dijous, 15 de setembre de 2011

APLEC DE POESIES (1926-1928)



 
Aquest aplec de poesies correspon a l'adolescència de l'Iu, quan estava aprenent català. Per això hem procurat respectar l'ortografia original.


De la vida
Rublert d’aspresa i abatut,
un vell epitafi fa sa ruta ...
Mancat de força i de salut
cau las al peu de fosca gruta
Pobre mortal! ni un mos de pa
té per calmar la fam qu’el mata
I els raigs de sol davallen ja
tenyits d’un roig clar d’escarlata.
Passa la nit. Ve una altra diada
Nou jorn torna amorosit:
Quan apareix la fresca albada
tot canta alegre, embadalit ...
Mentre amb la còrpora gelada
resta el captaire adormit.


Blat segat!
Segadors: la falç al puny,
que ha arribat el mes de juny
i les messes ja’n son rosses ...
Arreu i arran,
colps de volant,
que les garbes siguin grosses.
Fés beguda, oh segador!
delit recobra,
i cantant cançons d’amor
retorna a l’obra.
Força i gènit, volander
que tan sols el rem darrer
mitg dret s’aguanta.
Saltant pel rostoll daurat,
Blat segat, blat segat:
amb anhel la guatlla canta.
Becqueriana
Retornaran les aus ... Suaus caderneres
de nou refilaran quan canti el sol ...
quan tornin, ai! si tornen, primaveres ...
Quan vingui a alegrà als cors tot nou consol.
I en floriran també ... quantes poncelles!
I quantes mortes plantes brotaran!
També nous aires i cançons novelles
pastors i pastoretes cantaran ...
Reverdiran també en el bosc les fulles,
seques un temps quan tendre era el meu cor ...
Tot tornarà, brotant damunt despulles ...
Tot brotarà, menys l’arbre de m’amor.
- Jo aimo ... -
Jo aimo la mar i l’alta serra,
també les planes i les valls,
jo aimo el cel blau i aimo la terra,
i aimo els vellets i aimo els briballs.
Mon cor estima la bellesa,
mon cor estima la bondat:
N’és el meu cos flameta encesa
que cerca arreu la santitat.
Jo ho veig tot        en la natura
Idil·li del poeta
Dintre el gerd boscatge
sot el verd follatge
dels arbres gegants,
damunt la catifa
com toia de rifa,
d’uns ramells fragants,
tota vergonyosa,
parella formosa
refila els seus cants ...
Llurs cants que me sonen
mes suaument pregones
lo que’l seu cor sent;
ni tampoc s’emporta
com floreta morta
la fúria del vent ...
Son cants que no sonen
i, no obstant, conmouen
als éssers menys bons;
són himnes sens nota,
mancats de veu tota,
són mudes cançons.
Cançonetes mudes
per molts conegudes
no encara per mí.
Col·loquis de ditja
que tothom desitja
Qui en pogués fruí!
Oh, gràcil parella
qu’una amor novella
féu néixer en mon cor!
Seguiu nostre idil·li,
vostre mut concil·li,
canten vostre amor.
Deixeu que ma pensa,
dins la mar extensa
de ses il·lusions,
s’en forji una deesa,
cantant sa bellesa
amb pures cançons ...
Idil·li del poeta,
trist anacoreta
del mon isolat
que ses amors canta
amb la veu dolça i santa
sentint-se inspirat.
Diada de Reis
Festa d’alegria
i de goig sens fí
n’és allà i ací
la d’aquest sant dia
els tres reis ja’n venen,
i tots els infants
per a esperà els Sants,
llurs fanals encenen.
Criden amb content;
Viscan els reis bons,
que porten turrons
a tota la gent!
Després, tot saltant,
marxen cap al llit,
prô, en tota la nit
poc s’adormiran ...
Son tot just les set,
i sens fer cap fressa,
s’en lleven amb pressa,
qu’avui no fa fret.
- Guaita quina nina!
- Verge, quin caball!
Quin pueril estrall!
Quantes de joguines!
Un himne fervent
canten nens i nenes:
Mercès a mans plenes
als tres Reis d’Orient !
Amor perdut
Oh, matins de primavera,
perfumats de sentor vera
per les flors!
Blanques roses i assutzenes
qu’oblidar feu moltes penes
d’humils cors!
Per què no allunyeu les meves?
Per què sempre han d’ésser seves
mes passions?
És que sempre, ací en la terra,
sofrir deuen trista guerra
los cors bons?
Jamai podran afogar-se
més penes, i sens calmar-se
trist de mi,
faràn que sempre en sofreixi
mon cor, i que mai no’n deixi
de sentir?
-Trist minyó, em digué la rosa,
si aquella donzella hermosa
ja no el vol,
fas que ta pensa l’oblidi ...
Vulgues sempre qu’ella et cridi
suau consol ...
Amb voluntat ferma aparta,
sens que res puga estorbar-te,
sa visió ...
Grans mercès, la subtil rosa,
ja no vull la cruel formosa
diguí jo.
Mes, passà llavors l’aimada
i em ferí amb mortal mirada
Torní aimar!
Oh, ma voluntat ja es torça,
i em batega el cor amb força
sens parar!
Jorn ja en la trista agonia
d’abans que sempre sofria
sens repòs ...
I veig qu’en mon cor s’entrama
brega acerba que n'és drama
dolorós...
Aixís passaré ma vida
tinguent l’ànima ferida
fins la mort ...
I en viurà ella satisfeta
de la seva malifeta
fent cor fort ...
Ofrena
     M’has ofrès, nina, el teu cor ...
Sé, tal volta, si el perdria?
El meu, doncs, t’ofresc, m’amor
per què aixís el         sia ...
Pinzellada
Zumzades brandant
Nacrada petxina,
Tals ones gronxant ...
Donzell, gentil nina
dintre ella estimant.
I al fons, negre abism ...
I aital barca al cim ...
Del natural
Nit tenebrosa. Un carrê angost.
Fatal silenci. Quietud. Pau.
Fresseig més tard d'arcàica post ...
I el fosc retruny d'un adeussiau!
Mentres ressona al lluny la veu,
altra'n respon: Fins a morir!
Regna, de nou, quietud arreu,
torbada sols per llarg sospir ...
?
Aima al Crist, qu'ell va morir
redimint persona tota ...
Mes, i a mi no m'aimes gota
sols per             mon sofrir?
jo ho veig tot suau, tot resplandent ...
I és per què veig ta imatge pura
per tots indrets, oh Omnipotent!
- Visió -
Com lleu sombra que s'esfuma
paulatina i subtilment,
veig en somnis, tal com lluna,
la imatge del meu torment.
Té de verge la figura
i és talment verge i vestal,
de les nimfes la més pura
més gentil i escultural
I eixa nina encisadora
qu'ha ferit mon tendre cor ...
Qui ésser pod, dolça aimadora
més que tú, si ets mon tresor!
- Nocturna -
Diu l'amor: I com m'encanta
la celístia capvespral ...
Jo li dic: Quánt fulguranta
n'ès m'amor ta faç vestal!
I em respon: Bella és natura
fins la nit dormitejant.
I aixís dic: Ma fada pura,
sols jo en tú veig mon encant.
Mormola ella: Oh, quin goig porta
l'humit bes del ventijol!
Jo apropant-m'hi: Es quasi morta
la llum d'astre fent son vol
Vols qu'et mostri ara m'afecte?
Vols t'ofreni ara el meu cor?
Vols ma vida amor perfecte?
No et commou mon cruel dolor?
Vols t'abasti, en ma agonia,
blanc estel de horitzó encès?
Vols ... què vols, ma dolça aimia?
............................................
............................................
............................................
I em donà tan sols un bes.
           .................
Pronòstic
Jo en la blanca celístia dels astres i estrelles,
vestal nimfa formosa un capvespre vegí;
novament contemplant-la al fulgor de centelles,
parvca horrible d'avern visió aital fou per mi,
i aclucant temorenc, poc després, mes parpelles,
sols la mort, entorn meu, fantasmal resplandí.
Aixís, doncs, sofriment, mort terrible i puresa
en visions espectrals poguí, ai trist! contemplar,
com presagi crú, acerb, per mon cor de tendresa,
D'un eròtic futur d'amargant remembrar.
Esbós
Otomnal impressió en nostra Devesa:
Ruixims de fullam ros.
Brancatge erm. Tot brandant. Sublim aspresa!
Soldats. Vells. Quiscún gos.
I al nord, el riu gebrat, mut, silenciós ...
Madrigal
Si encès d'amor, ton cor suspira,
apaga el foc dins d'ampla mar.
Mes, ai! qu'el meu frisós delira
per tal mar ser, nimfa a estimar ...
Almoina
Nevi o sol faça,
calô o fred regni,
siga tot calma,
siga tot vent,
fins vos arriba
cada dissabte,
l'orfe captaire
cercant recapte,
cercant l'almoina
sempre igualment.
Tan trista i tendra,
tan dolça i pura;
tan melangiosa
n'apar sa veu,
que vos donzella,
formosa estrella,
lliri en poncella,
mitja il·lusió,
quan el pobre orfe,
tot ell amb gana,
son pa us demanà
pr'âmor de Déu,
tot li daríeu
sens res negar-li,
sens saber dir-li:
Déu vos en dô!
I, oh! vos donzella
d'un cor tan noble,
mirall del poble;
flor d'alba flor,
quan vos demani
mon cor el vostre
també amb veu dolça,
també amb amor,
gosareu dir-li,
formosa estrella,
mitja il·lusió,
gosareu dir-li,
formosa estrella,
gosareu dir-li:
Déu vos en dô?
Així parla el meu cor
I
Si em giressis l'esguard, no em planyeria;
no vull fer llàstima a ningú.
però, ai de la mà, blanca o colrada,
que es deixés caure al meu damunt!
El gemec no em consola; la venjança,
plaer dels déus, seria el meu conhort.
I no saps ma venjança quina fóra?
Tornar-me foll!...
II
M'he fet a creure't meva, i no em resigno
a disposar mon pensament més car.
Si vols dir-me que no, no acabaràs la frase,
i si em mire al rostre, t'hauràs d'esgarrifar!...
A la de sempre
Pensava en tu; la teva imatge
se m'ha gravat intensament;
jo m'he adreçat al teu estatge
de pensament.
I m'he parat a contemplar-te
i a cau d'orella t'he parlat;
m'has conegut al desvetllar-te
i el meu somriure t'ha encisat.
Jo t'he expressat el meu afecte
fit en ton rostre el meu esguard,
jo t'he infiltrat, nimfa selecta,
la meva amor d'endeví bard.
T'he dedicat cent poesies
plenes de flama i de turment...
i m'arborava i t'esllanguies...
i m'he cregut omnipotent.
I m'he engolit d'una glopada
la porpra musca del teu bes:
quan ja t'he vist enamorada
m'he despertat del somni encès.
I estava sol. La llum sagnanta
dava al meu cos caire espectral...
I els llavis meus t'han clamat santa,
desfent son rictus sensual.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada