divendres, 15 de juliol del 2011

ALGUNS TRETS CARACTERÍSTICS DEL PARLAR DE GIRONA

Com és sabut, no hi ha cap llengua que es parli uniformement arreu del seu domini. Pel que fa a la nostra, la catalana, els lingüistes classifiquen els seus parlars o dialectes en dues grans variants, segons que posseeixin o no l'anomenada vocal neutra: variant oriental i variant occidental, respectivament.

El parlar de Girona pertany, doncs, puix que té la vocal neutra, a la variant oriental, la qual sol subdividir-se en quatre grups o subdialectes: central, balear, rossellonès i alguerès. Segons l'Atles lingüístic de Catalunya, el subdialecte central, que comprèn el català que parlem a Salt i a Girona,  s'estén, en forma de triangle, de Figueres a Berga i a Falset, aproximadament. En canvi, el nord de l'Alt Empordà i la Garrotxa, així com la major part del Ripollès i tota la Cerdanya, en queden exclosos: formen part, lingüísticament, del subdialecte rossellonès.

Això sembla que vol dir que, si comparem el nostre parlar amb el de Barcelona, hi trobarem més afinitat que si el comparem amb el d'Olot, posem per cas. Potser sí. Les seves raons devien tenir els lingüistes que van establir aquestes divisions. No seré pas jo, llec en aquesta matèria, qui les discuteixi. Tanmateix, tot i pertànyer al mateix subdialecte, hi ha referències força acusades entre el gironí i el barceloní, capaces de trair la identitat dels seus usuaris. Només d'obrir la boca, com aquell qui diu, notes de seguida si el qui el parla ha crescut als peus del Tibidabo o a la vora de l'Onyar.

En efecte, un barceloní fa tancada, per exemple, la e del verb ser (i de la seva forma és), mentre que nosaltres la pronunciem oberta. I això mateix ocorre en un cert nombre de mots d'ús freqüent, com, ell, ella, rei, reina, llei, Lleida, església, tema, sistema, etc.

Contràriament, són obertes en el parlar de Barcelona moltes ee que nosaltres fem tancades, con en interès, paciència, creixença, bèstia, sèpia, tebi, nervi, Josep, etc.

Les oo obertes i tancades, que ells pronuncien i distingeixen perfectament, nosaltres les diem poc diferenciades i ens costa de destriar-les. Deuen ser pocs els gironins que tinguin l'orella prou fina per distingir -fonèticament, és clar- una bóta de vi d'una bota de muntar, o un  terròs de sucre d'un color terrós.

Per bé que aquests darrers temps s'hagi perdut força, encara és viva entre nosaltres la pronunciació de i consonant en comptes de ll (l palatal) en nombrosos mots, com agulla, full, fulla, ull, ulleres, cabells, cabellera, celles, orella, palla, paller, tall, vermell, abella, poll (insecte paràsit), pollós, vell, fillol, treball, mall, estovalles, tovalló, clavilla, bavalles, parell, parella, rostoll, rella, crestall , genoll, etc.

Per si aquests trets fonètics no fossin suficients, heus aquí una sèrie de mots i formes verbals que nosaltres emprem preferentment en lloc dels habituals a Barcelona:

Un gironí (i, per tant, un saltenc) no sol dir soroll, sinó fressa; ni llard, sinó greix (de porc); ni llardons, sinó greixons; ni melic, sinó llombrígol; ni aixada, sinó tràmec; ni aixadell, sinó cavic; ni turmell, sinó clavilla (pronunciat clavia); ni esbarzer, sinó romaguera; ni molla (de pa), sinó molleda; ni grill (d'una taronja), sinó monja; ni filat (per a pescar al riu), sinó enfila; ni escarabat de cuina, sinó papa panera; ni canalla, sinó mainada; ni còdol o palet, sinó rierenc; ni pega dolça, sinó estrep*; ni regalèssia, sinó regalíssia; ni bòlit (joc) sinó bèlit; ni tossir, sinó estossegar; ni omplir, sinó emplenar; ni atzavara, sinó figuerassa; ni espiadimonis, sinó cavall de Sant Martí; ni fer volar l'estel, sinó la grua; ni galet (del porró o del càntir), sinó gallet; ni potser, sinó podé; ni jeure, sinó jaure; ni el fred, sinó la fred; ni el tomàquet, sinó la tomata; ni allioli, sinó alioli; ni aigua, sinó aiga; ni aigüera, sinó aiguera; ni aiguat, sinó aigat; ni enaiguar, sinó enaigar; ni llengua, sinó llenga; ni llengüeta, sinó llengueta; ni egua, sinó euga; ni àguila, sinó àliga; ni setrill, sinó sitrell; ni pallissa, sinó palissa; ni apallissar, sinó apalissar; ni esparrac, sinó esparrec; ni llangardaix, sinó llagardaix; ni sargantana, sinó sagrantana; ni albercoc, sinó abricoc; ni cabre, sinó quebre; ni jo cabo, tu caps, etc., sinó jo quebo, tu queps, etc.; ni jo tanco, tu tanques, etc., sinó jo tenco, tu tenques, etc.; ni jo reia, tu reies, etc., sinó jo rivia, tu rivies, etc; ni jo seia, tu seies, etc., sinó jo sevia, tu sevies, etc.; ni jo jeia, tu jeies, sinó jo javia, tu javies, etc; ni jo treia, tu treies, etc., sinó jo travia, tu travies, etc.; ni jo creia, tu creies, etc., sinó  jo crevia, tu crevies, etc.

