L'Iu Bohigas havia après el català de forma autodidacta, sobretot llegint i estudiant les Converses filològiques del Mestre Fabra, ja que llavors l'ensenyament, tant a l'escola com a la Normal, on va estudiar per mestre, era en castellà. Fruit d'aquest auto-aprenentatge, als anys 30 l'Iu ja feia classes de català al Centre Republicà del Veïnat. Un dels seus alumnes, en Pau Masó, ho recordava així en una entrevista: “Prop del 1931, amb el mestre Iu Bohigas i en el Centre Republicà, repàs definitiu i satisfactori de llengua catalana i noves lliçons d'esperanto.”
Però el servei militar primer i la guerra després van estroncar la seva carrera docent, ja que llevat d'un semestre a l'escola de Bonmatí, no va poder exercir mai més de mestre com ell hauria volgut.
Anys més tard, a l'exili del sud de França, l'Iu va estudiar per obtenir el títol de professor de català. Heus aquí com va viure l'obtenció d'aquest títol, a partir de la correspondència personal amb la seva companya.
El dia 21 d'abril de 1948, escrivia: “Acabo de fer-me inscriure a un curs de llengua catalana per a professors, que es donarà per correspondència, dirigit per Mestre Fabra. Durarà un any i, a la fi, els alumnes que siguin aprovats obtindran un diploma de professor de llengua catalana. Confio que seré un dels tals”.
Al cap d'us dies reprenia el tema en una altra lletra: “Ja he passat la primera lliçó del meu curs de català. No em va pas caldre consultar el llibre per a fer els exercicis corresponents. Les primeres lliçons les trobaré summament fàcils, però més endavant ja sortiran algunes dificultats. Certament, em farien servei els diccionaris i els manuals de gramàtica que tinc a casa. Si poguessis enviar-me'n algun, t'ho agrairia.”
Més tard, el 16 d'abril, diu: “Dilluns passat vaig rebre els dos diccionaris. Estic molt content de tenir-los, particularment el català. Ja m'he fet un tip de fullejar-lo i de cercar-hi mots. Sobretot hi he buscat alguns termes del parlar d'ací (el Rossellò) que no s'usen a casa nostra, però que considero genuïnament catalans, si bé dialectals, car no són pas manllevats del francès. Alguns, els hi he trobats, com és ara “dorca” en lloc de càntir, “gambajó” en lloc de “pernil”, “feda” en lloc d' “ovella”, etc. Però molts d'altres, no. N'estic fent una llista (ja en tinc una trentena) que vull proposar a Mestre Fabra d'incorporar-los a l'inventari dels mots de la nostra llengua.”
Però el servei militar primer i la guerra després van estroncar la seva carrera docent, ja que llevat d'un semestre a l'escola de Bonmatí, no va poder exercir mai més de mestre com ell hauria volgut.
Anys més tard, a l'exili del sud de França, l'Iu va estudiar per obtenir el títol de professor de català. Heus aquí com va viure l'obtenció d'aquest títol, a partir de la correspondència personal amb la seva companya.
El dia 21 d'abril de 1948, escrivia: “Acabo de fer-me inscriure a un curs de llengua catalana per a professors, que es donarà per correspondència, dirigit per Mestre Fabra. Durarà un any i, a la fi, els alumnes que siguin aprovats obtindran un diploma de professor de llengua catalana. Confio que seré un dels tals”.
Al cap d'us dies reprenia el tema en una altra lletra: “Ja he passat la primera lliçó del meu curs de català. No em va pas caldre consultar el llibre per a fer els exercicis corresponents. Les primeres lliçons les trobaré summament fàcils, però més endavant ja sortiran algunes dificultats. Certament, em farien servei els diccionaris i els manuals de gramàtica que tinc a casa. Si poguessis enviar-me'n algun, t'ho agrairia.”
