Reflexions del moment

Article publicat a l'Autonomista el 27 de juny de 1934

En el debat parlamentari d’abans d’ahir, Miquel Maura va confessar que reconeixia haver comès error en creure que l’autonomia de Catalunya afavoriria la creixença del separatisme. Ara s’adona prou que ço que fomenta el dessig d’independència dels catalans, no és pas el reconeixement d’unes llibertats nacionals i d’unes facultats autonòmiques. És davant la incomprensió centralista que el sentiment nacionalista dels catalans s’exacerba i el separatisme es nodreix. Però el problema de Catalunya –problema de llibertat– no serà mai comprès per les dretes reaccionàries que avui imperen a Espanya. Obtinguèrem l’Estaut mentre regiren els destins d’Espanya les esquerres republicanes i socialistes. En advenir un canvi de situació política a Espanya, en pujar al poder les dretes de Lerroux i de Gil Robles, les llibertats de Catalunya es trobaren amenaçades. El conflicte promogut per la Llei de Contractes de Conreu, és la substantivació de la incompatibilitat entre una Espanya reaccionària i una Catalunya dignament autònoma, democràtica i liberal.

Parodiant una frase cèlebre, podríem dir que Catalunya serà esquerrista, o no serà. Sí més no, en períodes de domini de les dretes, Catalunya no respirarà aires de llibettat. Que és com dir que romandrà somorta. I si Catalunya necessita per a la seva plena vida nacional una ànima esquerrista, enamorada de la llibertat i la justicia, no viurà pas tranquil·la si ha de mantenir relacions més o menys estretes amb governs de Madrid a base de lerrouxisme, agrarisme, populisme i monarquisme. Va errat qui cregui que Catalunya s’avingui a viure sempre amb l’ai! al cor. Els catalans som gent de seny. I la gent de seny vol que se’ls respecti.

Per a català nacional, un nacionalista de Catalunya, no era gaire agradable de constatar l’esllanguiment de l’entusiasme catalanista en aquests darrers mesos. Hom arriba a sospitar que sota aquest son de l’entusiasme no hi havia un afebliment real de l’esperit de catalanitat. Se notava com si oblidéssim el fons de les nostres coses, no tenint ja necessitat de cridar i de manifestar-nos sorollosament. Però no. El sentiment patriòtic dels catalans no s’havia apagat gens ni mica. No hi havia flama, però el caliu es conservava ben roig entre les cendres d’una època de calma. L’atac darrer, el fall del Tribunal de Garanties ha estat el buf que ha arraconat la cendra i ha abrandat el caliu. Ja tornem a tenir flames. Les apagarà algun vent geliu? O, pel contrari, cremaran   totes les noses que s’oposin al pas del nostre poble, camí de la llibertat? 

Vivim moments trascendentals i decisius. És qüestió de saber-ne treure profit. 

 Iu Bohigas 

Lírica

–Lírica –

Al volgut amic S. Dabàu Caussa, cordialment

–––––––––––––––––––

Frisança, anhel, fretura,

mon cor sentint amor, com trist plorava!

Perdut ja en la malura,

ni l’alta serra brava

l’encanta, ni la mar amb s’aigua blava.

Llavors tendres poesies

mon estre ara fecond amb senzillesa

cantava d’…

riblertes de puresa

mostrant tots llurs encants i suàu bellesa.

Per què ma estèril lira

no entona ja aquells himnes de dolçura?

Cap ninfa ja no em mira,

ni brolla nota pura

de l’arpa abans espill de formosura.

Oh, musa que m’escoltes!

Per què no em dons fulgència inspiradora?

Per què infinites voltes,

per mi sorda en tota hora,

ta vèu m’abandonat, dolça i sonora?

I un jorn quasi melangiosa

mon ànima es queixava dissortada,

suàu música harmoniosa

de nàiade estimada.

Així em cantà deixant-me-la extassiada:

“Desitjes, oh poeta! que a l’home commogui

amb himnes gloriosos o tristos ton arpa?

Doncs, posi altres fils, en lloc de ses cordes,

que del fons arrenquis sensible de l’ànima …

Veuràs que bé que plora,

Veuràs que bé que canta.” (1)

Iu Bohigas i Blanch

Veïnat de Salt, 10 de febrer de 1928

(1) De Ventura Ruiz Aguilera

Agraïm als familiars de Salvador Dabau Caussa que ens hagin lliurat el document original d'aquest poema, escrit quan l'Iu Bohigas tenia 17 anys. Possiblment l'Iu i en Salvador es van conèixer quan estudiaven Magisteri.

Passejada literària, homenatge a Iu Bohigas

El passat 22 d’abril, la Biblioteca Iu Bohigas, en col·laboració amb l'Oficina de Català de Salt, va organitzar la sisena passejada literària a Salt, en el marc de la campanya “Al Gironès llegim”.  Com que en aquesta ocasió la caminada estava dedicada a Iu Bohigas, em van proposar que hi col·laborés fent-ne el guiatge, atès la meva condició de fill de l’homenatjat; proposta que vaig acceptar de molt bon grat. 

La passejada va transcòrrer per alguns carrers del Veïnat, i vam aturar-nos en alguns punts determinats, vinculats a la vida del meu pare, per llegir-hi els textos que havíem preparat per a l’ocasió. 

L’Iu Bohigas era fill de Salt, d’una família d’hortalans del Veïnat concretament. Per això, tot sortint de la Biblioteca ens vam dirigir cap on hi havia hagut can Ridaura, la seva casa natal. Allà vam llegir Blat segat, un poema primerenc, de quan tenia poc més de quinze anys, i un fragment del Plet per un gat d’un gos i un gat, un del seus darrers poemes que va escriure ja al tram final de la seva vida. Es tracta d’una faula en vers en rims d’un cinc i tres de deu i mots d’un sol cop de veu de més de cinc-cents versos que li portà alguns anys de feina i on l’Iu va fer palesa la riquesa de la nostra llengua usant només monosíl·labs.

