dissabte, 25 de juny de 2011

LA BONA ESTRELLA

Molts dels coneixements que hem anat adquirint al llarg de la nostra existència, sigui perquè els hem considerat poc importants o àdhuc superflus, sigui perquè no hem tingut mai necessitat de fer-ne ús, cauen sovint en el nostre subconscient fins a fossilitzar-s’hi, com si mai no n’haguéssim hagut esment. Però, s’esdevé algun cop que, per circumstàncies imprevistes, ens trobem tot d’una en una greu situació de destret, en què se’ns fa indispensable d’apel·lar a totes les forces de la nostra intel·ligència, despertes o adormides, per sortir-ne. I aleshores, en un llampec d’inspiració, ens apareix a la ment, com si acabéssim d’aprendre-ho, allò que potser ja ens havien ensenyat a l’escola, però que teníem completament oblidat.

Una cosa així em va ocòrrer, durant la nostra guerra civil, allà pel març de 1938, quan les forces republicanes, a les quals jo pertanyia, eren contretes a retirar-se del front d’Aragó.

Era cap al tard i tempestejava. Ens trobàvem als voltants de Bujaraloz, devers on havíem anat retrocedint des de les rodalies de Gelsa. De resultes de la fatiga d’aquella dura jornada de combats, el comissari del nostre batalló, extenuat, va caure malalt. Calgué evacuar-lo. Hom em va encarregar d’acompanyar-lo, ajudat per dos soldats més, a la carretera més pròxima, perquè fos recollit per una ambulància i transportat a un hospital de la reraguarda.

Acomplerta la missió, de retorn a les nostres posicions, ja ben fosc, ens vam perdre. És molt fàcil extraviar-te, de nits, en uns indrets d’on no coneixes les tresqueres. També podia ser que, a entrada de fosc, mentre nosaltres érem a acompanyar el comissari malalt a la carretera, el nostre batalló hagués canviat de post. Ça com lla, el cas és que no reexirem a reincorporar-nos-hi ni vam trobar ningú enlloc.
Després de cercar i recercar endebades d’ací d’allà, cansats, esmaperduts, quan ja feia estona que havia deixat de ploure, vam aturar-nos a reposar un moment. Érem conscients que caminant a la deriva com fèiem, corríem el risc d’acostar-nos a les avançades enemigues i caure presoners.

Havíem de prendre una ràpida decisió. Un dels meus companys va proposar que no ens moguéssim d’on érem fins que claregés. Nogensmenys, havíem caminat molt, sense saber on anàvem, i era ben possible que tinguéssim l’enemic a quatre passos. Calia que ens n’apartéssim com més millor i sense perdre gaire temps. En aquell moment, vaig mirar el cel. Era completament serè: hi brillaven milers d’estrelles, com diu un vell cuplet.

Les estrelles!

Vet aquí la solució que cercàvem. Ens podíem orientar per mitjà de les estrelles i, si les interpretàvem bé, eixir d’aquell atzucac sans i estalvis.

Feia molts anys que no havia utilitzat aquest procediment d’orientació, segurament d’ençà que havia plegat d’anar a estudi, que és on el vaig aprendre. De seguida vaig distingir l’Ossa Major (el carro gros) i, a partir d’aquí, fou joc de poques taules trobar la seva germana petita i localitzar l’estrella Polar. Tot ho veia tan clar com si estigués mirant en un gràfic del meu primer llibre de geografia.
- Mireu, nois! -vaig dir als meus companys, assenyalant amb el dit un punt del cel estrellat -, aquella és l’estrella Polar. Ens indica el nord. Si volem allunyar-nos de l’enemic, hem d’anar cap a l’est. Doncs, si teniu confiança en mi, seguiu-me!

I tal dit tal fet. Al cap d’una bona estona de caminar rumb a llevant, vam topar amb la guàrdia d’una establida.

- Alto! –vam sentir que ens cridaven.

No sense un cert temor, vam respondre tots tres ensems:

- Som soldats! Ens hem extraviat!

Vam tenir sort. Eren dels nostres. Les estrelles ens havien guiat bé. Sense la seva ajuda, potser ara jo no seria aquí per contar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada