dissabte, 10 de setembre de 2011

L'HORA DE CONSOLIDAR LES POSICIONS

Editorial d'El Poble de Salt del 10 de setembre de 1932
 
Els esperits verament liberals, les consciències autènticament democràtiques, no poden restar íntegrament satisfetes de la marxa i del resultat final de la discussió de l'Estatut de Catalunya. Els espanyols que ens reconeixen, als catalans, la personalitat nacional o el fet diferencial, han de doldre's interiorment que determinades intransigències xovinistes de llurs compatriotes hagin impossibilitat de satisfer plenament les nostres ànsies reivindicatives. Si la frisança catalana hagués estat curullada, avui els catalans ens podríem llençar decidits a col·laborar en la reconstrucció i "unificació" de tots els pobles ibèrics. Minvades, però, les atribucions legítimes que demanàvem, la nostra col·laboració haurà de sofrir forçosament el reflux de les energies que haurem d'aplicar a la tasca per a la consecució definitiva de les nostres aspiracions. El regateig de mercader a les demandes fonamentades de l'esperit col·lectiu de tot un poble, sol ocasionar conseqüències ad hominem. I cal tenir en compte que el contingut de la nostra «Carta magna» no constituïa una petició de gitana. Inclús així ho reconegué el propi Royo Villanova quan el projecte elaborat per la ponència nomenada per la Diputació de la Generalitat va ésser fet públic per primera vegada. El nostre Estatut, el refrendat unànimement pel poble de Catalunya, no era maximalista, ans perfectament minimalista. Amb tot, i a despit de selectes intel·ligències liberals de la banda de Castella, hom es valgué contínuament de tots els mitjans per tal d'eixalar-nos-lo, i, en darrer terme, mentre encara ressonaven càlides i irrebatibles les raons dels nostres diputats i d'alguns espanyols comprensius i justiciers, la força molt democràtica del nombre, però absolutament antiliberal, tenia cura de fer baixar la balança a favor dels exhumadors troglodites del papu de la desmembració.

Tanmateix, "alea jacta est". Havem de considerar que no han pas estat tot flors i violes els treballs que han hagut de portar a cap els nostres homes representatius. Ço que s'ha aconseguit, no són pas concessions cedides de bon grat, sinó arrabassaments dificilíssims a costa de múltiples sacrificis i esgarrapades. Per tant, amples o estretes, ha arribat l'hora de començar a consolidar les nostres posicions, sense perjudici, naturalment, de continuar laborant a fi i efecte de mil1orar-les. I la manera única d'afiançar la poca o molta autonomia que tenim reconeguda, és de posar totes les voluntats i totes les aptituds al servei de l'endegament de la feina que s'ens apropa. No ens lliurem a repicar campanes, que això enterboliria la perspectiva que encara ens manca a superar. Tampoc, però, no ens abandonem, sota el pretext de cap desil·lusió, a un desmenjament abúlic que ens resultaria funestíssim. És l'hora de convèncer-se que sense poder per a exigir no hi ha possibilitats d'arreplegar. I també cal adonar-se que la política dels herois del «tot o res» només pot servir d'entreteniment de quatre aspirants al martirologi. Pensem que qui res no té realitzat li falta tot a aconseguir, I no oblidem, així mateix, que qui amb un bocí s'acontenta, corre el risc, sense adonar-se'n, de quedar més pelat que les esplanades del Sahara.

I que no s'esfereeixin els pusil·lànimes somiafronteres. És precís que remarquin que l'universalisme no és cap invent dels Pestaña o Largo Caballero. És una tendència lògica de la consciència desenrotllada del nostre temps. Les petites col·lectivitats nacionals són, precisament, les que més anhelen els lligams internacionals, perquè són, senzillament, les que més els necessiten. El nacionalisme de Maurràs o de Hitler serà sempre una planta exòtica i no aclimatable en e1 nostre petit país de nacionalisme alliberador. El perill imperialista o cesarista no radica ací, entre els catalans, dintre la península Ibèrica. Car només els que desconeixen les carícies de l'opressió poden desitjar els "illots acantilats" que afavoreixen el despotisme. Els catalans, que clamen llibertat individual i col·lectiva, no podem desitjar-los. Els que ens la neguen, ja ho tenen més difícil de demostrar.

Iu Bohigas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada