UNA MENA DE DEMÒCRATES

Editorial d' El Poble de Salt del 25 de març de 1933

La casualitat m'ha fet a mans un exemplar del darrer número de «L'Amic del Poble». Feia una bona tongada que no en tenia esment. Adhuc m'havia fet la íntima convicció que els nostres reaccionaris ja no «espigolaven». Però anava errat. El periodiquet de les dretes saltenques apareix a llum encara. N'acabo d'assaborir el darrer tast. Exquisit, per cert, com a ben pastat per unes manetes d'àngel. Però, mal paladar deu ésser el meu per a gustar menges així delicades. Perquè és la veritat que, tot i l'excel·lent impressió primera, de mica en mica s'ha anat esllanguint el regust de «pa de figues» que la lectura del «full inefable» m'havia deixat. Aquell obituari consternat de la Democràcia, sobretot, d'antuvi m'havia fet enternir. Pobra Democràcia! «Tots els símptomes que destaquen en molts països del món fan endevinar un fet cert i indiscutible: que la democràcia política va morir lentament, però de manera eficaç i decisiva». Per als «inefables amics», són proves irrecusables d'aquesta asseveració la discussió, al Parlament de la nostra República, del «projecte ominós» de Confessions i Congregacions religioses, que «ha deixat en tots - aguanteu-vos! -un regust feixístic ben acusat». Encara en són testimonis fefaents la  defensa que fan les esquerres del sistema electoral majoritari i l'ofensiva «absurda i monstruosa», empresa contra el proporcionalista. Ves per on, les dretes de Catalunya es declaren les més decidides partidàries dels avenços liberals i democràtics! Però, no havíem quedat, amb el Dr. Sardà i Salvany, que era pecat el liberalisme? I no són, precisament, les dretes que més plauen als «inefables amics», les que llegeixen «El Correo Catalan» i aplaudeixen els «discursos» de «Doña Urraca», no són, precisament, aquestes dretes les que s'han dit sempre enemigues recalcitrants del parlamentarisme i de tot sistema de Democràcia? A què ve, doncs, senyors cacics de la nostra contrada, aquesta inopinada defensa dels més alambinats principis liberals? Per imperatius de consciència? Ara tot just la consciència us fa rum-rum? És que teniu por d'haver perdut les forces i de quedar-vos sense representació en les properes eleccions? Ja us hem vist d'una hora lluny.

Ara us dieu partidaris del sistema electoral proporcionalista perquè teniu la convicció que, d'aquesta manera, per més majoria que obtinguessin les esquerres, no els seria possible de governar sense el «vist i plau» de les oposicions, que és tant com dir que no s'avançaria ni una polzada. El que us cou és que les esquerres no es deixin fascinar pels mirallets de la Democràcia platònica que ara cuiteu a manejar amb intencions inconfessables, «Tu que tens el bec llarg--diu la guineu a la cigonya- fica el teu cap

dins la meva boca i treu-me, per favor, aquest os que tinc entravessat al canyó.» Ah!

Però no ens ensibornareu una vegada més, senyors llops vestits d'ovella! La cigonya de la faula ha posat experiència i ja no es deixa entabanar per cap veu de sirena ploranera. Pobra Democràcia! Sí, efectivament, la Democràcia està en crisi. Però el vostre plany pel seu relaxament no és pas sincer. Si estiméssiu de debò la Democràcia, «inefables amics», ja no us quedarien avui llàgrimes per a plorar-la, perquè les hauríeu vessat totes durant els passats anys d'iniquitat que vosaltres ajudàreu a sostenir.

La Democràcia és un pacte, fruit de la civilització, entre les diverses forces contendents en les palestres polítiques. En virtut d'aquest pacte, d'aquest conveni, els partits polítics que demostrin posseir més simpaties entre tot el poble han de governar. Els altres partits, des de l'oposició, poden controlar l'obra del que governa. Tots els grups ideològics han de poder fer sentir la veu de llurs representants en el Parlament. Oi, que és bonica la Democràcia? Però un conveni pot ésser trencat per un dels concertants.