És clar que alguns d'aquests mots i formes verbals són mers vulgarismes no considerats correctes, però molts figuren ja al diccionari normatiu i tots, els uns i els altres contribueixen a caracteritzar el nostre parlar.

Com també hi contribueix l'ús habitual de l'adverbi poc (a vegades poc que) davant el verb, que equival a la negació no ... pas. Exemples: Poc han vingut, encara = No han pas vingut, encara o no han vingut pas, encara; poc en tinc cap = no en tinc pas cap; poc que sortirem, si plou  =  no sortirem pas, si plou; etc.

Així mateix, la nostra llengua, el català, té una gran riquesa de modismes, locucions i refranys. Moltes d'aquestes frases fetes formen part del patrimoni lingüístic gironí, si bé no són exclusivament nostres. Són tan abundants, que seria impossible de fer-ne una llista exhaustiva. Només n'esmentaré unes quantes, sense establir-hi cap ordre, a l'atzar de com en vinguin a la memòria:

Haver de menjar cues de pansa; fer un nus a la cua; haver-hi roba estesa; aguantar l'espelma; agafar peix; ésser més vell que l'anar a peu; ésser més llarg que un dia sense pa; ésser petit com una punta d'agulla; ésser prim com un tel de ceba; ésser tossut com una banya de marrà; ésser fosc (o negre) com una gola de llop; ésser blanc com un glop de llet; ésser blau com un mataparent; ésser alt com un Sant Pau; ésser vermell com un bitxo; ésser groc com el safrà; ésser verd com una ceba; ésser sord com una perola (o com una campana); estar com el peix a l'aigua; ésser una bassa d'oli; ésser joc de poques taules; ésser bufar i fer ampolles; no ésser tot flors i violes; agafar la llebre al jaç; haver-hi camp per córrer; tocar el dos; fotre el camp; ésser pare i padrí; no ésser ni carn ni peix; costar més el mall que l'enclusa; ésser pitjor el remei que la malaltia; ésser peix al cove; haver-n'hi com cabells al cap; anar a estiracabells; estar a veure venir; venir a mamella de monja; venir com l'anell al dit; ésser un gat dels frares; ésser més murri que bonic; arribar a misses dites; estar tot dat i beneït; tenir pa a l'ull; haver fet un pa com unes hòsties; no tenir un pa a la post; tenir un geni com una pólvora; ésser un foc d'encenalls; ésser un envà de canyes; ésser com posar oli en un llum; pesar figues; treure foc pels queixals; estirar més el braç que la màniga; perdre bous i esquelles; començar la casa pel teulat; posar l'arada davant dels bous; prendre bou per bèstia grossa; treure el fetge per la boca; trobar sabata de son peu; menjar poc i pair bé; remenar les cireres; tenir la paella pel mànec; anar amb una sabata i una espardenya; tallar el bacallà; ésser a l'olla; ésser de la màniga ampla; fer com els de Ridaura, que quan plou la deixen caure; anar fent, com en Met de Ribes; partir peres; menjar-se Poblet i Santes Creus; no haver-hi un pam de net; tenir més sort que les bruixes; estar encantat com un gos en una fleca; fer la viu-viu; escoltar-s'ho com qui sent ploure; tenir-hi pell morta; fer el boig per no passar l'aigua; arribar i moldre; ésser figues d'un altre paner;  passar per l'adreçador; passar per la pedra; no posar-se cap pedra al fetge; tenir la mà foradada;  ésser el cul d'en Jaumet; amagar el cap sota l'ala; descobrir el marro; dur sempre un roc a la faixa; guardar una poma per a la set; saber nadar i guardar la roba; aixafar la guitarra; tenir-ne la pipa plena; haver-n'hi per llogar-hi cadires; haver-n'hi per a sucar-hi pa; amagar l'ou; fer-se la barba d'or; agafar de cap d'esquila; caure de l'escambell; fer una gorra; entrar d'arròs; fer la guitza; fer pam i pipa; fer botifarra; fer setze; donar garses per perdius; carregar els neulers; fer pagar els plats trencats; ésser cornut i pagar el beure; tenir-hi la mà trencada; ésser picar ferro fred; anar com una seda; aixecar la llebre; fer salat; combregar amb rodes de molí; tirar la casa per la finestra; posar tota la carn a la graella; ploure sobre mullat; no anar ni amb rodes; haver-hi moros a la costa; cada terra fa sa guerra; saber de quin peu salta; ficar-se de peus a la galleda; poder pujar-hi de peus; posar les mans al foc; el ventre porta les cames; qui té vergonya té mal any; els estalvis es mengen les estovalles; perdre correu i corredor; mitja figa mig raïm; ... i el dimoni que t'estossegui; ja pots xiular si l'ase no vol beure; quan en passen fan de bon agafar; quan fou mort el combregaren; si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit; salta borni que hi ha un rec; donar una aglà per fer cagar un roure; troba sort i posa't a jaure; feina feta no té destorb; qui se'n calça no se'n vesteix; tal faràs, tal trobaràs; músic pagat no fa bon so; qui mal no fa mal no pensa; estar com gat i gos; dir-ne (o fer-ne) una de freda i una de calenta; tenir la vida a l'encant; canviar pets amb merda; fer un pet com una aglà; val més petar que rebentar; d'un pet fer-ne mil esquerdes; per un frare no es perd un convent; d'un tret matar dos pardals; no tenir pèls a la llengua; sortir del foc per caure a les brases; quina vespa t'ha picat?; quin dimoni s'ha trencat el coll?; buscar una agulla en un paller; fer tronar i ploure; val més boig conegut que savi per conèixer; qui oli remena les mans s'unta ...

