Molts dels coneixements que hem anat adquirint al llarg de la nostra existència, sigui perquè els hem considerat poc importants o àdhuc superflus, sigui perquè no hem tingut mai necessitat de fer-ne ús, cauen sovint en el nostre subconscient fins a fossilitzar-s’hi, com si mai no n’haguéssim hagut esment. Però, s’esdevé algun cop que, per circumstàncies imprevistes, ens trobem tot d’una en una greu situació de destret, en què se’ns fa indispensable d’apel·lar a totes les forces de la nostra intel·ligència, despertes o adormides, per sortir-ne. I aleshores, en un llampec d’inspiració, ens apareix a la ment, com si acabéssim d’aprendre-ho, allò que potser ja ens havien ensenyat a l’escola, però que teníem completament oblidat.
Una cosa així em va ocòrrer, durant la nostra guerra civil, allà pel març de 1938, quan les forces republicanes, a les quals jo pertanyia, eren contretes a retirar-se del front d’Aragó.
Era cap al tard i tempestejava. Ens trobàvem als voltants de Bujaraloz, devers on havíem anat retrocedint des de les rodalies de Gelsa. De resultes de la fatiga d’aquella dura jornada de combats, el comissari del nostre batalló, extenuat, va caure malalt. Calgué evacuar-lo. Hom em va encarregar d’acompanyar-lo, ajudat per dos soldats més, a la carretera més pròxima, perquè fos recollit per una ambulància i transportat a un hospital de la reraguarda.
Acomplerta la missió, de retorn a les nostres posicions, ja ben fosc, ens vam perdre. És molt fàcil extraviar-te, de nits, en uns indrets d’on no coneixes les tresqueres. També podia ser que, a entrada de fosc, mentre nosaltres érem a acompanyar el comissari malalt a la carretera, el nostre batalló hagués canviat de post. Ça com lla, el cas és que no reexirem a reincorporar-nos-hi ni vam trobar ningú enlloc.
Després de cercar i recercar endebades d’ací d’allà, cansats, esmaperduts, quan ja feia estona que havia deixat de ploure, vam aturar-nos a reposar un moment. Érem conscients que caminant a la deriva com fèiem, corríem el risc d’acostar-nos a les avançades enemigues i caure presoners.
Havíem de prendre una ràpida decisió. Un dels meus companys va proposar que no ens moguéssim d’on érem fins que claregés. Nogensmenys, havíem caminat molt, sense saber on anàvem, i era ben possible que tinguéssim l’enemic a quatre passos. Calia que ens n’apartéssim com més millor i sense perdre gaire temps. En aquell moment, vaig mirar el cel. Era completament serè: hi brillaven milers d’estrelles, com diu un vell cuplet.
Les estrelles!
Vet aquí la solució que cercàvem. Ens podíem orientar per mitjà de les estrelles i, si les interpretàvem bé, eixir d’aquell atzucac sans i estalvis.
Feia molts anys que no havia utilitzat aquest procediment d’orientació, segurament d’ençà que havia plegat d’anar a estudi, que és on el vaig aprendre. De seguida vaig distingir l’Ossa Major (el carro gros) i, a partir d’aquí, fou joc de poques taules trobar la seva germana petita i localitzar l’estrella Polar. Tot ho veia tan clar com si estigués mirant en un gràfic del meu primer llibre de geografia.
- Mireu, nois! -vaig dir als meus companys, assenyalant amb el dit un punt del cel estrellat -, aquella és l’estrella Polar. Ens indica el nord. Si volem allunyar-nos de l’enemic, hem d’anar cap a l’est. Doncs, si teniu confiança en mi, seguiu-me!
I tal dit tal fet. Al cap d’una bona estona de caminar rumb a llevant, vam topar amb la guàrdia d’una establida.
- Alto! –vam sentir que ens cridaven.
No sense un cert temor, vam respondre tots tres ensems:
- Som soldats! Ens hem extraviat!
Vam tenir sort. Eren dels nostres. Les estrelles ens havien guiat bé. Sense la seva ajuda, potser ara jo no seria aquí per contar-ho.
dissabte, 25 de juny del 2011
LA BONA ESTRELLA
dijous, 23 de juny del 2011
DE CAÇA
Els bolets, que enjondre els cullen
o els cerquen, aquí els cacem,
o, si més no, així ho diem.
Quan els arbres es despullen,
a l'embat dels cops de vent,
si va ploure quan calia,
surt a caçar amb frenesia,
els diumenges, força gent.
No cacen perdius ni guatlles,
tampoc llebres o conills,
ni papallones ni grills,
per dir-ho així en quatre ratlles.
Sinó reigs i rovellons,
rossinyols, siurenys i llores,
tant pel mig com per les vores
dels boscos dels environs.
A la caça dels bolets,
no s 'hi va amb armes de foc,
car no fugen del seu lloc
ni els pinetells ni els carlets.
Aquest esport cinegètic
requereix vista molt clara,
perquè, els bolets, els empara
llur aspecte un pèl mimètic.
I així, molt sovint no els veu
el verd caçaire novell
que, cansat de dur el cistell
quasi buit, reposa i seu.
No tots els bolets són bons,
puix n'hi ha de metzinosos
que poden ser perillosos
si els cullen certs caps de trons
que es vanen de boletaires
sense conèixer els bolets,
i als boscos d'aquests indrets,
hi fan com d'escombriaires
que no hi deixen res per verd:
bolets que hi veuen, els cullen;
com que essent a casa els bullen,
si algun duu verí, ja el perd.
Ara, pot molt ben ocórrer,
si algú es menja aquests bolets,
que s'embruti els calçotets
i a cal metge hagi de córrer.
I que no hi arribi tard,
no fos cas que just abans
li arribés l'etern descans,
que és prou trist morir ben fart.
Per aquests verals, nosaltres,
a part de caçar estornells
i tota mena d'ocells
i altra feram, com fan d'altres,
no tan sols bolets cacem,
ans també cargols i espàrrecs,
i els polítics cacen càrrecs
quan demanen que els votem.
Amb ínfules de poeta,
hi ha qui caça amb dards d'amor
quan la nimfa del seu cor
li fa perdre la xaveta.
Per al betlem nadalenc,
cacem molsa, esparreguera,
gallerans, brancs d'olivera
i boix grèvol muntanyenc.
AI seu temps, cacem maduixes,
gerds i cireres d'arboç,
i, més fins de nas que un gos,
n'hi ha que àdhuc cacen bruixes.
Cacem també mastegueres,
matafaluga, lletsons,
consconilles, repunxons
i mil herbes remeieres.
Tal com cacem bestioles,
com ara puces, rantells,
cigales, tàvecs, cadells,
escarabats, paneroles,
manta mosca, qualque aranya,
Iibèl·lules, marietes,
pregadéus, estisoretes
i cucs per a pescar amb canya.
Hi ha qui caça un bon padrí.
per haver una bona plaça,
i qui, com jo, amb poca traça,
mots que rimin perquè sí.
Qui caça tres peus al gat,
qui una agulla en un paller,
qui la sort que mai no ve
i qui la felicitat.
Qui caça una bella mossa
per ballar-hi el ball de ram,
bé que no li ve d'un pam
que sigui morena o rossa .
Oui caça aventures folles,
qui; com Proust el temps perdut,
o, com Balzac, l'absolut,
que no és bufar i fer ampolles.
Qui caça nards i tulipes,
lliris, roses i clavells,
qui parracs i ferros vells
o la terra de fer pipes.
D'aquest deler de caçar,
a Can Fanga se'ns en riuen
i amb un tot mofeta ens diuen
que tan caçar ens deu cansar.
Tant se val!, si això els fa riure;
nosaltres també ens riem
dels modismes que els clissem,
ja que el riure sempre és lliure.
Seguirem, per tant, caçant
bolets, cargols i el que calgui,
i que un sant caçador ens valgui,
si hi ha cap caçador sant.
Nosaltres tenim ben clar
que aquest "caçar" ens ve de raça,
que és aquest sentit de "caça"
un tret del nostre parlar.
No tot va com una seda
quan cacem camps a través.
No cometem, doncs, l'excés
de caçar-hi en temps de veda,
ni ens fiquem dins els vedats,
abusant de la cacera,
que caçar amb massa fal·lera
ens pot menar a ser caçats.
Obrant, doncs, en conseqüència
d'això que acabo de dir,
valdrà més que deixi aquí
de caçar sense llicència
o els cerquen, aquí els cacem,
o, si més no, així ho diem.
Quan els arbres es despullen,
a l'embat dels cops de vent,
si va ploure quan calia,
surt a caçar amb frenesia,
els diumenges, força gent.
No cacen perdius ni guatlles,
tampoc llebres o conills,
ni papallones ni grills,
per dir-ho així en quatre ratlles.
Sinó reigs i rovellons,
rossinyols, siurenys i llores,
tant pel mig com per les vores
dels boscos dels environs.
A la caça dels bolets,
no s 'hi va amb armes de foc,
car no fugen del seu lloc
ni els pinetells ni els carlets.
Aquest esport cinegètic
requereix vista molt clara,
perquè, els bolets, els empara
llur aspecte un pèl mimètic.
I així, molt sovint no els veu
el verd caçaire novell
que, cansat de dur el cistell
quasi buit, reposa i seu.
No tots els bolets són bons,
puix n'hi ha de metzinosos
que poden ser perillosos
si els cullen certs caps de trons
que es vanen de boletaires
sense conèixer els bolets,
i als boscos d'aquests indrets,
hi fan com d'escombriaires
que no hi deixen res per verd:
bolets que hi veuen, els cullen;
com que essent a casa els bullen,
si algun duu verí, ja el perd.
Ara, pot molt ben ocórrer,
si algú es menja aquests bolets,
que s'embruti els calçotets
i a cal metge hagi de córrer.
I que no hi arribi tard,
no fos cas que just abans
li arribés l'etern descans,
que és prou trist morir ben fart.
Per aquests verals, nosaltres,
a part de caçar estornells
i tota mena d'ocells
i altra feram, com fan d'altres,
no tan sols bolets cacem,
ans també cargols i espàrrecs,
i els polítics cacen càrrecs
quan demanen que els votem.
Amb ínfules de poeta,
hi ha qui caça amb dards d'amor
quan la nimfa del seu cor
li fa perdre la xaveta.
Per al betlem nadalenc,
cacem molsa, esparreguera,
gallerans, brancs d'olivera
i boix grèvol muntanyenc.
AI seu temps, cacem maduixes,
gerds i cireres d'arboç,
i, més fins de nas que un gos,
n'hi ha que àdhuc cacen bruixes.
Cacem també mastegueres,
matafaluga, lletsons,
consconilles, repunxons
i mil herbes remeieres.
Tal com cacem bestioles,
com ara puces, rantells,
cigales, tàvecs, cadells,
escarabats, paneroles,
manta mosca, qualque aranya,
Iibèl·lules, marietes,
pregadéus, estisoretes
i cucs per a pescar amb canya.
Hi ha qui caça un bon padrí.
per haver una bona plaça,
i qui, com jo, amb poca traça,
mots que rimin perquè sí.
Qui caça tres peus al gat,
qui una agulla en un paller,
qui la sort que mai no ve
i qui la felicitat.
Qui caça una bella mossa
per ballar-hi el ball de ram,
bé que no li ve d'un pam
que sigui morena o rossa .
Oui caça aventures folles,
qui; com Proust el temps perdut,
o, com Balzac, l'absolut,
que no és bufar i fer ampolles.
Qui caça nards i tulipes,
lliris, roses i clavells,
qui parracs i ferros vells
o la terra de fer pipes.
D'aquest deler de caçar,
a Can Fanga se'ns en riuen
i amb un tot mofeta ens diuen
que tan caçar ens deu cansar.
Tant se val!, si això els fa riure;
nosaltres també ens riem
dels modismes que els clissem,
ja que el riure sempre és lliure.
Seguirem, per tant, caçant
bolets, cargols i el que calgui,
i que un sant caçador ens valgui,
si hi ha cap caçador sant.
Nosaltres tenim ben clar
que aquest "caçar" ens ve de raça,
que és aquest sentit de "caça"
un tret del nostre parlar.
No tot va com una seda
quan cacem camps a través.
No cometem, doncs, l'excés
de caçar-hi en temps de veda,
ni ens fiquem dins els vedats,
abusant de la cacera,
que caçar amb massa fal·lera
ens pot menar a ser caçats.
Obrant, doncs, en conseqüència
d'això que acabo de dir,
valdrà més que deixi aquí
de caçar sense llicència
IU BOHIGAS
Salt, desembre /89
dimecres, 22 de juny del 2011
A TOTS ELS SALTENCS
Un dia, a Madrid, van pensar en nosaltres:
no per fer-nos pler, ans per fer-ne a d'altres.
Per capritx d'algú, sense consultar-nos,
ens colpí un ucàs que va anorrear-nos.
Salt fou suprimit, esborrat del mapa:
rebé el vil afront d'un treball de sapa.
Fou cap a la fi d'una nit molt llarga,
una negra nit de membrança amarga.
Fou la mort civil de la nostra vila,
rea del pecat de fer bona fila.
Feia massa set a massa golafres,
i ens la van sollar i cobrir de nafres.
