BIOGRAFIA

Catalanista i republicà, enamorat dels llibres i de la nostra llengua, l'Iu Bohigas fou pioner de l'ensenyament del català a les comarques gironines.
L'Iu Bohigas va nèixer l'1 de maig de 1911, en una família d'hortalans del Veïnat de Salt.

De petit va a estudi al Veïnat amb el mestre Pere Gallostra i més tard a Girona, on és alumne de Silvestre Santaló.

Estudia magisteri a la Normal i aprèn català de forma autodidacta. Als quinze anys escriu les seves primeres poesies, algunes de les quals publica a la revista el Patufet.

L'any 1930, amb l'Agustí Cabruja i d'altres joves saltencs, funda la revista El Poble de Salt, essent l'Iu l'encarregat d'escriure'n uns articles sobre la llengua catalana i més tard els editorials. L'any 1932 inicia la col·laboració a l’Autonomista, el diari republicà dels germans Rahola  (fou dels primers col·laboradors que va escriure-hi en català), on escrivia especialment els articles editorials. Aquell mateix any, i durant un semestre, fa de mestre a l'escola de Bonmatí. Fou l'únic període de la seva vida que pogué exercir la seva vocació de mestre en una escola. Mentrestant, dóna classes de català i d’esperanto al Centre Republicà, d'on més tard en serà president. Allà coneix a Felipa Costabellaa, que més tard seria la seva esposa. 
"Va obtenint cada dia mes éxit, la classe nocturna per a adults que al Centre Republicà de Salt dirigeix el culte professor senyor Bohigues. Fins ara, el nombre d'alumnes passa d'uns vuitanta. 
 L’Autonomista, 16/2/1933"
L'any 1934 obté el títol de mestre de la República.

Al començament de la guerra és regidor de Cultura de l’Ajuntament de Salt, fins que ho deixa tot per anar al front de l'Ebre, on ensenya a llegir i escriure als seus companys. Abans havia estat membre del comitè revolucionari de Salt, en representació dels republicans.

Acabada la guerra s'exilia a França, essent internat al camp de Judes de Setfonts, d'on no en pot sortir fins al dia que es declara la guerra europea. De Setfonts va al Rosselló, on treballa a la vinya. Durant la invasió nazi a França, col·labora amb el maquis en diverses ocasions.  Mentrestant, aprèn el francès i comença a treballar d’administratiu en una empresa de Latour de França, un petit poble de la Fenolleda.

L'any 1948, a rel d’una malaltia, aprofita per fer un curs de mestre de català per correspondència organitzat per la Generalitat a l'exili i supervisat pel mestre Pompeu Fabra. El 15 d'Agost de 1949 va obtenir el títol de mestre de català amb la qualificació d'excel·lent.

L'any següent es retroba amb la seva dona, amb qui s’havia casat per poders, i amb qui durant els anys d'exili només s'havien pogut veure unes poques hores, una vegada que ella va travessar la frontera clandestinament per anar-lo a veure.

L'any 1950 neix el seu fill Francesc i el 1953 tenen el seu segon fill Miquel. Aquest mateix any l'Iu retorna a Salt amb la família, després de 14 anys d'exili. D'entrada, cerca  alguna feina relacionada amb el català, sense aconseguir-ho, i comença a treballar d'administratiu, primer amb el seu cunyat i després a la gestoria Paulí, on hi va estar fins que es va jubilar.

L'any 1955 prepara i imparteix un curs de català per correspondència basat en un mètode propi. Era el primer curs d'aquestes característiques de la postguerra.  També fou el primer que començà a donar les primeres classes presencials de català a Salt i a Girona de la postguerra. A Salt, de forma desinteressada, va donar classes a l'antiga guarderia de la fàbrica Gassol i a Girona, als locals de la UEC.

En jubilar-se, i mentre seguia estudiant la llengua catalana, es va dedicar a recollir frases fetes, dites populars, refranys, ...

També escriu poemes. Molest perquè un escriptor català diu que no escriu en  català perquè és una llengua pobra, l'Iu escriu una rondalla de més de 500 versos, usant només paraules d’un sol cop de veu.
Durant tota la seva vida no va deixar d'estar envoltat de llibres, la seva passió després del català.

L'any 1986, durant el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'Ajuntament de Salt li va atorgar una placa de plata en reconeixement a la seva fidelitat, defensa i treball en favor de la llengua catalana.

Després d'una llarga malaltia, va morir a Sant Gregori l'any 2004.

L’any 2010 l’Ajuntament de la Vila de Salt acorda per unanimitat posar el seu nom a la Biblioteca Municipal.