I prou, perquè aquesta llista seria interminable.

De totes maneres, en conec unes quantes més que no he trobat registrades enlloc, ni en el Diccionari exhaustiu d'en Moll, tot i que en conté molts milers. Potser ni tan sols les ha utilitzades mai cap escriptor. Això em fa pensar que deu tractar-se de dites molt nostres, molt particulars del nostre parlar local o comarcal. Les he definides breument, procurant expressar el sentit figurat que hom els dóna. No sé, però, si sempre hauré reeixit. Heus-la aquí per als afeccionats a la paremiologia:           

A cada pas un s'hi acosta.- Vol dir que, sense córrer, caminant a pleret, s'arriba pertot, per lluny que sigui.
Ara un pas, ara un altre.- Molt a poc a poc.
Sembla que hi coguin ous.- Indica que hi fa una calor insuportable, referint-es a un lloc determinat.
Si ho vols saber, compra't un llibre.- Mena de miquel contra qui ens pregunta alguna cosa que no volem dir.
O sang o podrit.- O tot o res; passi el que passi.
Tancar la porta amb una feixina.- Es diu d'una casa molt pobre, on no hi ha res de valor i que, per tant, no cal tancar amb pany i clau.
Ésser més lleig que pegar un pare.- Frase comparativa per indicar el grau màxim de lletjor.
Fins que el cor em digui prou!.- Per expressar que una cosa ens plau molt, no ens cansa gens.
A robar al camí ral!.- Rebuf contra qui ens fa una oferta, una proposició, que considerem abusivament desfavorable.
Estar tripes a treure.- Ésser molt renyits, odiar-se intensament.
Trobar la terra de fer pipes.- Trobar un mitjà de vida de molt rendiment i poca feina.
Ésser més burro que fet d'encàrrec.- Ésser molt ruc.
Si sempre dius que no, no et casaràs mai.- Es diu a qui té el costum de negar-se sistemàticament a tot.
Plores? Quan et casaran riuràs.- Es diu a les criatures quan ploren sense mal.
Fer la manyota (o la banyota).- Banyar-se les cames, ficar-se de peus a l'aigua.
Tenir la vista al cap dels dits.- Ésser remenetes, amic de tocar coses que no hauria de tocar i també d'apropiar-se'n.
Poder-se riure de més de quatre.- S'aplica a una persona que es troba en bona situació econòmica o que l'ha millorada.
Sembla que aixafa raïms.- Es diu del qui camina benzim-benzam o no és gens traçut en el ball.
No tenir oli per a mitja vetlla.- No tenir la força, el valor, la vigoria que pretén o que aparenta.
Estar amb els “matxos”carregats.- Perdre el temps, entretenir-se inútilment.
Només és calent quan sua.- Es diu d'algú que té un caràcter canviant, sobretot quan es manifesta malhumorat o desatent.
Rebre qui mal no mereix.- Ésser perjudicat per culpa d'altri, equivalent a “pagar justos per pecadors”.
Déu n'us en guard d'un ja està fet!.- Exclamació de prudència davant d'un possible perill.
Fa de mal dir.- No és segur que sigui així.
Estar tau a tau.- Estar igualats, estar si fa no fa.
Fer el tarlà.- Fer els ninots, fer el ruc.
Marxa, gos, que el teu pare ja ho era.- Crit que es llença a un gos quan se'l vol foragitar d'un lloc; també es diu a una persona que entra en una sala, en un local, on hi ha altra gent, sense saludar.
Fem-ne via d'anar a poc a poc.- Es diu per menar la pressa als qui es torben massa.
Dur pomada al cap i merda a l'espardenya.- S'aplica a certes persones parenceres, que volen amagar amb oripells llur baixa condició, sense, però reeixir-hi.
Ésser un niu de raons.-   Ésser motiu de discòrdia.
Fer el fet.- Tenir-ne prou.
Ésser un gos petaner.- Tenir molta llengua i pocs fets.
Portar la palma a beneir.- Ésser ingenu, innocent.
Anar amb el lliri a la mà.- Ésser d'excessiva bona fe.
Fer tiroliro.- Fer pam i pipa.
Estar si mamen o no mamen.- Perdre el temps discutint nimietats.
Bon sol i aigua al rec.- Mena de vot dels hortolans del pla de Girona i Salt, expressiu de llur preferència pel temps sec i assolellat, mentre no els manqui l'aigua per a regar llurs feixes.
Semblar fet de pasta de merenga.- Es diu d'algú molt nyicris.
Un parenostre per als qui van errats!.- Exclamació proferida davant la impossibilitat de convèncer algú del seu error.
Despatxeu la dida, que el nen ja s'entreté.- Es diu irònicament quan una persona adulta fa coses pròpies d'una criatura.
Fer la fi d'uns calçotets estrets.- Acabar malament, rebentar.
Semblar que es va a buscar la mort.- Anar molt a poc a poc.
Ja n'hi ha prou d'aquest color!.- Frase imperativa per a posar fi a quelcom que ja fa massa que dura.
No fer més ni menys (d'una cosa).- Mostrar-s'hi indiferent.
Fugir com un gos amb un pot a la cua.- Fugir esparverat.
Ja la ballem!.- Ja hi ha enrenou, ja hi ha gresca.
Anar a la idea.- Ésser diligent.
En tingués (o en tinguéssim) una rega a l'hort!.- Exclamació ponderativa del valor que donem a una cosa, sobretot quan algú l'escafinyeja.
Fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu.- Tenir l'humor voluble; ara estar alegre, ara estar trist.
Qui vol presumir ha de patir.- Vol dir que tot costa de guanyar, o que les grandeses tenen llurs servituds.
Estar carregat de bon temps.- Es diu d'algú que no s'enfada mai, o que sol estar d'orgues  o romanços.
Anar amb un peu fora de camí.- No captenir-se amb gaire seny, o anar una mica lluny d'osques.
Semblar que es vagi a apagar foc.- Anar molt de pressa.
Està que bull.- Es diu d'algú que està molt irritat, o d'una situació molt tensa, a punt d'esclatar.
Ésser un porc mal abeurat.- Ésser un malagraït, un massa fart.
No haver bufat mai cullera.- No haver menjat mai calent.
Adobar el coco.- Estomacar.
Vendre's el panís.- Cometre una greu equivocació, de funestes conseqüències.
Fer més nosa que servei.- Tenir molt poca utilitat.
Tenir-ne sempre una per dir.- Es diu de les persones facecioses, que solen sortir amb acudits, amb xanxes.
Deixar passar el mal temps.- Esperar una ocasió més propícia.
Sempre, serà festa!.- Exclamació negativa, que oposem a les pretensions d'algú, que ja hem atès altres vegades.
Fer enraonar la gent.- Donar molt d'escàndol.
Posar-s'hi com a cal sogre.- Arrepapar-s'hi.
Posar bastons a les rodes.- Posar dificultats, entorpir deliberadament la bona marxa d'un afer.
Portar-ne quatre volves.- Estar embriac, anar calent d'orelles.

POST SCRIPTUM

Un darrer cop de garbell a la segona llista de frases fetes d'ací damunt, m'ha fet adonar que n'havia d'excloure algunes:

Fer el fet figura, sense definició, en el recull de “Cinc mil refranys i frases fetes populars”, publicat per Editorial Millà. També hi figura vendre's el panís, amb un verb diferent (jugar-se el panís).
En el “Recull de modismes i frases fetes”, de Josep Balbastre i Ferre, hi ha fer parlar, amb la mateixa significació de fer enraonar la gent.
Al Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover-Moll, hi ha el refrany “la muller de la perdiu tan aviat plora com riu” que entre nosaltres pren la forma de “fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu” .
I, finalment, en un article publicat suara al diari “AVUI”, la seva autora, Teresa Pàmies, filla de Balaguer (Noguera), hi utilitza posar bastons a les rodes.
 
* De l'extracte de regalèssia concentrat, generalment en forma de barretes, a Salt tothom en diu estrep, fins i tot la mainada dels immigrats. A Girona mateix, potser no s'ha estès tant aquesta denominació, que suposo que deu ser una adaptació del mot francès “extrait” (extracte), probablement introduït pels “hermanos” de la Salle, que inicialment eren francesos i tenien un col·legi a Salt. Aquests “hermanos” solien premiar llurs deixebles aplicats obsequiant-los amb barretes de ”extrait de réglisse”  (extracte de regalèssia o pega dolça). La pronúncia francesa del mot “extrait” devia sonar com estrep a les orelles dels nois, i d'aquí la nova significació que donaren a aquesta paraula, nova accepció que no figura ni al diccionari Fabra (normatiu) ni al diccionari Alcover-Moll (exhaustiu). 

IU BOHIGAS

Aquest assaig es va publicar per primera vegada l'any 2010 als números 273 i 274 de la revista La Farga.

diumenge, 3 de juliol del 2011

DEMOCRÀCIA SÍ, PERÒ ENTRE DEMÒCRATES

(L'Autonomista de Girona, edició del 9 novembre de 1934)

La Història registrarà com un gros error polític dels primers governants de la segona República espanyola, la tolerància excessiva tinguda des de bon principi envers els enemics naturals del règim nou. Al davant de les organitzacions republicanes hi havia massa gent de laboratori i acadèmia perquè poguéssim deslliurar-nos de l'empatx de legalisme i juridicitat que, a fi de comptes, ha estat la vareta màgica amb què s'ha portat a terme el gran escamoteig de les aspiracions revolucionaries del poble treballador. Nosaltres acceptem que la immensa majoria dels ciutadans espanyols són fonamentalment demòcrates. I ho eren també el dia 14 d'abril de 1951. Per tant, no hauríem pas trobat bé que la República s'hagués orientat segons principis i tàctiques de violència i de dictadura.

Però hi ha democràcia i democràcia. El resultat de les eleccions municipals que portaren la República tenia, si voleu, un sentit genèric de censura a la monarquia. Però, dintre els milers de vots que deien prou al Borbó, qui podrà negar que hi tenien vasta preponderància els que, a la vegada, reclamaven un canvi radical en la política del nostre país? La consulta al cos electoral amb motiu d'anar a la constitució del parlament de la República es convertia, dos mesos més tard. en una ratificació descarnada i unànime del sentit renovador que havien d'imprimir a llurs actes els governants del nou règim. Així ho entengueren aquells. I tot seguit es disposaren a dur endavant les reformes de caràcter político-social que havien de donar matís i contingut a la República.

Fou aprovada la Constitució. Una Constitució democràtica, liberal, laica, socialitzant... Una de les més avançades d'Europa. Foren aprovats, també  l'Estatut de Catalunya i la Reforma Agrària. I aixi mateix la llei de Congregacions i diverses lleis socials que garantien als treballadors de totes classes un millor  benestar i una major dignitat personal i col·lectiva. Tanmateix, durant tol aquest temps de discussions al Parlament, a fora al carrer les coses no anaven pas sempre com una seda. Els elements del règim enderrocat, els homes de gran capacitat i de gran propietat, de mica en mica s'anaren convencent que l'enrenou del 14 d'abril no era pas tan perillós com de moment havien cregut, i envalentonant-se cada dia més, arribaren a provocar l'actual situació de mal trànsit per a les essències revolucionàries de la República. Per què? Ja ho hem dit abans: per excessiva tolerància del vencedor damunt el vil vençut, per haver posat massa confiança en consells de juristes i professors, per una desmesurada subjecció als principis de llibertat per a tothom. Arboràrem amb entusiasme la bandera de la democràcia. Calia haver anat més a poc a poc. Calia tenir en compte que ens trobaven davant uns privilegiats poderosos que no s'avindrien pas sense esforç a deixar d'ésser-ho. Per ventura, teníem alguna fermença que els nostres enemics farien honor al respecte que els guardàvem declarant-los iguals en drets a nosaltres, a tothom, i respectant-ho, santa innocència!—llurs mitjans econòmics que, a la llarga, havien de servir per a fer guerra als homes i als principis que els havien respectat? Les dretes espanyoles havien estat sempre pregonament antidemocràtiques i antiliberals.

Pot ésser un fet la democràcia quan una de les classes del país no l'accepta mentre està al poder i només la reclama quan se'n troba foragitada? Si, la democràcia pot ésser un fet; però demòcrates, no per afavorir els qui, un cop amos de la situació política, l'enterrarien set pams en fons, al costat de qui va inventar-la i intentà aplicar-la.

IU BOHIGAS

dissabte, 2 de juliol del 2011

SI ELLS S'HI ACOSTEN, NOSALTRES QUÈ HEM DE FER?

Comentari publicat a l'Autonomista (27-01-1934)

La nota sobresortint de l'actual moment polític espanyol, és la declaració de republicanisme feta pels diputats de la minoria agrària. El retret més unànime que hom fa als dits diputats, respecte a llur recent determini d'encapolar-se amb la gorra frígia, és que aquest acord arriba molt tardà, en un moment de nul·la escaiença per a despertar un pols de confiança en la consciència dels vers republicans.

Ja hem dit, doncs, que a nosaltres no ens fa ni fred ni calor aquesta declaració flamant de fe republicana dels agraris. En el mateix concepte els tenim ara, acollits sota la bandera tricolor, que els teníem abans, carregats de recança pel "rojo y gualda".

Però, hem de creure que un acord de tal envergadura no es pren pas perquè sí. Treball els ha costat de decidir-se; però, a la fi, ací els tenim amb tot el llustre d'ésser els més ferms puntals del règim. Ni els ha fet vacil·lar la probabilitat de minvar llur força numèrica, amb la separació descomptada d'algun monàrquic nat.

Aquesta declaració, d'altra banda, pot disgustar molts dels electors de la candidatura agrària, els qual votaren uns homes no pas per llur republicanisme, ans més aviat per llur poca simpatia per les idees genuïnament republicanes. Tanmateix, totes les dificultats han estat vençudes. Els diputats agraris, molts d'ells a risc de no fer altra cosa que riure, s'han declarat republicans.

Què persegueixen, doncs, amb aquesta actitud, que han hagut de prendre amb palès desmenjament i àdhuc, ben segur, amb no poca violència?

A ningú se li amaga que la composició de l'actual Parlament de la República era ben poc a propòsit per assegurar una vida normal a qualsevol govern amb mitges tintes, tan sols, de tendència liberal i democràtica. Lerroux i els seus, fins ara, no han governat; s'han assegut en el banc blau. I encara en poden donar les gràcies a la divina eufòria que, segons es veu, es va fent senyora i majora de tots els cors i de tots els enteniments dels homes de la situació. Però ara, amb l'acord dels agraris, la cosa ja canvia d'aspecte. Ara ja es podrà atrevir el senyor Lerroux, amb tota desimboltura, a llegir projectes de llei que hauran de restablir la tranquil·litat perduda a tot el país.

I, naturalment, com que Don Alejandro és home agraït i sap recordar-se dels amics, no hi pas cap dubte que voldrà complaure en tot i per tot el desig dels diputats agraris, corresponent així al favor impagable de sostenir-lo amablement a la capçalera del banc blau.

Cal no oblidar que la declaració tocatardana dels agraris arriba, nogensmenys, amb una oportunitat: la d'ésser feta en vistes als debats parlamentaris immediats sobre l'acta de Calvo Sotelo, honoraris a la clerecia, reforma o derogació de lleis socials i l'amnistia.

En resum, doncs, la declaració de republicanisme feta aquests dies pels diputats agraris, tema polític capital de les converses i els comentaris d'actualitat, ens fa a nosaltres un petit servei: el de donar-nos un motiu més de desconfiança en aquestes segones Corts de la República i el d'afermar-nos en la posició d'alerta en què ens col·locàrem així que tinguérem notícia dels resultats catastròfics de les eleccions del 19 de novembre.
Iu Bohigas

divendres, 1 de juliol del 2011

PRINCIPIS CONTRA PRINCIPIS

CONDUCTES CONTRA CONDUCTES
La nostra campanya electoral

Article publicat a l'Autonomista el 14 de novembre de 1933

Una vegada més la democràcia republicana espanyola dóna al poble ocasió de manifestar-se. Dissoltes les Constituents -al nostre entendre quan encara no havien acabat la seva obra-, ha vingut tot seguit aquesta convocatòria d'eleccions, que tindran lloc dintre dotze dies i que tantes veus i crits i estridències aixequen, en aquests moments, arreu del territori de la nostra República.

Si altra avantatge no, el règim que avui gaudim podria presentar, davant un parangó amb el que fa dos anys i mig enderrocàrem, aquesta superioritat democràtica: les freqüents avinenteses de poder el poble expressar la seva voluntat tocant a les qüestions de la cosa pública. Cal elegir el nou Parlament de la República. El seu anterior, el de la Constitució i l'Estatut, la Reforme agrària i les lleis socials i laiques, sucumbí fa poc a les contínues envestides de la reacció. Cal, doncs, substituir-lo, reemplaçar-lo. Si el nou Parlament té majoria d'esquerres, la República seguirà la seva marxa ascensional camí de la renovació profunda que necessiten Catalunya i Espanya. Sí, pel contrari, les dretes hi porten més representants, el panorama del nostre futur món polític és ben clar de preveure: la Constitució serà revisada, li serà llevada l¡ànima revolucionària, pregonament impregnada de llibertat i de justícia, i en el seu lloc hi posaran preceptes que garanteixin als terratinents de continuar esclavitzant la vida i a consciència del treballador de la terra; als grans industrials, de seguir avançant per la ruta de l'explotació de l'home per l'home; als militars fatxendosos, de lluir de nou sabres i botes i bigotis, i de ficar-se altre cop en tots els assumptes civils, i de preparar-nos noves guerres com la del Marroc; als clericals i als jesuïtes, d'intervenir en absolut en la formació de les consciències de les criatures i assegurar-se així, per a l'esdevenidor, uns ciutadans embrutats pel fanatisme i la intransigència, un esperit submís i castrat en els de baix, i una ànima roïna i despòtica en els de dalt. Si el nou Parlament té majoria de dretes, si hi predominen els Lerroux i els Maura, i els Gil-Robles i els Ventosa i Cambó, adéu Estatut de Catalunya, i adéu Reforma agrària, i adéu lleis laiques i socialitzants. Adéu, també, liberalisme democràcia! I adéu, en fi, esperit revolucionari del 14 d'abril! Si triomfa la reacció en les properes eleccions que s'acomiadin els obrers de llurs sindicats i de llurs cooperatives, i que es disposi tothom a veure, altra volta, processons i desfilades militars, suspensió de garanties i censura a la premsa, persecució del pensament avançat i llei de fugues.

Però, no és pas el nostre objecte pintar la situació del nostre país si el poble fes el disbarat inimaginable de negar-se com a tal, com a base de tot govern i de tota ciutadania. Ens caldria, per a això, posseir la fantasia del Dant, i encara ens quedaríem curts. Perquè les dretes -la plutocràcia i la caverna- no es portarien pas amb la "moderació" -i tots en tenim notícia d'aquesta d'aquesta "moderació" de les dretes espanyoles i catalanes- amb què ens portaren durant llur passat domini, si assolien de nou el triomf i el poder. Només cal donar un cop d'ull al món d'avui i veure la situació d'Alemanya i d'Itàlia per encertir-se'n. Però ja hem dit que no creiem pas que el poble català i el poble espanyol hagi perdut el seny o s'hagin begut l'enteniment.

El nostre objecte, en anar per les tribunes públiques i en escriure as periòdics per tal de fer a propaganda de la nostra candidatura i del nostre partit, no és pas el que sol guiar els nostres adversaris sense ideals i només amb interessos egoistes de llançar infàmies i calumnies contra els que tenim a l'andana d'enfront. Ens podem permetre el luxe de prescindir de semblants baixeses, perquè tenim uns nobles i enlairats principis i un sentit de la moral que no ens permeten davallar a les sentines de la politiqueria. Deixem l'insult i la grolleria per als qui només escampant bravada de corrupció poden obrir la boca per als qui senten culte al principi -únic principi de llur ètica maquiavèlica i jesuítica- que el fi justifica tots els mitjans. Nosaltres no. Nosaltres no podem situar-nos a aquest baix nivell. Encara que s'hi col·loquin tots els nostres adversaris.

Ens interessa, com és de suposar, fer resplendir els nostres ideals i presentar al descobert les nostres conductes. Únicament i exclusivament. La capçalera d'aquestes ratlles diu ben clar com està inspirada, ara i sempre, la nostra campanya de propaganda electoral: Principis conra principis; conductes contra conductes. I no respondre a la calúmnia amb la calúmnia, no respondre a la grolleria amb la grolleria.

És clar que es fa una mica difícil, per no dir impossible, d'establir un combat de principis amb uns partits que n'estan mancats. Amb uns partits i uns homes que ahir es deien fervents monàrquics i dinàstics i avui es proclamen republicans. Amb uns partits i uns homes que donaven llur suport incondicional al darrer govern del Borbó de mala memòria i que avui, al cap de quatre dies, ja voldrien ser els rectors de la política republicana. Amb uns altres partits i uns altres homes que es diuen d'esquerra i que no vacil·len a admetre a llur costat totes les escorrialles de la "Unión patriótica" i totes les patums i tot el caciquisme del règim caigut el 14 d'abril. I que es posen de part de la reacció quan aquesta dirigia la seva escomesa al Parlament de la república i a les sessions del règim republicà.

Però, en fi, falta de veritables principis, examinem i discutim, contrastant-les amb la nostra ferma ideologia, aquelles afirmacions que els nostres adversaris diuen que constitueixen llur programa i llur norma d'actuació. Comencem per la Lliga Catalana.

Com a punts bàsics de la seva ideologia, senta la Llig Catalana aquesta trilogia: Propietat, Família, Religió. Hi afegeix, encara, Catalanisme. I, avui com avui, segons les darreres i recents manifestacions del senyor Cambó: República i reivindicacions obreres.

Propietat. Què entén la Lliga per propietat? Ens ho diu ben clar la seva història i la conducta dels seus adeptes. Això: Possessió de les riqueses naturals i dels productes elaborats pels homes per uns quants privilegiats -els que s'arredossen al seu entorn- i explotació dels desposseïts, obligats per la necessitat de viure i subjectar-se a les imposicions, sempre despòtiques, sempre tiràniques, dels posseïdors. Per tal d'esparverar els petits propietaris -els únics respectables, perquè no fan més que beneficiar-se de l'esforç i el sacrifici que, sovint, han realitat ells mateixos-, la Lliga escampa als quatre vents que els partits d'esquerra, sobretot el nostre, són enemics de la propietat. Nosaltres diem: Sí, de la propietat segons el concepte que en té la Lliga en som enemics; però respectem la propietat que no és un abús i que es limita a complir una funció social. Encara, com que som evolucionistes, admetem la transformació successiva de la propietat privada cap a noves formes més adients a les necessitats dels temps i al fi que tenen reservades totes les riqueses i tots els útils de treball: servir la humanitat.

Família. En proclamar-se defensora d'aquesta institució bàsica de la societat d'avui, la Lliga, com tots els partits de dreta, imputa al mateix temps als partits d'esquerra un afany de destruir-la. Però, en realitat, els partits d'esquerra, i el nostre entre ells, no van conra la família. Com viuen, si no, tots, absolutament tots els homes que militen a llurs rengles? Naturalment, les esquerres no poden tenir tampoc el mateix concepte de la família que tenen les dretes. Les esquerres no són partidàries que la família sigui un mitjà d'esclavitud de la dona, no volem que serveixi per a fer classificacions de legítims i no legítims entre els fills. Vet ací per què les dretes ens presenten com a contraris a la família. Perquè hem establert la llei del divorci, la igualtat jurídica entre l'home i la dona, i la mateixa legitimitat entre els fills nascuts dins i fora del matrimoni.

I ara ens tocaria parlar de la Religió i del Catalanisme de la Lliga Catalana. Però allargaríem massa aquest article i, certament, aquests són punts que convé tractar amb una mica de detenció. En parlarem en un proper escrit, i també dedicarem algunes paraules als altres partits que es presenten enfront de nosaltres en la luita del dia 19.
Iu Bohigas