–Lírica –
Al volgut amic S. Dabàu Caussa, cordialment
–––––––––––––––––––
Frisança, anhel, fretura,
mon cor sentint amor, com trist plorava!
Perdut ja en la malura,
ni l’alta serra brava
l’encanta, ni la mar amb s’aigua blava.
Llavors tendres poesies
mon estre ara fecond amb senzillesa
cantava d’…
riblertes de puresa
mostrant tots llurs encants i suàu bellesa.
Per què ma estèril lira
no entona ja aquells himnes de dolçura?
Cap ninfa ja no em mira,
ni brolla nota pura
de l’arpa abans espill de formosura.
Oh, musa que m’escoltes!
Per què no em dons fulgència inspiradora?
Per què infinites voltes,
per mi sorda en tota hora,
ta vèu m’abandonat, dolça i sonora?
I un jorn quasi melangiosa
mon ànima es queixava dissortada,
suàu música harmoniosa
de nàiade estimada.
Així em cantà deixant-me-la extassiada:
“Desitjes, oh poeta! que a l’home commogui
amb himnes gloriosos o tristos ton arpa?
Doncs, posi altres fils, en lloc de ses cordes,
que del fons arrenquis sensible de l’ànima …
Veuràs que bé que plora,
Veuràs que bé que canta.” (1)
Iu Bohigas i Blanch
Veïnat de Salt, 10 de febrer de 1928
(1) De Ventura Ruiz Aguilera
