EL MEU AVI

Sempre que tinc al davant alguna cosa que té a veure amb el meu avi, em venen ganes de plorar. I és possible que se m’escapin les llàgrimes mentre escric aquestes quatre ratlles. És l’única persona que produeix en mi aquest efecte, malgrat que ja fa uns quants anys de la seva mort. I no són només les llàgrimes que una néta dedica al seu avi estimat, mentre recorda com la deixava jugar pacientment, i com li cantava cançons fent-la botar damunt dels genolls fins que s’adormia; no són només llàgrimes per la pèrdua de la figura de l’avi, sempre a casa entre els seus llibres i els seus diccionaris; davant l'escriptori amb els seus papers o davant la tele mirant el Barça, assegut al menjador pelant una taronja, mentre jo li tocava les venes de la seva mà arrugada: tan savi i tan tendre! Són llàgrimes de la néta que estimava el seu avi, és clar, però també són llàgrimes d’orgull, d’adoració, d’admiració i d’enyor. Són, sobretot, llàgrimes de nena petita, d’aquelles que brollen desconsoladament i no saps perquè. Espero que s’entengui que no pugui escriure un text més llarg sobre el meu avi, perquè em poso a plorar. Només les grans persones aconsegueixen fer plorar així quan no hi són. Només el meu avi em fa sentir d’aquesta manera.

Laura Bohigas Vendrell*

* Neta de l'Iu que va tenir cura de recopilar i ordenar la documentació del seu avi.

Article publicat al número 272 de la revista La Farga