APLEC DE POESIES (1926-1928)

Aquest aplec de poesies correspon a l'adolescència de l'Iu, quan estava aprenent català. Per això hem procurat respectar l'ortografia original.

De la vida

Rublert d’aspresa i abatut, un vell epitafi fa sa ruta ... Mancat de força i de salut cau las al peu de fosca gruta Pobre mortal! ni un mos de pa té per calmar la fam qu’el mata I els raigs de sol davallen ja tenyits d’un roig clar d’escarlata. Passa la nit. Ve una altra diada Nou jorn torna amorosit: Quan apareix la fresca albada tot canta alegre, embadalit ... Mentre amb la còrpora gelada resta el captaire adormit.

Blat segat!
Segadors: la falç al puny, que ha arribat el mes de juny i les messes ja’n son rosses ... Arreu i arran, colps de volant, que les garbes siguin grosses. Fés beguda, oh segador! delit recobra, i cantant cançons d’amor retorna a l’obra. Força i gènit, volander que tan sols el rem darrer mitg dret s’aguanta. Saltant pel rostoll daurat, Blat segat, blat segat: amb anhel la guatlla canta.

Becqueriana

Retornaran les aus ... Suaus caderneres de nou refilaran quan canti el sol ... quan tornin, ai! si tornen, primaveres ... Quan vingui a alegrà als cors tot nou consol. I en floriran també ... quantes poncelles! I quantes mortes plantes brotaran! També nous aires i cançons novelles pastors i pastoretes cantaran ... Reverdiran també en el bosc les fulles, seques un temps quan tendre era el meu cor ... Tot tornarà, brotant damunt despulles ... Tot brotarà, menys l’arbre de m’amor.

- Jo aimo ... -
Jo aimo la mar i l’alta serra, també les planes i les valls, jo aimo el cel blau i aimo la terra, i aimo els vellets i aimo els briballs. Mon cor estima la bellesa, mon cor estima la bondat: N’és el meu cos flameta encesa que cerca arreu la santitat. Jo ho veig tot        en la natura

Idil·li del poeta

Dintre el gerd boscatge sot el verd follatge dels arbres gegants, damunt la catifa com toia de rifa, d’uns ramells fragants, tota vergonyosa, parella formosa refila els seus cants ... Llurs cants que me sonen mes suaument pregones lo que’l seu cor sent; ni tampoc s’emporta com floreta morta la fúria del vent ... Son cants que no sonen i, no obstant, conmouen als éssers menys bons; són himnes sens nota, mancats de veu tota, són mudes cançons. Cançonetes mudes per molts conegudes no encara per mí. Col·loquis de ditja que tothom desitja Qui en pogués fruí! Oh, gràcil parella qu’una amor novella féu néixer en mon cor! Seguiu nostre idil·li, vostre mut concil·li, canten vostre amor. Deixeu que ma pensa, dins la mar extensa de ses il·lusions, s’en forji una deesa, cantant sa bellesa amb pures cançons ... Idil·li del poeta, trist anacoreta del mon isolat que ses amors canta amb la veu dolça i santa sentint-se inspirat.

Diada de Reis

Festa d’alegria i de goig sens fí n’és allà i ací la d’aquest sant dia els tres reis ja’n venen, i tots els infants per a esperà els Sants, llurs fanals encenen. Criden amb content; Viscan els reis bons, que porten turrons a tota la gent! Després, tot saltant, marxen cap al llit, prô, en tota la nit poc s’adormiran ... Son tot just les set, i sens fer cap fressa, s’en lleven amb pressa, qu’avui no fa fret. - Guaita quina nina! - Verge, quin caball! Quin pueril estrall! Quantes de joguines! Un himne fervent canten nens i nenes: Mercès a mans plenes als tres Reis d’Orient !

Amor perdut

Oh, matins de primavera, perfumats de sentor vera per les flors! Blanques roses i assutzenes qu’oblidar feu moltes penes d’humils cors! Per què no allunyeu les meves? Per què sempre han d’ésser seves mes passions? És que sempre, ací en la terra, sofrir deuen trista guerra los cors bons? Jamai podran afogar-se més penes, i sens calmar-se trist de mi, faràn que sempre en sofreixi mon cor, i que mai no’n deixi de sentir? -Trist minyó, em digué la rosa, si aquella donzella hermosa ja no el vol, fas que ta pensa l’oblidi ... Vulgues sempre qu’ella et cridi suau consol ... Amb voluntat ferma aparta, sens que res puga estorbar-te, sa visió ... Grans mercès, la subtil rosa, ja no vull la cruel formosa diguí jo. Mes, passà llavors l’aimada i em ferí amb mortal mirada Torní aimar! Oh, ma voluntat ja es torça, i em batega el cor amb força sens parar! Jorn ja en la trista agonia d’abans que sempre sofria sens repòs ... I veig qu’en mon cor s’entrama brega acerba que n'és drama dolorós... Aixís passaré ma vida tinguent l’ànima ferida fins la mort ... I en viurà ella satisfeta de la seva malifeta fent cor fort ...

Ofrena
M’has ofrès, nina, el teu cor ... Sé, tal volta, si el perdria? El meu, doncs, t’ofresc, m’amor per què aixís el         sia ...

Pinzellada
Zumzades brandant Nacrada petxina, Tals ones gronxant ... Donzell, gentil nina dintre ella estimant. I al fons, negre abism ... I aital barca al cim ...

Del natural
Nit tenebrosa. Un carrê angost. Fatal silenci. Quietud. Pau. Fresseig més tard d'arcàica post ... I el fosc retruny d'un adeussiau! Mentres ressona al lluny la veu, altra'n respon: Fins a morir! Regna, de nou, quietud arreu, torbada sols per llarg sospir ...

?
Aima al Crist, qu'ell va morir redimint persona tota ... Mes, i a mi no m'aimes gota sols per             mon sofrir? jo ho veig tot suau, tot resplandent ... I és per què veig ta imatge pura per tots indrets, oh Omnipotent!

- Visió -
Com lleu sombra que s'esfuma paulatina i subtilment, veig en somnis, tal com lluna, la imatge del meu torment. Té de verge la figura i és talment verge i vestal, de les nimfes la més pura més gentil i escultural I eixa nina encisadora qu'ha ferit mon tendre cor ... Qui ésser pod, dolça aimadora més que tú, si ets mon tresor!

- Nocturna -

Diu l'amor: I com m'encanta la celístia capvespral ... Jo li dic: Quánt fulguranta n'ès m'amor ta faç vestal! I em respon: Bella és natura fins la nit dormitejant. I aixís dic: Ma fada pura, sols jo en tú veig mon encant. Mormola ella: Oh, quin goig porta l'humit bes del ventijol! Jo apropant-m'hi: Es quasi morta la llum d'astre fent son vol Vols qu'et mostri ara m'afecte? Vols t'ofreni ara el meu cor? Vols ma vida amor perfecte? No et commou mon cruel dolor? Vols t'abasti, en ma agonia, blanc estel de horitzó encès? Vols ... què vols, ma dolça aimia? ............................................ ............................................ ............................................ I em donà tan sols un bes.            .................

Pronòstic

Jo en la blanca celístia dels astres i estrelles, vestal nimfa formosa un capvespre vegí; novament contemplant-la al fulgor de centelles, parvca horrible d'avern visió aital fou per mi, i aclucant temorenc, poc després, mes parpelles, sols la mort, entorn meu, fantasmal resplandí. Aixís, doncs, sofriment, mort terrible i puresa en visions espectrals poguí, ai trist! contemplar, com presagi crú, acerb, per mon cor de tendresa, D'un eròtic futur d'amargant remembrar.

Esbós
Otomnal impressió en nostra Devesa: Ruixims de fullam ros. Brancatge erm. Tot brandant. Sublim aspresa! Soldats. Vells. Quiscún gos. I al nord, el riu gebrat, mut, silenciós ...

Madrigal
Si encès d'amor, ton cor suspira, apaga el foc dins d'ampla mar. Mes, ai! qu'el meu frisós delira per tal mar ser, nimfa a estimar ...

Almoina

Nevi o sol faça, calô o fred regni, siga tot calma, siga tot vent, fins vos arriba cada dissabte, l'orfe captaire cercant recapte, cercant l'almoina sempre igualment. Tan trista i tendra, tan dolça i pura; tan melangiosa n'apar sa veu, que vos donzella, formosa estrella, lliri en poncella, mitja il·lusió, quan el pobre orfe, tot ell amb gana, son pa us demanà pr'âmor de Déu, tot li daríeu sens res negar-li, sens saber dir-li: Déu vos en dô! I, oh! vos donzella d'un cor tan noble, mirall del poble; flor d'alba flor, quan vos demani mon cor el vostre també amb veu dolça, també amb amor, gosareu dir-li, formosa estrella, mitja il·lusió, gosareu dir-li, formosa estrella, gosareu dir-li: Déu vos en dô?

Així parla el meu cor
I
Si em giressis l'esguard, no em planyeria; no vull fer llàstima a ningú. però, ai de la mà, blanca o colrada, que es deixés caure al meu damunt! El gemec no em consola; la venjança, plaer dels déus, seria el meu conhort. I no saps ma venjança quina fóra? Tornar-me foll!...
II
M'he fet a creure't meva, i no em resigno a disposar mon pensament més car. Si vols dir-me que no, no acabaràs la frase, i si em mire al rostre, t'hauràs d'esgarrifar!...

A la de sempre

Pensava en tu; la teva imatge se m'ha gravat intensament; jo m'he adreçat al teu estatge de pensament. I m'he parat a contemplar-te i a cau d'orella t'he parlat; m'has conegut al desvetllar-te i el meu somriure t'ha encisat. Jo t'he expressat el meu afecte fit en ton rostre el meu esguard, jo t'he infiltrat, nimfa selecta, la meva amor d'endeví bard. T'he dedicat cent poesies plenes de flama i de turment... i m'arborava i t'esllanguies... i m'he cregut omnipotent. I m'he engolit d'una glopada la porpra musca del teu bes: quan ja t'he vist enamorada m'he despertat del somni encès. I estava sol. La llum sagnanta dava al meu cos caire espectral... I els llavis meus t'han clamat santa, desfent son rictus sensual.

PER UN PAÍS DE TOTS, L'ESCOLA EN CATALÀ

somescola.cat

EN L'ONZE DE SETEMBRE D'ENGUANY

Article publicat a El Poble de Salt, el 10 de setembre de 1932

1714-1932     CASANOVA-MACIÀ    NOVA PLANTA - ESTATUT

Dues dates, dos homes, dos decrets. Noms i nombres històrics. Fa dos segles i escaig que les hostes enfellonides del primer Borbó espanyol, a les ordres del duc de Berwick, vencien la resistència heroica dels patriotes de Barcelona, després de tretze mesos de setge ininterromput i quan les altres places catalanes eren ja abatudes. Traïda per Anglaterra i altres països conjurats, i abandonada a mercè de la venjança de Felip V, Catalunya perdia definitivament, el dia 1l de Setembre de 171 4, les seves últimes i cares llibertats nacionals. El famós i despòtic decret de «Nova Planta» en fou l'executòria. Catalunya passava a tenir una categoria de «domini». Pel cim de tantes calamitats, però, es dreçaven glorioses les figures dels màrtirs i dels herois de la defensa. Cal esmentar els noms il·lustres de Rafael de Casanova, cap del Consell Cent i ànima de la resistència; del general Villarroel, que es distingí en la direcció militar. i de Moragues i del guerriller Bach de Roda, que foren executats, entre altres, mancant a les capitulacions signades en rendir-se la Ciutat Comtal. Després, insult darrera insult als nostres preuats sentiments, l'opressió castellana volgué ofegar a fuetades les nostres característiques de poble. Debades, però. En la ruralia es conservà sempre la nostra llengua i les nostres tradicions liberals. En l'any 1833, des del camp literari, Bonaventura Carles Aribau donava, amb la seva «Oda a la Pàtria», el primer crit de Renaixença. Va passant el temps i l'esperit catalanesc va revifant-se en tots els aspectes. La data de l'Onze de Setembre és commemorada cada any. En 1907 i 1908 es produeixen els primers fets de violència a l'entorn de l'estàtua de Casanova. I en 1923, dos dies abans del cop dictatorial de Primo de Ribera, l'entusiasme patriòtic dels catalans desvetllà les ires de la policia espanyola. I aquell onze de Setembre resultà sagnant. Transcorregué la Dictadura. Altra vegada són escarnits els nostres sentiments de catalans i prohibides les nostres manifestacions patriòtiques. El nostre idioma és bandejat de les corporacions públiques, del temple i de l'escola, i perseguit en els comerços particulars i àdhuc dins les llars.

Tanmateix, en el silenci forçat dels set anys indignes, anava exacerbant-se el nostre sentiment i perfilant-se la nostra consciència. Esclata la Revolució i puja la República triomfant. Havem desbancat la tirania. Ens havem donat lliurement un règim de liberalisme i democràcia. Ha arribat l'hora, doncs, d'estructurar novament les nostres llibertats col·lectives.

1932: L'Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel venerable Macià, l'encarnació palpable de l'esperit reivindicatiu i renovador del nostre poble, obté del Parlament espanyol la reconeixença i l'aprovació d'un Estatut d'autonomia. Estatut que, encara que de cap manera no és un súmmum,  representa una conquesta importantíssima en la palestra per a les nostres aspiracions. Per primera vegada, després de dues centúries lIargues, aconseguim els catalans de donar un cop transcendental a les mordasses hereditàries del Duc d'Anjou. Ara tenim la ruta oberta a grans possibilitats. La  commemoració de l'Onze de Setembre coincideix enguany amb l'aprovació definitiva del nostre Estatut. Aquesta doble esçaiença commemorativa reforça la solemnitat de la diada històrica. L'alegria entusiàstica de la novella albada, esborra la recança d'aquell ocàs sangonent del «setembre de la mala anyada». Visca Catalunya!

Iu Bohigas

L'HORA DE CONSOLIDAR LES POSICIONS

Editorial d'El Poble de Salt del 10 de setembre de 1932
 

Els esperits verament liberals, les consciències autènticament democràtiques, no poden restar íntegrament satisfetes de la marxa i del resultat final de la discussió de l'Estatut de Catalunya. Els espanyols que ens reconeixen, als catalans, la personalitat nacional o el fet diferencial, han de doldre's interiorment que determinades intransigències xovinistes de llurs compatriotes hagin impossibilitat de satisfer plenament les nostres ànsies reivindicatives. Si la frisança catalana hagués estat curullada, avui els catalans ens podríem llençar decidits a col·laborar en la reconstrucció i "unificació" de tots els pobles ibèrics. Minvades, però, les atribucions legítimes que demanàvem, la nostra col·laboració haurà de sofrir forçosament el reflux de les energies que haurem d'aplicar a la tasca per a la consecució definitiva de les nostres aspiracions. El regateig de mercader a les demandes fonamentades de l'esperit col·lectiu de tot un poble, sol ocasionar conseqüències ad hominem. I cal tenir en compte que el contingut de la nostra «Carta magna» no constituïa una petició de gitana. Inclús així ho reconegué el propi Royo Villanova quan el projecte elaborat per la ponència nomenada per la Diputació de la Generalitat va ésser fet públic per primera vegada. El nostre Estatut, el refrendat unànimement pel poble de Catalunya, no era maximalista, ans perfectament minimalista. Amb tot, i a despit de selectes intel·ligències liberals de la banda de Castella, hom es valgué contínuament de tots els mitjans per tal d'eixalar-nos-lo, i, en darrer terme, mentre encara ressonaven càlides i irrebatibles les raons dels nostres diputats i d'alguns espanyols comprensius i justiciers, la força molt democràtica del nombre, però absolutament antiliberal, tenia cura de fer baixar la balança a favor dels exhumadors troglodites del papu de la desmembració.

Tanmateix, "alea jacta est". Havem de considerar que no han pas estat tot flors i violes els treballs que han hagut de portar a cap els nostres homes representatius. Ço que s'ha aconseguit, no són pas concessions cedides de bon grat, sinó arrabassaments dificilíssims a costa de múltiples sacrificis i esgarrapades. Per tant, amples o estretes, ha arribat l'hora de començar a consolidar les nostres posicions, sense perjudici, naturalment, de continuar laborant a fi i efecte de mil1orar-les. I la manera única d'afiançar la poca o molta autonomia que tenim reconeguda, és de posar totes les voluntats i totes les aptituds al servei de l'endegament de la feina que s'ens apropa. No ens lliurem a repicar campanes, que això enterboliria la perspectiva que encara ens manca a superar. Tampoc, però, no ens abandonem, sota el pretext de cap desil·lusió, a un desmenjament abúlic que ens resultaria funestíssim. És l'hora de convèncer-se que sense poder per a exigir no hi ha possibilitats d'arreplegar. I també cal adonar-se que la política dels herois del «tot o res» només pot servir d'entreteniment de quatre aspirants al martirologi. Pensem que qui res no té realitzat li falta tot a aconseguir, I no oblidem, així mateix, que qui amb un bocí s'acontenta, corre el risc, sense adonar-se'n, de quedar més pelat que les esplanades del Sahara.

