IU BOHIGAS I BLANCH

Escrit de l'historiador i activista cultural saltenc Agapit Alonso, publicat al núm. 270 de LA FARGA (ABRIL 2010)
 
L’Iu Bohigas va néixer a Salt l’1d e maig de 1911, fill d’una família d’hortolans del Veïnat.

L’Iu va ser un home bo. Poc amant de la disbauxa, va tenir dues grans passions que varen donar sentit a la seva vida: Catalunya i els llibres.
De ben jove ja escrivia versos que enviava a la revista El Patufet. Més tard, amb l’Agustí Cabruja van publicar la revista El Poble de Salt, i poc després va començar a col·laborar a l’Autonomista dels germans Rahola a Girona. Primer publicant-hi poemes. Més tard, escrivint-hi editorials.

L’Iu, que era el mitjà de sis germans, va tenir la sort de poder estudiar per mestre. Durant la República va donar classes de català al Centre Republicà i més tard va organitzar una escola d’adults particular.

Poc abans de la guerra, va començar a sortir amb la Felipa, que seria la seva companya tota la vida. La guerra, l’exili, els camps de concentració, els van separar durant uns anys molt llargs i difícils. A l’exili, va aprofitar bé el temps i mentre treballava de peó o d’auxiliar administratiu al sud de França, es va treure el títol de mestre de català. Més tard, l’enyorat retrobament amb la que seria la seva dona, i el dur retorn plegats a casa seva, a Salt , l’any 1953, amb els seus dos fills.

L’Iu va ser un enamorat de la nostra llengua. De fet va ser el pioner a Girona i a Salt a fer classes de català durant la dictadura. Als anys 50, va organitzar el que seria possiblement el primer curs de català per correspondència que es va fer al país. Els seus fills encara guarden les butlletes amb les subscripcions dels alumnes d’arreu dels Països Catalans.

Fou un home amb molta bona memòria i quan es va retirar, passava les hores recopilant frases fetes i dites populars, escrivint versos i sobretot llegint. Fou un gran lector. Li agradava estar envoltat de llibres de tota mena, sobretot llibres d’assaig, en especial de llengua.

Els darrers anys, abans de la malaltia que se’l va endur l’any 2004, va escriure alguns poemes ben curiosos. En té un de més de cinc-cents versos (Plet per un rat, d’un gos i d’un gat) escrit només en monosíl·labs, de mots d’un sol cop de veu, que deia ell. És un bon exemple de la riquesa de la nostra llengua que ell tant va estimar.

Agapit Alonso i Pont

PARLEM D'HISTÒRIA

Escrit de l'historiador i activista cultural saltenc Agapit Alonso, publicat al núm. 268 de LA FARGA (febrer 2010)

Des de la mort del dictador i després d’un llarg temps en què els poders varen establir una manera de fer i presentar les coses..., només tenien ressò i semblaven bones aquelles que realitzaven els personatges més manejables de la comunitat. Afortunadament, després d’una generació podem recuperar la veritable història i les persones significatives de veritat del nostre poble que jo més d’una vegada havia reclamat des d’aquesta revista, tot dient que la història del nostre poble era molt més àmplia que no, solament, la que representaven d’una manera oficial. I això vol dir que l’ordre, la raó i la justícia són presents avui dia a Salt, i és bo per a una societat avançada i d’una normalitat democràtica. Un exemple ben clar ha estat l’acord de tots els grups municipals de donar el nom de Teresa Pons i Tomàs a un espai de la zona del Veïnat. Gràcies.

Iu Bohigas
L’Iu Bohigas i Blanch, mestre, va néixer a Salt l’1 de maig de 1911 i va morir el 2004. Fill de pares hortolans del Veïnat. De petit anava al col·legi particular del mestre republicà Pere Gallostra, al Veïnat.
Va estudiar magisteri i va exercir a Bonmatí l’any 1931. Però ben aviat va tenir problemes perquè el tarannà republicà, democràtic i de llibertat de consciència del mestre Bohigas no va agradar al fabricant i amo de la colònia de Bonmatí. Quan el mestre va treure la creu de l’aula, el cacic va moure els fils per treure Bohigas de lloc.

Bohigas va ser un membre actiu del centre republicà, que no era la seu solament d’un partit, sinó, el lloc de trobada de tots els republicans.

També era redactor del periòdic quinzenal “El Poble de Salt”, òrgan del Centre Republicà i més tard portaveu de la Joventut Republicana.

L’Iu Bohigas formà part del Consell Municipal de Salt, representant el Centre Republicà d’Esquerres a les eleccions del 19 d’octubre de 1936. Després va anar al front i allà també ve fer de mestre. Es va exiliar a França el 1939.

A mitjans dels anys 50 va tornar i començà les classes de català a Girona d’un manera clandestina.

L’Iu Bohigas és un clar exemple de lluita activa i d’amor al país de veritat malgrat les adversitats que sofrí al llarg de tota la seva vida, mai fàcil perquè era una persona amb una gran idea i que no es deixava manipular, i amb una voluntat de ferro. Els homes que iniciaren la campanya democràtica i republicana en el nostre poble que portà la república el 14 d’abril de 1931 van ser en llur majoria exdeixebles de Pere Gallostra, entre ells l’Iu Bohigas. L’escola del mestre Pere era una autèntica forja de ciutadans lliures de prejudicis confessionals, que haurien pogut determinar la fanatització de les diferents promocions d’alumnes. Lluny de les escoles on es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris.

Jo sempre he pensat que amb la restauració democràtica no se li varen donar tots els papers que mereixia un home d’aquestes característiques i els poders fàctics es van estimar més afavorir a  elements completament manejables o ninots. I bé, doncs, per tot això, per tots els mèrits que l’Iu tenia, que no són pocs, seria injust que soterréssim en la indiferència la memòria del ciutadà Iu Bohigas. Hi tenim un deure d’agraïment i fora bo que les autoritats del poble de Salt preservessin un espai públic per al mestre Iu Bohigas. És una urgència històrica.
Agapit Alonso i Pont

EL RETORN DE L'EXILI

Resum biogràfic  d'Iu Bohigas al capítol SOBRE EL RETORN D'ALGUNS EXILIATS (Josep Clara) del llibre "TEMPS DE POSTGUERRA. Estudis sobre les comarques gironines (1939-1955)" - Quaderns del Cercle d'Estudis Històrics i Socials - Girona 2000.

Nascut a Salt el 1911, Iu Bohigas Blanch va estudiar magisteri a Girona i l'exercí, durant un temps, a Bonmatí. Va ser redactor del setmanari El Poble de Salt, president del Centre Republicà i regidor de l'ajuntament en representació del Centre Republicà, entitat adherida a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la guerra va participar en l' ofensiva al front d'Aragó i s'afilià al PSUC.76

A França, després de sortir del camp de concentració de Setfonts, va residir a Perpinyà, Estagell i la Torre de França. El 1948, aprofitant el temps d' una malaltia, es va treure el títol de mestre de català, que li fou atorgat per Pompeu Fabra.

Arran dels viatges que familiars seus realitzaren a França per poder-s 'hi entrevistar, el sergent de la Guàrdia Civil de Salt el descrivia així, el 24 de novembre de 1948: "Bohigas fue de ideal izquierdista y simpatizante del funesto Frente Popular, siendo de regular conducta y desafecto al Régimen, marchó para Francia a la liberación de Gerona". En un informe anterior s'especificava que era "de ideas izquierdistas, aunque no se le conocen hechos delictivos".77

Va retornar a Salt el mes d'octubre de 1953.78 Professionalment treballà en el camp de les assegurances i en una gestoria. També oferia classes de català per correspondència i esdevingué el precursor dels professors de català gironins.

74. L'Autonomista, 29 de juliol de 1936.
75. AGCG. expedient 308/43, lli gall 568.
76. Per a una visió general , cf. X. PLANAS, "Iu Bohigas. El precursor dels professors de català".
Revista de Girona. 186 ( 1998), p. 16- 19.
77. AGCG, expedient 235/13, lligall 496.
78. AGCG. expedient 105/5, lligall 388.

IU BOHIGAS, EL PRECURSOR DELS PROFESSORS DE CATALÀ

Article de Xevi Planas, amb fotografies de Josep Ma. Oliveras, publicat al núm. 186 de la revista de Girona (Any 1998)

Al començament dels anys 30, el saltenc lu Bohigas, amb poc més de 20 anys, escrivia els articles editorials de l'Autonomista. A la meitat deis anys 50, en ple franquisme, ensenyava català per correspondència i es convertia en el precursor dels professors de català a l'àrea de Girona. Ara, als 86 anys, recorda els entrebancs que havia de superar el catalanisme en aquells moments difícils de la historia del país.

—L'ambient que va viure en la seva infantesa va ser favorable al desenvolupament del seu
catalanisme?

—En certa manera, sí. Vaig néixer a la part de Salt que toca a Santa Eugènia. Els meus pares eren hortalans. Cada dia anaven a Girona a mercat a vendre amb el carro, jo era el quart de sis germans. Primer vaig anar a col·legi al Veïnat de Salt i més tard em van portar al Grup Escolar de Girona, on vaig tenir de mestre el senyor Silvestre Santaló. Era un gran mestre, com el seu germà, que vaig conèixer més tard. Ens deixava que féssim les coses al nostre gust i a mi això m'anava molt bé. Sempre m'ha agradat molt escriure. Un dia em va venir a veure l'Agustí Cabruja. No el coneixia, però de seguida ens vam fer amics. A ell també li agradava escriure i era catalanista, com jo. Tots dos vam tirar endavant una revista en català, Poble de Salt, en la qual col·laborava en Pau Masó i algunes altres persones de Salt molt actives en aquell moment. El primer número de la revista va sortir el 13 de desembre del 1930. Jo tenia 19 anys i hi escrivia una secció en la qual parlava d'aspectes de la nostra Llengua. A la redacció de la revista, el 14 d'abril del 1931 hi va onejar la bandera republicana, en un moment en què a Girona encara no s'havia proclamat la República. Llavors a Salt hi havia una gran efervescència d'activitats culturals i polítiques. Acabada la guerra, l'Agustí Cabruja se'n va anar després a Mèxic i el vaig perdre de vista, ja no vam tomar a tenir contacte mai més.

—Vostè es va vincular ben aviat al Centre Republicà de Salt... 

—El meu sogre portava el cafè d'aquest centre, que era a la plaça de Sant Pere. Era un nucli molt dinàmic. S'hi feien moltes activitats: cinema, teatre, cursos, conferències... Recordo que hi havien vingut a fer conferències en Trabal, en Comorera... Vaig aprendre esperanto pel meu compte i fins i tot en vaig ensenyar al centre. Em vaig anar implicant molt en l'activitat del Centre Republicà.
Vaig arribar a ser el president d'ERC de Salt. A casa, eren molt catòlics i de vegades no sabien res de les activitats en les quals jo participava. De tota manera, el meu pare anava a missa perquè l'hi feia anar la mare, que era la que tenia un esperit més religiós. De petit, jo llegia el Patufet i hi vaig començar a publicar versos als catorze o quinze anys. Més tard, vaig escriure els articles editorials de L'Autonomista, perquè m'ho van demanar els germans Rahola, que s'encarregaven d'editar aquesta publicació. Devia ser a partir del 1932 o el 1933. Pràcticament vaig ser el primer a escriure en català a L'Autonomista. També hi publicava versos, perquè sempre m'ha agradat la poesia.

—Vostè volia ser periodista?

—Jo vaig estudiar a la Normal per fer de mestre. Vaig anar a fer el servei militar molt jove, però vaig treballar un temps de mestre a Bonmatí. També havia fet classes particulars a Salt i a Girona. A més, com que m'agradava escriure, col·laborava en diverses publicacions. Em sentia catalanista i em comprometia políticament en el que fes falta. Vaig ser regidor de Cultura de Salt al començament de la guerra, el 1936, abans d'anar al front. Però me'n vaig anar de seguida al front d'Aragó amb l'exèrcit popular. Llavors jo era del PSUC. Al front, hi ensenyava català als companys analfabets. Va ser una etapa molt dura. Vam anar reculant cap a Catalunya fins que vam arribar al camp de concentració de Setfonts, prop de Montauban. Vam estar-hi un temps llarg, sense fer-hi res de profit. En vaig poder sortir el dia que es va declarar la guerra europea. Llavors vaig anar a parar a Resiguères, prop de Perpinyà. Allà hi vivia una meva germana. Vaig treballar a la vinya i més tard vaig entrar d'administratiu a una oficina. El 1945, vaig anar a viure a Estagell. Vaig aprendre a anar en bicicleta, per poder-me desplaçar amb aquest vehicle amunt i avall. El 1948, em vaig retrobar amb la meva companya i ens vam casar per poders. Des del 1939, només ens havíem pogut veure una hora i mitja, una vegada que ella es va escapar per venir-me a veure. Aquells anys van ser duríssims.

—Quan van tomar cap aquí?

—El 1953, quan el nostre fill petit tenia tres mesos, vam tomar cap aquí. Ni a mi ni a la meva dona no ens agradava viure allà i pensàvem que si trigàvem gaire a tornar la mainada no voldria venir cap aquí, perquè ja se sentiria arrelada a aquella terra, amb el seu nucli d'amistats. El meu cunyat tenia unes oficines d'assegurances a Girona i em va poder donar feina. Després vaig treballar a la gestoria Paulí, fins que em vaig jubilar.

—No va poder exercir professionalment la seva vocació de mestre?

—No. A part de fer classes de català, també n'havia fet d'esperanto i de francès. Però no podia viure de fer classes. M'hauria agradat poder viure professionalment del magisteri. Tenia vocació de mestre. Però als de la meva generació la guerra ens ho va espatllar tot. Hem tingut molts problemes per viure i hem patit força maldecaps per arribar al final del mes. La guerra va ser molt dolenta, però la postguerra encara va ser pitjor. No teníem res per menjar.

—Com va aprendre el català?

—El vaig aprendre pel meu compte, a la Normal. El 1945, vaig patir una pleura i també vaig aprofitar el temps per treure'm el títol de mestre de català. En Pompeu Fabra, que vivia a Prada, relativament a prop d'on m'estava jo, me'l va donar i em va posar una molt bona nota. Jo volia que ell em fes classes. però justament llavors ell es va morir.

—Quan va començar a ensenyar català?

—Vaig començar a ensenyar català a la meitat dels anys 50. Vaig demanar permís a les autoritats franquistes del moment i no me'l van pas negar. Posava anuncis ais diaris de l'època oferint unes lliçons pràctiques de català per correspondència. "Aprenda a escribir correctamente el catalán, en casa, sin esfuerzo y en poco tiempo. Le informará Ivo Bohigas. Unión, 16. Salt (Gerona)", deia l'anunci que vaig posar a La Vanguardia, justament el 18 de juliol del 1956, coincidint amb el vintè aniversari de l'alçament de les tropes franquistes. Llavors em sembla que no hi havia ningú més que fes classes per correspondència, almenys a la banda de Girona. Fins i tot vaig arribar a tenir un alumne de Nova York. També em va escriure una vegada un autor de teatre de Cervera perquè li corregís una obra que després es va representar al Teatre Municipal de Girona.

Vaig tenir relació amb l'Albert Manent, en Miquel Arimany i altres intel·lectuals de Barcelona que es van posar en contacte amb mi en assabentar-se que jo feia classes per correspondència. També vaig fer classes al veïnat de Salt i als locals de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on vaig tenir d'alumnes en Francesc Ferrer i altres persones inquietes que treballaven i treballen pel país.

Iu Bohigas i Blanch va néixer a Salt el dia 1 de maig del 1911. Va cursar estudis de Magisteri i va treballar de mestre a Bonmatí. Va fundar la publicació Poble de Salt i va escriure, especialment articles editorials, per a L'Autonomista. Durant un breu període del 1936, va ser regidor de Cultura de l'Ajuntament de Salt, abans d'anar-se'n al front amb l'exèrcit popular. A la meitat deis anys 50, es va convertir en el precursor dels professors de català a l'àrea de Girona. Va ser el primer que en va ensenyar per correspondència i el primer que en la postguerra en va fer classes a Girona, al local de la Unió Excursionista de Catalunya, i a Salt, a la guarderia de la fabrica Gassol. 

Coincidint amb la celebració dels actes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'Ajuntament de Salt li va retre un homenatge i li va concedir una placa de plata el 8 de maig del 1986, en reconeixement de la seva fidelitat en la defensa i la divulgació de la llengua catalana.

ENTREVISTA A IU BOHIGAS

Portada: Lluís Mateu

Entrevista al Sr. Iu Bohigas
Periodista, ex-col·laborador de "El Poble de Salt" i soci actiu del "Centre Republicà".

Entrevista extreta del llibre EL POBLE DE SALT DURANT LA SEGONA REPÚBLICA, 1931-1936, de Josep Burch i Montserrat Vivern (Servei Municipal de Publicacions de l'Ajuntament de Salt - 1986)

1. Què va passar a Salt el 14 d'abril de 1931?

El gran esdeveniment del dia 14 d'abril es va saber a la tarda. Cap al vespre va sortir del Centre Republicà un grup de gent que formava una comitiva i va anar a prendre possessió de l'Ajuntament amb la bandera republicana, que ja era la de la I República. L'Alcalde de Salt va proclamar la República des del Centre Republicà, és tot el que recordo. El 3 de maig es va fer una festa, es van ballar sardanes a la Plaça del Veïnat, on hi havia el Centre Republicà. Va ser festiu, no va haver-hi cap aldarull, no va haver-hi cap violència.

2. Vostè creu que la línia seguida pel poble era la mateixa que va seguir la República a tot l'Estat, o creu que es pot parlar d'una evolució diferent?

No va ésser per a tot igual. Aquí les eleccions les va guanyar la candidatura republicana. En el conjunt de Catalunya també van guanyar les esquerres, concretament l'Esquerra Republicana. Hi havia llocs on van guanyar les dretes, de tendència monàrquica, però en el conjunt de l'Estat van quedar en minoria. O sigui que a les grans ciutats, a les ciutats importants de Catalunya, van triomfar les esquerres, millor dit els republicans.

Aleshores la República era una cosa que es veia venir, la República va vèncer per una elecció popular. No va haver-hi oposició, els que n'eren contraris van acceptar la voluntat del poble. Així va passar molt dolçament sense violència de cap classe enlloc, i aquí tampoc. No va haver-hi oposició violenta, va venir més tard, la violència, va venir més tard.

3. El Marquès de Camps era un gran terratinent, fins a quin punt la seva riquesa influïa en les decisions del poble?

Era l'amo, era un gran cacic, durant molts anys ell feia i desfeia. Tenia uns quants subordinats seus, gent distingida del poble ... com ara els metges, per exemple, el veterinari, gent de carrera que hi havia per aquí. Tots eren instruments del marquès, feien la política del marquès. Era de la Lliga, el partit de dretes que hi havia aleshores, catalanista, regionalista, i ell era l'amo aquí fins que va venir l'oposició dels republicans, que tenien el seu centre al Veïnat. El Centre Republicà era situat a la plaça i d'allí va sortir la candidatura republicana que va triomfar per primera vegada.

L'Esquerra Republicana va governar l'Ajuntament durant tot el període de la República, sempre va triomfar. En totes les eleccions que es van fer, sempre va triomfar l'Esquerra Republicana aquí a Salt.

4. Com eren les relacions entre la majoria republicana i la minoria de la Lliga?

Bé, bones, perquè justament a la Lliga hi havia com a cap de la minoria en Dídac Bover, músic bastant popular, que era molt manejable. Ell sempre deia que sí. Encara que ell representava la Lliga, com que es veien en minoria, no hi posava mai oposició. Havia sentit a dir als mateixos regidors republicans que era una oposició molt mansa la que feia la Lliga. Mai no va haver-hi violències.


5. Quina creu que fou la tasca més important que va realitzar Esquerra Republicana des de l'Ajuntament?

La tasca cultural. També durant el govern republicà es van posar les clavegueres a tot el poble, que no n'hi havia. Es van asfaltar els carrers, no tots, però molts. Aquí la República va venir molt dolçament, suaument, sense violències. Però les violències van venir després.


6. Era una força important, l'Anarquisme?

Aquí a Salt hi havia un nucli molt important de la CNT, el Sindicat Unic, era molt fort. De la província de Girona potser era el més fort que hi havia, fins i tot més que a Girona, almenys si no en quantitat en qualitat. Tot i que la majoria dels de la CNT votaven l'esquerra, els semblava que pels seus interessos, era millor abstenir-se. Venien moments d'eleccions i no feien propaganda contra l'esquerra, sinó, a favor de l'abstenció, i no votar, naturalment, era perjudicar l'esquerra. Perquè els que votaven, quan ho feien, votaven l'esquerra i si s'abstenien sortia la dreta. Així i tot, aquí a Salt, en les eleccions municipals i, fins i tot, a les de diputats sempre van guanyar les esquerres, excepte les del 1933. Els anarquistes deien que havien passat coses, topades, no pas aquí sinó en altres llocs i van fer aquesta propaganda de no votar. I va tenir les conseqüències: van donar el poder a la dreta.

De fet és això, després, va passar el que va passar ... els fets d'octubre, els fets de Barcelona, la República Catalana i la consegüent caiguda de la Generalitat.

Aquí també van tancar el Centre Republicà i el Floreal, que era el centre de la CNT, i Salt va quedar sense cap autoritat de caràcter polític. Van posar un governador nomenat des de Madrid. L'Ajuntament no el van pas destituir, va continuar funcionant, però naturalment era en una situació que poca cosa tenia a fer, amb els centres d'Esquerra i la CNT tancats. No va ser fins al mes de febrer del 1936 que van venir noves eleccions i va triomfar el Front Popular, i aleshores van tomar a obrir els centres, va tomar a ser com abans.

7. Quina va ser l'actuació de l'Ajuntament davant les diferents vagues sindicals?

Aquí, l'alcalde no s'hi va oposar, a les vagues, sempre es va posar al costat dels treballadors. Malgrat que alguns cops els membres de l'Ajuntament van fer la contra, sempre que van poder es van posar al costat dels vaguistes, gent que era de la CNT i també molts socis del Centre Republicà. Els més radicals ja no venien al Centre Republicà, portaven la direcció del Floreal; amb aquests no hi teníem tanta amistat. No obstant això, quan es veien venir els moments difícils ens ajudaven. Durant els fets d'octubre van venir els principals del Floreal al Centre Republicà a posar-se a la nostra disposició pel que pogués passar. O sigui que en els moments difícils ens ajuntàvem; ara, que després passava que tots anaven per les seves.

8. Quina era l'actuació entre els socis del Sindicat Únic i els del Centre Republicà?, quina relació hi havia entre ells?

A vegades eren prou amics, però quan feien propaganda de no votar, naturalment nosaltres no hi podíem estar d'acord.

A més a més sortien tres periòdics a Salt: el de l'Esquerra Republicana, que era «El Poble de Salt»; el de la CNT, que era el «Despertar»; i per últim «L'Amic del Poble».

9. Quin va ser el paper dels sindicats agrícoles a Salt?

Els sindicats agrícoles tenien poca força, ni tan sols se'n deia sindicat, se'n deia Gremi de Sant Isidre. També els hortolans tenien dos sindicats, però eren a Girona. Els pagesos tenien el Sindicat (Gremi) de Sant Isidre dominat pel Marquès de Camps, naturalment, i era un sindicat que ben poca cosa feia, d'actes públics no en feia cap.

10. Creu que hi havia una massa popular activa o apolítica desinteressant-se dels afers del poble?

Hi havia de tot en el Centre Republicà i en el Floreal; després hi havia el Casal Saltenc, que si bé no era de dretes, la majoria dels que hi anaven ho eren, de la Lliga. Doncs aquí es feien periòdics, hi havia biblioteca, s'impartien cursos, s'organitzaven molts actes. La immensa majoria que venia al Centre Republicà s'interessava pel cinema que es feia cada diumenge, pels dies que es feien sardanes ... Ara, sempre hi havia una minoria que anava a la Biblioteca i s'interessava per tot. La majoria anava al cinema, al cafè, a llegir el diari i si hi havia extraordinari assistia a les festes.

11. Quines associacions creu que van tenir un pes en la vida de Salt?

D'aspecte cultural va haver-hi entitats corals, grups de teatre al Centre Republicà, al Floreal i al Casal Saltenc, i abans del Casal es feia al Patronat de Sant Lluís (actual Ateneu Saltenc). Hi havia un orfeó dirigit per Dídac Bover. I també hi havia dues cooperatives, una al Veïnat i l'altra a Salt, que eren bastant importants.

12. Els grans problemes estatals, com influïren en la vida quotidiana?

De tot allò que passava a Espanya, Salt n'estava sempre al corrent, però el que passava a França o a Amèrica no interessava a ningú.

13. Quin era el funcionament intern del Centre Republicà? Qui li donava suport, els obrers o la petita i mitjana burgesia?

En el Centre Republicà hi havia un cafè, una sala d'actes, un cinema, i cada any es feia una junta nova. Les campanyes electorals es feien a base de mítings. En el Centre hi anaven més que res obrers, però també hi havia petita burgesia. En el Centre Republicà no tots eren de l'ERC, sinó que hi havia un grup que era socialista. Molts, la majoria, aquells que s'interessaven per la política eren d'Esquerra Republicana. Hi havia, però, socis del CR que no ho eren d'ERC.

L'IU A LA UEC

Al número 277 de la revista la Farga, a l'entrevista d'en Josep Cristòfol (En Josep sense por), llegim:

Un altre saltenc amb qui vaig tenir molta relació va ser l’Iu Bohigas. Va començar l’any 1956 o 57, quan a la UEC vam decidir organitzar cursos de català i l’Iu en va ser professor durant tres anys, després dels quals el vaig suplir jo mateix.

En una carta adreçada al secretari del l'Obra del Diccionari (6 d'agost de 1956), podem llegir al respecte:

En l’endemig, recullo la vostra suggerència d’enviar cartes a centres excursionistes del nostre país. Ja tinc l’adreça d’algunes d’aquestes entitats, puix que estic en relació amb la secció de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on donaré probablement ben aviat un curs de català.

PIONER A GIRONA

Al llibre Francesc Ferrer i Gironès. Un patriota al servei d'un poble (Fundació Josep Irla-El Punt, 2005) llegim:

1955, setembre. Assisteix al curs de llengua catalana que imparteix Iu Bohigas, organitzat per la Unió Excursionista de Catalunya, de Girona. És el primer curs que s’organitza després de la Guerra Civil a la ciutat de Girona.

Notícia del curs de l'any 1957. Diari Los Sitios