Més tard, el 16 d'abril, diu: “Dilluns passat vaig rebre els dos diccionaris. Estic molt content de tenir-los, particularment el català. Ja m'he fet un tip de fullejar-lo i de cercar-hi mots. Sobretot hi he buscat alguns termes del parlar d'ací (el Rossellò) que no s'usen a casa nostra, però que considero genuïnament catalans, si bé dialectals, car no són pas manllevats del francès. Alguns, els hi he trobats, com és ara “dorca” en lloc de càntir, “gambajó” en lloc de “pernil”, “feda” en lloc d' “ovella”, etc. Però molts d'altres, no. N'estic fent una llista (ja en tinc una trentena) que vull proposar a Mestre Fabra d'incorporar-los a l'inventari dels mots de la nostra llengua.”
A propòsit del Mestre Fabra, el 22 d'agost del mateix any escriu: “Dimarts vinent aniré a Perpinyà. Hi tinc cita amb en Corredor i el Mestre Fabra. En la meva pròxima lletra, et parlaré d'aquesta entrevista”.
Una setmana més tard, però, aclaria “ Com et vaig dir, dimarts d'aquesta setmana vaig anar a Perpinyà per trobar en Corredor i Mestre Fabra. Només vaig veure el primer. Segons ens va dir la seva filla (la dona d'en Ferran Rahola), Mestre Fabra va faltar a la cita segurament degut a una malaltia de la seva muller. Em caldrà tornar a Perpinyà un altre dia. Vaig poder parlar llargament amb en Corredor. (...) Segons em va dir el meu amic, Mestre Fabra té ganes de conèixer-me perquè vol comptar amb mi per al dia de demà. Em va dir que érem uns 35, actualment, que seguíem el curs de professors i que jo continuava al davant de la classificació”.
Malauradament, la mort del Mestre Pompeu Fabra, el 25 de desembre d'aquell mateix any, va impedir que l'Iu Bohigas rebés el títol de professor de català de mans del mestre.
Mesos més tard, preocupat pel retard en rebre l'acreditació, el seu amic Josep Maria Corredor Pomés (qui més tard fou secretari particular de Pau Casals), el 20 de juny de l'any 1949 li escrivia: “Amic Bohigas: Estigues tranquil. Ja et vaig dir que tenies la qualificació excel·lent i que eres el primer del curs”.
Efectivament, el 15 d'agost de 1949, Víctor Torres, aleshores Secretari General de la Presidència de la Generalitat, li va fer arribar el certificat que acreditava que l'Iu Bohigas havia seguit amb resultat excel·lent el Curs de professors de Llengua Catalana organitzat pels Serveis de Cultura de la Generalitat. l'Iu Bohigas ja era professor de català!
Una setmana més tard, però, aclaria “ Com et vaig dir, dimarts d'aquesta setmana vaig anar a Perpinyà per trobar en Corredor i Mestre Fabra. Només vaig veure el primer. Segons ens va dir la seva filla (la dona d'en Ferran Rahola), Mestre Fabra va faltar a la cita segurament degut a una malaltia de la seva muller. Em caldrà tornar a Perpinyà un altre dia. Vaig poder parlar llargament amb en Corredor. (...) Segons em va dir el meu amic, Mestre Fabra té ganes de conèixer-me perquè vol comptar amb mi per al dia de demà. Em va dir que érem uns 35, actualment, que seguíem el curs de professors i que jo continuava al davant de la classificació”.
Malauradament, la mort del Mestre Pompeu Fabra, el 25 de desembre d'aquell mateix any, va impedir que l'Iu Bohigas rebés el títol de professor de català de mans del mestre.
Mesos més tard, preocupat pel retard en rebre l'acreditació, el seu amic Josep Maria Corredor Pomés (qui més tard fou secretari particular de Pau Casals), el 20 de juny de l'any 1949 li escrivia: “Amic Bohigas: Estigues tranquil. Ja et vaig dir que tenies la qualificació excel·lent i que eres el primer del curs”.
Efectivament, el 15 d'agost de 1949, Víctor Torres, aleshores Secretari General de la Presidència de la Generalitat, li va fer arribar el certificat que acreditava que l'Iu Bohigas havia seguit amb resultat excel·lent el Curs de professors de Llengua Catalana organitzat pels Serveis de Cultura de la Generalitat. l'Iu Bohigas ja era professor de català!