Eren temps dolents. Ara, amb més bonança,
brilla als nostres cors un raig d'esperança,
car aquell decret el setanta-quatre,
si bé ens malferí, no ens va pas abatre.
S'ha de desfer el tort que ens va punyir l'ànima:
Cal que ho vindiquem amb un clam unànime.
Triem un camí que a bon terme ens meni,
no beguem vi que ens desassereni.
Fem la feina units, fugim de bullangues:
qui cerca borbolls sol ensumar gangues.
I us vull recordar -potser us farà gràcia-
que, en aquest país, ja hi ha democràcia.
Bandegem refrecs, travetes i catxes:
Posem-nos dempeus ... i endavant les atxes!
IU BOHIGAS
no per fer-nos pler, ans per fer-ne a d'altres.
Per capritx d'algú, sense consultar-nos,
ens colpí un ucàs que va anorrear-nos.
Salt fou suprimit, esborrat del mapa:
rebé el vil afront d'un treball de sapa.
Fou cap a la fi d'una nit molt llarga,
una negra nit de membrança amarga.
Fou la mort civil de la nostra vila,
rea del pecat de fer bona fila.
Feia massa set a massa golafres,
i ens la van sollar i cobrir de nafres.
Eren temps dolents. Ara, amb més bonança,
brilla als nostres cors un raig d'esperança,
car aquell decret el setanta-quatre,
si bé ens malferí, no ens va pas abatre.
S'ha de desfer el tort que ens va punyir l'ànima:
Cal que ho vindiquem amb un clam unànime.
Triem un camí que a bon terme ens meni,
no beguem vi que ens desassereni.
Fem la feina units, fugim de bullangues:
qui cerca borbolls sol ensumar gangues.
I us vull recordar -potser us farà gràcia-
que, en aquest país, ja hi ha democràcia.
Bandegem refrecs, travetes i catxes:
Posem-nos dempeus ... i endavant les atxes!
IU BOHIGAS
Salt, 29 de setembre de 1980
(Poema inèdit escrit quan Salt encara estava annexionat a Girona)
(Poema inèdit escrit quan Salt encara estava annexionat a Girona)
dimarts, 21 de juny del 2011
LES ORENETES
Penjat al dessota
Del ràfec de casa,
dues orenetes
hi tenen el niu,
que ambdues alhora
van fer amb fang i palla
dels conreus veïns.
Són una parella
d’ocells migratoris
-per no dir turistes-
que hi passen l’estiu.
Són mascle i femella
que han anat per feina
i ja tenen fills.
Fills que tenen gana
i ho diuen com saben,
fent piu-piu, piu-piu.
I l’àgil parella,
per dur-los recapte,
oroneja i caça
sense un sol respir,
empaitant insectes
-mosques i mosquits-
des que l’alba apunta
fins que es fa de nit.
Mes, per solaçar-se,
la gràcil parella
solca l’aire plàcid
llançant esgarips,
dins una bandada
d’altres orenetes
que també s’explaien
fent estridents crits.
I totes plegades,
quan rabents travessen
per davant de casa,
com un remolí,
armen més xivarri
que una discoteca,
que una olla de grills.
Però, no em molesten,
ans em són simpàtics,
aquests ocells ràpids,
asos de l’esprint,
sagetes alades
que aquí fan estada
des dels volts de Pasqua
fins passat l’estiu.
De càlides terres
va venir l’abril
i a primers d’octubre
tornaran allí.
I la seva història
no s’acaba així.
Per la primavera
revindran als nius
on elles van néixer
o que van bastir.
És una odissea
que es va repetint,
car, per poder viure,
han d’anar i venir
d’una zona a l’altra,
perseguint l’estiu.
És la seva estrella,
és el seu destí.
Del ràfec de casa,
dues orenetes
hi tenen el niu,
que ambdues alhora
van fer amb fang i palla
dels conreus veïns.
Són una parella
d’ocells migratoris
-per no dir turistes-
que hi passen l’estiu.
Són mascle i femella
que han anat per feina
i ja tenen fills.
Fills que tenen gana
i ho diuen com saben,
fent piu-piu, piu-piu.
I l’àgil parella,
per dur-los recapte,
oroneja i caça
sense un sol respir,
empaitant insectes
-mosques i mosquits-
des que l’alba apunta
fins que es fa de nit.
Mes, per solaçar-se,
la gràcil parella
solca l’aire plàcid
llançant esgarips,
dins una bandada
d’altres orenetes
que també s’explaien
fent estridents crits.
I totes plegades,
quan rabents travessen
per davant de casa,
com un remolí,
armen més xivarri
que una discoteca,
que una olla de grills.
Però, no em molesten,
ans em són simpàtics,
aquests ocells ràpids,
asos de l’esprint,
sagetes alades
que aquí fan estada
des dels volts de Pasqua
fins passat l’estiu.
De càlides terres
va venir l’abril
i a primers d’octubre
tornaran allí.
I la seva història
no s’acaba així.
Per la primavera
revindran als nius
on elles van néixer
o que van bastir.
És una odissea
que es va repetint,
car, per poder viure,
han d’anar i venir
d’una zona a l’altra,
perseguint l’estiu.
És la seva estrella,
és el seu destí.
dilluns, 20 de juny del 2011
ELS PARDALS
Els pardals són teuladins,
al reialme de València,
per llur sòlita presència
dalt dels teulatss valentins,
i perquè el nom de pardal,
a la terra de les falles,
s’aplica també a les gralles
i als ocells en general.
Com que el nom d’aquest moixò,
a Mallorca es veu obscena,
allí el pardal s’anomena
púdicament “gorrió”.
I no sols púdicament
s’hi utilitza aquest modisme,
atès que, essent barbarisme,
s’hi usa bàrbarament.
Però, en qüestió de mots,
cada terra fa sa guerra;
toquem, doncs, de peus a terra
i deixem-los tranquils tots.
------------------------------------
N’hi ha pertot, de pardals,
a les terres catalanes,
per muntanyes, valls i planes
dels quatre punts cardinals.
Són granívors, i als cultius
causen danys en gran manera,
però, si bé es considera,
són tan útils com nocius,
car, no mengen gra només,
ans també insectes danyosos,
molt més que ells perniciosos
per als sembrats i els vergers.
Troben la minestra al camp
al carrer, al mig de la plaça,
i a l’hivern, com que és escassa,
molts pobrics, pateixen fam.
No llueixen rics vestits,
són més aviat cendrosos;
el que els manca de formosos,
però, els sobra d’eixerits.
Nien en grup als forats,
dalt dels arbres i a les roques
i, bé que són roda-soques,
tenen llurs fills ben peixats.
Ben al revés que els cucuts,
que els deixen, abans de néixer,
a tercers que els voldran péixer,
perquè els porten ben venuts.
Els pardals, menys agressius,
no furten ni parassiten,
ni per criar necessiten
pondre els ous en estranys nius.
Caminen fent saltirons,
picotejant per les feixes
i per tot on troben deixes
amb què nodrir llurs plançons.
No migren pas, ni a l’estiu
ni a l’hivern: són sedentaris.
aquests moixons ordinaris
no es mouen del sòl nadiu.
Adaptats a la ciutat,
s’han fet comensals a estones
de munífiques persones
que els procuren pa engrunat.
Poc esquerps, es fan amics
de qui els ofereix pitança,
sempre, però, malfiant-se.
Són més murris que bonics
I més fatxenders que els galls,
i tan ardits i mofetes
que gosen, valents burletes,
fer de cos als espantalls.
Piquen dels arbres fruiters
les fruites més secallines
i el pinso de les gallines,
rastrejant els galliners,
o bé espicassen, ça i lla,
les deixalles escampades
que cerquen per les calçades
enmig del trànsit urbà.
Temen la ballesta, els gats
i els perdigons d’escopeta,
ultra el falcó, l’aguileta
i altres rapinyers alats.
Per això, no baden mai
i ullen ça i lla amb suspicàcia,
no fos cas que, amb vil fal·làcia,
algú els clavés un esglai.
Passen molt temps als teulats,
que els fan de torres de guaita,
si cap gatot no els empaita,
per atalaiar els sembrats,
les vinyes, els olivars,
els prats, les hortes, les eres,
els carrers, les carreteres,
els guarets i els rostollars.
Així saben on anar
quan surten de llur talaia,
ei!, si un ensurt no els desmaia
i els constreny a recular.
Sense el vol de l’esparver
ni el cant de la cadernera,
els pardals, a llur manera,
volen i canten també,
llevat que els agafin vius
i els tanquin en una gàbia,
car, llavors, si no de ràbia,
moren de veure’s captius.
Són prolífics, ponedors,
nien tres cops de carrera,
pel bon temps, ço que gener
un ocellam copiós.
Són gregaris i, en ple vol,
formen extenses bandades,
tan espesses que, a vegades,
gairebé tapen el sol.
Als infants, com als pardals,
també us abelleix de viure,
més que a dins, a l’aire lliure,
fent corregudes i salts.
Però, ells, escotorits,
si es passegen per les messes,
és per guanyar-s’hi les veces
i dur past a llurs petits.
No roden pels camps de blat
per jugar i passar l’estona.
Això rai!, tant se’ls en dóna.
Ho fan per necessitat.
Potser alguns moren de vells,
però molts, de l’escomesa
d’un voraç ocell de presa
o dels trets d’un caçaocells.
I altres, de fred i de fam,
quan cauen fortes nevades,
quan les terres són glaçades
i no hi ha manduca al camp.
------------
I arribem als mots finals
D’aquest relat gris i rosa
-fet en vers tirant a prosa-
de la vida dels pardals.
al reialme de València,
per llur sòlita presència
dalt dels teulatss valentins,
i perquè el nom de pardal,
a la terra de les falles,
s’aplica també a les gralles
i als ocells en general.
Com que el nom d’aquest moixò,
a Mallorca es veu obscena,
allí el pardal s’anomena
púdicament “gorrió”.
I no sols púdicament
s’hi utilitza aquest modisme,
atès que, essent barbarisme,
s’hi usa bàrbarament.
Però, en qüestió de mots,
cada terra fa sa guerra;
toquem, doncs, de peus a terra
i deixem-los tranquils tots.
------------------------------------
N’hi ha pertot, de pardals,
a les terres catalanes,
per muntanyes, valls i planes
dels quatre punts cardinals.
Són granívors, i als cultius
causen danys en gran manera,
però, si bé es considera,
són tan útils com nocius,
car, no mengen gra només,
ans també insectes danyosos,
molt més que ells perniciosos
per als sembrats i els vergers.
Troben la minestra al camp
al carrer, al mig de la plaça,
i a l’hivern, com que és escassa,
molts pobrics, pateixen fam.
No llueixen rics vestits,
són més aviat cendrosos;
el que els manca de formosos,
però, els sobra d’eixerits.
Nien en grup als forats,
dalt dels arbres i a les roques
i, bé que són roda-soques,
tenen llurs fills ben peixats.
Ben al revés que els cucuts,
que els deixen, abans de néixer,
a tercers que els voldran péixer,
perquè els porten ben venuts.
Els pardals, menys agressius,
no furten ni parassiten,
ni per criar necessiten
pondre els ous en estranys nius.
Caminen fent saltirons,
picotejant per les feixes
i per tot on troben deixes
amb què nodrir llurs plançons.
No migren pas, ni a l’estiu
ni a l’hivern: són sedentaris.
aquests moixons ordinaris
no es mouen del sòl nadiu.
Adaptats a la ciutat,
s’han fet comensals a estones
de munífiques persones
que els procuren pa engrunat.
Poc esquerps, es fan amics
de qui els ofereix pitança,
sempre, però, malfiant-se.
Són més murris que bonics
I més fatxenders que els galls,
i tan ardits i mofetes
que gosen, valents burletes,
fer de cos als espantalls.
Piquen dels arbres fruiters
les fruites més secallines
i el pinso de les gallines,
rastrejant els galliners,
o bé espicassen, ça i lla,
les deixalles escampades
que cerquen per les calçades
enmig del trànsit urbà.
Temen la ballesta, els gats
i els perdigons d’escopeta,
ultra el falcó, l’aguileta
i altres rapinyers alats.
Per això, no baden mai
i ullen ça i lla amb suspicàcia,
no fos cas que, amb vil fal·làcia,
algú els clavés un esglai.
Passen molt temps als teulats,
que els fan de torres de guaita,
si cap gatot no els empaita,
per atalaiar els sembrats,
les vinyes, els olivars,
els prats, les hortes, les eres,
els carrers, les carreteres,
els guarets i els rostollars.
Així saben on anar
quan surten de llur talaia,
ei!, si un ensurt no els desmaia
i els constreny a recular.
Sense el vol de l’esparver
ni el cant de la cadernera,
els pardals, a llur manera,
volen i canten també,
llevat que els agafin vius
i els tanquin en una gàbia,
car, llavors, si no de ràbia,
moren de veure’s captius.
Són prolífics, ponedors,
nien tres cops de carrera,
pel bon temps, ço que gener
un ocellam copiós.
Són gregaris i, en ple vol,
formen extenses bandades,
tan espesses que, a vegades,
gairebé tapen el sol.
Als infants, com als pardals,
també us abelleix de viure,
més que a dins, a l’aire lliure,
fent corregudes i salts.
Però, ells, escotorits,
si es passegen per les messes,
és per guanyar-s’hi les veces
i dur past a llurs petits.
No roden pels camps de blat
per jugar i passar l’estona.
Això rai!, tant se’ls en dóna.
Ho fan per necessitat.
Potser alguns moren de vells,
però molts, de l’escomesa
d’un voraç ocell de presa
o dels trets d’un caçaocells.
I altres, de fred i de fam,
quan cauen fortes nevades,
quan les terres són glaçades
i no hi ha manduca al camp.
------------
I arribem als mots finals
D’aquest relat gris i rosa
-fet en vers tirant a prosa-
de la vida dels pardals.
diumenge, 19 de juny del 2011
ELS VELL D'ARA
Abans, ser vell era mirar endarrera,
reviure el temps passat fet de records,
rabejar-se en l'enyor -vana quimera-
i remembrar els amics i els parents morts.
Ser vell, abans, era anar a prendre el sol,
quan feia fred, on no bufés gens l'aire,
i a l'estiu, cap al tard, sortir a fer un volt,
no massa lluny, per no cansar-se gaire.
Avui, ser vell és com tornar a ser jove,
és com fer la segona joventut,
és començar de nou, fer vida nova ...
És clar: si es tenen pels i salut.
Als vells, avui, un cop s'han jubilat,
els lleu de fer allò que sempre apetiren.
Ara es pot dir que hi ha felicitat
als cors de tots els jais, quan es retiren.
El progrés, en pocs anys, ha fet miracles:
ens ha fet "rics" als qui no ho vam ser mai
i. vencent entrebancs, noses i obstacles,
ens ha dut en un món de goig i esplai.
Avui, els jubilats, qui més qui menys,
gaudim de pensió, que ens permet viure
sense estretor, sense neguit almenys,
i molts, de més de quatre es poden riure.
No oblidéssim, però que n'hi ha d'altres,
per la vida colpits més cruament,
que han arribat a vells, com tots nosaltres,
mes, ai!, sense salut ni passament.
Tenim els nostres clubs, les nostres llars,
casals i camps de joc, biblioteques
i centres de repòs, cafès i bars ...
i àdhuc sales de ball i discoteques.
On, quan s'hi fa sarau, els balladors
frueixen de valent movent l'ossada,
i es belluguen a un ritme tan fogós,
que acaben tots suant la cansalada.
Si hi fica el nas Cupido, trebinell,
llançant, ça i lla, a l'atzar, manta sageta,
en més d'un cor encén amor novell
i a més d'un cap fa perdre la xaveta.
I és clar, de tant en tant, en un casal,
se sap d'algun idil·li o d'un casori,
i, bé que aquestes coses no fan mal,
donen peu a gatzara i rebombori.
Quan és vidu un dels nuvis, o tots dos,
és costum que hom els faci esquellotada,
que s'ha de rematar amb vi generós
per a tothom: vells, joves i mainada.
I així que ve el bon temps, els rodamons
fan sortides al mar o a la muntanya,
i qui no hi vol anar, per mil raons,
pot arribar-se al riu a pescar amb canya,
o quedar-se al casal, que mai no es tanca,
a fer la botifarra amb tres companys,
o a jugar una partida de petanca,
baldament ja ranegi els vuitanta anys.
Al club, un jubilat no s'avorreix,
llevat que hagi fet vot de cenobita.
Assolit el retir, ja s'ho mereix
d'assaborir, per fi, la "dolce vita".
L'oci, per si mateix, no esdevé tedi,
que això depèn de l'ús que se'n sap fer.
No fa pas mai, voltat de festiu medi,
badalls d'ensopiment, qui s'hi sent bé.
Cal dir que més de quatre, tanmateix,
no són pas gaire amics de fer barrila.
No s'és faceciós si no s´hi neix.
i és allò: cadascú per on l'enfila.
Mes, caràcters a part, sorruts o plagues,
tots troben al casal escalf de llar.
Aquí mai no hi ha atur ni es fan mai vagues,
mal que el cost de la vida sigui car.
De clubs i de casals, a casa nostra,
n'hi ha pertot arreu, a baix i a dalt;
mes, s'i n'haig de dir un, sols un per mostra,
dic el Casal de Jubilats de Salt.
reviure el temps passat fet de records,
rabejar-se en l'enyor -vana quimera-
i remembrar els amics i els parents morts.
Ser vell, abans, era anar a prendre el sol,
quan feia fred, on no bufés gens l'aire,
i a l'estiu, cap al tard, sortir a fer un volt,
no massa lluny, per no cansar-se gaire.
Avui, ser vell és com tornar a ser jove,
és com fer la segona joventut,
és començar de nou, fer vida nova ...
És clar: si es tenen pels i salut.
Als vells, avui, un cop s'han jubilat,
els lleu de fer allò que sempre apetiren.
Ara es pot dir que hi ha felicitat
als cors de tots els jais, quan es retiren.
El progrés, en pocs anys, ha fet miracles:
ens ha fet "rics" als qui no ho vam ser mai
i. vencent entrebancs, noses i obstacles,
ens ha dut en un món de goig i esplai.
Avui, els jubilats, qui més qui menys,
gaudim de pensió, que ens permet viure
sense estretor, sense neguit almenys,
i molts, de més de quatre es poden riure.
No oblidéssim, però que n'hi ha d'altres,
per la vida colpits més cruament,
que han arribat a vells, com tots nosaltres,
mes, ai!, sense salut ni passament.
Tenim els nostres clubs, les nostres llars,
casals i camps de joc, biblioteques
i centres de repòs, cafès i bars ...
i àdhuc sales de ball i discoteques.
On, quan s'hi fa sarau, els balladors
frueixen de valent movent l'ossada,
i es belluguen a un ritme tan fogós,
que acaben tots suant la cansalada.
Si hi fica el nas Cupido, trebinell,
llançant, ça i lla, a l'atzar, manta sageta,
en més d'un cor encén amor novell
i a més d'un cap fa perdre la xaveta.
I és clar, de tant en tant, en un casal,
se sap d'algun idil·li o d'un casori,
i, bé que aquestes coses no fan mal,
donen peu a gatzara i rebombori.
Quan és vidu un dels nuvis, o tots dos,
és costum que hom els faci esquellotada,
que s'ha de rematar amb vi generós
per a tothom: vells, joves i mainada.
I així que ve el bon temps, els rodamons
fan sortides al mar o a la muntanya,
i qui no hi vol anar, per mil raons,
pot arribar-se al riu a pescar amb canya,
o quedar-se al casal, que mai no es tanca,
a fer la botifarra amb tres companys,
o a jugar una partida de petanca,
baldament ja ranegi els vuitanta anys.
Al club, un jubilat no s'avorreix,
llevat que hagi fet vot de cenobita.
Assolit el retir, ja s'ho mereix
d'assaborir, per fi, la "dolce vita".
L'oci, per si mateix, no esdevé tedi,
que això depèn de l'ús que se'n sap fer.
No fa pas mai, voltat de festiu medi,
badalls d'ensopiment, qui s'hi sent bé.
Cal dir que més de quatre, tanmateix,
no són pas gaire amics de fer barrila.
No s'és faceciós si no s´hi neix.
i és allò: cadascú per on l'enfila.
Mes, caràcters a part, sorruts o plagues,
tots troben al casal escalf de llar.
Aquí mai no hi ha atur ni es fan mai vagues,
mal que el cost de la vida sigui car.
De clubs i de casals, a casa nostra,
n'hi ha pertot arreu, a baix i a dalt;
mes, s'i n'haig de dir un, sols un per mostra,
dic el Casal de Jubilats de Salt.
dissabte, 18 de juny del 2011
L'AGNÒSTIC
L'agnòstic no creu en Déu,
Però, tanmateix, no el nega.
Com que no té una fe cega,
No és ni creient ni ateu.
Per creure en Déu, sap massa;
Per negar-lo sap poc.
Si Déu és pertot o enlloc
És quelcom que l'ultrapassa.
No li cap dins el cervell
El controvertit concepte
De l'absolut. Doncs no accepta
Un ésser absolut. Per a ell,
No té sentit preguntar-se
Quin sentit té l'Univers,
Il·limitat i dispers
Que no cessa d'eixamplar-se.
Però, tanmateix, no el nega.
Com que no té una fe cega,
No és ni creient ni ateu.
Per creure en Déu, sap massa;
Per negar-lo sap poc.
Si Déu és pertot o enlloc
És quelcom que l'ultrapassa.
No li cap dins el cervell
El controvertit concepte
De l'absolut. Doncs no accepta
Un ésser absolut. Per a ell,
No té sentit preguntar-se
Quin sentit té l'Univers,
Il·limitat i dispers
Que no cessa d'eixamplar-se.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


