Del roser de la veïna
tres poncelles han florit:
una d'elles –purpurina–
quatre dies l'han marcit ...
La segona –sense espina–
se l'ha endut l'anhel d'un pit ...
(Del roser de la veïna
tres poncelles han florit.)
Només queda la menys bella,
sense flaire ni color ...
–Oh!, qui encara fos poncella!–
diu la rosa, trista flor ...
Mira entorn i plega el plor:
es veu sola ...
i es consola.
Iu Bohigas
