dissabte, 27 d’agost de 2011

MITJA VOLTA

Editorial del Poble de Salt del 27 d'agost de 1932

Succeeix, sovint , que, un cop dita o escrita una paraula o una frase, hom hi remarca, després, tot un abast de significació que no havia tingut la mes lleu intenció de donar-li. Això m'ocorre avui a mi pel que fa referència a un parell de mots continguts en les acaballes del meu anterior article en aquest periòdic, mots o locució que motiven, a tall de comentari acotador, les ratlles que segueixen.

Davant el buit lamentable que les nostres temptatives de germanor hispànica troben arreu de les terres peninsulars de llengua castellana, deia jo que, per dignitat i si us plau per força, ens tocava als catalans, en primer lloc, d'empapar-nos complidament -esborrant així la complicitat d'un greuge de lesa pàtria - de tots aquells coneixements que constitueixen l'ànima indestructible de la nostra personalitat nacional, i, una vegada ferms damunt el peany de la nostra consciència de poble, girar resoluts el nostre esguard cap a les latituds de veritable cultura i de veritable comprensió. Mitja volta!, imperava, tal vegada una  mica barrer. I és que no m'adonava que el meu crit podia interpretar-se com a una fal·lera de donar, sistemàticament, l'esquena als nostres germans megalòmans d'enllà de l'Ebre. No; no era cap intenció de desdeny ni de mal entès separatisme la que bategava apassionada en aquell meu -àdhuc quan sense autoritat- mot d'ordre. Volia dir només que, així com fins ara tota lo nostra atenció i tota la nostra efusió eren posades de cara al migdia, havent pogut comprovar experimentalment que semblant deferència resultava estèril i no ens era agraïda ni un borrall, sonava, doncs, l'hora en què calia que ens sentíssim mes curadors de nosaltres mateixos i rebutgéssim, cercant Pirineus enllà la sapiència que no ens pot donar Castella, els tòpics xovins i revoltantment tutelars de les "llumeneres" integristes i unitaristes. De cara o Europa, sí; però no voldria que la conseqüència inevitable de l'objecte metafòric fos presa com a símbol d'esquivesa a un poble germà. Si la girada és deguda a la indiferència amb què ha estat contestat el nostre anhel de sincera concòrdia, no sense recança decantarem, doncs, els nostres ulls a la banda oposada, i aquesta mateixa recança, indubtablement, ens farà estendre els braços enrera en  demostració que, malgrat tot, confiem que algun dia minvarà l'urc antiliberal dels germans de Castella i ens podrem donar, llavors, espontàniament, de bon grat, l'abraçada definitiva que ens afavorirà a tots plegats.

Castella viu anestesiada sota la crosta patriotera i funesta de la seva hiperbòlica grandesa. I la successió dels dies és per a ella una contínua sesta letàrgica en el llit de les gestes històriques i de la puixança del segle d'or. Amb ganes que en tingués, poca cultura ens podria oferir, doncs, Castella, tot i 1a seva llengua transoceànica. No volent renunciar als procediments despòtics -tan propis del seu temperament- menys ens en podrà donar encara. A Castella, l'època d'esplendor durà solament un segle. Després vingué la ràpida davallada, i, en poc temps, no quedava d'aquella glòria pretèrita sinó el record, i amb prou feines. Tanmateix no ha volgut rectificar mai la seva tàctica, i per això ha hagut d'anar sempre des del punt de vista del progrés a remolc dels altres pobles. Culturalment, sobretot. No ens pot temptar gaire doncs d'anar a remolc d'un poble que, de centúries ençà, tot i el seu orgull, necessita que el remolquin. No gens menys, no cal dir que veuríem amb la màxima complaença que el petit escamot d'intel·lectuals i polítics saturats de liberalisme amb què compta avui Castella, aconseguissin de canviar els derroters de la nau estatal espanyola.

Iu Bohigas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada