Lírica

–Lírica –

Al volgut amic S. Dabàu Caussa, cordialment

–––––––––––––––––––

Frisança, anhel, fretura,

mon cor sentint amor, com trist plorava!

Perdut ja en la malura,

ni l’alta serra brava

l’encanta, ni la mar amb s’aigua blava.

Llavors tendres poesies

mon estre ara fecond amb senzillesa

cantava d’…

riblertes de puresa

mostrant tots llurs encants i suàu bellesa.

Per què ma estèril lira

no entona ja aquells himnes de dolçura?

Cap ninfa ja no em mira,

ni brolla nota pura

de l’arpa abans espill de formosura.

Oh, musa que m’escoltes!

Per què no em dons fulgència inspiradora?

Per què infinites voltes,

per mi sorda en tota hora,

ta vèu m’abandonat, dolça i sonora?

I un jorn quasi melangiosa

mon ànima es queixava dissortada,

suàu música harmoniosa

de nàiade estimada.

Així em cantà deixant-me-la extassiada:

“Desitjes, oh poeta! que a l’home commogui

amb himnes gloriosos o tristos ton arpa?

Doncs, posi altres fils, en lloc de ses cordes,

que del fons arrenquis sensible de l’ànima …

Veuràs que bé que plora,

Veuràs que bé que canta.” (1)

Iu Bohigas i Blanch

Veïnat de Salt, 10 de febrer de 1928

(1) De Ventura Ruiz Aguilera

Agraïm als familiars de Salvador Dabau Caussa que ens hagin lliurat el document original d'aquest poema, escrit quan l'Iu Bohigas tenia 17 anys. Possiblment l'Iu i en Salvador es van conèixer quan estudiaven Magisteri.