 Ara, can Ridaura ja no existeix; la van demolir als anys setanta per construir-hi un bloc de pisos, just on ara hi ha el Carrer de les Teixidores. Com a reconeixement a la classe obrera de Salt, i en especial a les teixidores que ara donen nom al carrer, vam llegir un fragment de Vista panoràmica, l’editorial del Poble de Salt que l’Iu va escriure l’l de juliol de 1933:" […] Salt, 1933. Cinc milers i escaig de vides humanes. A mitja hora, la ciutat ensunyada de les gestes heroiques. Ací, fums de xemeneia i repicaments de martell. Vestits blaus. Dones emborrades. Al primer cop d’ull, tot vulgar monotonia activa d’un nucli industrial. Però, sota els vestits blaus dels homes i els vestits emborrats de les dones, hi batega quelcom. […] Dintre el moviment obrer, el poble de Salt té renom d’insurgent. Els faistes catalans consideren que hi tenen un baluard inexpugnable. Els pares de familia de la veïna capital, quan llurs criatures no els volen creure, els parlen d’aquelles dones tan terribles de Salt. Però, què hi ha d’exacte en tot això? De moment, molta fantasia, car no hem d’oblidar que […]els obrers i les obreres de Salt no han arribat mai a un desenllaç de tragèdia com en tantes poblacions d’arreu d’Espanya. En els dos anys que van de República i de lluita de sindicats, a Salt no ha caigut una sola víctima ni s’ha disparat cap tret. […]I les obreres i els obrers de Salt, ja en plena República, han irromput més d’un cop a la veïna capital en manifestacions de protesta subversiva.[…] Vet ací, doncs, el motiu de la nostra mala anomenada". Aquest fragment el vam llegir a la Travesssera de Sant Antoni, a tocar del mur de can Mulleres, l’única mostra que en queda d’aquella fàbrica on tantes dones emborrades, tantes teixidores i filadores hi devien viure dures jornades de treball.

Tot seguit vam enfilar cap al carrer de la Unió per aturar-nos davant del núm. 16, on havia viscut la meva mare, Felipa Costabella, amb els seus pares i el seu germà. Unió, 16, aquesta era l’adreça que portaven les cartes que el meu pare va escriure a la meva mare al llarg dels dotze anys que van haver de viure separats, primer per la guerra i després per l’exili. Davant de la casa dels meus avis vam poder llegir alguns fragments de les cartes que l’Iu va escriure des de l’exili a la meva mare. Com que durant els primers anys va haver d’escriure les cartes en castellà, per allò de la censura franquista, vaig escollir alguns fragments de les darreres lletres que ja estan escrites en català. El dotze de febrer de 1948 l’Iu escrivia des de’Estagell: "Ara gairebé podem donar per segur que enguany celebrarem junts la diada del nostre aniversari (tots dos eren nascuts l’1 de maig). Per fi el nostre somni esdevindrà realitat. Malgrat el temps que hem perdut, no dubto que serem molt feliços. Començarà per a nosaltres una nova vida, que sabrem embellir amb el nostre amor". Al cap d’un mes d’aquella carta va rebre la primera trucada de la Felipa: "En efecte, em va semblar que estaves mol emocionada –tant, al menys, com jo mateix– quan vares telefonar-me el dilluns de la setmana passada. No n’hi havia per menys, tanmateix, si tenim en compte que era el primer cop, després de 9 anys, que ens “sentíem”. Que no serà, doncs, el dia que ens veiem." 

Però, a causa de les dificultats i els entrebancs per obtenir els permisos i els papers necessaris, el retrobament encara es va retardar uns mesos molt llargs. El sis de maig de l’any 1948, escrivia: "Si tot va bé, vers el dia 15 o 16 d’aquest mes tindràs tots els papers que et fan menester. Espero, doncs, que aleshores serà qüestió de pocs dies perquè el nostre casament sigui un fet. I que, un cop casats, t’estendran fàcilment el passaport per poder venir ací". Però no va ser tan fàcil i, després d’haver-se pogut casar per poders, encara van haver d’esperar uns mesos perquè es produís l’enyorat retrobament. En una altra lletra fa esment a unes fotos que li havia enviat la meva mare: "En una de les darreres cartes hi havia dues fotos teves. Totes m’han fet molt de plaer. Sobretot aquella en què estem tu i jo sols, tirada ara ha fet 12 anys". Es tracta d’una foto de l’any 1936 on tots dos estan asseguts a la biblioteca del Centre Republicà, a la plaça del Veïnat. Al dors de la foto la meva mare hi havia escrit: "Record de l’últim 14 d’abril passat junts i feliçment". No es van retrobar fins a finals de l’any 1948, quan la meva mare per fi va poder anar a viure amb ell a França. 

Uns anys més tard, l’any 1953, en retornar de l’exili, ens vam establir tots plegats a la mateixa casa, al núm.16 del carrer de la Unió; al cap d’uns anys ens vam traslladar al núm. 23 del mateix carrer, en una casa propietat del flequer Pau Masó, bon amic del meu pare. Aprofitant l‘avinentesa que la passejada es feia la vigilia de Sant Jordi, vam llegir el poema Les tres roses, uns versos que l’Iu havia publicat al Poble de Salt. 

 Després ens vam dirigir cap a la plaça del Veïnat on hi havia hagut dos llocs que també van marcar la seva vida: la casa on el mestre Pere Gallostra, el senyor Peret, hi tenia l’escola, i el Centre Republicà. A l’escola del senyor Peret l’Iu hi va aprendre de lletra … i alguna cosa més. Veiem que en deia el deixeble del seu mestre:"[…] Un mestre, per sostraure’s una mica a les imposicions del clericalisme aleshores imperant, necessitava revestir-se d’un veritable esperit de sacrifici. Dedicar tota l’existència a l’educació de la mainada proletària, sense altre emolument que la mensualitat individual d’una trista pesseta, és ja acció i abnegació que frega l’heroisme. I no altra cosa que això fou la vida del senyor Pere Gallostra. Quan el mestre de l’Estat, per mor de la retribució mesquina que se li donava, s’ajupia generalment, arreu del teritori d’Espanya, a les exigències de la triple aliança oligàrquica regnant, el gest d’un home que s’exposava a les amonestacions sense vaselina de qualsevol inspector carcunda perquè no ensenyava prou “catecisme” als alumnes de la seva escola, és un gest que es podria qualificar, sense hipèrbole, de veritable gesta liberal. […] Els que assistirem a les seves classes ens adonem avui del gran bé que rebèrem d’un mestre que, si més no quan a per tot arreu es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris, sabia pujar el nostre esperit lliure de prejudicis confessionals que haurien pogut determinatr la fanatització de mantes promocions de joves […]" Aquest text està extret de l’article Un homenatge, on Iu Bohigas demanava a l’Ajuntament d’aleshores que donés el nom de Pere Gallostra a un carrer de la Vila. No va ser fins haver recuperat la democràcia que aquell desig del meu pare es va fer realitat. 

Aprofitant que erem davant del local que havia estat el Centre Republicà, vam llegir uns fragments del l’article Les banderes republicanes de Salt, que l’Iu havia escrit al Suplement Literari de l’Autonomista de l’any 1933. També hi vam llegir uns passatges de Catalanisme l’editorial del Poble de Salt de l’agost del 32 que, malgrat el temps transcorregut, a més d’un ens va semblar d’una actualitat innegable. 

D’allà vam fer cap al carrer del Sol, ara carrer de la Indústria. Al capdavall del carrer, a la cantonada amb el carrer de Sant Antoni hi ha can Gil, la casa on la família del meu pare es va traslladar després de deixar can Ridaura. En aquella casa, a banda d’haver-hi escrit segurament molts dels escrits a què ens hem referit, l’Iu també hi havia fet classes; en una altra carta li preguntava a la meva mare: "No saps si encara són a casa les taules i bancs que tenia a la meva escola de vespres? I els meus llibres es conserven bé?". Una preocupació, els llibres, gairebé una dèria, que no va deixar mai d’estar present a la seva vida i que no podia haver tingut una millor recompensa que haver posat el seu nom a la Biblioteca del seu poble. 

Vam acabar el recorregut al carrer de l’Agustí Cabruja, amic de joventut del meu pare i amb qui van tirar endavant la revista El Poble de Salt. Allà vam llegir un fragment de l’escrit que l’Iu va fer quan van batejar el carrer amb el nom del seu company: "Fent abstracció de les col·laboracions espontànies […]”El Poble de Salt” el redactàvem, pràcticament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant en tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d’impremta. La resta, articles, poesies, gacetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d’ell". 

Ja a la Biblioteca, vam tancar l’acte llegint uns fragments de l’opuscle on l’Iu explicava l’objecte i el mètode de les seves Lliçons Pràctiques de Català per Correspondència, una de les primeres iniciatives per ensenyar el català que es van poder fer a Catalunya, a mitjans dels anys 50. 

 No voldria acabar aquest escrit sense agraïr l’assistència a tots els que van acompanyar-nos aquell matí pels carrers del Veïnat, i en particular a les lectores i lectors que van posar veu als escrits del meu pare, amb un reconeixement especial als alumnes de català, pel seu esforç per llegir els textos, bo i superant les dificultats pròpies de llegir una llengua que aviat també serà la seva. La meva gratitud també per a la Ingrid i a la Belén per la idea de dedicar la passejada d’enguany al meu pare i per tot el seu suport. 

Fotografies de la passejada
(Instagram @bibliotquesdesalt)

Passejada literària

 

Homenatge a Iu Bohigas a Nit de Poetes

Ahir a la nit (22/09/2022) va tenir  lloc a l'auditori Josep Irla de Girona, l'homenatge a Iu Bohigas, en el marc de la 29a edició de Nit de Poetes.

La primera part de l'acte va estar dedicada a la lectura de poemes per part dels premiats als XLI Jocs Florals i Literaris Escolars de Girona (Núria Abate Felip, Carla Garralaga Ais i Mateu Llopart Mases) i dels poetes Ma. Dolors Godoy Rotllens, Susanna Rafart Corominas, Joan-Lluís Lluís i Mercè Saurina i Clavaguera; la primera part es va cloure amb la lectura de diversos poemes de Pier Paolo Passolini.

Tot seguit es va fer l'homenatge a Iu Bohigas, amb la representació de l'obra de teatre "Aquest vespre visitarem al sr. Bohigas", amb guió i direcció de Martí Peraferrer Vayreda i interpretada per Gerard Minovas, Bernat Castro, Paula Moreta i Biel Pagès. Nuri Salleras, Isabel Aymerich, Mariona Ventura, Josep Maria Canaleta, Mateu Ciurana i Iban Martínez van participar a l'obra llegint alguns  poemes d'Iu Bohigas.

L'acte va ser transmés en directe per Televisió de Girona.

Fotografies de Josep Burset (@josepburset)

NIT DE POETES: Homenatge a Iu Bohigas i Blanch

El 16 de setembre de 2022, en el marc de Nit de Poetes 2022, homenatge a Iu Bohigas i Blanch.

L'acte, organitzat per la coordinadora Nit de Poetes i el Club d'Amics de la UNESCO de Girona, tindrà lloc al Pati de les Magnòlies* a partir de les 9 del vespre, amb la següent programació:

1a part : "Poetes d’avui (i de sempre)" (coordinació i presentació de Lluis Lucero Comas)

• Guanyadors dels Jocs Florals Escolars 2022 de l'Ajuntament de Girona: Núria Abate Felip (Flor Natural), Carla Garralaga Ais (Englantina) i Mateu Llopart Mases (Viola)
• Poetes d’avui: Maria Dolors Godoy Rotllens, Joan-Lluís Lluís, Mercè Saurina i Clavaguera i Susanna Rafart Corominas (Premi Miquel de Palol 2021)
  
• Poeta de sempre: Pier Paolo Pasolini (Santo Stefano-Bolonya 1922-Òstia-Roma, 1975)
  
  

 2a part: Homenatge a Iu Bohigas Blanch (Salt, 1911- Sant Gregori, 2004) (amb dramatúrgia i direcció de Martí Peraferrer Vayreda)

 * En cas de pluja, l'acte es farà a l'Auditori Josep Irla.

BONES LLAVORS

Amb aquest títol, David Pagès i Cassú aplega un conjunt d'articles publicats els darrers anys en diversos mitjans de comunicació. Entre aquests articles, fem esment del que porta per títol "Iu Bohigas: passió per la llengua catalana", que ja havia vist la llum al núm. 301 de la Revista de Girona.

Al próleg del llibre, Albert Jané es congratula d'haver descobert, gràcies a aquesta publicació, "l'existència  del senyor Iu Bohigas, un digne col·lega meu". 

Ens n'alegrem d'aquesta descoberta i felicitem a en David per la iniciativa, alhora que desitgem que el llibre tingui una bona acollida.

UNIVERSITAT DE GIRONA: FONS IU BOHIGAS

L'any 2017, la família de l'Iu Bohigas, a través de Mon Marquès, vam cedir la documentació que teníem relativa a l'ensenyament del català a la Universitat de Girona.

El Fons és de gran importància per la història de la llengua, en tant que permet documentar la represa en l'ensenyament del català durant la primera postguerra i el franquisme.

El fons està format principalment per documents relatius a les "Lliçons pràctiques de català per correspondència" que Iu Bohigas va idear i impartir a partir de 1956, incloent els materials del curs i la correspondència creuada entre Iu Bohigas i els seus alumnes. El fons inclou també documentació relativa al "Curs de llengua catalana per correspondència", organitzat per la Generalitat de Catalunya a l'exili i supervisat per Pompeu Fabra, que Iu Bohigas va cursar entre 1948 i 1949 per formar-se i acreditar-se com a professor de català, a més de correspondència amb diferents entitats i editorials, o amb Albert Manent i Joan Sales.

Inventari del fons IU BOHIGAS I BLANCH

Iu Bohigas a la Viquipèdia

Gràcies a la col·laboració de la Biblioteca que porta el seu nom, Iu Bohigas ja figura a la Viquipèdia.

ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA

El 29 d'agost de l'any 1933, a l'edat de vint-i-dos anys, l'Iu Bohigas va ser admès com a soci de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Any 11, núm. 28 (oct. 1933)

Passió per la llengua catalana

Al núm. 301 de la Revista de Girona, David Cassú presenta un escrit sobre Iu Bohigas, amb el títol "Passió per la lengua catalana".

Així comença l'article:

"Iu Bohigas i Blanch formava part d’aquell col·lectiu de persones que, malgrat haver perdut la guerra, tenien consciència que encara hi havia país. Que no estava tot perdut. Que, des d’allà on fos, calia continuar. Ell, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat, féu les primeres classes de català de la postguerra a Girona i a Salt, i ideà un mètode propi d’ensenyament de la llengua per correspondència."

l'Iu Bohigas vist per en Lluís Mateu

Apunt d'en Lluís Mateu (Revista La Farga)

Les tres roses

Del roser de la veïna
tres poncelles han florit:

una d'elles –purpurina–
quatre dies l'han marcit ...

La segona –sense espina–
se l'ha endut l'anhel d'un pit ...

(Del roser de la veïna
tres poncelles han florit.)

Només queda la menys bella,
sense flaire ni color ...

–Oh!, qui encara fos poncella!–
diu la rosa, trista flor ...

Mira entorn i plega el plor:
es veu sola ...
i es consola.

Iu Bohigas

Bones festes

Diada de Reis
Festa d’alegria i de goig sens fí n’és allà i ací la d’aquest sant dia els tres reis ja’n venen, i tots els infants per a esperà els Sants, llurs fanals encenen. Criden amb content; Viscan els reis bons, que porten turrons a tota la gent! Després, tot saltant, marxen cap al llit,	prô, en tota la nit poc s’adormiran ... Son tot just les set, i sens fer cap fressa, s’en lleven amb pressa, qu’avui no fa fret. - Guaita quina nina! - Verge, quin caball! Quin pueril estrall! Quantes de joguines! Un himne fervent canten nens i nenes: Mercès a mans plenes als tres Reis d’Orient !
	Iu Bohigas Aplec de poesies (1926-28)

BIBLIOTECA IU BOHIGAS

Vista panoràmica

Editorial d' El Poble de Salt de l'1 de juliol de 1933

Quan comenceu a adonar-vos que la terra que trepitgeu no és tan massissa com us pensàveu; quan constateu una mica difícilment que no haveu sabut sostraure’s al parany llaçós que algú ha col·locat als vostres peus; quan comenceu a percebre sentors nauseabundes de llot xipollejat, us entren unes ganes cada dia més irresistibles, si no sou un poca-pena, d'abandonar les misèries d'ací baix i enfilar-vos per uns moments a les altes cimes de la meditació serena. Us sentiu Manelic i exclameu: “Anem-nos de la Terra Baixa!”. I això que encara, molt sovint, no heu mort el llop. Però us guanya el desig de respirar uns aires més sanitosos, d'esplaiar millor la vista i d'acostar-vos més al sol. I aleshores, de dalt estant, podeu contemplar amb repòs les petjades que haveu deixat en aquell afrau de les vostres lluites endanyades. 

Salt, 1933. Cinc milers i escaig de vides humanes. A mitja hora, la ciutat ensunyada de les gestes heroiques. Ací, fums de xemeneia i repicaments de martell. Vestits blaus. Dones emborrades. Al primer cop d’ull, tot vulgar monotonia activa d’un nucli industrial. Però sota els vestits blaus dels homes i els vestits emborrats de les dones hi batega quelcom. Un quelcom molt complex, molt heterogeni. Afinem la vista i posem-hi esment.

Dintre el moviment obrer, el poble de Salt té renom d'insurrecte. Els faistes catalans consideren que hi tenen un baluard inexpugnable. Els pares de família de la veina capital, quan llurs criatures no els volen creure, els parlen d'aquelles dones tan terribles de Salt. Però, què hi ha d'exacte en tot això? De moment, molta fantasia. Car no hem d'oblidar que, malgrat d'haver passat llargues temporades de rancorosa passió i de malestar econòmic, els obrers i les obreres de Salt no han arribat mai a un desenllaç de tragèdia com en tantes poblacions d'arreu d'Espanya. En els dos anys llargs que van de República i de lluita de sindicats, a Salt no ha caigut una sola víctima ni s'ha disparat cap tret. Però Salt tenia ja una història de lluita sindical d'abans de la Dictadura. Les obreres i els obrers de Salt, ja en plena República, han irromput més d'un cop a la veina capital en manifestacions de protesta subversiva. I Salt ha estat un dels pobles de la “província” que més feina ha donat, en conflictes socials, als governadors civils. Vet ací, doncs, el motiu de la nostra mala anomenada.

Encara, potser contribueix a acréixer aquesta injusta fama, la crua palestra que de fa temps tenen entaulada els elements del Centre Floreal contra els elements del Centre Republicà, exterioritzada en tertúlies i en converses de carrer i en els òrgans periodístics respectius. Tots recordem que, abans de la República, molts faistes d'avui feien causa comuna amb nosaltres, els republicans demòcrates i liberals. Alguns, pocs, que es comptarien amb els dits, salvaven llurs diferències ideològiques i proclamaven que eren al nostre costat perquè lluitàvem per un objectiu que significava un pas més en el camí de llurs ideals. Els altres, els més, eren aleshores republicans entusiastes i incondicionals, i avui encara més republicans que ningú —al dir d'ells mateixos—, però republicans desil·lusionats. I per això faistes. Els primers —els que ja sempre, sense claudicació nominal, s'havien dit anarquistes— era natural que un cop aconseguida la República es desplacessin de nosaltres per tal de continuar bregant en pro de llurs ideals respectabilíssims. Però no comprenem perquè adopten amb els republicans avui al poder, abans llurs companys de causa, una actitud molt més violenta, enormement més agressiva que la que adoptaven contra els monàrquics governants ahir, aristòcrates, clericals, militaristes, burgesos i terratinents. Als segons als "soi-disants": avui republicans desil·lusionats i, per tant, elements del faisme, ja no sabríem excusar-los tan fàcilment llur actual situació i, sobretot, llurs cabrioles en els moments del trànsit. Però, què hi farem! Tothom és lliure de fer el que li passi per la barretina. Només hem de lamentar que els que havien estat correligionaris nostres, sense donar-se n gens de vergonya, ara ens maltractin i ens tinguin odi d'enemic perquè no ens hem desenganyat com ells, perquè hem tingut una mica més de fe en els ideals que abans tots plegats defensàvem. Constatem un fet. Els individus que més es signifiquen per llur campanya contra la República i contra els republicans, són, precisament, els que abans més temien d'aixecar la veu i que es sotmetien més fàcilment a les imposicions del patró i del cacic. Nosaltres sabem prou bé que no tots els que avui ens combaten i es diuen anarquistes són gent de mala mena com els que acabem d'esmentar. Sabem prou bé que existeixen desenganyats de debò, que abans de la República eren, sentimentalment, autèntics republicans. Però els ha mancat fe i esperança en l'ideal. Mentalitats simplistes, temperaments excitables, esperits messiànics, aviat s han cansat de sostenir una República que no ha pogut solucionar tots els conflictes de la vida espanyola. No havent arribat de cop a la meta, els sembla que no ha donat un sol pas. I per això no val la pena de continuar sacrificant-se. 

Distingim, dintre el faisme saltenc, tres sectors ben definits: el sector dels anarquistes de sempre, si més no nominalment, el sector dels antics republicans desenganyats de la República, i el sector deis indesitjables, molt nombrós i el més cridaner, que no han estat mai sinó arribistes cent per cent i joguines més o menys elàstiques del cacic i del patró. 

Deixem els primers: tenen perfecte dret a treballar a favor de l'ideal que creuen de redempció per a la humanitat. Encara que haurien de mirar-se un xic més a escollir els mitjans de lluita. 

Dels segons potser ja n'hem parlat prou. Allà ells i bona sort si els va bé la nova vida a què s'han ficat. Només exposarem una sospita que tenim. Que ens sembla que, en la qüestió de llur canvi sobtat d'ideologia, el factor "sexe" no és pas dels que menys hi ha intervingut. 

I dels tercers poca cosa en direm, també. Si no és recomanar a la gent de bona fe que faria bé de no escoltar-los gaire i de demanar-los la cèdula abans d'admetre'ls per companys i correligionaris. 

Els republicans som allà on érem. Un poc menys infantils que els desil·lusionats d'avui, sabíem que la República no seria pas cap panacea. I per això ens hem estalviat de desenganyar-nos i de perdre la confiança en els principis que informen el nostre credo esquerrista i liberal. Ens dolen, naturalment, certes posicions i certes actituds dels nostres companys de classe. Però també sabíem per endavant que havien de venir. l estem convençuts que tard o d'hora desapareixeran evolutivament. Els republicans continuem essent republicans. Però, vol dir això que ja ens donem per satisfets amb les conquestes que ha fet l'actual República? De cap manera. No som uns il·lusos, però tampoc uns pessimistes de dalt a baix. Creiem, senzillament, que podem anar fent, i de faisó més positiva que els altres, a favor del nostre lema d'igualtat, llibertat i fraternitat, sense deixar d'estimar la República, el Liberalisme i la Democràcia, i sense necessitat d'haver d'enrolar-nos a cap organització més o menys faista o antipolítica. 

El paper F. A. I., a Salt com arreu de Catalunya, cada dia es cotitza més baix. Veiérem venir l'onada, la sabérem resistir amb dignitat, i ara veiem com recula a grans gambades. El faisme és ferit de mort, i lentament anirà dessagnant-se. És un monstre que no ha necessitat heroi que el malferís. Ha bastat la seva pròpia golafreria insensata per anorrear-se. 

Si el seu mal és de mort, per què hem de continuar preocupant-nos de la F. A.I. i donar-li bel·ligerància. Castiguem els seus delictes com el que són, no altra cosa que vulgars delictes, i no fem cas de les seves escopinades fastigoses i insignificants. 

 IU BOHIGAS

INGRÉS A LA NORMAL

L'agost de l'any 1925, l'Iu Bohigas va presentar la sol·licitud per entrar a estudiar a la Normal de Girona. Tenia 14 anys.

Al cap d'uns dies va haver de fer l'examen d'admissió, consistent en una redacció i un problema de càlcul. Hem de recordar que en aquella època l'ensenyament era en castellà.

Tot seguit transcrivim l'examen que va fer el jove Iu:

Relato de un viaje o de una excursión 

Hace algún tiempo, con unos compañeros de clase, nos fuimos a visitar el fuerte o castillo de San Julián de Ramis.
Salimos de Gerona bastante temprano para que el calor no nos molestara. Al llegar al vecino pueblo de Sarriá descansamos y almorzamos en una fuente de agua ferruginosa conocida por el nombre de “La Font de la Costa Roixa”. Emprendimos el camino hasta llegar al pie de la colina en donde está situado el fuerte. Allí descansamos y reparamos nuestras fuerzas. Durante el camino podimos admirar diferentes clases de piedras, entre ellas: pizarras, calizas y de volcán. Pedimos permiso al guardián para entrar en el fuerte y no nos lo negó, al contrario, él mismo nos acompañó y enseñó las minas, habitaciones, grutas, etc., del castillo.

Nos llamó la atención ver que el fuerte no estaba, todavía, terminado y el guardián nos dijo que antes de terminarlo lo habían dado por inútil. Después de haber recorrido casi todo el fuerte, nos marchamos muy satisfechos del castillo, dando antes gracias al guardián, y nos dirijimos hacia la hermosa fuente del Congost, en donde comimos poco después de llegar porque teníamos mucho apetito. Nos divertimos un poquito, y, ya cerca de las cuatro, emprendimos el camino en dirección a Gerona. Regresamos a ésta a las 6, muy satisfechos de la excursión.

– Problema –

Sabiendo que un metro es la diezmillonésima parte de un cuadrante de meridiano terrestre, hallar en Kms. la distancia entre dos pueblos situados en el mismo meridiano y distantes 30º
  1º = 40.000.000 / 360 = 111.111,111 m = 111,111111 Kms.
30º = 111,111.111 x 30 = 3333,333330 Kms. No cal dir que va aprovar l'examen:

Els documents reproduïts en aquesta entrada formen part de l'expedient acadèmic de l'Iu Bohigas a la Normal de Girona i han estat cedits per la Secció de Gestió Documental i Arxiu de la Universitat de Girona (UdG).

LES BANDERES REPUBLICANES DE SALT

Article publicat al Suplement Literari de l'Autonomista, l'octubre de 1933

En l'homenatge a Miquel Santaló, aquest, en el seu discurs a la plaça de braus, féu al·lusió a les flamejants banderes tricolors que, vingudes de totes les comarques gironines, adornaven en aquells moments la tribuna. En ponderà sobretot la vella i gloriosa de La Bisbal, relíquia del memorable foc del 6 d'octubre de 1869, foradada de bales i descolorida pels anys. Els republicans de Salt, que escoltàvem interessats el plausible tribut de justícia que rendia el nostre Diputat a l'heroica gesta dels protomàrtirs gironins de la primera República, culminada en la resistència de la capital baix-empordanesa i simbolitzada pel drap venerable que arborava amb emoció un ancià testimoni d'aquelles passades hores de combat, al costat de la pregona admiració i simpatia que ens despertava semblant evocació per la bandera Bisbalenca, sentírem sense voler una mena de depressió d'ànim impossible de contenir. Sabeu per què? Doncs, perquè Miquel Santaló, a ben segur ignorant de la injustícia que cometia, confonia una altra bandera gloriosa i arnada pel temps i foradada per les bales, la nostra vella bandera de l'any 69, entre el munt de teles llampants i sense història que hom havia aplegat a honor del republicà il·lustre que era objecte d'un merescut homenatge. Això ens va fer pensar que potser seria interessant de divulgar la "vida" magnífica de l'ensenya dels republicans de Salt. I a aquest intent, tot i no deixant d'entendre que es tracta d'una feina poc apropiada a les nostres traces, hem redactat aquestes línies.

L'aspecte de cosa antiga i guerrejada que presenta la nostra bandera, tacada de sang i tot, fa que cridi l'atenció dels bons republicans arreu on és portada. Quan a Girona es celebra algun acte de caire polític esquerrà i nosaltres hi assistim, els veterans lluitadors del carrer del Carme ens pregunten tot seguit per la nostra "àvia ". Els companys d'Olot ens l'envegen, i més d'un cop, al·legant no sé quins pretextos, ens han volgut demostrar que els la corresponia. Però, malgrat tot, arreu de la comarca i a casa nostra mateix són ben comptats els que tenen una clara notícia del valor de la nostra bandera. O de les nostres banderes, perquè són dues les que existeixen el nostre Centre Republicà, gairebé tan antiga l'una com l'altra. Però una d'elles, la menys destroçada, és tanmateix la més gloriosa.

