existència a l'educació de la mainada proletària, sense altre emolument que la mensualitat individual d'una trista pesseta, és ja acció i abnegació que frega l'heroisme. I no altra cosa que això fou la vida del senyor Pere Gallostra. Quan el mestre de l’Estat, per mor de la retribució mesquina que se li donava, s'ajupia generalment, arreu del territori d’Espanya, a les exigències de la triple aliança oligàrquica regnant, el gest d'un home que s'exposava a les amonestacions sense vaselina de qualsevol inspector carcunda perquè no ensenyava prou «catecisme» als alumnes de la seva escola, és un gest que es podria qualificar, sense hipèrbole, de veritable gesta liberal. Parem esment en una realitat: Els homes que iniciaren i sostingueren la campanya democràtica i republicana en el nostre poble, són en llur majoría ex-deixebles del senyor Pere Gallostra. ¿Què significa això? Suposem que tothom sabrà donar-s'hi resposta. Els que assistírem a les seves classes ens adonem avui del gran bé que rebérem d'un mestre que, si més no, quan a pertot arreu es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris, sabia  pujar el nostre esperit lliure de prejudicis confessionals que haurien pogut  determinar la fanatització de mantes promocions de joves. No hem d'examinar ací els mètodes pedagògics d'un home que exercia la seva  professió amb tota la fe i amb tot l’entusiasme. Cinquanta anys enrera no es podien exigir els coneixements didàctics i paidològics que avui es requereixen a tot educador.

En la crítica de l'actuació d'un mestre com el Sr. Pere Gallostra, seria censurable que descendíssim al detall i ens oblidéssim d'albirar la magnífica perspectiva total de l’obra en conjunt. I bé, doncs; per tot això, per tots els seus mèrits contrets, que no són pocs, per la seva tasca benedictina i benemèrita a través de quatre dècades i escaig, seria injust que soterréssim en la indíferència la memòria del ciutadà Pere Gallostra. Hi tenim un deure d'agraïment.

En un règim de liberalisme i democràcia com ens trobem, cal homenatjar com es mereixen els ciutadans que es distingiren en llur labor per a provocar-lo. És precís tributar un homenatge digne dels seus mereixements al que en vida fou el mestre Sr. Pere Gallostra. S'acosta la data del primer aniversari del seu dolorós traspàs. ¿Per què en tal dia el nostre digníssim Ajuntament no podria donar el nom de Pere Gallostra a un carrer de la nostra localitat?

¿Per què alguns dels que foren deixebles seus no podrien retre-li tribut de commemoració en un acte que es podria celebrar en el Centre Republicà, del qual fou soci fundador el Sr. Pere Gallostra? Nosaltres ja hem exposat la nostra opinió. Al nostre digníssim Ajuntament, sobretot, toca ara, si la creu encertada, de recollir i encarrilar la suggerència nostra. -IU BOHIGAS.


*Observem que la data de la portada d'aquest número és 28 de gener de 1932, quan havia de ser 28 de gener de 1933

dissabte, 14 de gener del 2012

SI ELS NOSTRES OBRERS FOSSIN CULTES ...

Editorial d' El Poble de Salt del 14 de gener de 1933 *
 
Tot i l'actualitat palpitant dels darrers esdeveniments revoltosos, preferim no comentar-los directament. Tan sols els tocarem de biaix com a reforç dels conceptes que desenvoluparem a continuació.

No volem moure'ns avui de l'àrea limitada de la nostra localitat. En aquest poble de Salt també es desenrotllen assumptes de gran interès pel comentarista d'un periòdic local. I assumptes totalment atenyents a la classe treballadora.

La vinguda de la República possibilità la ràpida reorganització dels sindicats obrers. A Catalunya, la tradició anarcosindicalista d'abans de la Dictadura preponderà novament en la direcció de les organitzacions proletàries. Circumstàncies diverses barrejaren, ja de bell antuvi, en els comitès directius, individus que s'havien distingit, en la primera època sindical, per llur tasca assenyada a favor de la Confederació, i individus de significació extremista que, per audàcia, acabaren a la llarga per ésser els únics rectors de les masses obreres catalanes. El caràcter messiànic del nostre poble contribuí notablement a bandejar els directors responsables del nostre organisme confederal. La gent s'havia imaginat que la República era com una panacea universal que ens portaria de cop i volta una felicitat paradisíaca. I, naturalment, aviat es produïren els desenganys. Instigats barroerament per les propagandes demagògiques dels extremistes, ben tost es desfermaren els ímpetus continguts dels que patien fam i set de justícia. La bona fe i el malestar dels treballadors foren camp adobat per a la ràpida ascensió dels energúmens sense escrúpols que aspiraven al governament exclusiu del proletariat de la nostra terra. Es fàcil l'explotació sentimental d'una massa culturalment poc elaborada. Els moviments vaguistes i sediciosos continuats exacerbaren de mica en mica els ànims dels eterns desposseïts. A la qual cosa col·laborava ben cautament la reacció patronal. Qui aleshores va voler-se oposar als procediments de violència estèril que preconitzaven els elements radicalistes de la F. A. I., per mèrits contrets que portés a sobre va ésser arraconat d'una manera fulminant. Amb la publicació del conegut manifest dels «Trenta», la C. N. T. passava a ésser arma absoluta de les apetències dels verbalistes del trasbalsament social. Ja no tingueren a dins ningú que els fes nosa. Ja pogueren lliurar-se sense entrebancs a la preparació de tota mena d'assaigs d'acció directa i de revolució social. Les veus sensates dels foragitats eren apagades pel brogit «revolucionari» de les hosts de Bonaventura Durruti. El poble treballador, embrutit per les prèdiques dissolvents dels seus ídols del moment, estava assedegat de «sang i fetge». Però aviat, sortosament, en gran part d'ell no es féu esperar el retorn a la serenitat i la sensatesa. I, impossibilitats de contrarestar encara el guirigall derrocador dels menys serens i capacitats, molts foren els obrers que paulatinament anaren posant-se al marge de la lluita reivindicativa. El balanç de la Confederació en aquest període de predomini faista no pot ésser més catastròfic. L'organisme sindical gairebé desfet. Les cotitzacions gairebé nul·les. Els ànims desil·lusionats. La massa socialitzant de la República a cada pas entorpida. La «Soli» amb una cinquena part dels seus lectors primitius.

I bé: ¿quina actitud han vingut observant els obrers i les obreres del nostre poble, des de la proclamació de la República ençà? Primerament, com les de pertot arreu, fundaren llur organització única. La cosa anava bé. L'organització única, el sindicat únic, la veritable i absoluta unió proletària preconitzada per Marx i Engels, és una cosa magnífica. Però aquesta comunió dels treballadors en un mateix organisme, no ha d'ésser imposada brutalment. Ha d'ésser provocada per mútua simpatia, pel convenciment general que només la perfecta unió pot donar jornades de triomf a la classe obrera. En un principi aquest convenciment existia. La necessitat d'un agrupament compacte, era convicció de tothom. Però, perquè el bloc no s'esberlés, era precís que ningú no volgués imposar la seva ideologia particular als altres. Calia mantenir una impoluta democràcia sindical. Allò que es venia predicant, que en els sindicats únics hi cabien tots els assalariats, no havia de resultar una mera paraula. Ningú no havia d'abusar de la incultura de la massa i de l'estratègia d'uns lloc directius, per a fer proselitisme particularista dintre els sindicats. Començar per plantar cara, amb aires de reptador, a les autoritats democràtiques i liberals del poble, era una solemne i perniciosa follia. Voler-se posar fora de la llei, no era cap cosa necessària ni lògicament profitosa. I, no obstant, a casa nostra com en tants altres llocs, moltes coses que no s'havien de fer, es practicaren, i moltes altres que s'havien de verificar, es deixaren en oblit . La fúria pseudorevolucionària ho envaïa tot, i els obrers del nostre poble no se n'escaparen.

En el sindicat de l'art tèxtil i fabril d'aquesta població, es produí una escissió lamentable, que desplaçà, perniciosament, els objectius i les energies de la lluita sindical. ¿Per què es verificà semblant rompiment? Hi ha qui acusarà tot seguit de traïdors i de venuts a la patronal, a uns individus. No li donem ni li neguem la raó. Però, ¿i la massa que els seguí, separant-se del sindicat únic? ¿Per què aquesta massa trencà la primitiva unió? ¿Per què fou possible que uns pocs individus, de desacreditada conducta obrerista, arrosseguessin darrera seu un nombre tan crescut d'obrers que des del primer dia militaven en el sindicat únic? ¿Hi ha algú que pugui sostenir que la democràcia sindical i el respecte a totes les ideologies es guardà regularment dins l'organització?

I, per tant, ¿hi ha algú que s'atreveixi a donar tota la culpa a uns «mals companys» que abandonaren el sindicat? Els tòpics i les excuses contra el pròxim, no guareixen res, obreres i obrers amics. És millor adonar-se que els «mals companys» tenen múltiples causes per a justificar llur obligadíssim comportament. De vegades per arranjar una qüestió, és precís saber començar reconeixent el «mea culpa ».

Però, ens havíem desviat del fil de la nostra «conversa». Una vegada efectiva la referida secessió del nostre element assalariat de les fàbriques de filats i teixits, l'objectiu de la batalla proletària es desenfoca precipitadament.

La brega queda establerta ben aviat exclusivament entre els dos sindicats existents. Des de l'insult i la «matonada» fins a la contradicció sistemàtica de les iniciatives del contrari (!!!), no es deixa res per verd. Mentrestant, la burgesia reposa tranquil·la i riu per sota el nas. El motiu fútil d'unes festes intersetmanals és l'espurna que encén una baralla acarnissada i eterna entre els obrers del sindicat únic i els obrers del sindicat local. Aquests, a mesura que els altres incrementen llur tàctica xivarrista i dinamitera, es van agafant cada dia més a la levita del patró. Uns i altres posen en la palestra suïcida un ímpetu i una perseverança que és increïble que contra la burgesia sàpiguen esmerçar mai. Els més petits conflictes esdevenen, per mútua tossuderia, problemes insolubles i enverinats. ¿I on anirem a parar? ¿No ens serà gens alliçonadora la darrera revolta comunista llibertària que ha regat de sang una vegada més mants carrers de Barcelona i altres poblacions de Catalunya i d'Espanya? ¿Seguirem per «saecula saeculorum» amb els procediments nefands que ens vilipendien i ens dessagnen i esterilitzen? Ah! Sí els nostres treballadors fossin cultes!... Si no portessin arrapats a la consciència uns dogmes fanatitzadors que els aniquilen i els ceguen!... Si la llum diàfana de la raó reposada imperés en ells i no els enterbolís el raciocini la cortina opaca que ininterrompudament els han anat teixint uns mercenaris a sou del vergonyant reaccionarisme borbònic!. .. Si els nostres obrers fossin cultes, ¿no els hauria dit res el fet que homes com Pestanya i Foix i Clara, que havien estat llurs capdavanters en l'època passada i a les primeries de la present, hagin estat amenaçats de mort per llur no conformisme amb la campanya de la F. A. I.? ¿I no els diria res l'assassinat a sang freda d'uns agents de l'autoritat que ja havien caigut exànimes, i el dispars criminals contra la multitud diumengera que es passejava confiadament per les Rambles barcelonines? ¿I tampoc no els faria obrir els ulls el fet d'haver estat detingut Garcia Oliver amb dues mil pessetes a la butxaca i en companyia de bombes i de pistoles? Nosaltres creiem que si la ignorància i el fanatisme no impedissin a molts dels nostres companys proletaris de llegir tota mena de premsa i de literatura, creiem que aquests nostres companys reconeixerien ben prompte llurs errors i atzagaiades i es disposarien tot seguit a seguir els viaranys del seny i de la raó que menen, ells únicament!, al benestar i a la victòria. Cessi ja la palestra intestina entre camarades d'explotació. De banda totes les rancúnies i que vingui l'encaixada franca i cordial. Amunt els cors! Rectifiquem sincerament uns i altres. Prou dèries de «sang i fetge». Prou obcecacions nihilistes. «Cessi el diàleg de les pistoles»!, que cridava Àngel Pestanya. Unió, comprensió, respecte, serenitat, seny: CULTURA!

Iu Bohigas

*Observem que la data de la portada d'aquest número és 14 de gener de 1932, quan havia de ser 14 de gener de 1933