diumenge, 3 de juliol de 2011

DEMOCRÀCIA SÍ, PERÒ ENTRE DEMÒCRATES

(L'Autonomista de Girona, edició del 9 novembre de 1934)

La Història registrarà com un gros error polític dels primers governants de la segona República espanyola, la tolerància excessiva tinguda des de bon principi envers els enemics naturals del règim nou. Al davant de les organitzacions republicanes hi havia massa gent de laboratori i acadèmia perquè poguéssim deslliurar-nos de l'empatx de legalisme i juridicitat que, a fi de comptes, ha estat la vareta màgica amb què s'ha portat a terme el gran escamoteig de les aspiracions revolucionaries del poble treballador. Nosaltres acceptem que la immensa majoria dels ciutadans espanyols són fonamentalment demòcrates. I ho eren també el dia 14 d'abril de 1951. Per tant, no hauríem pas trobat bé que la República s'hagués orientat segons principis i tàctiques de violència i de dictadura.

Però hi ha democràcia i democràcia. El resultat de les eleccions municipals que portaren la República tenia, si voleu, un sentit genèric de censura a la monarquia. Però, dintre els milers de vots que deien prou al Borbó, qui podrà negar que hi tenien vasta preponderància els que, a la vegada, reclamaven un canvi radical en la política del nostre país? La consulta al cos electoral amb motiu d'anar a la constitució del parlament de la República es convertia, dos mesos més tard. en una ratificació descarnada i unànime del sentit renovador que havien d'imprimir a llurs actes els governants del nou règim. Així ho entengueren aquells. I tot seguit es disposaren a dur endavant les reformes de caràcter político-social que havien de donar matís i contingut a la República.

Fou aprovada la Constitució. Una Constitució democràtica, liberal, laica, socialitzant... Una de les més avançades d'Europa. Foren aprovats, també  l'Estatut de Catalunya i la Reforma Agrària. I aixi mateix la llei de Congregacions i diverses lleis socials que garantien als treballadors de totes classes un millor  benestar i una major dignitat personal i col·lectiva. Tanmateix, durant tol aquest temps de discussions al Parlament, a fora al carrer les coses no anaven pas sempre com una seda. Els elements del règim enderrocat, els homes de gran capacitat i de gran propietat, de mica en mica s'anaren convencent que l'enrenou del 14 d'abril no era pas tan perillós com de moment havien cregut, i envalentonant-se cada dia més, arribaren a provocar l'actual situació de mal trànsit per a les essències revolucionàries de la República. Per què? Ja ho hem dit abans: per excessiva tolerància del vencedor damunt el vil vençut, per haver posat massa confiança en consells de juristes i professors, per una desmesurada subjecció als principis de llibertat per a tothom. Arboràrem amb entusiasme la bandera de la democràcia. Calia haver anat més a poc a poc. Calia tenir en compte que ens trobaven davant uns privilegiats poderosos que no s'avindrien pas sense esforç a deixar d'ésser-ho. Per ventura, teníem alguna fermença que els nostres enemics farien honor al respecte que els guardàvem declarant-los iguals en drets a nosaltres, a tothom, i respectant-ho, santa innocència!—llurs mitjans econòmics que, a la llarga, havien de servir per a fer guerra als homes i als principis que els havien respectat? Les dretes espanyoles havien estat sempre pregonament antidemocràtiques i antiliberals.

Pot ésser un fet la democràcia quan una de les classes del país no l'accepta mentre està al poder i només la reclama quan se'n troba foragitada? Si, la democràcia pot ésser un fet; però demòcrates, no per afavorir els qui, un cop amos de la situació política, l'enterrarien set pams en fons, al costat de qui va inventar-la i intentà aplicar-la.

IU BOHIGAS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada