l'Iu Bohigas vist per en Lluís Mateu

Apunt d'en Lluís Mateu (Revista La Farga)

Les tres roses

Del roser de la veïna
tres poncelles han florit:

una d'elles –purpurina–
quatre dies l'han marcit ...

La segona –sense espina–
se l'ha endut l'anhel d'un pit ...

(Del roser de la veïna
tres poncelles han florit.)

Només queda la menys bella,
sense flaire ni color ...

–Oh!, qui encara fos poncella!–
diu la rosa, trista flor ...

Mira entorn i plega el plor:
es veu sola ...
i es consola.

Iu Bohigas

Bones festes

Diada de Reis
Festa d’alegria i de goig sens fí n’és allà i ací la d’aquest sant dia els tres reis ja’n venen, i tots els infants per a esperà els Sants, llurs fanals encenen. Criden amb content; Viscan els reis bons, que porten turrons a tota la gent! Després, tot saltant, marxen cap al llit,	prô, en tota la nit poc s’adormiran ... Son tot just les set, i sens fer cap fressa, s’en lleven amb pressa, qu’avui no fa fret. - Guaita quina nina! - Verge, quin caball! Quin pueril estrall! Quantes de joguines! Un himne fervent canten nens i nenes: Mercès a mans plenes als tres Reis d’Orient !
	Iu Bohigas Aplec de poesies (1926-28)

BIBLIOTECA IU BOHIGAS

Vista panoràmica

Editorial d' El Poble de Salt de l'1 de juliol de 1933

Quan comenceu a adonar-vos que la terra que trepitgeu no és tan massissa com us pensàveu; quan constateu una mica difícilment que no haveu sabut sostraure’s al parany llaçós que algú ha col·locat als vostres peus; quan comenceu a percebre sentors nauseabundes de llot xipollejat, us entren unes ganes cada dia més irresistibles, si no sou un poca-pena, d'abandonar les misèries d'ací baix i enfilar-vos per uns moments a les altes cimes de la meditació serena. Us sentiu Manelic i exclameu: “Anem-nos de la Terra Baixa!”. I això que encara, molt sovint, no heu mort el llop. Però us guanya el desig de respirar uns aires més sanitosos, d'esplaiar millor la vista i d'acostar-vos més al sol. I aleshores, de dalt estant, podeu contemplar amb repòs les petjades que haveu deixat en aquell afrau de les vostres lluites endanyades. 

Salt, 1933. Cinc milers i escaig de vides humanes. A mitja hora, la ciutat ensunyada de les gestes heroiques. Ací, fums de xemeneia i repicaments de martell. Vestits blaus. Dones emborrades. Al primer cop d’ull, tot vulgar monotonia activa d’un nucli industrial. Però sota els vestits blaus dels homes i els vestits emborrats de les dones hi batega quelcom. Un quelcom molt complex, molt heterogeni. Afinem la vista i posem-hi esment.

Dintre el moviment obrer, el poble de Salt té renom d'insurrecte. Els faistes catalans consideren que hi tenen un baluard inexpugnable. Els pares de família de la veina capital, quan llurs criatures no els volen creure, els parlen d'aquelles dones tan terribles de Salt. Però, què hi ha d'exacte en tot això? De moment, molta fantasia. Car no hem d'oblidar que, malgrat d'haver passat llargues temporades de rancorosa passió i de malestar econòmic, els obrers i les obreres de Salt no han arribat mai a un desenllaç de tragèdia com en tantes poblacions d'arreu d'Espanya. En els dos anys llargs que van de República i de lluita de sindicats, a Salt no ha caigut una sola víctima ni s'ha disparat cap tret. Però Salt tenia ja una història de lluita sindical d'abans de la Dictadura. Les obreres i els obrers de Salt, ja en plena República, han irromput més d'un cop a la veina capital en manifestacions de protesta subversiva. I Salt ha estat un dels pobles de la “província” que més feina ha donat, en conflictes socials, als governadors civils. Vet ací, doncs, el motiu de la nostra mala anomenada.

Encara, potser contribueix a acréixer aquesta injusta fama, la crua palestra que de fa temps tenen entaulada els elements del Centre Floreal contra els elements del Centre Republicà, exterioritzada en tertúlies i en converses de carrer i en els òrgans periodístics respectius. Tots recordem que, abans de la República, molts faistes d'avui feien causa comuna amb nosaltres, els republicans demòcrates i liberals. Alguns, pocs, que es comptarien amb els dits, salvaven llurs diferències ideològiques i proclamaven que eren al nostre costat perquè lluitàvem per un objectiu que significava un pas més en el camí de llurs ideals. Els altres, els més, eren aleshores republicans entusiastes i incondicionals, i avui encara més republicans que ningú —al dir d'ells mateixos—, però republicans desil·lusionats. I per això faistes. Els primers —els que ja sempre, sense claudicació nominal, s'havien dit anarquistes— era natural que un cop aconseguida la República es desplacessin de nosaltres per tal de continuar bregant en pro de llurs ideals respectabilíssims. Però no comprenem perquè adopten amb els republicans avui al poder, abans llurs companys de causa, una actitud molt més violenta, enormement més agressiva que la que adoptaven contra els monàrquics governants ahir, aristòcrates, clericals, militaristes, burgesos i terratinents. Als segons als "soi-disants": avui republicans desil·lusionats i, per tant, elements del faisme, ja no sabríem excusar-los tan fàcilment llur actual situació i, sobretot, llurs cabrioles en els moments del trànsit. Però, què hi farem! Tothom és lliure de fer el que li passi per la barretina. Només hem de lamentar que els que havien estat correligionaris nostres, sense donar-se n gens de vergonya, ara ens maltractin i ens tinguin odi d'enemic perquè no ens hem desenganyat com ells, perquè hem tingut una mica més de fe en els ideals que abans tots plegats defensàvem. Constatem un fet. Els individus que més es signifiquen per llur campanya contra la República i contra els republicans, són, precisament, els que abans més temien d'aixecar la veu i que es sotmetien més fàcilment a les imposicions del patró i del cacic. Nosaltres sabem prou bé que no tots els que avui ens combaten i es diuen anarquistes són gent de mala mena com els que acabem d'esmentar. Sabem prou bé que existeixen desenganyats de debò, que abans de la República eren, sentimentalment, autèntics republicans. Però els ha mancat fe i esperança en l'ideal. Mentalitats simplistes, temperaments excitables, esperits messiànics, aviat s han cansat de sostenir una República que no ha pogut solucionar tots els conflictes de la vida espanyola. No havent arribat de cop a la meta, els sembla que no ha donat un sol pas. I per això no val la pena de continuar sacrificant-se. 

Distingim, dintre el faisme saltenc, tres sectors ben definits: el sector dels anarquistes de sempre, si més no nominalment, el sector dels antics republicans desenganyats de la República, i el sector deis indesitjables, molt nombrós i el més cridaner, que no han estat mai sinó arribistes cent per cent i joguines més o menys elàstiques del cacic i del patró. 

Deixem els primers: tenen perfecte dret a treballar a favor de l'ideal que creuen de redempció per a la humanitat. Encara que haurien de mirar-se un xic més a escollir els mitjans de lluita. 

Dels segons potser ja n'hem parlat prou. Allà ells i bona sort si els va bé la nova vida a què s'han ficat. Només exposarem una sospita que tenim. Que ens sembla que, en la qüestió de llur canvi sobtat d'ideologia, el factor "sexe" no és pas dels que menys hi ha intervingut. 

I dels tercers poca cosa en direm, també. Si no és recomanar a la gent de bona fe que faria bé de no escoltar-los gaire i de demanar-los la cèdula abans d'admetre'ls per companys i correligionaris. 

Els republicans som allà on érem. Un poc menys infantils que els desil·lusionats d'avui, sabíem que la República no seria pas cap panacea. I per això ens hem estalviat de desenganyar-nos i de perdre la confiança en els principis que informen el nostre credo esquerrista i liberal. Ens dolen, naturalment, certes posicions i certes actituds dels nostres companys de classe. Però també sabíem per endavant que havien de venir. l estem convençuts que tard o d'hora desapareixeran evolutivament. Els republicans continuem essent republicans. Però, vol dir això que ja ens donem per satisfets amb les conquestes que ha fet l'actual República? De cap manera. No som uns il·lusos, però tampoc uns pessimistes de dalt a baix. Creiem, senzillament, que podem anar fent, i de faisó més positiva que els altres, a favor del nostre lema d'igualtat, llibertat i fraternitat, sense deixar d'estimar la República, el Liberalisme i la Democràcia, i sense necessitat d'haver d'enrolar-nos a cap organització més o menys faista o antipolítica. 

El paper F. A. I., a Salt com arreu de Catalunya, cada dia es cotitza més baix. Veiérem venir l'onada, la sabérem resistir amb dignitat, i ara veiem com recula a grans gambades. El faisme és ferit de mort, i lentament anirà dessagnant-se. És un monstre que no ha necessitat heroi que el malferís. Ha bastat la seva pròpia golafreria insensata per anorrear-se. 

Si el seu mal és de mort, per què hem de continuar preocupant-nos de la F. A.I. i donar-li bel·ligerància. Castiguem els seus delictes com el que són, no altra cosa que vulgars delictes, i no fem cas de les seves escopinades fastigoses i insignificants. 

 IU BOHIGAS

INGRÉS A LA NORMAL

L'agost de l'any 1925, l'Iu Bohigas va presentar la sol·licitud per entrar a estudiar a la Normal de Girona. Tenia 14 anys.

Al cap d'uns dies va haver de fer l'examen d'admissió, consistent en una redacció i un problema de càlcul. Hem de recordar que en aquella època l'ensenyament era en castellà.

Tot seguit transcrivim l'examen que va fer el jove Iu:

Relato de un viaje o de una excursión 

Hace algún tiempo, con unos compañeros de clase, nos fuimos a visitar el fuerte o castillo de San Julián de Ramis.
Salimos de Gerona bastante temprano para que el calor no nos molestara. Al llegar al vecino pueblo de Sarriá descansamos y almorzamos en una fuente de agua ferruginosa conocida por el nombre de “La Font de la Costa Roixa”. Emprendimos el camino hasta llegar al pie de la colina en donde está situado el fuerte. Allí descansamos y reparamos nuestras fuerzas. Durante el camino podimos admirar diferentes clases de piedras, entre ellas: pizarras, calizas y de volcán. Pedimos permiso al guardián para entrar en el fuerte y no nos lo negó, al contrario, él mismo nos acompañó y enseñó las minas, habitaciones, grutas, etc., del castillo.

Nos llamó la atención ver que el fuerte no estaba, todavía, terminado y el guardián nos dijo que antes de terminarlo lo habían dado por inútil. Después de haber recorrido casi todo el fuerte, nos marchamos muy satisfechos del castillo, dando antes gracias al guardián, y nos dirijimos hacia la hermosa fuente del Congost, en donde comimos poco después de llegar porque teníamos mucho apetito. Nos divertimos un poquito, y, ya cerca de las cuatro, emprendimos el camino en dirección a Gerona. Regresamos a ésta a las 6, muy satisfechos de la excursión.

– Problema –

Sabiendo que un metro es la diezmillonésima parte de un cuadrante de meridiano terrestre, hallar en Kms. la distancia entre dos pueblos situados en el mismo meridiano y distantes 30º
  1º = 40.000.000 / 360 = 111.111,111 m = 111,111111 Kms.
30º = 111,111.111 x 30 = 3333,333330 Kms. No cal dir que va aprovar l'examen:

Els documents reproduïts en aquesta entrada formen part de l'expedient acadèmic de l'Iu Bohigas a la Normal de Girona i han estat cedits per la Secció de Gestió Documental i Arxiu de la Universitat de Girona (UdG).

LES BANDERES REPUBLICANES DE SALT

Article publicat al Suplement Literari de l'Autonomista, l'octubre de 1933

En l'homenatge a Miquel Santaló, aquest, en el seu discurs a la plaça de braus, féu al·lusió a les flamejants banderes tricolors que, vingudes de totes les comarques gironines, adornaven en aquells moments la tribuna. En ponderà sobretot la vella i gloriosa de La Bisbal, relíquia del memorable foc del 6 d'octubre de 1869, foradada de bales i descolorida pels anys. Els republicans de Salt, que escoltàvem interessats el plausible tribut de justícia que rendia el nostre Diputat a l'heroica gesta dels protomàrtirs gironins de la primera República, culminada en la resistència de la capital baix-empordanesa i simbolitzada pel drap venerable que arborava amb emoció un ancià testimoni d'aquelles passades hores de combat, al costat de la pregona admiració i simpatia que ens despertava semblant evocació per la bandera Bisbalenca, sentírem sense voler una mena de depressió d'ànim impossible de contenir. Sabeu per què? Doncs, perquè Miquel Santaló, a ben segur ignorant de la injustícia que cometia, confonia una altra bandera gloriosa i arnada pel temps i foradada per les bales, la nostra vella bandera de l'any 69, entre el munt de teles llampants i sense història que hom havia aplegat a honor del republicà il·lustre que era objecte d'un merescut homenatge. Això ens va fer pensar que potser seria interessant de divulgar la "vida" magnífica de l'ensenya dels republicans de Salt. I a aquest intent, tot i no deixant d'entendre que es tracta d'una feina poc apropiada a les nostres traces, hem redactat aquestes línies.

L'aspecte de cosa antiga i guerrejada que presenta la nostra bandera, tacada de sang i tot, fa que cridi l'atenció dels bons republicans arreu on és portada. Quan a Girona es celebra algun acte de caire polític esquerrà i nosaltres hi assistim, els veterans lluitadors del carrer del Carme ens pregunten tot seguit per la nostra "àvia ". Els companys d'Olot ens l'envegen, i més d'un cop, al·legant no sé quins pretextos, ens han volgut demostrar que els la corresponia. Però, malgrat tot, arreu de la comarca i a casa nostra mateix són ben comptats els que tenen una clara notícia del valor de la nostra bandera. O de les nostres banderes, perquè són dues les que existeixen el nostre Centre Republicà, gairebé tan antiga l'una com l'altra. Però una d'elles, la menys destroçada, és tanmateix la més gloriosa.

A fi d'esvair-nos els dubtes que sobre la història de les dues banderes republicanes del nostre Centre pesen damunt gairebé tots els saltencs d'avui que la coneixen una mica, ens havem entrevistat amb el veí i correligionari Jaume Gelada, barber d'ofici, per anys enrere president del Cens republicà del nostre poble. Jaume Gelada potser és l'únic home que queda que pot ésser perfecte coneixedor de la història de les nostres banderes. Vet ací la relació que hem tret de la seva conversa amb nosaltres:

- Quan l'aixecament republicà federal de les comarques gironines, per l'octubre de 1869, la fase més important del qual es desenrotllà a La Bisbal el dia 6, diversos voluntaris republicans de Salt es posaren a les ordres de l'Ametller, de Banyoles, per tal de lluitar per la Llibertat i per la República. Duien una bandera. Transcorreguts aquells fets, la dita bandera. que havia estat foguejada, tornà plena de glòria al nostre poble, al seu poble. Succeí, dos o tres anys després, que vingué a establir-se ací, de cafeter. un tal Pau Torres, de Banyoles. del qual hom havia fet córrer, àdhuc quan mai no es confirmà, que havia estat còmplice en el vil assassinat del gran Ametller. Encara que tot això no passés d'ésser rumor, i sense base ferma, el cert és que Pau Torres encetà les suspicàcies de la majoria dels federals de Salt. Ell, però, aconseguí ficar-se a l'organització, cosa que provoca immediatament la seva bifurcació comprensible. Fou per aquest temps que en Buixò, del qual encara servem un record inesborrable, s'apoderà de la bandera i la guardà algun temps al seu domicili, ja que no volgué permetre que mai pogués aixecar-la un home que no inspirava tota la confiança als bons republicans. Aleshores, la fracció que va seguir en Torres va adquirir una nova bandera, que és l'altra que encara existeix. La força pública de la monarquia, sabedora de l' existència de la nostra gloriosa bandera, molestava sovint en Buixó per veure si la hi enxarpava, per la qual cosa es veia obligat a confiar-la a una seva amiga, una tal Brugada, que la duia enrotllada al cos, sota el gipó, quan era perseguida. Temerós que un dia o altre la hi trobessin, decidí en Buixó transportar-la a Olot i confiar-la a en Deu, qui la guardà qualques anys i d'aquí deu néixer la pretensió dels olotins per la possessió de la nostra bandera. Reincorporada al Cens federal del nostre poble, i essent-ne president el nostre vell interlocutor, la bandera de Salt fou duta a una assemblea republicana que es celebrà a Barcelona l'any 1904 presidida per Alexandre Lerroux, que llavors gaudia de la màxima popularitat, fou premiada amb la primera distinció consistent en un llaç de seda dels colors republicans. El senyor Pere Gallostra havia redactat una memòria de la història de la nostra bandera.

Passaren els mesos i els anys. Durant tota la Restauració i encara més durant la Dictadura, les nostres dues banderes hagueren de guardar-se en lloc amagat. Però el dia 14 d'abril de 1931, quan encara a Girona no havien proclamat la República, als balcons del nostre Centre Republicà voleiaven ambdues amb aquell mateix espetegar que devia fer la més antiga d'elles, anys endarrere, quan era desplegada al vent de la batalla i les bales xiulaven al seu entorn deixant-hi indeleble petjada.

IU BOHlGAS

Salt, octubre de 1933.