I les dretes, part concertant en el pacte de la Democràcia, què han fet sempre sinó rompre el conveni així que han tingut el poder? Està bé ésser bo; però massa bo, massa bo vol dir ruc, Està bé ésser demòcrata, però massa demòcrata, massa demòcrata vol dir impolític, Sobretot en els temps que correm. Llibertat, sí; però no pas per atemptar contra la llibertat. Això seria llibertinatge. Democràcia, sí; però no pas per a fer impossible el governament d'un estat democràtic. Pobra Democràcia! Està a punt d'ésser bona per anar a enterrar. Així ho constaten, almenys, els «inefables amics del poble». I li canten les absoltes consternats. Però no pas perquè Mussolini no deixa respirar els liberals i socialistes a Itàlia, no

pas perquè Hitler persegueix a sang i a foc els elements avançats a Alemanya. Per a ells la Democràcia està perduda perquè en el nostre país el govern Azaña i les Corts de la República van esporgant 

paulatinament els privilegis seculars de les sectes confessionals i de les castes oligàrquiques.

Per a ells la Democràcia està perduda perquè els verilables demòcrates van perdent la ingenuïtat i no es deixen arrabassar així com així les conquestes assolides  en dos anys de República. No fa «inefables amics»? Una Democràcia que no es deixi encolomar un dictador feixista qualsevol, uix! quina Democràcia!

IU BOHIGAS

EL CONFLICTE DE LA CASA GASSOL, RESOLT DEFINITIVAMENT

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de març de 1933

Dimarts passat, dia 7, fou un jorn d'alegria per al nostre poble. L'enverinat conflicte de la casa Gassol, que amenaçava d'eternitzar-se, trobà una honrosa solució per a tots els litigants.

Ja estaran assabentats els nostres lectors dels successos ocorreguts la matinada del proppassat dilluns en relació amb el conflicte que comentem. En adreçar-se a la fàbrica les obreres i obrers del Sindicat Local del torn de les 4, foren sorpresos per un grup nombrós d'individus del Sindicat Unic que els comminaren a retirar-se a llurs domicilis sense entrar al treball. A les 9 del matí es repetí el mateix fet. En tot el dia no funcionà la fàbrica. L'endemà, dimarts, tampoc no es treballà. Però a les 11 de la nit del mateix dia s'arribava a un acord entre totes les parts en plet. Segons els nostres informes, dilluns vinent entraran al treball tots els obrers de la casa Gassol, tant els del Sindicat local com els del Sindicat Unic. Aquests darrers, en vaga des de fa alguns mesos, percebran l'import d'onze setmanes íntegres, i l'horari de treball serà de 8 hores i 20 minuts al dia, tal com ja es convingué a primers d'any. Per fi s'ha aconseguit l'arranjament d'una qüestió que esdevenia cada dia més enutjosa i complicada. Al·leluia.

El nostre comentari, però, no s'acaba ací. ¿Com s'explica que, en moments de màxima passió i complexitat, quan tothom menys ho esperava, en una paraula, s'hagi trobat la forma conciliatòria que ha posat terme al conflicte? Ho direm en quatre mots: el bon sentit s'ha imposat en uns i altres. Tal com propugnàvem nosaltres i com era d'esperar que succeís a la curta o a la llarga. Però cal fer justícia a qui se la mereix. Un dels que més han fet a darrera hora per a possibilitar l'arranjamant del conflicte, ha estat el President del Sindicat Local, Francesc Vilà. En la secció de tribuna lliure d'aquest propi número, inserim un escrit de l'esmentat individu en què es posa de relleu la seva serenitat, comprensió, consciència obrerista i bona predisposició a la concòrdia entre treballadors. Cal tenir en compte que Francesc Vilà ha estat objecte de tota mena d'insults i d'atropells per part dels del bàndol contrari al seu. I, no obstant, ell no ha volgut ésser un obstacle a la solució harmònica de l'afer de la fàbrica Gassol. Ans tot al contrari. S'ha mostrat el més decidit interessat a resoldre la qüestió i ha sabut despullar-se de tota passió i de tota intransigència, que l'honora notablement. No ha vacil·lat ni davant el risc de provocar la indignació incomprensiva dels seus. Llegiu el seu article que publiquem avui, redactat molt abans de la solució del conflicte, i us en podreu fer càrrec.

També cal fer justícia a les autoritats locals, pesi a l'apassionament i a la incomprensió de molts, i en particular a l'Alcalde Emili Pibernat, com així mateix a l'actual Governador Civil Sr. Prunés. Els treballs que han portat a cap per a solucionar el conflicte del nostre poble, resplendiran algun dia, quan hagi cessat tota passió, i no dubtem que mereixeran l'agraïment de tots els conveïns i àdhuc dels més recalcitrants desagraïts d'avui.

El bon sentit s'ha imposat, i el conflicte de la casa Gassol, que semblava insoluble, ha quedat definitivament resolt. I sense vergonya per a ningú. Sense vencedors ni vençuts. Ara convé que tothom sàpiga percatar-se de la significació de l'acord del passat dimarts i que ningú, ressuscitant odis mesquins i abominables, no vuigui enterbolir la magnifica conjuntura de reconciliació necessària que es despunta en el nou nat horitzó de comprensió i fraternitat proletària. 

IU BOHIGAS

DE NOMS I DE FETS

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de febrer de 1933

Els resultats electorals ens han demostrat que els principis que informen el nostre credo polític gaudeixen en aquest poble de mantes simpaties que en direm extraoficials. En efecte: el nombre de socis del «Centre Republicà» no deu passar de dues centenes. Però el «Centre Republicà» del nostre poble no és realment una disciplina política. La disciplina política està dins el «Cens» adherit a l'Esquerra Republicana de Catalunya. I aquest «Cens», creat recentment, compta només amb uns 75 afiliats.

¿Vol dir això que l'Esquerra no té a Salt les simpaties de la major part dels seus republicans? De cap manera. Els resultats electorals ens diuen tot el contrari. Les candidatures patrocinades per l'Esquerra han obtingut sempre en el nostre poble la majoria dels sufragis.El resultat de les darreres eleccions, que ens foren les menys favorables, ens confirma que no tan sols l'Esquerra aconseguí els vots de tots els associats al «Centre Republicà», sinó també els de molts ciutadans que es mantenen al marge de la nostra Societat.

Així, doncs, com ens explicarem que el «Cens polític» del nostre «Centre» quedi a un tan baix nivell numèric? Per antipatia al partit a què ens hem adherit, no, ja que els resultats electorals ens confirmen que és el que més simpatitzants posseeix en aquest poble. Per dificultats d' entrada en el «Cens», tampoc, puix que aquest és democràtic tant en la seva ideologia com en el seu funcionament intern i, per tant, no priva la vinguda en el seu clos a ningú que es presenti net de culpa. Només precisa ésser soci del «Centre Republicà».

¿Per què, doncs, els que donen llurs sufragis a les candidatures de l'Esquerra no vénen a engrossir el local d'aquest partit? Solament els en pot privar la manca de sentiment polític. Però han de pensar que, obrant així, són els menys indicats per a blasmar després de la tasca de les organitzacions. ¿Per què no hi intervenen? ¿Per què deixen de prestar llur concurs a l'obra d'enaltir i propagar la ideologia que diuen que sustenten?.

 No n'hi ha prou de donar un vot. Cal treballar també perquè aquest vot no resulti inútil o perjudicial als ideals que el feren emetre. No n'hi ha prou de dir-se i proclamar-se els primers i millors republicans i esquerristes. Mantenint-se al marge de les organitzacions, dels partits, un hom podrà, això sí, donar la seva confiança a una determinada candidatura, la que ell consideri més adient als seus ideals, però no podrà intervenir en la seva confecció i en el control dels elegits. Ni li serà tan fàcil de fer campanya de proselitisme. En una paraula, es mostrarà passiu. I passiu vol dir tot el contrari d'actiu. I qui no és actiu perd el temps i les oportunitats. I, encara que tingui una ideologia, no fa res perquè aquesta progressi. Mantenir-se al marge dels partits republicans i esquerristes serà ésser republicà i esquerrista de nom, si voleu. Però no de fet. I el que cal és ésser-ne de fets i no de noms. Meditin bé això els simpatitzants amb la política de l'Esquerra i no dubtin a enrolar-se al «Cens» local que s'ha constituït recentment.

Iu Bohigas

UN HOMENATGE

Editorial d' El Poble de Salt del 28 de gener de 1933*

Dins el vinent mes de març s'escaurà el primer aniversari de la mort del que en vida fou, durant més de quaranta anys, mestre particular del Veïnat, el senyor Pere Gallostra. El sol fet d'haver-se dedicat a les tasques docents durant prop de mitja centúria, ja bastaria perquè no li manqués el reconeixement i l’admiració de tots els ciutadans del nostre poble. Però cal tenir en compte, encara, les circumstàncies que caracteritzaven l'època en què exercia el magisteri el senyor Gallostra. No existia la llibertat de consciència que avui existeix. Un mestre, per a sostraure's una mica a les imposicions del clericalisme aleshores imperant, necessitava revestir-se d'un veritable esperit de sacrifici. Dedicar tota una existència a l'educació de la mainada proletària, sense altre emolument que la mensualitat individual d'una trista pesseta, és ja acció i abnegació que frega l'heroisme. I no altra cosa que això fou la vida del senyor Pere Gallostra. Quan el mestre de l’Estat, per mor de la retribució mesquina que se li donava, s'ajupia generalment, arreu del territori d’Espanya, a les exigències de la triple aliança oligàrquica regnant, el gest d'un home que s'exposava a les amonestacions sense vaselina de qualsevol inspector carcunda perquè no ensenyava prou «catecisme» als alumnes de la seva escola, és un gest que es podria qualificar, sense hipèrbole, de veritable gesta liberal. Parem esment en una realitat: Els homes que iniciaren i sostingueren la campanya democràtica i republicana en el nostre poble, són en llur majoría ex-deixebles del senyor Pere Gallostra. ¿Què significa això? Suposem que tothom sabrà donar-s'hi resposta. Els que assistírem a les seves classes ens adonem avui del gran bé que rebérem d'un mestre que, si més no, quan a pertot arreu es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris, sabia  pujar el nostre esperit lliure de prejudicis confessionals que haurien pogut  determinar la fanatització de mantes promocions de joves. No hem d'examinar ací els mètodes pedagògics d'un home que exercia la seva  professió amb tota la fe i amb tot l’entusiasme. Cinquanta anys enrera no es podien exigir els coneixements didàctics i paidològics que avui es requereixen a tot educador.

En la crítica de l'actuació d'un mestre com el Sr. Pere Gallostra, seria censurable que descendíssim al detall i ens oblidéssim d'albirar la magnífica perspectiva total de l’obra en conjunt. I bé, doncs; per tot això, per tots els seus mèrits contrets, que no són pocs, per la seva tasca benedictina i benemèrita a través de quatre dècades i escaig, seria injust que soterréssim en la indíferència la memòria del ciutadà Pere Gallostra. Hi tenim un deure d'agraïment.

En un règim de liberalisme i democràcia com ens trobem, cal homenatjar com es mereixen els ciutadans que es distingiren en llur labor per a provocar-lo. És precís tributar un homenatge digne dels seus mereixements al que en vida fou el mestre Sr. Pere Gallostra. S'acosta la data del primer aniversari del seu dolorós traspàs. ¿Per què en tal dia el nostre digníssim Ajuntament no podria donar el nom de Pere Gallostra a un carrer de la nostra localitat?

¿Per què alguns dels que foren deixebles seus no podrien retre-li tribut de commemoració en un acte que es podria celebrar en el Centre Republicà, del qual fou soci fundador el Sr. Pere Gallostra? Nosaltres ja hem exposat la nostra opinió. Al nostre digníssim Ajuntament, sobretot, toca ara, si la creu encertada, de recollir i encarrilar la suggerència nostra. -IU BOHIGAS.


*Observem que la data de la portada d'aquest número és 28 de gener de 1932, quan havia de ser 28 de gener de 1933