LES BANDERES REPUBLICANES DE SALT

Article publicat al Suplement Literari de l'Autonomista, l'octubre de 1933

En l'homenatge a Miquel Santaló, aquest, en el seu discurs a la plaça de braus, féu al·lusió a les flamejants banderes tricolors que, vingudes de totes les comarques gironines, adornaven en aquells moments la tribuna. En ponderà sobretot la vella i gloriosa de La Bisbal, relíquia del memorable foc del 6 d'octubre de 1869, foradada de bales i descolorida pels anys. Els republicans de Salt, que escoltàvem interessats el plausible tribut de justícia que rendia el nostre Diputat a l'heroica gesta dels protomàrtirs gironins de la primera República, culminada en la resistència de la capital baix-empordanesa i simbolitzada pel drap venerable que arborava amb emoció un ancià testimoni d'aquelles passades hores de combat, al costat de la pregona admiració i simpatia que ens despertava semblant evocació per la bandera Bisbalenca, sentírem sense voler una mena de depressió d'ànim impossible de contenir. Sabeu per què? Doncs, perquè Miquel Santaló, a ben segur ignorant de la injustícia que cometia, confonia una altra bandera gloriosa i arnada pel temps i foradada per les bales, la nostra vella bandera de l'any 69, entre el munt de teles llampants i sense història que hom havia aplegat a honor del republicà il·lustre que era objecte d'un merescut homenatge. Això ens va fer pensar que potser seria interessant de divulgar la "vida" magnífica de l'ensenya dels republicans de Salt. I a aquest intent, tot i no deixant d'entendre que es tracta d'una feina poc apropiada a les nostres traces, hem redactat aquestes línies.

L'aspecte de cosa antiga i guerrejada que presenta la nostra bandera, tacada de sang i tot, fa que cridi l'atenció dels bons republicans arreu on és portada. Quan a Girona es celebra algun acte de caire polític esquerrà i nosaltres hi assistim, els veterans lluitadors del carrer del Carme ens pregunten tot seguit per la nostra "àvia ". Els companys d'Olot ens l'envegen, i més d'un cop, al·legant no sé quins pretextos, ens han volgut demostrar que els la corresponia. Però, malgrat tot, arreu de la comarca i a casa nostra mateix són ben comptats els que tenen una clara notícia del valor de la nostra bandera. O de les nostres banderes, perquè són dues les que existeixen el nostre Centre Republicà, gairebé tan antiga l'una com l'altra. Però una d'elles, la menys destroçada, és tanmateix la més gloriosa.

A fi d'esvair-nos els dubtes que sobre la història de les dues banderes republicanes del nostre Centre pesen damunt gairebé tots els saltencs d'avui que la coneixen una mica, ens havem entrevistat amb el veí i correligionari Jaume Gelada, barber d'ofici, per anys enrere president del Cens republicà del nostre poble. Jaume Gelada potser és l'únic home que queda que pot ésser perfecte coneixedor de la història de les nostres banderes. Vet ací la relació que hem tret de la seva conversa amb nosaltres:

- Quan l'aixecament republicà federal de les comarques gironines, per l'octubre de 1869, la fase més important del qual es desenrotllà a La Bisbal el dia 6, diversos voluntaris republicans de Salt es posaren a les ordres de l'Ametller, de Banyoles, per tal de lluitar per la Llibertat i per la República. Duien una bandera. Transcorreguts aquells fets, la dita bandera. que havia estat foguejada, tornà plena de glòria al nostre poble, al seu poble. Succeí, dos o tres anys després, que vingué a establir-se ací, de cafeter. un tal Pau Torres, de Banyoles. del qual hom havia fet córrer, àdhuc quan mai no es confirmà, que havia estat còmplice en el vil assassinat del gran Ametller. Encara que tot això no passés d'ésser rumor, i sense base ferma, el cert és que Pau Torres encetà les suspicàcies de la majoria dels federals de Salt. Ell, però, aconseguí ficar-se a l'organització, cosa que provoca immediatament la seva bifurcació comprensible. Fou per aquest temps que en Buixò, del qual encara servem un record inesborrable, s'apoderà de la bandera i la guardà algun temps al seu domicili, ja que no volgué permetre que mai pogués aixecar-la un home que no inspirava tota la confiança als bons republicans. Aleshores, la fracció que va seguir en Torres va adquirir una nova bandera, que és l'altra que encara existeix. La força pública de la monarquia, sabedora de l' existència de la nostra gloriosa bandera, molestava sovint en Buixó per veure si la hi enxarpava, per la qual cosa es veia obligat a confiar-la a una seva amiga, una tal Brugada, que la duia enrotllada al cos, sota el gipó, quan era perseguida. Temerós que un dia o altre la hi trobessin, decidí en Buixó transportar-la a Olot i confiar-la a en Deu, qui la guardà qualques anys i d'aquí deu néixer la pretensió dels olotins per la possessió de la nostra bandera. Reincorporada al Cens federal del nostre poble, i essent-ne president el nostre vell interlocutor, la bandera de Salt fou duta a una assemblea republicana que es celebrà a Barcelona l'any 1904 presidida per Alexandre Lerroux, que llavors gaudia de la màxima popularitat, fou premiada amb la primera distinció consistent en un llaç de seda dels colors republicans. El senyor Pere Gallostra havia redactat una memòria de la història de la nostra bandera.

Passaren els mesos i els anys. Durant tota la Restauració i encara més durant la Dictadura, les nostres dues banderes hagueren de guardar-se en lloc amagat. Però el dia 14 d'abril de 1931, quan encara a Girona no havien proclamat la República, als balcons del nostre Centre Republicà voleiaven ambdues amb aquell mateix espetegar que devia fer la més antiga d'elles, anys endarrere, quan era desplegada al vent de la batalla i les bales xiulaven al seu entorn deixant-hi indeleble petjada.

IU BOHlGAS

Salt, octubre de 1933.

DEMOCRÀCIA SÍ, PERÒ ENTRE DEMÒCRATES

(L'Autonomista de Girona, edició del 9 novembre de 1934)

La Història registrarà com un gros error polític dels primers governants de la segona República espanyola, la tolerància excessiva tinguda des de bon principi envers els enemics naturals del règim nou. Al davant de les organitzacions republicanes hi havia massa gent de laboratori i acadèmia perquè poguéssim deslliurar-nos de l'empatx de legalisme i juridicitat que, a fi de comptes, ha estat la vareta màgica amb què s'ha portat a terme el gran escamoteig de les aspiracions revolucionaries del poble treballador. Nosaltres acceptem que la immensa majoria dels ciutadans espanyols són fonamentalment demòcrates. I ho eren també el dia 14 d'abril de 1951. Per tant, no hauríem pas trobat bé que la República s'hagués orientat segons principis i tàctiques de violència i de dictadura.

Però hi ha democràcia i democràcia. El resultat de les eleccions municipals que portaren la República tenia, si voleu, un sentit genèric de censura a la monarquia. Però, dintre els milers de vots que deien prou al Borbó, qui podrà negar que hi tenien vasta preponderància els que, a la vegada, reclamaven un canvi radical en la política del nostre país? La consulta al cos electoral amb motiu d'anar a la constitució del parlament de la República es convertia, dos mesos més tard. en una ratificació descarnada i unànime del sentit renovador que havien d'imprimir a llurs actes els governants del nou règim. Així ho entengueren aquells. I tot seguit es disposaren a dur endavant les reformes de caràcter político-social que havien de donar matís i contingut a la República.

Fou aprovada la Constitució. Una Constitució democràtica, liberal, laica, socialitzant... Una de les més avançades d'Europa. Foren aprovats, també  l'Estatut de Catalunya i la Reforma Agrària. I aixi mateix la llei de Congregacions i diverses lleis socials que garantien als treballadors de totes classes un millor  benestar i una major dignitat personal i col·lectiva. Tanmateix, durant tol aquest temps de discussions al Parlament, a fora al carrer les coses no anaven pas sempre com una seda. Els elements del règim enderrocat, els homes de gran capacitat i de gran propietat, de mica en mica s'anaren convencent que l'enrenou del 14 d'abril no era pas tan perillós com de moment havien cregut, i envalentonant-se cada dia més, arribaren a provocar l'actual situació de mal trànsit per a les essències revolucionàries de la República. Per què? Ja ho hem dit abans: per excessiva tolerància del vencedor damunt el vil vençut, per haver posat massa confiança en consells de juristes i professors, per una desmesurada subjecció als principis de llibertat per a tothom. Arboràrem amb entusiasme la bandera de la democràcia. Calia haver anat més a poc a poc. Calia tenir en compte que ens trobaven davant uns privilegiats poderosos que no s'avindrien pas sense esforç a deixar d'ésser-ho. Per ventura, teníem alguna fermença que els nostres enemics farien honor al respecte que els guardàvem declarant-los iguals en drets a nosaltres, a tothom, i respectant-ho, santa innocència!—llurs mitjans econòmics que, a la llarga, havien de servir per a fer guerra als homes i als principis que els havien respectat? Les dretes espanyoles havien estat sempre pregonament antidemocràtiques i antiliberals.

Pot ésser un fet la democràcia quan una de les classes del país no l'accepta mentre està al poder i només la reclama quan se'n troba foragitada? Si, la democràcia pot ésser un fet; però demòcrates, no per afavorir els qui, un cop amos de la situació política, l'enterrarien set pams en fons, al costat de qui va inventar-la i intentà aplicar-la.

IU BOHIGAS

SI ELLS S'HI ACOSTEN, NOSALTRES QUÈ HEM DE FER?

Comentari publicat a l'Autonomista (27-01-1934)

La nota sobresortint de l'actual moment polític espanyol, és la declaració de republicanisme feta pels diputats de la minoria agrària. El retret més unànime que hom fa als dits diputats, respecte a llur recent determini d'encapolar-se amb la gorra frígia, és que aquest acord arriba molt tardà, en un moment de nul·la escaiença per a despertar un pols de confiança en la consciència dels vers republicans.

Ja hem dit, doncs, que a nosaltres no ens fa ni fred ni calor aquesta declaració flamant de fe republicana dels agraris. En el mateix concepte els tenim ara, acollits sota la bandera tricolor, que els teníem abans, carregats de recança pel "rojo y gualda".

Però, hem de creure que un acord de tal envergadura no es pren pas perquè sí. Treball els ha costat de decidir-se; però, a la fi, ací els tenim amb tot el llustre d'ésser els més ferms puntals del règim. Ni els ha fet vacil·lar la probabilitat de minvar llur força numèrica, amb la separació descomptada d'algun monàrquic nat.

Aquesta declaració, d'altra banda, pot disgustar molts dels electors de la candidatura agrària, els qual votaren uns homes no pas per llur republicanisme, ans més aviat per llur poca simpatia per les idees genuïnament republicanes. Tanmateix, totes les dificultats han estat vençudes. Els diputats agraris, molts d'ells a risc de no fer altra cosa que riure, s'han declarat republicans.

Què persegueixen, doncs, amb aquesta actitud, que han hagut de prendre amb palès desmenjament i àdhuc, ben segur, amb no poca violència?

A ningú se li amaga que la composició de l'actual Parlament de la República era ben poc a propòsit per assegurar una vida normal a qualsevol govern amb mitges tintes, tan sols, de tendència liberal i democràtica. Lerroux i els seus, fins ara, no han governat; s'han assegut en el banc blau. I encara en poden donar les gràcies a la divina eufòria que, segons es veu, es va fent senyora i majora de tots els cors i de tots els enteniments dels homes de la situació. Però ara, amb l'acord dels agraris, la cosa ja canvia d'aspecte. Ara ja es podrà atrevir el senyor Lerroux, amb tota desimboltura, a llegir projectes de llei que hauran de restablir la tranquil·litat perduda a tot el país.

I, naturalment, com que Don Alejandro és home agraït i sap recordar-se dels amics, no hi pas cap dubte que voldrà complaure en tot i per tot el desig dels diputats agraris, corresponent així al favor impagable de sostenir-lo amablement a la capçalera del banc blau.

Cal no oblidar que la declaració tocatardana dels agraris arriba, nogensmenys, amb una oportunitat: la d'ésser feta en vistes als debats parlamentaris immediats sobre l'acta de Calvo Sotelo, honoraris a la clerecia, reforma o derogació de lleis socials i l'amnistia.

En resum, doncs, la declaració de republicanisme feta aquests dies pels diputats agraris, tema polític capital de les converses i els comentaris d'actualitat, ens fa a nosaltres un petit servei: el de donar-nos un motiu més de desconfiança en aquestes segones Corts de la República i el d'afermar-nos en la posició d'alerta en què ens col·locàrem així que tinguérem notícia dels resultats catastròfics de les eleccions del 19 de novembre.

Iu Bohigas

PRINCIPIS CONTRA PRINCIPIS

CONDUCTES CONTRA CONDUCTES

La nostra campanya electoral

Article publicat a l'Autonomista el 14 de novembre de 1933

Una vegada més la democràcia republicana espanyola dóna al poble ocasió de manifestar-se. Dissoltes les Constituents -al nostre entendre quan encara no havien acabat la seva obra-, ha vingut tot seguit aquesta convocatòria d'eleccions, que tindran lloc dintre dotze dies i que tantes veus i crits i estridències aixequen, en aquests moments, arreu del territori de la nostra República.

Si altra avantatge no, el règim que avui gaudim podria presentar, davant un parangó amb el que fa dos anys i mig enderrocàrem, aquesta superioritat democràtica: les freqüents avinenteses de poder el poble expressar la seva voluntat tocant a les qüestions de la cosa pública. Cal elegir el nou Parlament de la República. El seu anterior, el de la Constitució i l'Estatut, la Reforme agrària i les lleis socials i laiques, sucumbí fa poc a les contínues envestides de la reacció. Cal, doncs, substituir-lo, reemplaçar-lo. Si el nou Parlament té majoria d'esquerres, la República seguirà la seva marxa ascensional camí de la renovació profunda que necessiten Catalunya i Espanya. Sí, pel contrari, les dretes hi porten més representants, el panorama del nostre futur món polític és ben clar de preveure: la Constitució serà revisada, li serà llevada l¡ànima revolucionària, pregonament impregnada de llibertat i de justícia, i en el seu lloc hi posaran preceptes que garanteixin als terratinents de continuar esclavitzant la vida i a consciència del treballador de la terra; als grans industrials, de seguir avançant per la ruta de l'explotació de l'home per l'home; als militars fatxendosos, de lluir de nou sabres i botes i bigotis, i de ficar-se altre cop en tots els assumptes civils, i de preparar-nos noves guerres com la del Marroc; als clericals i als jesuïtes, d'intervenir en absolut en la formació de les consciències de les criatures i assegurar-se així, per a l'esdevenidor, uns ciutadans embrutats pel fanatisme i la intransigència, un esperit submís i castrat en els de baix, i una ànima roïna i despòtica en els de dalt. Si el nou Parlament té majoria de dretes, si hi predominen els Lerroux i els Maura, i els Gil-Robles i els Ventosa i Cambó, adéu Estatut de Catalunya, i adéu Reforma agrària, i adéu lleis laiques i socialitzants. Adéu, també, liberalisme democràcia! I adéu, en fi, esperit revolucionari del 14 d'abril! Si triomfa la reacció en les properes eleccions que s'acomiadin els obrers de llurs sindicats i de llurs cooperatives, i que es disposi tothom a veure, altra volta, processons i desfilades militars, suspensió de garanties i censura a la premsa, persecució del pensament avançat i llei de fugues.

Però, no és pas el nostre objecte pintar la situació del nostre país si el poble fes el disbarat inimaginable de negar-se com a tal, com a base de tot govern i de tota ciutadania. Ens caldria, per a això, posseir la fantasia del Dant, i encara ens quedaríem curts. Perquè les dretes -la plutocràcia i la caverna- no es portarien pas amb la "moderació" -i tots en tenim notícia d'aquesta d'aquesta "moderació" de les dretes espanyoles i catalanes- amb què ens portaren durant llur passat domini, si assolien de nou el triomf i el poder. Només cal donar un cop d'ull al món d'avui i veure la situació d'Alemanya i d'Itàlia per encertir-se'n. Però ja hem dit que no creiem pas que el poble català i el poble espanyol hagi perdut el seny o s'hagin begut l'enteniment.

El nostre objecte, en anar per les tribunes públiques i en escriure as periòdics per tal de fer a propaganda de la nostra candidatura i del nostre partit, no és pas el que sol guiar els nostres adversaris sense ideals i només amb interessos egoistes de llançar infàmies i calumnies contra els que tenim a l'andana d'enfront. Ens podem permetre el luxe de prescindir de semblants baixeses, perquè tenim uns nobles i enlairats principis i un sentit de la moral que no ens permeten davallar a les sentines de la politiqueria. Deixem l'insult i la grolleria per als qui només escampant bravada de corrupció poden obrir la boca per als qui senten culte al principi -únic principi de llur ètica maquiavèlica i jesuítica- que el fi justifica tots els mitjans. Nosaltres no. Nosaltres no podem situar-nos a aquest baix nivell. Encara que s'hi col·loquin tots els nostres adversaris.

Ens interessa, com és de suposar, fer resplendir els nostres ideals i presentar al descobert les nostres conductes. Únicament i exclusivament. La capçalera d'aquestes ratlles diu ben clar com està inspirada, ara i sempre, la nostra campanya de propaganda electoral: Principis conra principis; conductes contra conductes. I no respondre a la calúmnia amb la calúmnia, no respondre a la grolleria amb la grolleria.

És clar que es fa una mica difícil, per no dir impossible, d'establir un combat de principis amb uns partits que n'estan mancats. Amb uns partits i uns homes que ahir es deien fervents monàrquics i dinàstics i avui es proclamen republicans. Amb uns partits i uns homes que donaven llur suport incondicional al darrer govern del Borbó de mala memòria i que avui, al cap de quatre dies, ja voldrien ser els rectors de la política republicana. Amb uns altres partits i uns altres homes que es diuen d'esquerra i que no vacil·len a admetre a llur costat totes les escorrialles de la "Unión patriótica" i totes les patums i tot el caciquisme del règim caigut el 14 d'abril. I que es posen de part de la reacció quan aquesta dirigia la seva escomesa al Parlament de la república i a les sessions del règim republicà.

Però, en fi, falta de veritables principis, examinem i discutim, contrastant-les amb la nostra ferma ideologia, aquelles afirmacions que els nostres adversaris diuen que constitueixen llur programa i llur norma d'actuació. Comencem per la Lliga Catalana.

Com a punts bàsics de la seva ideologia, senta la Llig Catalana aquesta trilogia: Propietat, Família, Religió. Hi afegeix, encara, Catalanisme. I, avui com avui, segons les darreres i recents manifestacions del senyor Cambó: República i reivindicacions obreres.

Propietat. Què entén la Lliga per propietat? Ens ho diu ben clar la seva història i la conducta dels seus adeptes. Això: Possessió de les riqueses naturals i dels productes elaborats pels homes per uns quants privilegiats -els que s'arredossen al seu entorn- i explotació dels desposseïts, obligats per la necessitat de viure i subjectar-se a les imposicions, sempre despòtiques, sempre tiràniques, dels posseïdors. Per tal d'esparverar els petits propietaris -els únics respectables, perquè no fan més que beneficiar-se de l'esforç i el sacrifici que, sovint, han realitat ells mateixos-, la Lliga escampa als quatre vents que els partits d'esquerra, sobretot el nostre, són enemics de la propietat. Nosaltres diem: Sí, de la propietat segons el concepte que en té la Lliga en som enemics; però respectem la propietat que no és un abús i que es limita a complir una funció social. Encara, com que som evolucionistes, admetem la transformació successiva de la propietat privada cap a noves formes més adients a les necessitats dels temps i al fi que tenen reservades totes les riqueses i tots els útils de treball: servir la humanitat.

Família. En proclamar-se defensora d'aquesta institució bàsica de la societat d'avui, la Lliga, com tots els partits de dreta, imputa al mateix temps als partits d'esquerra un afany de destruir-la. Però, en realitat, els partits d'esquerra, i el nostre entre ells, no van conra la família. Com viuen, si no, tots, absolutament tots els homes que militen a llurs rengles? Naturalment, les esquerres no poden tenir tampoc el mateix concepte de la família que tenen les dretes. Les esquerres no són partidàries que la família sigui un mitjà d'esclavitud de la dona, no volem que serveixi per a fer classificacions de legítims i no legítims entre els fills. Vet ací per què les dretes ens presenten com a contraris a la família. Perquè hem establert la llei del divorci, la igualtat jurídica entre l'home i la dona, i la mateixa legitimitat entre els fills nascuts dins i fora del matrimoni.

I ara ens tocaria parlar de la Religió i del Catalanisme de la Lliga Catalana. Però allargaríem massa aquest article i, certament, aquests són punts que convé tractar amb una mica de detenció. En parlarem en un proper escrit, i també dedicarem algunes paraules als altres partits que es presenten enfront de nosaltres en la luita del dia 19.

Iu Bohigas