Vista panoràmica

Editorial d' El Poble de Salt de l'1 de juliol de 1933

Quan comenceu a adonar-vos que la terra que trepitgeu no és tan massissa com us pensàveu; quan constateu una mica difícilment que no haveu sabut sostraure’s al parany llaçós que algú ha col·locat als vostres peus; quan comenceu a percebre sentors nauseabundes de llot xipollejat, us entren unes ganes cada dia més irresistibles, si no sou un poca-pena, d'abandonar les misèries d'ací baix i enfilar-vos per uns moments a les altes cimes de la meditació serena. Us sentiu Manelic i exclameu: “Anem-nos de la Terra Baixa!”. I això que encara, molt sovint, no heu mort el llop. Però us guanya el desig de respirar uns aires més sanitosos, d'esplaiar millor la vista i d'acostar-vos més al sol. I aleshores, de dalt estant, podeu contemplar amb repòs les petjades que haveu deixat en aquell afrau de les vostres lluites endanyades. 

Salt, 1933. Cinc milers i escaig de vides humanes. A mitja hora, la ciutat ensunyada de les gestes heroiques. Ací, fums de xemeneia i repicaments de martell. Vestits blaus. Dones emborrades. Al primer cop d’ull, tot vulgar monotonia activa d’un nucli industrial. Però sota els vestits blaus dels homes i els vestits emborrats de les dones hi batega quelcom. Un quelcom molt complex, molt heterogeni. Afinem la vista i posem-hi esment.

Dintre el moviment obrer, el poble de Salt té renom d'insurrecte. Els faistes catalans consideren que hi tenen un baluard inexpugnable. Els pares de família de la veina capital, quan llurs criatures no els volen creure, els parlen d'aquelles dones tan terribles de Salt. Però, què hi ha d'exacte en tot això? De moment, molta fantasia. Car no hem d'oblidar que, malgrat d'haver passat llargues temporades de rancorosa passió i de malestar econòmic, els obrers i les obreres de Salt no han arribat mai a un desenllaç de tragèdia com en tantes poblacions d'arreu d'Espanya. En els dos anys llargs que van de República i de lluita de sindicats, a Salt no ha caigut una sola víctima ni s'ha disparat cap tret. Però Salt tenia ja una història de lluita sindical d'abans de la Dictadura. Les obreres i els obrers de Salt, ja en plena República, han irromput més d'un cop a la veina capital en manifestacions de protesta subversiva. I Salt ha estat un dels pobles de la “província” que més feina ha donat, en conflictes socials, als governadors civils. Vet ací, doncs, el motiu de la nostra mala anomenada.

Encara, potser contribueix a acréixer aquesta injusta fama, la crua palestra que de fa temps tenen entaulada els elements del Centre Floreal contra els elements del Centre Republicà, exterioritzada en tertúlies i en converses de carrer i en els òrgans periodístics respectius. Tots recordem que, abans de la República, molts faistes d'avui feien causa comuna amb nosaltres, els republicans demòcrates i liberals. Alguns, pocs, que es comptarien amb els dits, salvaven llurs diferències ideològiques i proclamaven que eren al nostre costat perquè lluitàvem per un objectiu que significava un pas més en el camí de llurs ideals. Els altres, els més, eren aleshores republicans entusiastes i incondicionals, i avui encara més republicans que ningú —al dir d'ells mateixos—, però republicans desil·lusionats. I per això faistes. Els primers —els que ja sempre, sense claudicació nominal, s'havien dit anarquistes— era natural que un cop aconseguida la República es desplacessin de nosaltres per tal de continuar bregant en pro de llurs ideals respectabilíssims. Però no comprenem perquè adopten amb els republicans avui al poder, abans llurs companys de causa, una actitud molt més violenta, enormement més agressiva que la que adoptaven contra els monàrquics governants ahir, aristòcrates, clericals, militaristes, burgesos i terratinents. Als segons als "soi-disants": avui republicans desil·lusionats i, per tant, elements del faisme, ja no sabríem excusar-los tan fàcilment llur actual situació i, sobretot, llurs cabrioles en els moments del trànsit. Però, què hi farem! Tothom és lliure de fer el que li passi per la barretina. Només hem de lamentar que els que havien estat correligionaris nostres, sense donar-se n gens de vergonya, ara ens maltractin i ens tinguin odi d'enemic perquè no ens hem desenganyat com ells, perquè hem tingut una mica més de fe en els ideals que abans tots plegats defensàvem. Constatem un fet. Els individus que més es signifiquen per llur campanya contra la República i contra els republicans, són, precisament, els que abans més temien d'aixecar la veu i que es sotmetien més fàcilment a les imposicions del patró i del cacic. Nosaltres sabem prou bé que no tots els que avui ens combaten i es diuen anarquistes són gent de mala mena com els que acabem d'esmentar. Sabem prou bé que existeixen desenganyats de debò, que abans de la República eren, sentimentalment, autèntics republicans. Però els ha mancat fe i esperança en l'ideal. Mentalitats simplistes, temperaments excitables, esperits messiànics, aviat s han cansat de sostenir una República que no ha pogut solucionar tots els conflictes de la vida espanyola. No havent arribat de cop a la meta, els sembla que no ha donat un sol pas. I per això no val la pena de continuar sacrificant-se. 

Distingim, dintre el faisme saltenc, tres sectors ben definits: el sector dels anarquistes de sempre, si més no nominalment, el sector dels antics republicans desenganyats de la República, i el sector deis indesitjables, molt nombrós i el més cridaner, que no han estat mai sinó arribistes cent per cent i joguines més o menys elàstiques del cacic i del patró. 

Deixem els primers: tenen perfecte dret a treballar a favor de l'ideal que creuen de redempció per a la humanitat. Encara que haurien de mirar-se un xic més a escollir els mitjans de lluita. 

Dels segons potser ja n'hem parlat prou. Allà ells i bona sort si els va bé la nova vida a què s'han ficat. Només exposarem una sospita que tenim. Que ens sembla que, en la qüestió de llur canvi sobtat d'ideologia, el factor "sexe" no és pas dels que menys hi ha intervingut. 

I dels tercers poca cosa en direm, també. Si no és recomanar a la gent de bona fe que faria bé de no escoltar-los gaire i de demanar-los la cèdula abans d'admetre'ls per companys i correligionaris. 

Els republicans som allà on érem. Un poc menys infantils que els desil·lusionats d'avui, sabíem que la República no seria pas cap panacea. I per això ens hem estalviat de desenganyar-nos i de perdre la confiança en els principis que informen el nostre credo esquerrista i liberal. Ens dolen, naturalment, certes posicions i certes actituds dels nostres companys de classe. Però també sabíem per endavant que havien de venir. l estem convençuts que tard o d'hora desapareixeran evolutivament. Els republicans continuem essent republicans. Però, vol dir això que ja ens donem per satisfets amb les conquestes que ha fet l'actual República? De cap manera. No som uns il·lusos, però tampoc uns pessimistes de dalt a baix. Creiem, senzillament, que podem anar fent, i de faisó més positiva que els altres, a favor del nostre lema d'igualtat, llibertat i fraternitat, sense deixar d'estimar la República, el Liberalisme i la Democràcia, i sense necessitat d'haver d'enrolar-nos a cap organització més o menys faista o antipolítica. 

El paper F. A. I., a Salt com arreu de Catalunya, cada dia es cotitza més baix. Veiérem venir l'onada, la sabérem resistir amb dignitat, i ara veiem com recula a grans gambades. El faisme és ferit de mort, i lentament anirà dessagnant-se. És un monstre que no ha necessitat heroi que el malferís. Ha bastat la seva pròpia golafreria insensata per anorrear-se. 

Si el seu mal és de mort, per què hem de continuar preocupant-nos de la F. A.I. i donar-li bel·ligerància. Castiguem els seus delictes com el que són, no altra cosa que vulgars delictes, i no fem cas de les seves escopinades fastigoses i insignificants. 

 IU BOHIGAS

INGRÉS A LA NORMAL

L'agost de l'any 1925, l'Iu Bohigas va presentar la sol·licitud per entrar a estudiar a la Normal de Girona. Tenia 14 anys.

Al cap d'uns dies va haver de fer l'examen d'admissió, consistent en una redacció i un problema de càlcul. Hem de recordar que en aquella època l'ensenyament era en castellà.

Tot seguit transcrivim l'examen que va fer el jove Iu:

Relato de un viaje o de una excursión 

Hace algún tiempo, con unos compañeros de clase, nos fuimos a visitar el fuerte o castillo de San Julián de Ramis.
Salimos de Gerona bastante temprano para que el calor no nos molestara. Al llegar al vecino pueblo de Sarriá descansamos y almorzamos en una fuente de agua ferruginosa conocida por el nombre de “La Font de la Costa Roixa”. Emprendimos el camino hasta llegar al pie de la colina en donde está situado el fuerte. Allí descansamos y reparamos nuestras fuerzas. Durante el camino podimos admirar diferentes clases de piedras, entre ellas: pizarras, calizas y de volcán. Pedimos permiso al guardián para entrar en el fuerte y no nos lo negó, al contrario, él mismo nos acompañó y enseñó las minas, habitaciones, grutas, etc., del castillo.

Nos llamó la atención ver que el fuerte no estaba, todavía, terminado y el guardián nos dijo que antes de terminarlo lo habían dado por inútil. Después de haber recorrido casi todo el fuerte, nos marchamos muy satisfechos del castillo, dando antes gracias al guardián, y nos dirijimos hacia la hermosa fuente del Congost, en donde comimos poco después de llegar porque teníamos mucho apetito. Nos divertimos un poquito, y, ya cerca de las cuatro, emprendimos el camino en dirección a Gerona. Regresamos a ésta a las 6, muy satisfechos de la excursión.

– Problema –

Sabiendo que un metro es la diezmillonésima parte de un cuadrante de meridiano terrestre, hallar en Kms. la distancia entre dos pueblos situados en el mismo meridiano y distantes 30º
  1º = 40.000.000 / 360 = 111.111,111 m = 111,111111 Kms.
30º = 111,111.111 x 30 = 3333,333330 Kms. No cal dir que va aprovar l'examen:

Els documents reproduïts en aquesta entrada formen part de l'expedient acadèmic de l'Iu Bohigas a la Normal de Girona i han estat cedits per la Secció de Gestió Documental i Arxiu de la Universitat de Girona (UdG).

LES BANDERES REPUBLICANES DE SALT

Article publicat al Suplement Literari de l'Autonomista, l'octubre de 1933

En l'homenatge a Miquel Santaló, aquest, en el seu discurs a la plaça de braus, féu al·lusió a les flamejants banderes tricolors que, vingudes de totes les comarques gironines, adornaven en aquells moments la tribuna. En ponderà sobretot la vella i gloriosa de La Bisbal, relíquia del memorable foc del 6 d'octubre de 1869, foradada de bales i descolorida pels anys. Els republicans de Salt, que escoltàvem interessats el plausible tribut de justícia que rendia el nostre Diputat a l'heroica gesta dels protomàrtirs gironins de la primera República, culminada en la resistència de la capital baix-empordanesa i simbolitzada pel drap venerable que arborava amb emoció un ancià testimoni d'aquelles passades hores de combat, al costat de la pregona admiració i simpatia que ens despertava semblant evocació per la bandera Bisbalenca, sentírem sense voler una mena de depressió d'ànim impossible de contenir. Sabeu per què? Doncs, perquè Miquel Santaló, a ben segur ignorant de la injustícia que cometia, confonia una altra bandera gloriosa i arnada pel temps i foradada per les bales, la nostra vella bandera de l'any 69, entre el munt de teles llampants i sense història que hom havia aplegat a honor del republicà il·lustre que era objecte d'un merescut homenatge. Això ens va fer pensar que potser seria interessant de divulgar la "vida" magnífica de l'ensenya dels republicans de Salt. I a aquest intent, tot i no deixant d'entendre que es tracta d'una feina poc apropiada a les nostres traces, hem redactat aquestes línies.

L'aspecte de cosa antiga i guerrejada que presenta la nostra bandera, tacada de sang i tot, fa que cridi l'atenció dels bons republicans arreu on és portada. Quan a Girona es celebra algun acte de caire polític esquerrà i nosaltres hi assistim, els veterans lluitadors del carrer del Carme ens pregunten tot seguit per la nostra "àvia ". Els companys d'Olot ens l'envegen, i més d'un cop, al·legant no sé quins pretextos, ens han volgut demostrar que els la corresponia. Però, malgrat tot, arreu de la comarca i a casa nostra mateix són ben comptats els que tenen una clara notícia del valor de la nostra bandera. O de les nostres banderes, perquè són dues les que existeixen el nostre Centre Republicà, gairebé tan antiga l'una com l'altra. Però una d'elles, la menys destroçada, és tanmateix la més gloriosa.

A fi d'esvair-nos els dubtes que sobre la història de les dues banderes republicanes del nostre Centre pesen damunt gairebé tots els saltencs d'avui que la coneixen una mica, ens havem entrevistat amb el veí i correligionari Jaume Gelada, barber d'ofici, per anys enrere president del Cens republicà del nostre poble. Jaume Gelada potser és l'únic home que queda que pot ésser perfecte coneixedor de la història de les nostres banderes. Vet ací la relació que hem tret de la seva conversa amb nosaltres:

- Quan l'aixecament republicà federal de les comarques gironines, per l'octubre de 1869, la fase més important del qual es desenrotllà a La Bisbal el dia 6, diversos voluntaris republicans de Salt es posaren a les ordres de l'Ametller, de Banyoles, per tal de lluitar per la Llibertat i per la República. Duien una bandera. Transcorreguts aquells fets, la dita bandera. que havia estat foguejada, tornà plena de glòria al nostre poble, al seu poble. Succeí, dos o tres anys després, que vingué a establir-se ací, de cafeter. un tal Pau Torres, de Banyoles. del qual hom havia fet córrer, àdhuc quan mai no es confirmà, que havia estat còmplice en el vil assassinat del gran Ametller. Encara que tot això no passés d'ésser rumor, i sense base ferma, el cert és que Pau Torres encetà les suspicàcies de la majoria dels federals de Salt. Ell, però, aconseguí ficar-se a l'organització, cosa que provoca immediatament la seva bifurcació comprensible. Fou per aquest temps que en Buixò, del qual encara servem un record inesborrable, s'apoderà de la bandera i la guardà algun temps al seu domicili, ja que no volgué permetre que mai pogués aixecar-la un home que no inspirava tota la confiança als bons republicans. Aleshores, la fracció que va seguir en Torres va adquirir una nova bandera, que és l'altra que encara existeix. La força pública de la monarquia, sabedora de l' existència de la nostra gloriosa bandera, molestava sovint en Buixó per veure si la hi enxarpava, per la qual cosa es veia obligat a confiar-la a una seva amiga, una tal Brugada, que la duia enrotllada al cos, sota el gipó, quan era perseguida. Temerós que un dia o altre la hi trobessin, decidí en Buixó transportar-la a Olot i confiar-la a en Deu, qui la guardà qualques anys i d'aquí deu néixer la pretensió dels olotins per la possessió de la nostra bandera. Reincorporada al Cens federal del nostre poble, i essent-ne president el nostre vell interlocutor, la bandera de Salt fou duta a una assemblea republicana que es celebrà a Barcelona l'any 1904 presidida per Alexandre Lerroux, que llavors gaudia de la màxima popularitat, fou premiada amb la primera distinció consistent en un llaç de seda dels colors republicans. El senyor Pere Gallostra havia redactat una memòria de la història de la nostra bandera.

Passaren els mesos i els anys. Durant tota la Restauració i encara més durant la Dictadura, les nostres dues banderes hagueren de guardar-se en lloc amagat. Però el dia 14 d'abril de 1931, quan encara a Girona no havien proclamat la República, als balcons del nostre Centre Republicà voleiaven ambdues amb aquell mateix espetegar que devia fer la més antiga d'elles, anys endarrere, quan era desplegada al vent de la batalla i les bales xiulaven al seu entorn deixant-hi indeleble petjada.

IU BOHlGAS

Salt, octubre de 1933.

UNA MENA DE DEMÒCRATES

Editorial d' El Poble de Salt del 25 de març de 1933

La casualitat m'ha fet a mans un exemplar del darrer número de «L'Amic del Poble». Feia una bona tongada que no en tenia esment. Adhuc m'havia fet la íntima convicció que els nostres reaccionaris ja no «espigolaven». Però anava errat. El periodiquet de les dretes saltenques apareix a llum encara. N'acabo d'assaborir el darrer tast. Exquisit, per cert, com a ben pastat per unes manetes d'àngel. Però, mal paladar deu ésser el meu per a gustar menges així delicades. Perquè és la veritat que, tot i l'excel·lent impressió primera, de mica en mica s'ha anat esllanguint el regust de «pa de figues» que la lectura del «full inefable» m'havia deixat. Aquell obituari consternat de la Democràcia, sobretot, d'antuvi m'havia fet enternir. Pobra Democràcia! «Tots els símptomes que destaquen en molts països del món fan endevinar un fet cert i indiscutible: que la democràcia política va morir lentament, però de manera eficaç i decisiva». Per als «inefables amics», són proves irrecusables d'aquesta asseveració la discussió, al Parlament de la nostra República, del «projecte ominós» de Confessions i Congregacions religioses, que «ha deixat en tots - aguanteu-vos! -un regust feixístic ben acusat». Encara en són testimonis fefaents la  defensa que fan les esquerres del sistema electoral majoritari i l'ofensiva «absurda i monstruosa», empresa contra el proporcionalista. Ves per on, les dretes de Catalunya es declaren les més decidides partidàries dels avenços liberals i democràtics! Però, no havíem quedat, amb el Dr. Sardà i Salvany, que era pecat el liberalisme? I no són, precisament, les dretes que més plauen als «inefables amics», les que llegeixen «El Correo Catalan» i aplaudeixen els «discursos» de «Doña Urraca», no són, precisament, aquestes dretes les que s'han dit sempre enemigues recalcitrants del parlamentarisme i de tot sistema de Democràcia? A què ve, doncs, senyors cacics de la nostra contrada, aquesta inopinada defensa dels més alambinats principis liberals? Per imperatius de consciència? Ara tot just la consciència us fa rum-rum? És que teniu por d'haver perdut les forces i de quedar-vos sense representació en les properes eleccions? Ja us hem vist d'una hora lluny.

Ara us dieu partidaris del sistema electoral proporcionalista perquè teniu la convicció que, d'aquesta manera, per més majoria que obtinguessin les esquerres, no els seria possible de governar sense el «vist i plau» de les oposicions, que és tant com dir que no s'avançaria ni una polzada. El que us cou és que les esquerres no es deixin fascinar pels mirallets de la Democràcia platònica que ara cuiteu a manejar amb intencions inconfessables, «Tu que tens el bec llarg--diu la guineu a la cigonya- fica el teu cap

dins la meva boca i treu-me, per favor, aquest os que tinc entravessat al canyó.» Ah!

Però no ens ensibornareu una vegada més, senyors llops vestits d'ovella! La cigonya de la faula ha posat experiència i ja no es deixa entabanar per cap veu de sirena ploranera. Pobra Democràcia! Sí, efectivament, la Democràcia està en crisi. Però el vostre plany pel seu relaxament no és pas sincer. Si estiméssiu de debò la Democràcia, «inefables amics», ja no us quedarien avui llàgrimes per a plorar-la, perquè les hauríeu vessat totes durant els passats anys d'iniquitat que vosaltres ajudàreu a sostenir.

La Democràcia és un pacte, fruit de la civilització, entre les diverses forces contendents en les palestres polítiques. En virtut d'aquest pacte, d'aquest conveni, els partits polítics que demostrin posseir més simpaties entre tot el poble han de governar. Els altres partits, des de l'oposició, poden controlar l'obra del que governa. Tots els grups ideològics han de poder fer sentir la veu de llurs representants en el Parlament. Oi, que és bonica la Democràcia? Però un conveni pot ésser trencat per un dels concertants.

I les dretes, part concertant en el pacte de la Democràcia, què han fet sempre sinó rompre el conveni així que han tingut el poder? Està bé ésser bo; però massa bo, massa bo vol dir ruc, Està bé ésser demòcrata, però massa demòcrata, massa demòcrata vol dir impolític, Sobretot en els temps que correm. Llibertat, sí; però no pas per atemptar contra la llibertat. Això seria llibertinatge. Democràcia, sí; però no pas per a fer impossible el governament d'un estat democràtic. Pobra Democràcia! Està a punt d'ésser bona per anar a enterrar. Així ho constaten, almenys, els «inefables amics del poble». I li canten les absoltes consternats. Però no pas perquè Mussolini no deixa respirar els liberals i socialistes a Itàlia, no

pas perquè Hitler persegueix a sang i a foc els elements avançats a Alemanya. Per a ells la Democràcia està perduda perquè en el nostre país el govern Azaña i les Corts de la República van esporgant 

paulatinament els privilegis seculars de les sectes confessionals i de les castes oligàrquiques.

Per a ells la Democràcia està perduda perquè els verilables demòcrates van perdent la ingenuïtat i no es deixen arrabassar així com així les conquestes assolides  en dos anys de República. No fa «inefables amics»? Una Democràcia que no es deixi encolomar un dictador feixista qualsevol, uix! quina Democràcia!

IU BOHIGAS

EL CONFLICTE DE LA CASA GASSOL, RESOLT DEFINITIVAMENT

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de març de 1933

Dimarts passat, dia 7, fou un jorn d'alegria per al nostre poble. L'enverinat conflicte de la casa Gassol, que amenaçava d'eternitzar-se, trobà una honrosa solució per a tots els litigants.

Ja estaran assabentats els nostres lectors dels successos ocorreguts la matinada del proppassat dilluns en relació amb el conflicte que comentem. En adreçar-se a la fàbrica les obreres i obrers del Sindicat Local del torn de les 4, foren sorpresos per un grup nombrós d'individus del Sindicat Unic que els comminaren a retirar-se a llurs domicilis sense entrar al treball. A les 9 del matí es repetí el mateix fet. En tot el dia no funcionà la fàbrica. L'endemà, dimarts, tampoc no es treballà. Però a les 11 de la nit del mateix dia s'arribava a un acord entre totes les parts en plet. Segons els nostres informes, dilluns vinent entraran al treball tots els obrers de la casa Gassol, tant els del Sindicat local com els del Sindicat Unic. Aquests darrers, en vaga des de fa alguns mesos, percebran l'import d'onze setmanes íntegres, i l'horari de treball serà de 8 hores i 20 minuts al dia, tal com ja es convingué a primers d'any. Per fi s'ha aconseguit l'arranjament d'una qüestió que esdevenia cada dia més enutjosa i complicada. Al·leluia.

El nostre comentari, però, no s'acaba ací. ¿Com s'explica que, en moments de màxima passió i complexitat, quan tothom menys ho esperava, en una paraula, s'hagi trobat la forma conciliatòria que ha posat terme al conflicte? Ho direm en quatre mots: el bon sentit s'ha imposat en uns i altres. Tal com propugnàvem nosaltres i com era d'esperar que succeís a la curta o a la llarga. Però cal fer justícia a qui se la mereix. Un dels que més han fet a darrera hora per a possibilitar l'arranjamant del conflicte, ha estat el President del Sindicat Local, Francesc Vilà. En la secció de tribuna lliure d'aquest propi número, inserim un escrit de l'esmentat individu en què es posa de relleu la seva serenitat, comprensió, consciència obrerista i bona predisposició a la concòrdia entre treballadors. Cal tenir en compte que Francesc Vilà ha estat objecte de tota mena d'insults i d'atropells per part dels del bàndol contrari al seu. I, no obstant, ell no ha volgut ésser un obstacle a la solució harmònica de l'afer de la fàbrica Gassol. Ans tot al contrari. S'ha mostrat el més decidit interessat a resoldre la qüestió i ha sabut despullar-se de tota passió i de tota intransigència, que l'honora notablement. No ha vacil·lat ni davant el risc de provocar la indignació incomprensiva dels seus. Llegiu el seu article que publiquem avui, redactat molt abans de la solució del conflicte, i us en podreu fer càrrec.

També cal fer justícia a les autoritats locals, pesi a l'apassionament i a la incomprensió de molts, i en particular a l'Alcalde Emili Pibernat, com així mateix a l'actual Governador Civil Sr. Prunés. Els treballs que han portat a cap per a solucionar el conflicte del nostre poble, resplendiran algun dia, quan hagi cessat tota passió, i no dubtem que mereixeran l'agraïment de tots els conveïns i àdhuc dels més recalcitrants desagraïts d'avui.

El bon sentit s'ha imposat, i el conflicte de la casa Gassol, que semblava insoluble, ha quedat definitivament resolt. I sense vergonya per a ningú. Sense vencedors ni vençuts. Ara convé que tothom sàpiga percatar-se de la significació de l'acord del passat dimarts i que ningú, ressuscitant odis mesquins i abominables, no vuigui enterbolir la magnifica conjuntura de reconciliació necessària que es despunta en el nou nat horitzó de comprensió i fraternitat proletària. 

IU BOHIGAS

NI UN PAS ENRERE!

DE NOMS I DE FETS

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de febrer de 1933

Els resultats electorals ens han demostrat que els principis que informen el nostre credo polític gaudeixen en aquest poble de mantes simpaties que en direm extraoficials. En efecte: el nombre de socis del «Centre Republicà» no deu passar de dues centenes. Però el «Centre Republicà» del nostre poble no és realment una disciplina política. La disciplina política està dins el «Cens» adherit a l'Esquerra Republicana de Catalunya. I aquest «Cens», creat recentment, compta només amb uns 75 afiliats.

¿Vol dir això que l'Esquerra no té a Salt les simpaties de la major part dels seus republicans? De cap manera. Els resultats electorals ens diuen tot el contrari. Les candidatures patrocinades per l'Esquerra han obtingut sempre en el nostre poble la majoria dels sufragis.El resultat de les darreres eleccions, que ens foren les menys favorables, ens confirma que no tan sols l'Esquerra aconseguí els vots de tots els associats al «Centre Republicà», sinó també els de molts ciutadans que es mantenen al marge de la nostra Societat.

Així, doncs, com ens explicarem que el «Cens polític» del nostre «Centre» quedi a un tan baix nivell numèric? Per antipatia al partit a què ens hem adherit, no, ja que els resultats electorals ens confirmen que és el que més simpatitzants posseeix en aquest poble. Per dificultats d' entrada en el «Cens», tampoc, puix que aquest és democràtic tant en la seva ideologia com en el seu funcionament intern i, per tant, no priva la vinguda en el seu clos a ningú que es presenti net de culpa. Només precisa ésser soci del «Centre Republicà».

¿Per què, doncs, els que donen llurs sufragis a les candidatures de l'Esquerra no vénen a engrossir el local d'aquest partit? Solament els en pot privar la manca de sentiment polític. Però han de pensar que, obrant així, són els menys indicats per a blasmar després de la tasca de les organitzacions. ¿Per què no hi intervenen? ¿Per què deixen de prestar llur concurs a l'obra d'enaltir i propagar la ideologia que diuen que sustenten?.

 No n'hi ha prou de donar un vot. Cal treballar també perquè aquest vot no resulti inútil o perjudicial als ideals que el feren emetre. No n'hi ha prou de dir-se i proclamar-se els primers i millors republicans i esquerristes. Mantenint-se al marge de les organitzacions, dels partits, un hom podrà, això sí, donar la seva confiança a una determinada candidatura, la que ell consideri més adient als seus ideals, però no podrà intervenir en la seva confecció i en el control dels elegits. Ni li serà tan fàcil de fer campanya de proselitisme. En una paraula, es mostrarà passiu. I passiu vol dir tot el contrari d'actiu. I qui no és actiu perd el temps i les oportunitats. I, encara que tingui una ideologia, no fa res perquè aquesta progressi. Mantenir-se al marge dels partits republicans i esquerristes serà ésser republicà i esquerrista de nom, si voleu. Però no de fet. I el que cal és ésser-ne de fets i no de noms. Meditin bé això els simpatitzants amb la política de l'Esquerra i no dubtin a enrolar-se al «Cens» local que s'ha constituït recentment.

Iu Bohigas