UNA MENA DE DEMÒCRATES

Editorial d' El Poble de Salt del 25 de març de 1933

La casualitat m'ha fet a mans un exemplar del darrer número de «L'Amic del Poble». Feia una bona tongada que no en tenia esment. Adhuc m'havia fet la íntima convicció que els nostres reaccionaris ja no «espigolaven». Però anava errat. El periodiquet de les dretes saltenques apareix a llum encara. N'acabo d'assaborir el darrer tast. Exquisit, per cert, com a ben pastat per unes manetes d'àngel. Però, mal paladar deu ésser el meu per a gustar menges així delicades. Perquè és la veritat que, tot i l'excel·lent impressió primera, de mica en mica s'ha anat esllanguint el regust de «pa de figues» que la lectura del «full inefable» m'havia deixat. Aquell obituari consternat de la Democràcia, sobretot, d'antuvi m'havia fet enternir. Pobra Democràcia! «Tots els símptomes que destaquen en molts països del món fan endevinar un fet cert i indiscutible: que la democràcia política va morir lentament, però de manera eficaç i decisiva». Per als «inefables amics», són proves irrecusables d'aquesta asseveració la discussió, al Parlament de la nostra República, del «projecte ominós» de Confessions i Congregacions religioses, que «ha deixat en tots - aguanteu-vos! -un regust feixístic ben acusat». Encara en són testimonis fefaents la  defensa que fan les esquerres del sistema electoral majoritari i l'ofensiva «absurda i monstruosa», empresa contra el proporcionalista. Ves per on, les dretes de Catalunya es declaren les més decidides partidàries dels avenços liberals i democràtics! Però, no havíem quedat, amb el Dr. Sardà i Salvany, que era pecat el liberalisme? I no són, precisament, les dretes que més plauen als «inefables amics», les que llegeixen «El Correo Catalan» i aplaudeixen els «discursos» de «Doña Urraca», no són, precisament, aquestes dretes les que s'han dit sempre enemigues recalcitrants del parlamentarisme i de tot sistema de Democràcia? A què ve, doncs, senyors cacics de la nostra contrada, aquesta inopinada defensa dels més alambinats principis liberals? Per imperatius de consciència? Ara tot just la consciència us fa rum-rum? És que teniu por d'haver perdut les forces i de quedar-vos sense representació en les properes eleccions? Ja us hem vist d'una hora lluny.

Ara us dieu partidaris del sistema electoral proporcionalista perquè teniu la convicció que, d'aquesta manera, per més majoria que obtinguessin les esquerres, no els seria possible de governar sense el «vist i plau» de les oposicions, que és tant com dir que no s'avançaria ni una polzada. El que us cou és que les esquerres no es deixin fascinar pels mirallets de la Democràcia platònica que ara cuiteu a manejar amb intencions inconfessables, «Tu que tens el bec llarg--diu la guineu a la cigonya- fica el teu cap

dins la meva boca i treu-me, per favor, aquest os que tinc entravessat al canyó.» Ah!

Però no ens ensibornareu una vegada més, senyors llops vestits d'ovella! La cigonya de la faula ha posat experiència i ja no es deixa entabanar per cap veu de sirena ploranera. Pobra Democràcia! Sí, efectivament, la Democràcia està en crisi. Però el vostre plany pel seu relaxament no és pas sincer. Si estiméssiu de debò la Democràcia, «inefables amics», ja no us quedarien avui llàgrimes per a plorar-la, perquè les hauríeu vessat totes durant els passats anys d'iniquitat que vosaltres ajudàreu a sostenir.

La Democràcia és un pacte, fruit de la civilització, entre les diverses forces contendents en les palestres polítiques. En virtut d'aquest pacte, d'aquest conveni, els partits polítics que demostrin posseir més simpaties entre tot el poble han de governar. Els altres partits, des de l'oposició, poden controlar l'obra del que governa. Tots els grups ideològics han de poder fer sentir la veu de llurs representants en el Parlament. Oi, que és bonica la Democràcia? Però un conveni pot ésser trencat per un dels concertants.

I les dretes, part concertant en el pacte de la Democràcia, què han fet sempre sinó rompre el conveni així que han tingut el poder? Està bé ésser bo; però massa bo, massa bo vol dir ruc, Està bé ésser demòcrata, però massa demòcrata, massa demòcrata vol dir impolític, Sobretot en els temps que correm. Llibertat, sí; però no pas per atemptar contra la llibertat. Això seria llibertinatge. Democràcia, sí; però no pas per a fer impossible el governament d'un estat democràtic. Pobra Democràcia! Està a punt d'ésser bona per anar a enterrar. Així ho constaten, almenys, els «inefables amics del poble». I li canten les absoltes consternats. Però no pas perquè Mussolini no deixa respirar els liberals i socialistes a Itàlia, no

pas perquè Hitler persegueix a sang i a foc els elements avançats a Alemanya. Per a ells la Democràcia està perduda perquè en el nostre país el govern Azaña i les Corts de la República van esporgant 

paulatinament els privilegis seculars de les sectes confessionals i de les castes oligàrquiques.

Per a ells la Democràcia està perduda perquè els verilables demòcrates van perdent la ingenuïtat i no es deixen arrabassar així com així les conquestes assolides  en dos anys de República. No fa «inefables amics»? Una Democràcia que no es deixi encolomar un dictador feixista qualsevol, uix! quina Democràcia!

IU BOHIGAS

EL CONFLICTE DE LA CASA GASSOL, RESOLT DEFINITIVAMENT

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de març de 1933

Dimarts passat, dia 7, fou un jorn d'alegria per al nostre poble. L'enverinat conflicte de la casa Gassol, que amenaçava d'eternitzar-se, trobà una honrosa solució per a tots els litigants.

Ja estaran assabentats els nostres lectors dels successos ocorreguts la matinada del proppassat dilluns en relació amb el conflicte que comentem. En adreçar-se a la fàbrica les obreres i obrers del Sindicat Local del torn de les 4, foren sorpresos per un grup nombrós d'individus del Sindicat Unic que els comminaren a retirar-se a llurs domicilis sense entrar al treball. A les 9 del matí es repetí el mateix fet. En tot el dia no funcionà la fàbrica. L'endemà, dimarts, tampoc no es treballà. Però a les 11 de la nit del mateix dia s'arribava a un acord entre totes les parts en plet. Segons els nostres informes, dilluns vinent entraran al treball tots els obrers de la casa Gassol, tant els del Sindicat local com els del Sindicat Unic. Aquests darrers, en vaga des de fa alguns mesos, percebran l'import d'onze setmanes íntegres, i l'horari de treball serà de 8 hores i 20 minuts al dia, tal com ja es convingué a primers d'any. Per fi s'ha aconseguit l'arranjament d'una qüestió que esdevenia cada dia més enutjosa i complicada. Al·leluia.

El nostre comentari, però, no s'acaba ací. ¿Com s'explica que, en moments de màxima passió i complexitat, quan tothom menys ho esperava, en una paraula, s'hagi trobat la forma conciliatòria que ha posat terme al conflicte? Ho direm en quatre mots: el bon sentit s'ha imposat en uns i altres. Tal com propugnàvem nosaltres i com era d'esperar que succeís a la curta o a la llarga. Però cal fer justícia a qui se la mereix. Un dels que més han fet a darrera hora per a possibilitar l'arranjamant del conflicte, ha estat el President del Sindicat Local, Francesc Vilà. En la secció de tribuna lliure d'aquest propi número, inserim un escrit de l'esmentat individu en què es posa de relleu la seva serenitat, comprensió, consciència obrerista i bona predisposició a la concòrdia entre treballadors. Cal tenir en compte que Francesc Vilà ha estat objecte de tota mena d'insults i d'atropells per part dels del bàndol contrari al seu. I, no obstant, ell no ha volgut ésser un obstacle a la solució harmònica de l'afer de la fàbrica Gassol. Ans tot al contrari. S'ha mostrat el més decidit interessat a resoldre la qüestió i ha sabut despullar-se de tota passió i de tota intransigència, que l'honora notablement. No ha vacil·lat ni davant el risc de provocar la indignació incomprensiva dels seus. Llegiu el seu article que publiquem avui, redactat molt abans de la solució del conflicte, i us en podreu fer càrrec.

També cal fer justícia a les autoritats locals, pesi a l'apassionament i a la incomprensió de molts, i en particular a l'Alcalde Emili Pibernat, com així mateix a l'actual Governador Civil Sr. Prunés. Els treballs que han portat a cap per a solucionar el conflicte del nostre poble, resplendiran algun dia, quan hagi cessat tota passió, i no dubtem que mereixeran l'agraïment de tots els conveïns i àdhuc dels més recalcitrants desagraïts d'avui.

El bon sentit s'ha imposat, i el conflicte de la casa Gassol, que semblava insoluble, ha quedat definitivament resolt. I sense vergonya per a ningú. Sense vencedors ni vençuts. Ara convé que tothom sàpiga percatar-se de la significació de l'acord del passat dimarts i que ningú, ressuscitant odis mesquins i abominables, no vuigui enterbolir la magnifica conjuntura de reconciliació necessària que es despunta en el nou nat horitzó de comprensió i fraternitat proletària. 

IU BOHIGAS

DE NOMS I DE FETS

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de febrer de 1933

Els resultats electorals ens han demostrat que els principis que informen el nostre credo polític gaudeixen en aquest poble de mantes simpaties que en direm extraoficials. En efecte: el nombre de socis del «Centre Republicà» no deu passar de dues centenes. Però el «Centre Republicà» del nostre poble no és realment una disciplina política. La disciplina política està dins el «Cens» adherit a l'Esquerra Republicana de Catalunya. I aquest «Cens», creat recentment, compta només amb uns 75 afiliats.

¿Vol dir això que l'Esquerra no té a Salt les simpaties de la major part dels seus republicans? De cap manera. Els resultats electorals ens diuen tot el contrari. Les candidatures patrocinades per l'Esquerra han obtingut sempre en el nostre poble la majoria dels sufragis.El resultat de les darreres eleccions, que ens foren les menys favorables, ens confirma que no tan sols l'Esquerra aconseguí els vots de tots els associats al «Centre Republicà», sinó també els de molts ciutadans que es mantenen al marge de la nostra Societat.

Així, doncs, com ens explicarem que el «Cens polític» del nostre «Centre» quedi a un tan baix nivell numèric? Per antipatia al partit a què ens hem adherit, no, ja que els resultats electorals ens confirmen que és el que més simpatitzants posseeix en aquest poble. Per dificultats d' entrada en el «Cens», tampoc, puix que aquest és democràtic tant en la seva ideologia com en el seu funcionament intern i, per tant, no priva la vinguda en el seu clos a ningú que es presenti net de culpa. Només precisa ésser soci del «Centre Republicà».

¿Per què, doncs, els que donen llurs sufragis a les candidatures de l'Esquerra no vénen a engrossir el local d'aquest partit? Solament els en pot privar la manca de sentiment polític. Però han de pensar que, obrant així, són els menys indicats per a blasmar després de la tasca de les organitzacions. ¿Per què no hi intervenen? ¿Per què deixen de prestar llur concurs a l'obra d'enaltir i propagar la ideologia que diuen que sustenten?.

 No n'hi ha prou de donar un vot. Cal treballar també perquè aquest vot no resulti inútil o perjudicial als ideals que el feren emetre. No n'hi ha prou de dir-se i proclamar-se els primers i millors republicans i esquerristes. Mantenint-se al marge de les organitzacions, dels partits, un hom podrà, això sí, donar la seva confiança a una determinada candidatura, la que ell consideri més adient als seus ideals, però no podrà intervenir en la seva confecció i en el control dels elegits. Ni li serà tan fàcil de fer campanya de proselitisme. En una paraula, es mostrarà passiu. I passiu vol dir tot el contrari d'actiu. I qui no és actiu perd el temps i les oportunitats. I, encara que tingui una ideologia, no fa res perquè aquesta progressi. Mantenir-se al marge dels partits republicans i esquerristes serà ésser republicà i esquerrista de nom, si voleu. Però no de fet. I el que cal és ésser-ne de fets i no de noms. Meditin bé això els simpatitzants amb la política de l'Esquerra i no dubtin a enrolar-se al «Cens» local que s'ha constituït recentment.

Iu Bohigas

UN HOMENATGE

Editorial d' El Poble de Salt del 28 de gener de 1933*

Dins el vinent mes de març s'escaurà el primer aniversari de la mort del que en vida fou, durant més de quaranta anys, mestre particular del Veïnat, el senyor Pere Gallostra. El sol fet d'haver-se dedicat a les tasques docents durant prop de mitja centúria, ja bastaria perquè no li manqués el reconeixement i l’admiració de tots els ciutadans del nostre poble. Però cal tenir en compte, encara, les circumstàncies que caracteritzaven l'època en què exercia el magisteri el senyor Gallostra. No existia la llibertat de consciència que avui existeix. Un mestre, per a sostraure's una mica a les imposicions del clericalisme aleshores imperant, necessitava revestir-se d'un veritable esperit de sacrifici. Dedicar tota una existència a l'educació de la mainada proletària, sense altre emolument que la mensualitat individual d'una trista pesseta, és ja acció i abnegació que frega l'heroisme. I no altra cosa que això fou la vida del senyor Pere Gallostra. Quan el mestre de l’Estat, per mor de la retribució mesquina que se li donava, s'ajupia generalment, arreu del territori d’Espanya, a les exigències de la triple aliança oligàrquica regnant, el gest d'un home que s'exposava a les amonestacions sense vaselina de qualsevol inspector carcunda perquè no ensenyava prou «catecisme» als alumnes de la seva escola, és un gest que es podria qualificar, sense hipèrbole, de veritable gesta liberal. Parem esment en una realitat: Els homes que iniciaren i sostingueren la campanya democràtica i republicana en el nostre poble, són en llur majoría ex-deixebles del senyor Pere Gallostra. ¿Què significa això? Suposem que tothom sabrà donar-s'hi resposta. Els que assistírem a les seves classes ens adonem avui del gran bé que rebérem d'un mestre que, si més no, quan a pertot arreu es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris, sabia  pujar el nostre esperit lliure de prejudicis confessionals que haurien pogut  determinar la fanatització de mantes promocions de joves. No hem d'examinar ací els mètodes pedagògics d'un home que exercia la seva  professió amb tota la fe i amb tot l’entusiasme. Cinquanta anys enrera no es podien exigir els coneixements didàctics i paidològics que avui es requereixen a tot educador.

En la crítica de l'actuació d'un mestre com el Sr. Pere Gallostra, seria censurable que descendíssim al detall i ens oblidéssim d'albirar la magnífica perspectiva total de l’obra en conjunt. I bé, doncs; per tot això, per tots els seus mèrits contrets, que no són pocs, per la seva tasca benedictina i benemèrita a través de quatre dècades i escaig, seria injust que soterréssim en la indíferència la memòria del ciutadà Pere Gallostra. Hi tenim un deure d'agraïment.

En un règim de liberalisme i democràcia com ens trobem, cal homenatjar com es mereixen els ciutadans que es distingiren en llur labor per a provocar-lo. És precís tributar un homenatge digne dels seus mereixements al que en vida fou el mestre Sr. Pere Gallostra. S'acosta la data del primer aniversari del seu dolorós traspàs. ¿Per què en tal dia el nostre digníssim Ajuntament no podria donar el nom de Pere Gallostra a un carrer de la nostra localitat?

¿Per què alguns dels que foren deixebles seus no podrien retre-li tribut de commemoració en un acte que es podria celebrar en el Centre Republicà, del qual fou soci fundador el Sr. Pere Gallostra? Nosaltres ja hem exposat la nostra opinió. Al nostre digníssim Ajuntament, sobretot, toca ara, si la creu encertada, de recollir i encarrilar la suggerència nostra. -IU BOHIGAS.


*Observem que la data de la portada d'aquest número és 28 de gener de 1932, quan havia de ser 28 de gener de 1933

SI ELS NOSTRES OBRERS FOSSIN CULTES ...

Editorial d' El Poble de Salt del 14 de gener de 1933 *

 

Tot i l'actualitat palpitant dels darrers esdeveniments revoltosos, preferim no comentar-los directament. Tan sols els tocarem de biaix com a reforç dels conceptes que desenvoluparem a continuació.

No volem moure'ns avui de l'àrea limitada de la nostra localitat. En aquest poble de Salt també es desenrotllen assumptes de gran interès pel comentarista d'un periòdic local. I assumptes totalment atenyents a la classe treballadora.

La vinguda de la República possibilità la ràpida reorganització dels sindicats obrers. A Catalunya, la tradició anarcosindicalista d'abans de la Dictadura preponderà novament en la direcció de les organitzacions proletàries. Circumstàncies diverses barrejaren, ja de bell antuvi, en els comitès directius, individus que s'havien distingit, en la primera època sindical, per llur tasca assenyada a favor de la Confederació, i individus de significació extremista que, per audàcia, acabaren a la llarga per ésser els únics rectors de les masses obreres catalanes. El caràcter messiànic del nostre poble contribuí notablement a bandejar els directors responsables del nostre organisme confederal. La gent s'havia imaginat que la República era com una panacea universal que ens portaria de cop i volta una felicitat paradisíaca. I, naturalment, aviat es produïren els desenganys. Instigats barroerament per les propagandes demagògiques dels extremistes, ben tost es desfermaren els ímpetus continguts dels que patien fam i set de justícia. La bona fe i el malestar dels treballadors foren camp adobat per a la ràpida ascensió dels energúmens sense escrúpols que aspiraven al governament exclusiu del proletariat de la nostra terra. Es fàcil l'explotació sentimental d'una massa culturalment poc elaborada. Els moviments vaguistes i sediciosos continuats exacerbaren de mica en mica els ànims dels eterns desposseïts. A la qual cosa col·laborava ben cautament la reacció patronal. Qui aleshores va voler-se oposar als procediments de violència estèril que preconitzaven els elements radicalistes de la F. A. I., per mèrits contrets que portés a sobre va ésser arraconat d'una manera fulminant. Amb la publicació del conegut manifest dels «Trenta», la C. N. T. passava a ésser arma absoluta de les apetències dels verbalistes del trasbalsament social. Ja no tingueren a dins ningú que els fes nosa. Ja pogueren lliurar-se sense entrebancs a la preparació de tota mena d'assaigs d'acció directa i de revolució social. Les veus sensates dels foragitats eren apagades pel brogit «revolucionari» de les hosts de Bonaventura Durruti. El poble treballador, embrutit per les prèdiques dissolvents dels seus ídols del moment, estava assedegat de «sang i fetge». Però aviat, sortosament, en gran part d'ell no es féu esperar el retorn a la serenitat i la sensatesa. I, impossibilitats de contrarestar encara el guirigall derrocador dels menys serens i capacitats, molts foren els obrers que paulatinament anaren posant-se al marge de la lluita reivindicativa. El balanç de la Confederació en aquest període de predomini faista no pot ésser més catastròfic. L'organisme sindical gairebé desfet. Les cotitzacions gairebé nul·les. Els ànims desil·lusionats. La massa socialitzant de la República a cada pas entorpida. La «Soli» amb una cinquena part dels seus lectors primitius.

I bé: ¿quina actitud han vingut observant els obrers i les obreres del nostre poble, des de la proclamació de la República ençà? Primerament, com les de pertot arreu, fundaren llur organització única. La cosa anava bé. L'organització única, el sindicat únic, la veritable i absoluta unió proletària preconitzada per Marx i Engels, és una cosa magnífica. Però aquesta comunió dels treballadors en un mateix organisme, no ha d'ésser imposada brutalment. Ha d'ésser provocada per mútua simpatia, pel convenciment general que només la perfecta unió pot donar jornades de triomf a la classe obrera. En un principi aquest convenciment existia. La necessitat d'un agrupament compacte, era convicció de tothom. Però, perquè el bloc no s'esberlés, era precís que ningú no volgués imposar la seva ideologia particular als altres. Calia mantenir una impoluta democràcia sindical. Allò que es venia predicant, que en els sindicats únics hi cabien tots els assalariats, no havia de resultar una mera paraula. Ningú no havia d'abusar de la incultura de la massa i de l'estratègia d'uns lloc directius, per a fer proselitisme particularista dintre els sindicats. Començar per plantar cara, amb aires de reptador, a les autoritats democràtiques i liberals del poble, era una solemne i perniciosa follia. Voler-se posar fora de la llei, no era cap cosa necessària ni lògicament profitosa. I, no obstant, a casa nostra com en tants altres llocs, moltes coses que no s'havien de fer, es practicaren, i moltes altres que s'havien de verificar, es deixaren en oblit . La fúria pseudorevolucionària ho envaïa tot, i els obrers del nostre poble no se n'escaparen.

En el sindicat de l'art tèxtil i fabril d'aquesta població, es produí una escissió lamentable, que desplaçà, perniciosament, els objectius i les energies de la lluita sindical. ¿Per què es verificà semblant rompiment? Hi ha qui acusarà tot seguit de traïdors i de venuts a la patronal, a uns individus. No li donem ni li neguem la raó. Però, ¿i la massa que els seguí, separant-se del sindicat únic? ¿Per què aquesta massa trencà la primitiva unió? ¿Per què fou possible que uns pocs individus, de desacreditada conducta obrerista, arrosseguessin darrera seu un nombre tan crescut d'obrers que des del primer dia militaven en el sindicat únic? ¿Hi ha algú que pugui sostenir que la democràcia sindical i el respecte a totes les ideologies es guardà regularment dins l'organització?

I, per tant, ¿hi ha algú que s'atreveixi a donar tota la culpa a uns «mals companys» que abandonaren el sindicat? Els tòpics i les excuses contra el pròxim, no guareixen res, obreres i obrers amics. És millor adonar-se que els «mals companys» tenen múltiples causes per a justificar llur obligadíssim comportament. De vegades per arranjar una qüestió, és precís saber començar reconeixent el «mea culpa ».

Però, ens havíem desviat del fil de la nostra «conversa». Una vegada efectiva la referida secessió del nostre element assalariat de les fàbriques de filats i teixits, l'objectiu de la batalla proletària es desenfoca precipitadament.

La brega queda establerta ben aviat exclusivament entre els dos sindicats existents. Des de l'insult i la «matonada» fins a la contradicció sistemàtica de les iniciatives del contrari (!!!), no es deixa res per verd. Mentrestant, la burgesia reposa tranquil·la i riu per sota el nas. El motiu fútil d'unes festes intersetmanals és l'espurna que encén una baralla acarnissada i eterna entre els obrers del sindicat únic i els obrers del sindicat local. Aquests, a mesura que els altres incrementen llur tàctica xivarrista i dinamitera, es van agafant cada dia més a la levita del patró. Uns i altres posen en la palestra suïcida un ímpetu i una perseverança que és increïble que contra la burgesia sàpiguen esmerçar mai. Els més petits conflictes esdevenen, per mútua tossuderia, problemes insolubles i enverinats. ¿I on anirem a parar? ¿No ens serà gens alliçonadora la darrera revolta comunista llibertària que ha regat de sang una vegada més mants carrers de Barcelona i altres poblacions de Catalunya i d'Espanya? ¿Seguirem per «saecula saeculorum» amb els procediments nefands que ens vilipendien i ens dessagnen i esterilitzen? Ah! Sí els nostres treballadors fossin cultes!... Si no portessin arrapats a la consciència uns dogmes fanatitzadors que els aniquilen i els ceguen!... Si la llum diàfana de la raó reposada imperés en ells i no els enterbolís el raciocini la cortina opaca que ininterrompudament els han anat teixint uns mercenaris a sou del vergonyant reaccionarisme borbònic!. .. Si els nostres obrers fossin cultes, ¿no els hauria dit res el fet que homes com Pestanya i Foix i Clara, que havien estat llurs capdavanters en l'època passada i a les primeries de la present, hagin estat amenaçats de mort per llur no conformisme amb la campanya de la F. A. I.? ¿I no els diria res l'assassinat a sang freda d'uns agents de l'autoritat que ja havien caigut exànimes, i el dispars criminals contra la multitud diumengera que es passejava confiadament per les Rambles barcelonines? ¿I tampoc no els faria obrir els ulls el fet d'haver estat detingut Garcia Oliver amb dues mil pessetes a la butxaca i en companyia de bombes i de pistoles? Nosaltres creiem que si la ignorància i el fanatisme no impedissin a molts dels nostres companys proletaris de llegir tota mena de premsa i de literatura, creiem que aquests nostres companys reconeixerien ben prompte llurs errors i atzagaiades i es disposarien tot seguit a seguir els viaranys del seny i de la raó que menen, ells únicament!, al benestar i a la victòria. Cessi ja la palestra intestina entre camarades d'explotació. De banda totes les rancúnies i que vingui l'encaixada franca i cordial. Amunt els cors! Rectifiquem sincerament uns i altres. Prou dèries de «sang i fetge». Prou obcecacions nihilistes. «Cessi el diàleg de les pistoles»!, que cridava Àngel Pestanya. Unió, comprensió, respecte, serenitat, seny: CULTURA!

Iu Bohigas

*Observem que la data de la portada d'aquest número és 14 de gener de 1932, quan havia de ser 14 de gener de 1933

EL NOSTRE SEGON ANIVERSARI

Acabem de complir dos anys d'existència periodística. En aquesta situació, doncs, no serem pas nosaltres qui comentarem l'estela de la nostra obra en aquest temps. Però sí que direm que estem satisfets de la tasca acomplerta. Vàrem ésser nosaltres qui donàrem al poble, i als joves en particular, el crit de deixondiment que ens era tan necessari. La nostra passa va anar afermant-se paulatinament. De mica en mica assolíem els objectius del nostre esforç modest però entusiasta. Aviat concretàrem, abandonant el neutralisme que ens abocava a l'eixorquia, la nostra posició ideològica. Sempre, però, ens havem esforçat a mostrar-nos imparcials en assumptes aliens a la qüestió política. I en aquesta, hem defensat i propagat ben honradament tothora el nostre programa republicà liberal i catalanista d'esquerra. En els dos anys de la nostra vida periodística, hem presenciat mants fets polítics i socials de transcendent importància històrica. des del nostre lloc humil, podem dir que poc o molt hi hem també col·laborat. I la lluita, la lluita ciutadana, encara continua, naturalment. Però nosaltres no hem pas defallit tampoc. Amb més braó i empenta que mai seguim i seguirem les nostres campanyes. No s'ha acabat encara la feina. En resta molta a realitzar. Per això cal que tots els que se sentin identificats amb nosaltres ens prestin llur suport moral i material. De vegades ens hem trobat molt sols i això ha ralentit la marxa de la nostra ruta. Però totes les dificultats han anat caient. Tanmateix, fora convenient esbrossar un poc més les senderes del nostre itinerari. Els enemics d'una banda i de l'altra no es cansen de posar tota mena de noses al nostre pas. És precís, doncs, que els simpatitzants i correligionaris anul·lin amb llur ajut la tasca entorpidora dels de l'andana d'enfront. I no dubti ningú que així el progrés dels nostres ideals serà cada dia més palpable en el nostre poble.

I. B. i B.

CANDIDATURES

Editorial d'El Poble de Salt del 19 de novembre de 1932

A mesura que el dia de la lluita s'acosta, el panorama electoral guanya en claredat. Subsisteix encara el pugilat de puresa ortodoxa entre els regionalistes i els carlins. Però, naturalment, sembla que els principis van cedint a la "concòrdia" i a la "pacificació". Uns i altres es deuen donar compte que no és tan fàcil com això d'arreplegar les minories. I a veure si, amb tot, tenen treballs a arribar al "quòrum". O si pren proporcions insospitades algun enemic sense importància. Ens plaurà de saber fins on arriben, a casa nostra, el "temor de Déu" i els interessos del cupó coaligats.
Els "jabalíes" es desinflen. De bell antuvi deixaren una vacant en llur candidatura. Ben fàcil de cobrir, tanmateix. Car sempre hi ha un "tres vegades emancipat" disposat a sacrificar-se en darrera hora. Ara, però, s'ha agreujat el conflicte. Són dos o tres més ja qui s'han llevat els "colmillos". Deuen haver vist que no hi havia res a fer. "Com voleu que mantinguem cap esperança- deia un d'ells, si l'única vegada que els nostres presumptes electors ens han aplaudit ha estat quan hem manifestat que volíem fer respectar els interessos proletaris, però que també nosaltres respectaríem els de la "Cambra de la Propietat urbana?"  Ens sembla que, si el nostre Lluís Pigem no hi posa mà, els "jabalíes" hauran de tornar-se'n amb la cua entre cames.
Els d'Acció Catalana i els del B.O.C. varen tenir més pupil·la. I continuen demostrant més sentit polític i comú. No seria res d'estrany que donessin un seriós disgust al contuberni plutocràtic co-clerical reaccionari.
Dels radicals no cal ni parlar-ne. Els hauria sortit millor que s'haguessin sacrificat una vegada més. No saberen sacrificar-se admetent al "partido" totes les escorrialles de la "Unión Patriótica"? I el sacrifici havia de consistir a saber adoptar l'actitud gallarda de Simó Bofarull a Tarragona.
I la nostra candidatura? No cal ponderar-la. La seva íntima naturalesa democràtica es fa la propaganda més eficaç. No hi ha uns noms. Hi ha un partit, una ideologia, un programa concret, una disciplina, un sentit de responsabilitat. I al darrera hi ha el poble. El poble catalanista d'esquerres que vetlla ininterrompudament per la salut de la República i de l'Autonomia. Per això no ens podran titllar de massa optimistes si exposem la nostra convicció d'una victòria rotunda, a les comarques gironines i a tot Catalunya, de l'Esquerra Republicana de Catalunya. I el poble de Salt, baluard d'inquietuds ciutadanes, no serà pas una excepció.

Iu Bohigas

LA LLUITA

Editorial d'El Poble de Salt del 12 de novembre de 1932

Per renegaire de la democràcia que es vulgui ésser, no es pot negar que aquest règim ha ennoblit les eternes baralles dels homes. Un ràpid parangó de les diverses èpoques de la Història, ens cercioraria plenament de la gran veritat de Benedetto Croce: la democràcia és la millor conquesta de la civilització. Un simple canvi de monarca exigia sovint, en temps dels visigods, un fratricidi o un parricidi. La casta bel·lígera fou sempre considerada de les més honorables. Àdhuc avui succeeix així en els països més endarrerits. La civilització, concebent el procediment democràtic, fa la llarga passa que distancia enormement la humanitat actual de la de segles enrera. La millor defensa i el millor elogi del sufragi universal -l'instrument de la democràcia- són fets pels seus propis detractors quan han de recórrer a procediments bàrbars de períodes superats per a substituir-lo. L'antisufragisme, l'antiparlamentarisme, l'apoliticisme sistemàtic són propis, normalment, dels partits retrògrads. Si organitzacions dites avançades aixequen banderes semblants, és perquè hi planen al damunt mantes influències neuròtiques. En condicions naturals, normals, la gent ha de comprendre que no són compatibles els ideals de redempció gairebé utòpica amb els procediments de lluita exhumats de l'era de l'home de Cromagnon. Veritablement, com deia Benedetto Croce, el partit del liberalisme i de la democràcia és el partit de la cultura.

De demà en vuit, dia 20 del mes en curs, el poble català tindrà ocasió de demostrar la potència política dels distints sectors que el componen. Podrà fer ús, una vegada més, dels nobles mitjans combatius que proporciona la democràcia. És curiós de remarcar, ací, un cas paradoxal. Mentre, d'una banda, els exalçadors abrandats de la democràcia impoluta, íntegra, utòpica -que és l'anarquisme- fan  incomprensibles escafinyots del sufragi universal -l'únic instrument verament democràtic-, i prefereixen les armes reaccionàries de la violència i del despotisme, de l'altra banda, els partidaris de l'obrerisme antidemocràtic, del col·lectivisme o comunisme dictatorial, no tenen inconvenient a acceptar, vinguin d'on vinguin, els procediments de combat de la Democràcia, règim que ells execren i anatematitzen.

En les comarques gironines, al nostre entendre, tot i els innombrables grups i grupets que es presenten a la imminent palestra ciutadana, la malda es desenrotllarà entre el partit popular de la Democràcia -l'Esquerra Republicana de Catalunya- i el partit inveterat dels grans interessos del capitalisme -la Lliga Regionalista. No ens hem d'entretenir a posar de manifest la significança contrastant d'ambdues candidatures. Són prou conegudes de tothom. Direm, només, perquè confiem en el reconegut bon sentit del poble gironí,  que ens sembla que el nostre optimisme esquerrà no sofrirà pas cap desencant.

Iu Bohigas

TRÍPTIC: ELS NOSTRES CONTRINCANTS

Editorial d'El Poble de Salt del 22 d'octubre de 1932

Som esquerristes. I donem al mot esquerrisme el sentit pristí d'avançada liberal i democràtica. Som, a més a més, catalanistes. El partit polític que aplega els nostres dos ideals, l'Esquerra Republicana de Catalunya, és avui el confluent de les escomeses dels diversos sectors que suren en el garbuix procel·lós de la contenda electoral que s'apropa. Aquests sectors, deixant a part mants nuclis d'escassa importància, són: la Lliga Regionalista, el Bloc Obrer i Camperol i la Federació Anarquista Ibèrica. La nostra tasca d'avui es reduirà a examinar-los una mica a corre-cuita.

La Lliga Regionalista. -És el reducte inveterat dels plutòcrates i teòcrates del nostre país. És l'extremisme negre disfressat de blanc. El llop amb pell d'ovella. Compta incondicionalment amb els sufragis dels terratinents, dels grans industrials, dels financers, dels ultramontans i de les dames de la «cotilla i les polacres». Quan no pot exigir els vots, els capta. I, en darrer terme, els compra. En els pobles rurals on no hi ha grandeses del diner i del pergamí, la Lliga hi és representada pel rector i el vicari, algun caciquet, quatre famílies «bien» i llurs satèl·lits. En les campanyes electorals fa demagògia de «pau, pau i pau» i de «patufista». En síntesi  podria simbolitzar-se per uns rosaris en què una moneda d'or suplís el crucifix. En les vinents eleccions somnia treure les majories a les cinc circumscripcions. Del que no dubtem és que es traurà molts «quartos» de la butxaca.

El Bloc Obrer i Camperol.-Existeixen una mena de plantes determinades tal·lòfites- que, a certes apropiades condicions climatològiques i geològiques, apareixen gairebé espontàniament.
El comunisme, en el terreny polític, ens sembla una planta per l'estil. A determinades condicions econòmiques i socials dels pobles, el comunisme es desenvolupa o es marceix. Depèn més de causes extrínseques a la seva ideologia que no d'intrínseques. El panorama universal i històric ens ho confirma. El comunisme és implantat a Rússia quan la fam i l'analfabetisme estan a l'ordre del dia. El comunisme creix a Alemanya, al costat del seu germà bessó el nacionalisme hitlerià, quan hi ha sis milions de sense feina. El comunisme es passa en bloc a la social-democràcia en un país de progrés i de benestar social com Txecoslovàquia. El B.O.C., l'organització comunista de Catalunya, tindrà a fer poc o molt segons el comportament dels partits que ací governin.  E1 proletariat català, com el de tot el món, en situació normal, repugna la tàctica i la moral comunistes. El lema jesuític de Lenin: «tot és moral mentre afavoreixi el partit bolxevista», resulta de mal pair per als nostres obrers. El règim dictatorial, per adjectius que s'hi afegeixin, ens és antipàtic a ultrança. Ens sembla, doncs, que els serà bon xic més difícil als nostres comunistes d'obtenir un èxit electoral que un èxit de «claque» en els mítings.

La Federació Anarquista Ibèrica. - Amb actes d'audàcia i de pocs escrúpols aconseguí de fer-se mestressa de la direcció de la C.N.T. Ha plantejat una infinitat de vagues absurdes i ha fet alguns assaigs de revolució social. En una paraula, ha reeixit en el seu objectiu de destroçar l'organització obrera catalana. La  F.A.I.  recomana als obrers de la C.N.T.  el més immaculat abstencionisme. Sens dubte, perquè es creu que aquests treballadors no posseeixen dos dits de front i no han assistit mig any a l'escola. I així li deu semblar que són incapaços de resoldre una senzilla qüestió de matemàtica elemental i de sentit comú com és la que els presenten.

De tot plegat en parlarem amb més extensió un altre dia.

Iu Bohigas

EN L'ONZE DE SETEMBRE D'ENGUANY

Article publicat a El Poble de Salt, el 10 de setembre de 1932

1714-1932     CASANOVA-MACIÀ    NOVA PLANTA - ESTATUT

Dues dates, dos homes, dos decrets. Noms i nombres històrics. Fa dos segles i escaig que les hostes enfellonides del primer Borbó espanyol, a les ordres del duc de Berwick, vencien la resistència heroica dels patriotes de Barcelona, després de tretze mesos de setge ininterromput i quan les altres places catalanes eren ja abatudes. Traïda per Anglaterra i altres països conjurats, i abandonada a mercè de la venjança de Felip V, Catalunya perdia definitivament, el dia 1l de Setembre de 171 4, les seves últimes i cares llibertats nacionals. El famós i despòtic decret de «Nova Planta» en fou l'executòria. Catalunya passava a tenir una categoria de «domini». Pel cim de tantes calamitats, però, es dreçaven glorioses les figures dels màrtirs i dels herois de la defensa. Cal esmentar els noms il·lustres de Rafael de Casanova, cap del Consell Cent i ànima de la resistència; del general Villarroel, que es distingí en la direcció militar. i de Moragues i del guerriller Bach de Roda, que foren executats, entre altres, mancant a les capitulacions signades en rendir-se la Ciutat Comtal. Després, insult darrera insult als nostres preuats sentiments, l'opressió castellana volgué ofegar a fuetades les nostres característiques de poble. Debades, però. En la ruralia es conservà sempre la nostra llengua i les nostres tradicions liberals. En l'any 1833, des del camp literari, Bonaventura Carles Aribau donava, amb la seva «Oda a la Pàtria», el primer crit de Renaixença. Va passant el temps i l'esperit catalanesc va revifant-se en tots els aspectes. La data de l'Onze de Setembre és commemorada cada any. En 1907 i 1908 es produeixen els primers fets de violència a l'entorn de l'estàtua de Casanova. I en 1923, dos dies abans del cop dictatorial de Primo de Ribera, l'entusiasme patriòtic dels catalans desvetllà les ires de la policia espanyola. I aquell onze de Setembre resultà sagnant. Transcorregué la Dictadura. Altra vegada són escarnits els nostres sentiments de catalans i prohibides les nostres manifestacions patriòtiques. El nostre idioma és bandejat de les corporacions públiques, del temple i de l'escola, i perseguit en els comerços particulars i àdhuc dins les llars.

Tanmateix, en el silenci forçat dels set anys indignes, anava exacerbant-se el nostre sentiment i perfilant-se la nostra consciència. Esclata la Revolució i puja la República triomfant. Havem desbancat la tirania. Ens havem donat lliurement un règim de liberalisme i democràcia. Ha arribat l'hora, doncs, d'estructurar novament les nostres llibertats col·lectives.

1932: L'Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel venerable Macià, l'encarnació palpable de l'esperit reivindicatiu i renovador del nostre poble, obté del Parlament espanyol la reconeixença i l'aprovació d'un Estatut d'autonomia. Estatut que, encara que de cap manera no és un súmmum,  representa una conquesta importantíssima en la palestra per a les nostres aspiracions. Per primera vegada, després de dues centúries lIargues, aconseguim els catalans de donar un cop transcendental a les mordasses hereditàries del Duc d'Anjou. Ara tenim la ruta oberta a grans possibilitats. La  commemoració de l'Onze de Setembre coincideix enguany amb l'aprovació definitiva del nostre Estatut. Aquesta doble esçaiença commemorativa reforça la solemnitat de la diada històrica. L'alegria entusiàstica de la novella albada, esborra la recança d'aquell ocàs sangonent del «setembre de la mala anyada». Visca Catalunya!

Iu Bohigas

L'HORA DE CONSOLIDAR LES POSICIONS

Editorial d'El Poble de Salt del 10 de setembre de 1932
 

Els esperits verament liberals, les consciències autènticament democràtiques, no poden restar íntegrament satisfetes de la marxa i del resultat final de la discussió de l'Estatut de Catalunya. Els espanyols que ens reconeixen, als catalans, la personalitat nacional o el fet diferencial, han de doldre's interiorment que determinades intransigències xovinistes de llurs compatriotes hagin impossibilitat de satisfer plenament les nostres ànsies reivindicatives. Si la frisança catalana hagués estat curullada, avui els catalans ens podríem llençar decidits a col·laborar en la reconstrucció i "unificació" de tots els pobles ibèrics. Minvades, però, les atribucions legítimes que demanàvem, la nostra col·laboració haurà de sofrir forçosament el reflux de les energies que haurem d'aplicar a la tasca per a la consecució definitiva de les nostres aspiracions. El regateig de mercader a les demandes fonamentades de l'esperit col·lectiu de tot un poble, sol ocasionar conseqüències ad hominem. I cal tenir en compte que el contingut de la nostra «Carta magna» no constituïa una petició de gitana. Inclús així ho reconegué el propi Royo Villanova quan el projecte elaborat per la ponència nomenada per la Diputació de la Generalitat va ésser fet públic per primera vegada. El nostre Estatut, el refrendat unànimement pel poble de Catalunya, no era maximalista, ans perfectament minimalista. Amb tot, i a despit de selectes intel·ligències liberals de la banda de Castella, hom es valgué contínuament de tots els mitjans per tal d'eixalar-nos-lo, i, en darrer terme, mentre encara ressonaven càlides i irrebatibles les raons dels nostres diputats i d'alguns espanyols comprensius i justiciers, la força molt democràtica del nombre, però absolutament antiliberal, tenia cura de fer baixar la balança a favor dels exhumadors troglodites del papu de la desmembració.

Tanmateix, "alea jacta est". Havem de considerar que no han pas estat tot flors i violes els treballs que han hagut de portar a cap els nostres homes representatius. Ço que s'ha aconseguit, no són pas concessions cedides de bon grat, sinó arrabassaments dificilíssims a costa de múltiples sacrificis i esgarrapades. Per tant, amples o estretes, ha arribat l'hora de començar a consolidar les nostres posicions, sense perjudici, naturalment, de continuar laborant a fi i efecte de mil1orar-les. I la manera única d'afiançar la poca o molta autonomia que tenim reconeguda, és de posar totes les voluntats i totes les aptituds al servei de l'endegament de la feina que s'ens apropa. No ens lliurem a repicar campanes, que això enterboliria la perspectiva que encara ens manca a superar. Tampoc, però, no ens abandonem, sota el pretext de cap desil·lusió, a un desmenjament abúlic que ens resultaria funestíssim. És l'hora de convèncer-se que sense poder per a exigir no hi ha possibilitats d'arreplegar. I també cal adonar-se que la política dels herois del «tot o res» només pot servir d'entreteniment de quatre aspirants al martirologi. Pensem que qui res no té realitzat li falta tot a aconseguir, I no oblidem, així mateix, que qui amb un bocí s'acontenta, corre el risc, sense adonar-se'n, de quedar més pelat que les esplanades del Sahara.

I que no s'esfereeixin els pusil·lànimes somiafronteres. És precís que remarquin que l'universalisme no és cap invent dels Pestaña o Largo Caballero. És una tendència lògica de la consciència desenrotllada del nostre temps. Les petites col·lectivitats nacionals són, precisament, les que més anhelen els lligams internacionals, perquè són, senzillament, les que més els necessiten. El nacionalisme de Maurràs o de Hitler serà sempre una planta exòtica i no aclimatable en e1 nostre petit país de nacionalisme alliberador. El perill imperialista o cesarista no radica ací, entre els catalans, dintre la península Ibèrica. Car només els que desconeixen les carícies de l'opressió poden desitjar els "illots acantilats" que afavoreixen el despotisme. Els catalans, que clamen llibertat individual i col·lectiva, no podem desitjar-los. Els que ens la neguen, ja ho tenen més difícil de demostrar.

Iu Bohigas

RECORD LLUNYÀ D'AGUSTÍ CABRUJA

Parlament de l'Iu Bohigas a l'homenatge que l'Ajuntament de Salt va retre a l'Agustí Cabruja,  quan es va posar el seu nom a un carrer de la vila (24-02-1984)

Vaig fer coneixença amb en Cabruja arran del projecte de publicació d'un periòdic local en català, ara deu fer, si mal no recordo, cinquanta-tres anys. La iniciativa d'aquesta publicació fou de dos regidors -no sé si un d'ells era l'alcalde, no ho podria assegurar- de l'ajuntament d'aleshores, els senyors Emili Pibernat i Bartomeu Muñoz, republicà el primer i monàrquic i regionalista el segon. Això ja dona idea que el periòdic no hauria de tenir color polític partidista. Es tractava, doncs, de fer una publicació setmanal o quinzenal que pogués complaure tots els saltencs i en què pogués col·laborar tothom qui volgués fer-ho.

Vull recordar que ens trobàvem a la sortida d'una dictadura que havia estat particularment adversa per a la cultura catalana i que, si existia un lligam que ens aplegués a tots, aquest lligam no era altre que el de la llengua i, per tant, el periòdic hauria de redactar-se íntegrament  en català.

L'Agustí Cabruja, acompanyat d'en Francesc Raset, em va venir a trobar a casa per assabentar-me del projecte i proposar-me de formar part de la redacció del periòdic, proposta que vaig acceptar a mans besades. De fet, en Cabruja i jo fórem els dos únics redactors fixos que tingué "El Poble de Salt" (aquest fou el nom que vam donar al periòdic) al llarg de tota la seva publicació.

Des de llavors, esdevinguérem amics i companys, tot i que érem de caràcter força diferent. Ell era jovial i extrovertit; jo, més aviat seriós i reservat. Però, ens complementàvem i ens aveníem perfectament. Tant ell com jo érem novells en la feina d'escriure. Ell treballava a l'empresa artesanal del seu pare, de cadiraire. Tenia l'obrador, que era el nostre habitual lloc de reunió, a la carretera del Veïnat. Jo havia estudiat per mestre, però aleshores estava fent el soldat, bé que només tenia 19 anys. Havia après d'escriure en català pel meu compte, llegint diaris, revistes i llibres catalans, en particular la Gramàtica i les Converses filològiques de Pompeu Fabra.

En els primers números del periòdic, que començà publicant-se quinzenalment, es respectaren rigorosament les condicions d'independència ideològica que ens havíem imposat. Hi col·laboraren persones de diversa significació, de dretes i d'esquerres. Però, vivíem uns moments tensos de transició política i es veia venir un canvi de règim. Aviat hi predominà la tendència progressista, republicana, i les comptades veus conservadores que s'hi van fer sentir de primer, callaren al cap de poc.

Amb motiu de les eleccions municipals convocades per al dia 12 d'abril de 1931, "El Poble de Salt" es manifestà clarament partidari de la República i, una vegada proclamada aquesta, passà a ser el portaveu de la Joventut Republicana.

Fent abstracció de les col·laboracions espontànies, algunes prou importants i força regulars, "El Poble de Salt" el redactàvem, bàsicament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant e tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d'impremta. La resta, articles, poesies, gasetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d'ell.

Allò foren les nostres beceroles en l'aprenentatge del periodisme, de les quals jo no vaig passar. Ell, en canvi, volenterós com era, vencent tenaçment les dificultats d'una insuficient preparació bàsica, tirà endavant. Fou redactor del diari "L'Autonomista" (jo també, una curta temporada) i va escriure algunes novel·les i llibres de poesies, publicats a la ciutat de Mèxic, on va residir durant els seus darrers quaranta-tres anys.

Des de poc abans de la guerra civil, no ens havíem vist més. L'estiu de 1980, els meus dos fills, aprofitant un sojorn que feren a  Mèxic, van anar a visitar-lo. No havia pas canviat de caràcter. Encara era tan amic de tenir la paraula com quan era jove, i tan obert i acollidor com sempre.

IU BOHIGAS

MITJA VOLTA

Editorial del Poble de Salt del 27 d'agost de 1932

Succeeix, sovint , que, un cop dita o escrita una paraula o una frase, hom hi remarca, després, tot un abast de significació que no havia tingut la mes lleu intenció de donar-li. Això m'ocorre avui a mi pel que fa referència a un parell de mots continguts en les acaballes del meu anterior article en aquest periòdic, mots o locució que motiven, a tall de comentari acotador, les ratlles que segueixen.

Davant el buit lamentable que les nostres temptatives de germanor hispànica troben arreu de les terres peninsulars de llengua castellana, deia jo que, per dignitat i si us plau per força, ens tocava als catalans, en primer lloc, d'empapar-nos complidament -esborrant així la complicitat d'un greuge de lesa pàtria - de tots aquells coneixements que constitueixen l'ànima indestructible de la nostra personalitat nacional, i, una vegada ferms damunt el peany de la nostra consciència de poble, girar resoluts el nostre esguard cap a les latituds de veritable cultura i de veritable comprensió. Mitja volta!, imperava, tal vegada una  mica barrer. I és que no m'adonava que el meu crit podia interpretar-se com a una fal·lera de donar, sistemàticament, l'esquena als nostres germans megalòmans d'enllà de l'Ebre. No; no era cap intenció de desdeny ni de mal entès separatisme la que bategava apassionada en aquell meu -àdhuc quan sense autoritat- mot d'ordre. Volia dir només que, així com fins ara tota lo nostra atenció i tota la nostra efusió eren posades de cara al migdia, havent pogut comprovar experimentalment que semblant deferència resultava estèril i no ens era agraïda ni un borrall, sonava, doncs, l'hora en què calia que ens sentíssim mes curadors de nosaltres mateixos i rebutgéssim, cercant Pirineus enllà la sapiència que no ens pot donar Castella, els tòpics xovins i revoltantment tutelars de les "llumeneres" integristes i unitaristes. De cara o Europa, sí; però no voldria que la conseqüència inevitable de l'objecte metafòric fos presa com a símbol d'esquivesa a un poble germà. Si la girada és deguda a la indiferència amb què ha estat contestat el nostre anhel de sincera concòrdia, no sense recança decantarem, doncs, els nostres ulls a la banda oposada, i aquesta mateixa recança, indubtablement, ens farà estendre els braços enrera en  demostració que, malgrat tot, confiem que algun dia minvarà l'urc antiliberal dels germans de Castella i ens podrem donar, llavors, espontàniament, de bon grat, l'abraçada definitiva que ens afavorirà a tots plegats.

Castella viu anestesiada sota la crosta patriotera i funesta de la seva hiperbòlica grandesa. I la successió dels dies és per a ella una contínua sesta letàrgica en el llit de les gestes històriques i de la puixança del segle d'or. Amb ganes que en tingués, poca cultura ens podria oferir, doncs, Castella, tot i 1a seva llengua transoceànica. No volent renunciar als procediments despòtics -tan propis del seu temperament- menys ens en podrà donar encara. A Castella, l'època d'esplendor durà solament un segle. Després vingué la ràpida davallada, i, en poc temps, no quedava d'aquella glòria pretèrita sinó el record, i amb prou feines. Tanmateix no ha volgut rectificar mai la seva tàctica, i per això ha hagut d'anar sempre des del punt de vista del progrés a remolc dels altres pobles. Culturalment, sobretot. No ens pot temptar gaire doncs d'anar a remolc d'un poble que, de centúries ençà, tot i el seu orgull, necessita que el remolquin. No gens menys, no cal dir que veuríem amb la màxima complaença que el petit escamot d'intel·lectuals i polítics saturats de liberalisme amb què compta avui Castella, aconseguissin de canviar els derroters de la nau estatal espanyola.

Iu Bohigas

CATALANISME

Editorial d'El Poble de Salt del 13 d'Agost de 1932

Seria horrible que un dia féssim el descobriment -va dir el Diputat Campalans en el debat estatuari sobre l'ensenyament- que d'aqueixa incapacitat -es referia a la de solucionar el problema de Catalunya- en teníem la culpa tots nosaltres. Que no vingui a resultar ara que aqueixa incapacitat no era deguda a cap poder estrany, que no teníem raó d'allevar-la exclusivament a les monarquies estrangeres que s'havien interposat en la nostra pàtria.

Avui, els catalans ja no podem dubtar de l'efectivitat del pressentiment que entranyen les precedents paraules.  No podrà dir ningú que no havem apurat fins a les darreres gotes la copa de la concòrdia. I, no obstant, ja podem veure la correspondència que la nostra sincera efusió ve mereixent. No han estat solament els energúmens de les cavernes qui s'han aixecat a combatre despòticament les nostres legítimes reivindicacions autonòmiques. Llevat de ben comptades salvetats, és tot el poble espanyol que s'entesta a no comprendre'ns. Sabem les circumstàncies especials  que possibiliten la feixuga marxa del nostre Estatut a través dels abriülls que l'esquincen i el contrauen. I de tot plegat ens en cal treure la trista conseqüència que la democràcia castellana -sempre amb les excepcions honroses- existeix només de nom. L'ideal ibèric interessa als de l'Ebre enllà tan sola a base d'una hegemonia imperialista de Castella. L'exabrupte de Royo: “abans que l'autonomia, la guerra civil”, rau en el fons de gairebé totes les consciències “meseteñas”. És una qüestió d'educació secular i d'atavisme biològic. Després de l'experiència de la concòrdia, els dubtes són exclosos.

Els catalans, que posseïm veritable avidesa de fraternització peninsular, som els primers a lamentar-ho pregonament. Però, no se'ns podrà titllar seriosament de particularistes. Aquest any i escaig de règim republicà és i serà el nostre gran testimoni històric. En la perspectiva del temps, resplendirà sense traves tot l'escalf efusiu de les nostres intencions. I romandrà palesa també la geliva argumentació sofística dels bufats “pionniers” de la “sobirania intangible de l'Estat”, segona edició corregida de “la sagrada unitat de la pàtria”.  Contra la brasa trepidant de la llibertat conculcada, un grapat de cendra pseudo-intel·lectual. I la raó de la força per assegurar-se la victòria. Vet ací la lliçó que havem tret de la prova de la concòrdia, prova necessària i lliçó certament no pas eixorca. Encara l'excels Maragall hauria de sospirar:

On ets Espanya? -No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla sense perills?
Has desaprès d'entendre a n'els teus fills?
Adéu Espanya!

A nosaltres ens sap greu. Però, ells ho han volgut, ells ens hi han obligat. Les migrades facultats que ells diuen haver-nos concedit, però que en realitat havem hagut de reconquerir a urpades, ens deixaran arribar molt amunt, si sabem, si volem moure'ns, dintre d'elles, amb ver i eficaç patriotisme. Ara més que mai, Catalunya endins! No pas, tanmateix, per dèria mesquina de xovinisme, sinó per dignitat i per necessitat. Quan, amb tota franquesa, ens disposàvem -perquè crèiem desapareguts els obstacles tradicionals- a aportar el nostre esforç entusiasta a la redempció d'Espanya, surten, amb els tòpics consuetudinaris, els mateixos prejudicis egoistes de sempre a posar-nos-hi el vet. Nosaltres no podem ésser més papistes que el Papa.

I les possibilitats de l'internacionalisme no es polaritzen pas, únicament i precisament, a l'altra banda de l'Ebre. Estem convençuts que els espanyols de vasta mirada que freturin l'universalisme, es veuran precisats, d'antuvi, a submergir-se en les aigües liberals i democràtiques del catalanisme. La nostra ruta a seguir és, doncs, ben clara. Conscients de la pròpia personalitat, ben empapats de les coses nostrades ...  mitja volta, i de cara a Europa, és a dir, de cara al Món.

Iu Bohigas

Aquest article es va reproduir al núm. 272 de la Farga (juny 2010), de la qual cosa s'en va fer ressó Jordi Nadal Casellas a l'article Res no canviarà si no ho canviem nosaltres, aparegut al PUNT i a l'AVUI el 27/08/2010.

AL "NOSTRE ANTON"

A cada pit un bleix ... Qui us coneixia
No evitarà l'angoixa i el sanglot ...
Tot s'ha esvaït: fermesa, bonhomia,
Optimisme, virtut... S'ha esvaït tot!
No semblava possible que ens deixéssiu
I encara sembla incert el desenllaç ...
Però el destí ha volgut que reposéssiu
Un cop per sempre més ... La vostra faç
Ja no presenta arrugues neguitoses
Ombrejades de flama d'ideal...
La mort us ha endolcit... Dins les mans closes
Inquietuds i anhels han fet final...
Impolut romiatge d'una vida!
Nitidesa de cor i d'esperit!
Gaudiu, amic, la pau que heu assolida
La malda no deixant de dia i nit...
En el record punyent del nostre pit
Sempre més vostra imatge hi serà ungida

IU BOHIGAS
Salt, 3-3-33

Aquest poema dedicat al seu amic i correligionari Antoni Pujol, es publicà al núm. 56 del Poble de Salt el dia 11 de març de 1933, juntament amb una breu nota biogràfica del malaguanyat regidor republicà. Malgrat que no ho podem assegurar, és possible que aquesta nota també l'escrivís l'Iu Bohigas. 

ANTONI PUJOL

Després d'una llarga i penosa malaltia, va traspassar, el dia 2 del corrent, a les 4 de la matinada, el nostre estimat amic i correligionari Antoni Puiol, regidor del Consistori d'aquesta vila. Comptava 59 anys d'edat. Era fill de Barcelona. Però des de feia molts anys que convivia amb nosaltres i es pot dir que havia fet la major part de les seves campanyes republicanes en la nostra població. Vingué a Salt amb motiu d'haver estat contractat com a parador en la fàbrica Mulleras. Un cop parada aquesta, el nostre amic passà amb el mateix càrrec a la fàbrica «Les Vetes», on romangué molts anys, fins que fou acomiadat amb motiu de no haver-se volgut supeditar a les imposicions arbitràries del patró que aleshores era ja el milionari Coma i Cros. Fou un dels socis fundadors del Centre Republicà i un dels més ferms propulsors dels ideals democràtics en el nostre poble. Repetides vegades fou elegit regidor. Quan ho fou per primera volta, degut a les seves campanyes en el Consistori a favor dels humils, es creà l'enemiga dels elements caciquils que ho dominaven tot, i fou per la seva actuació enfront d'aquests que es féu efectiva la seva expulsió de la casa on treballava. La segona vegada d'ésser elegit regidor, el nomenaren segon tinent d'alcalde, des del qual lloc actuà sense decaïment a benefici del poble treballador. Passà l'època de la Dictadura, i, en caure aquesta, en les memorables eleccions del 12 d'abril de 1931, els republicans de Salt el portaren novament al Consistori. Durant el temps en què tota manifestació de les idees liberals era prohibida, Antoni Pujol no deixà de conspirar activament, formant part del Comitè local revolucionari. Fora de la política, es mostrà sempre l'home incansable i organitzador de tota obra cultural i societària. A ell es degué la unificació de les tres germandats que existien al Veïnat abans de constituir-se «La Alianza Saltense». Entusiasta de l'obra educativa que representen els chors Clavé, treballà amb tot el delit per aconseguir posar en harmonia els dos que hi havia formats en aquesta població. l encara podríem esmentar molts i molts altres trets i aspectes de la seva actuació, l'enumeració dels quals resultaria prolixa.

L'Ajuntament, en la sessió del divendres, dia 3 del corrent, prengué l'acord següent:

«Seguidament, el ciutadà Alcalde president feu ús de la paraula per a remarcar la pèrdua irreparable del qui fou company de Consistori i insustituïble amic ANTONI PUJOL INGLES, la vida del qual s'ha extingit després d'una dolorosa i llarga malaltia. Esmentà la conducta exemplar de l'enyorat Pujol, tant en l'ordre privat com públic. Home d'arrelades conviccions democràtiques i socials, adreçà tots els seus esforços i tots els seus neguits a l'assoliment dels ideals que tan cars li eren. La pèrdua d'un valor positiu com era Antoni Pujol, passarà per molt temps entre els seus companys que amb ell havien conviscut les hores dures de lluita i les inoblidables de triomf. Acabà el President demanant a la Corporació que per tal de tributar un postrem homenatge a la memòria de l'abnegat i il·lustre company de Consistori, s'alci la sessió en senyal de dol i que l'Ajuntament sufragi totes les despeses de l'enterrament. Així ho acordem per unanimitat, tots els Regidors reunits, els quals subscriuen íntegrament les manifestacions de la presidència. »