A fi d'esvair-nos els dubtes que sobre la història de les dues banderes republicanes del nostre Centre pesen damunt gairebé tots els saltencs d'avui que la coneixen una mica, ens havem entrevistat amb el veí i correligionari Jaume Gelada, barber d'ofici, per anys enrere president del Cens republicà del nostre poble. Jaume Gelada potser és l'únic home que queda que pot ésser perfecte coneixedor de la història de les nostres banderes. Vet ací la relació que hem tret de la seva conversa amb nosaltres:

- Quan l'aixecament republicà federal de les comarques gironines, per l'octubre de 1869, la fase més important del qual es desenrotllà a La Bisbal el dia 6, diversos voluntaris republicans de Salt es posaren a les ordres de l'Ametller, de Banyoles, per tal de lluitar per la Llibertat i per la República. Duien una bandera. Transcorreguts aquells fets, la dita bandera. que havia estat foguejada, tornà plena de glòria al nostre poble, al seu poble. Succeí, dos o tres anys després, que vingué a establir-se ací, de cafeter. un tal Pau Torres, de Banyoles. del qual hom havia fet córrer, àdhuc quan mai no es confirmà, que havia estat còmplice en el vil assassinat del gran Ametller. Encara que tot això no passés d'ésser rumor, i sense base ferma, el cert és que Pau Torres encetà les suspicàcies de la majoria dels federals de Salt. Ell, però, aconseguí ficar-se a l'organització, cosa que provoca immediatament la seva bifurcació comprensible. Fou per aquest temps que en Buixò, del qual encara servem un record inesborrable, s'apoderà de la bandera i la guardà algun temps al seu domicili, ja que no volgué permetre que mai pogués aixecar-la un home que no inspirava tota la confiança als bons republicans. Aleshores, la fracció que va seguir en Torres va adquirir una nova bandera, que és l'altra que encara existeix. La força pública de la monarquia, sabedora de l' existència de la nostra gloriosa bandera, molestava sovint en Buixó per veure si la hi enxarpava, per la qual cosa es veia obligat a confiar-la a una seva amiga, una tal Brugada, que la duia enrotllada al cos, sota el gipó, quan era perseguida. Temerós que un dia o altre la hi trobessin, decidí en Buixó transportar-la a Olot i confiar-la a en Deu, qui la guardà qualques anys i d'aquí deu néixer la pretensió dels olotins per la possessió de la nostra bandera. Reincorporada al Cens federal del nostre poble, i essent-ne president el nostre vell interlocutor, la bandera de Salt fou duta a una assemblea republicana que es celebrà a Barcelona l'any 1904 presidida per Alexandre Lerroux, que llavors gaudia de la màxima popularitat, fou premiada amb la primera distinció consistent en un llaç de seda dels colors republicans. El senyor Pere Gallostra havia redactat una memòria de la història de la nostra bandera.

Passaren els mesos i els anys. Durant tota la Restauració i encara més durant la Dictadura, les nostres dues banderes hagueren de guardar-se en lloc amagat. Però el dia 14 d'abril de 1931, quan encara a Girona no havien proclamat la República, als balcons del nostre Centre Republicà voleiaven ambdues amb aquell mateix espetegar que devia fer la més antiga d'elles, anys endarrere, quan era desplegada al vent de la batalla i les bales xiulaven al seu entorn deixant-hi indeleble petjada.

IU BOHlGAS

Salt, octubre de 1933.

UNA MENA DE DEMÒCRATES

Editorial d' El Poble de Salt del 25 de març de 1933

La casualitat m'ha fet a mans un exemplar del darrer número de «L'Amic del Poble». Feia una bona tongada que no en tenia esment. Adhuc m'havia fet la íntima convicció que els nostres reaccionaris ja no «espigolaven». Però anava errat. El periodiquet de les dretes saltenques apareix a llum encara. N'acabo d'assaborir el darrer tast. Exquisit, per cert, com a ben pastat per unes manetes d'àngel. Però, mal paladar deu ésser el meu per a gustar menges així delicades. Perquè és la veritat que, tot i l'excel·lent impressió primera, de mica en mica s'ha anat esllanguint el regust de «pa de figues» que la lectura del «full inefable» m'havia deixat. Aquell obituari consternat de la Democràcia, sobretot, d'antuvi m'havia fet enternir. Pobra Democràcia! «Tots els símptomes que destaquen en molts països del món fan endevinar un fet cert i indiscutible: que la democràcia política va morir lentament, però de manera eficaç i decisiva». Per als «inefables amics», són proves irrecusables d'aquesta asseveració la discussió, al Parlament de la nostra República, del «projecte ominós» de Confessions i Congregacions religioses, que «ha deixat en tots - aguanteu-vos! -un regust feixístic ben acusat». Encara en són testimonis fefaents la  defensa que fan les esquerres del sistema electoral majoritari i l'ofensiva «absurda i monstruosa», empresa contra el proporcionalista. Ves per on, les dretes de Catalunya es declaren les més decidides partidàries dels avenços liberals i democràtics! Però, no havíem quedat, amb el Dr. Sardà i Salvany, que era pecat el liberalisme? I no són, precisament, les dretes que més plauen als «inefables amics», les que llegeixen «El Correo Catalan» i aplaudeixen els «discursos» de «Doña Urraca», no són, precisament, aquestes dretes les que s'han dit sempre enemigues recalcitrants del parlamentarisme i de tot sistema de Democràcia? A què ve, doncs, senyors cacics de la nostra contrada, aquesta inopinada defensa dels més alambinats principis liberals? Per imperatius de consciència? Ara tot just la consciència us fa rum-rum? És que teniu por d'haver perdut les forces i de quedar-vos sense representació en les properes eleccions? Ja us hem vist d'una hora lluny.

Ara us dieu partidaris del sistema electoral proporcionalista perquè teniu la convicció que, d'aquesta manera, per més majoria que obtinguessin les esquerres, no els seria possible de governar sense el «vist i plau» de les oposicions, que és tant com dir que no s'avançaria ni una polzada. El que us cou és que les esquerres no es deixin fascinar pels mirallets de la Democràcia platònica que ara cuiteu a manejar amb intencions inconfessables, «Tu que tens el bec llarg--diu la guineu a la cigonya- fica el teu cap

dins la meva boca i treu-me, per favor, aquest os que tinc entravessat al canyó.» Ah!

Però no ens ensibornareu una vegada més, senyors llops vestits d'ovella! La cigonya de la faula ha posat experiència i ja no es deixa entabanar per cap veu de sirena ploranera. Pobra Democràcia! Sí, efectivament, la Democràcia està en crisi. Però el vostre plany pel seu relaxament no és pas sincer. Si estiméssiu de debò la Democràcia, «inefables amics», ja no us quedarien avui llàgrimes per a plorar-la, perquè les hauríeu vessat totes durant els passats anys d'iniquitat que vosaltres ajudàreu a sostenir.

La Democràcia és un pacte, fruit de la civilització, entre les diverses forces contendents en les palestres polítiques. En virtut d'aquest pacte, d'aquest conveni, els partits polítics que demostrin posseir més simpaties entre tot el poble han de governar. Els altres partits, des de l'oposició, poden controlar l'obra del que governa. Tots els grups ideològics han de poder fer sentir la veu de llurs representants en el Parlament. Oi, que és bonica la Democràcia? Però un conveni pot ésser trencat per un dels concertants.

I les dretes, part concertant en el pacte de la Democràcia, què han fet sempre sinó rompre el conveni així que han tingut el poder? Està bé ésser bo; però massa bo, massa bo vol dir ruc, Està bé ésser demòcrata, però massa demòcrata, massa demòcrata vol dir impolític, Sobretot en els temps que correm. Llibertat, sí; però no pas per atemptar contra la llibertat. Això seria llibertinatge. Democràcia, sí; però no pas per a fer impossible el governament d'un estat democràtic. Pobra Democràcia! Està a punt d'ésser bona per anar a enterrar. Així ho constaten, almenys, els «inefables amics del poble». I li canten les absoltes consternats. Però no pas perquè Mussolini no deixa respirar els liberals i socialistes a Itàlia, no

pas perquè Hitler persegueix a sang i a foc els elements avançats a Alemanya. Per a ells la Democràcia està perduda perquè en el nostre país el govern Azaña i les Corts de la República van esporgant 

paulatinament els privilegis seculars de les sectes confessionals i de les castes oligàrquiques.

Per a ells la Democràcia està perduda perquè els verilables demòcrates van perdent la ingenuïtat i no es deixen arrabassar així com així les conquestes assolides  en dos anys de República. No fa «inefables amics»? Una Democràcia que no es deixi encolomar un dictador feixista qualsevol, uix! quina Democràcia!

IU BOHIGAS

EL CONFLICTE DE LA CASA GASSOL, RESOLT DEFINITIVAMENT

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de març de 1933

Dimarts passat, dia 7, fou un jorn d'alegria per al nostre poble. L'enverinat conflicte de la casa Gassol, que amenaçava d'eternitzar-se, trobà una honrosa solució per a tots els litigants.

Ja estaran assabentats els nostres lectors dels successos ocorreguts la matinada del proppassat dilluns en relació amb el conflicte que comentem. En adreçar-se a la fàbrica les obreres i obrers del Sindicat Local del torn de les 4, foren sorpresos per un grup nombrós d'individus del Sindicat Unic que els comminaren a retirar-se a llurs domicilis sense entrar al treball. A les 9 del matí es repetí el mateix fet. En tot el dia no funcionà la fàbrica. L'endemà, dimarts, tampoc no es treballà. Però a les 11 de la nit del mateix dia s'arribava a un acord entre totes les parts en plet. Segons els nostres informes, dilluns vinent entraran al treball tots els obrers de la casa Gassol, tant els del Sindicat local com els del Sindicat Unic. Aquests darrers, en vaga des de fa alguns mesos, percebran l'import d'onze setmanes íntegres, i l'horari de treball serà de 8 hores i 20 minuts al dia, tal com ja es convingué a primers d'any. Per fi s'ha aconseguit l'arranjament d'una qüestió que esdevenia cada dia més enutjosa i complicada. Al·leluia.

El nostre comentari, però, no s'acaba ací. ¿Com s'explica que, en moments de màxima passió i complexitat, quan tothom menys ho esperava, en una paraula, s'hagi trobat la forma conciliatòria que ha posat terme al conflicte? Ho direm en quatre mots: el bon sentit s'ha imposat en uns i altres. Tal com propugnàvem nosaltres i com era d'esperar que succeís a la curta o a la llarga. Però cal fer justícia a qui se la mereix. Un dels que més han fet a darrera hora per a possibilitar l'arranjamant del conflicte, ha estat el President del Sindicat Local, Francesc Vilà. En la secció de tribuna lliure d'aquest propi número, inserim un escrit de l'esmentat individu en què es posa de relleu la seva serenitat, comprensió, consciència obrerista i bona predisposició a la concòrdia entre treballadors. Cal tenir en compte que Francesc Vilà ha estat objecte de tota mena d'insults i d'atropells per part dels del bàndol contrari al seu. I, no obstant, ell no ha volgut ésser un obstacle a la solució harmònica de l'afer de la fàbrica Gassol. Ans tot al contrari. S'ha mostrat el més decidit interessat a resoldre la qüestió i ha sabut despullar-se de tota passió i de tota intransigència, que l'honora notablement. No ha vacil·lat ni davant el risc de provocar la indignació incomprensiva dels seus. Llegiu el seu article que publiquem avui, redactat molt abans de la solució del conflicte, i us en podreu fer càrrec.

També cal fer justícia a les autoritats locals, pesi a l'apassionament i a la incomprensió de molts, i en particular a l'Alcalde Emili Pibernat, com així mateix a l'actual Governador Civil Sr. Prunés. Els treballs que han portat a cap per a solucionar el conflicte del nostre poble, resplendiran algun dia, quan hagi cessat tota passió, i no dubtem que mereixeran l'agraïment de tots els conveïns i àdhuc dels més recalcitrants desagraïts d'avui.

El bon sentit s'ha imposat, i el conflicte de la casa Gassol, que semblava insoluble, ha quedat definitivament resolt. I sense vergonya per a ningú. Sense vencedors ni vençuts. Ara convé que tothom sàpiga percatar-se de la significació de l'acord del passat dimarts i que ningú, ressuscitant odis mesquins i abominables, no vuigui enterbolir la magnifica conjuntura de reconciliació necessària que es despunta en el nou nat horitzó de comprensió i fraternitat proletària. 

IU BOHIGAS