I que no s'esfereeixin els pusil·lànimes somiafronteres. És precís que remarquin que l'universalisme no és cap invent dels Pestaña o Largo Caballero. És una tendència lògica de la consciència desenrotllada del nostre temps. Les petites col·lectivitats nacionals són, precisament, les que més anhelen els lligams internacionals, perquè són, senzillament, les que més els necessiten. El nacionalisme de Maurràs o de Hitler serà sempre una planta exòtica i no aclimatable en e1 nostre petit país de nacionalisme alliberador. El perill imperialista o cesarista no radica ací, entre els catalans, dintre la península Ibèrica. Car només els que desconeixen les carícies de l'opressió poden desitjar els "illots acantilats" que afavoreixen el despotisme. Els catalans, que clamen llibertat individual i col·lectiva, no podem desitjar-los. Els que ens la neguen, ja ho tenen més difícil de demostrar.

Iu Bohigas

RECORD LLUNYÀ D'AGUSTÍ CABRUJA

Parlament de l'Iu Bohigas a l'homenatge que l'Ajuntament de Salt va retre a l'Agustí Cabruja,  quan es va posar el seu nom a un carrer de la vila (24-02-1984)

Vaig fer coneixença amb en Cabruja arran del projecte de publicació d'un periòdic local en català, ara deu fer, si mal no recordo, cinquanta-tres anys. La iniciativa d'aquesta publicació fou de dos regidors -no sé si un d'ells era l'alcalde, no ho podria assegurar- de l'ajuntament d'aleshores, els senyors Emili Pibernat i Bartomeu Muñoz, republicà el primer i monàrquic i regionalista el segon. Això ja dona idea que el periòdic no hauria de tenir color polític partidista. Es tractava, doncs, de fer una publicació setmanal o quinzenal que pogués complaure tots els saltencs i en què pogués col·laborar tothom qui volgués fer-ho.

Vull recordar que ens trobàvem a la sortida d'una dictadura que havia estat particularment adversa per a la cultura catalana i que, si existia un lligam que ens aplegués a tots, aquest lligam no era altre que el de la llengua i, per tant, el periòdic hauria de redactar-se íntegrament  en català.

L'Agustí Cabruja, acompanyat d'en Francesc Raset, em va venir a trobar a casa per assabentar-me del projecte i proposar-me de formar part de la redacció del periòdic, proposta que vaig acceptar a mans besades. De fet, en Cabruja i jo fórem els dos únics redactors fixos que tingué "El Poble de Salt" (aquest fou el nom que vam donar al periòdic) al llarg de tota la seva publicació.

Des de llavors, esdevinguérem amics i companys, tot i que érem de caràcter força diferent. Ell era jovial i extrovertit; jo, més aviat seriós i reservat. Però, ens complementàvem i ens aveníem perfectament. Tant ell com jo érem novells en la feina d'escriure. Ell treballava a l'empresa artesanal del seu pare, de cadiraire. Tenia l'obrador, que era el nostre habitual lloc de reunió, a la carretera del Veïnat. Jo havia estudiat per mestre, però aleshores estava fent el soldat, bé que només tenia 19 anys. Havia après d'escriure en català pel meu compte, llegint diaris, revistes i llibres catalans, en particular la Gramàtica i les Converses filològiques de Pompeu Fabra.

En els primers números del periòdic, que començà publicant-se quinzenalment, es respectaren rigorosament les condicions d'independència ideològica que ens havíem imposat. Hi col·laboraren persones de diversa significació, de dretes i d'esquerres. Però, vivíem uns moments tensos de transició política i es veia venir un canvi de règim. Aviat hi predominà la tendència progressista, republicana, i les comptades veus conservadores que s'hi van fer sentir de primer, callaren al cap de poc.

Amb motiu de les eleccions municipals convocades per al dia 12 d'abril de 1931, "El Poble de Salt" es manifestà clarament partidari de la República i, una vegada proclamada aquesta, passà a ser el portaveu de la Joventut Republicana.

Fent abstracció de les col·laboracions espontànies, algunes prou importants i força regulars, "El Poble de Salt" el redactàvem, bàsicament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant e tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d'impremta. La resta, articles, poesies, gasetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d'ell.

Allò foren les nostres beceroles en l'aprenentatge del periodisme, de les quals jo no vaig passar. Ell, en canvi, volenterós com era, vencent tenaçment les dificultats d'una insuficient preparació bàsica, tirà endavant. Fou redactor del diari "L'Autonomista" (jo també, una curta temporada) i va escriure algunes novel·les i llibres de poesies, publicats a la ciutat de Mèxic, on va residir durant els seus darrers quaranta-tres anys.

Des de poc abans de la guerra civil, no ens havíem vist més. L'estiu de 1980, els meus dos fills, aprofitant un sojorn que feren a  Mèxic, van anar a visitar-lo. No havia pas canviat de caràcter. Encara era tan amic de tenir la paraula com quan era jove, i tan obert i acollidor com sempre.

IU BOHIGAS

MITJA VOLTA

Editorial del Poble de Salt del 27 d'agost de 1932

Succeeix, sovint , que, un cop dita o escrita una paraula o una frase, hom hi remarca, després, tot un abast de significació que no havia tingut la mes lleu intenció de donar-li. Això m'ocorre avui a mi pel que fa referència a un parell de mots continguts en les acaballes del meu anterior article en aquest periòdic, mots o locució que motiven, a tall de comentari acotador, les ratlles que segueixen.

Davant el buit lamentable que les nostres temptatives de germanor hispànica troben arreu de les terres peninsulars de llengua castellana, deia jo que, per dignitat i si us plau per força, ens tocava als catalans, en primer lloc, d'empapar-nos complidament -esborrant així la complicitat d'un greuge de lesa pàtria - de tots aquells coneixements que constitueixen l'ànima indestructible de la nostra personalitat nacional, i, una vegada ferms damunt el peany de la nostra consciència de poble, girar resoluts el nostre esguard cap a les latituds de veritable cultura i de veritable comprensió. Mitja volta!, imperava, tal vegada una  mica barrer. I és que no m'adonava que el meu crit podia interpretar-se com a una fal·lera de donar, sistemàticament, l'esquena als nostres germans megalòmans d'enllà de l'Ebre. No; no era cap intenció de desdeny ni de mal entès separatisme la que bategava apassionada en aquell meu -àdhuc quan sense autoritat- mot d'ordre. Volia dir només que, així com fins ara tota lo nostra atenció i tota la nostra efusió eren posades de cara al migdia, havent pogut comprovar experimentalment que semblant deferència resultava estèril i no ens era agraïda ni un borrall, sonava, doncs, l'hora en què calia que ens sentíssim mes curadors de nosaltres mateixos i rebutgéssim, cercant Pirineus enllà la sapiència que no ens pot donar Castella, els tòpics xovins i revoltantment tutelars de les "llumeneres" integristes i unitaristes. De cara o Europa, sí; però no voldria que la conseqüència inevitable de l'objecte metafòric fos presa com a símbol d'esquivesa a un poble germà. Si la girada és deguda a la indiferència amb què ha estat contestat el nostre anhel de sincera concòrdia, no sense recança decantarem, doncs, els nostres ulls a la banda oposada, i aquesta mateixa recança, indubtablement, ens farà estendre els braços enrera en  demostració que, malgrat tot, confiem que algun dia minvarà l'urc antiliberal dels germans de Castella i ens podrem donar, llavors, espontàniament, de bon grat, l'abraçada definitiva que ens afavorirà a tots plegats.

Castella viu anestesiada sota la crosta patriotera i funesta de la seva hiperbòlica grandesa. I la successió dels dies és per a ella una contínua sesta letàrgica en el llit de les gestes històriques i de la puixança del segle d'or. Amb ganes que en tingués, poca cultura ens podria oferir, doncs, Castella, tot i 1a seva llengua transoceànica. No volent renunciar als procediments despòtics -tan propis del seu temperament- menys ens en podrà donar encara. A Castella, l'època d'esplendor durà solament un segle. Després vingué la ràpida davallada, i, en poc temps, no quedava d'aquella glòria pretèrita sinó el record, i amb prou feines. Tanmateix no ha volgut rectificar mai la seva tàctica, i per això ha hagut d'anar sempre des del punt de vista del progrés a remolc dels altres pobles. Culturalment, sobretot. No ens pot temptar gaire doncs d'anar a remolc d'un poble que, de centúries ençà, tot i el seu orgull, necessita que el remolquin. No gens menys, no cal dir que veuríem amb la màxima complaença que el petit escamot d'intel·lectuals i polítics saturats de liberalisme amb què compta avui Castella, aconseguissin de canviar els derroters de la nau estatal espanyola.

Iu Bohigas

CATALANISME

Editorial d'El Poble de Salt del 13 d'Agost de 1932

Seria horrible que un dia féssim el descobriment -va dir el Diputat Campalans en el debat estatuari sobre l'ensenyament- que d'aqueixa incapacitat -es referia a la de solucionar el problema de Catalunya- en teníem la culpa tots nosaltres. Que no vingui a resultar ara que aqueixa incapacitat no era deguda a cap poder estrany, que no teníem raó d'allevar-la exclusivament a les monarquies estrangeres que s'havien interposat en la nostra pàtria.

Avui, els catalans ja no podem dubtar de l'efectivitat del pressentiment que entranyen les precedents paraules.  No podrà dir ningú que no havem apurat fins a les darreres gotes la copa de la concòrdia. I, no obstant, ja podem veure la correspondència que la nostra sincera efusió ve mereixent. No han estat solament els energúmens de les cavernes qui s'han aixecat a combatre despòticament les nostres legítimes reivindicacions autonòmiques. Llevat de ben comptades salvetats, és tot el poble espanyol que s'entesta a no comprendre'ns. Sabem les circumstàncies especials  que possibiliten la feixuga marxa del nostre Estatut a través dels abriülls que l'esquincen i el contrauen. I de tot plegat ens en cal treure la trista conseqüència que la democràcia castellana -sempre amb les excepcions honroses- existeix només de nom. L'ideal ibèric interessa als de l'Ebre enllà tan sola a base d'una hegemonia imperialista de Castella. L'exabrupte de Royo: “abans que l'autonomia, la guerra civil”, rau en el fons de gairebé totes les consciències “meseteñas”. És una qüestió d'educació secular i d'atavisme biològic. Després de l'experiència de la concòrdia, els dubtes són exclosos.

Els catalans, que posseïm veritable avidesa de fraternització peninsular, som els primers a lamentar-ho pregonament. Però, no se'ns podrà titllar seriosament de particularistes. Aquest any i escaig de règim republicà és i serà el nostre gran testimoni històric. En la perspectiva del temps, resplendirà sense traves tot l'escalf efusiu de les nostres intencions. I romandrà palesa també la geliva argumentació sofística dels bufats “pionniers” de la “sobirania intangible de l'Estat”, segona edició corregida de “la sagrada unitat de la pàtria”.  Contra la brasa trepidant de la llibertat conculcada, un grapat de cendra pseudo-intel·lectual. I la raó de la força per assegurar-se la victòria. Vet ací la lliçó que havem tret de la prova de la concòrdia, prova necessària i lliçó certament no pas eixorca. Encara l'excels Maragall hauria de sospirar:

On ets Espanya? -No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla sense perills?
Has desaprès d'entendre a n'els teus fills?
Adéu Espanya!

A nosaltres ens sap greu. Però, ells ho han volgut, ells ens hi han obligat. Les migrades facultats que ells diuen haver-nos concedit, però que en realitat havem hagut de reconquerir a urpades, ens deixaran arribar molt amunt, si sabem, si volem moure'ns, dintre d'elles, amb ver i eficaç patriotisme. Ara més que mai, Catalunya endins! No pas, tanmateix, per dèria mesquina de xovinisme, sinó per dignitat i per necessitat. Quan, amb tota franquesa, ens disposàvem -perquè crèiem desapareguts els obstacles tradicionals- a aportar el nostre esforç entusiasta a la redempció d'Espanya, surten, amb els tòpics consuetudinaris, els mateixos prejudicis egoistes de sempre a posar-nos-hi el vet. Nosaltres no podem ésser més papistes que el Papa.

I les possibilitats de l'internacionalisme no es polaritzen pas, únicament i precisament, a l'altra banda de l'Ebre. Estem convençuts que els espanyols de vasta mirada que freturin l'universalisme, es veuran precisats, d'antuvi, a submergir-se en les aigües liberals i democràtiques del catalanisme. La nostra ruta a seguir és, doncs, ben clara. Conscients de la pròpia personalitat, ben empapats de les coses nostrades ...  mitja volta, i de cara a Europa, és a dir, de cara al Món.

Iu Bohigas

Aquest article es va reproduir al núm. 272 de la Farga (juny 2010), de la qual cosa s'en va fer ressó Jordi Nadal Casellas a l'article Res no canviarà si no ho canviem nosaltres, aparegut al PUNT i a l'AVUI el 27/08/2010.