Parlament de l'Iu Bohigas a l'homenatge que l'Ajuntament de Salt va retre a l'Agustí Cabruja, quan es va posar el seu nom a un carrer de la vila (24-02-1984)
Vaig fer coneixença amb en Cabruja arran del projecte de publicació d'un periòdic local en català, ara deu fer, si mal no recordo, cinquanta-tres anys. La iniciativa d'aquesta publicació fou de dos regidors -no sé si un d'ells era l'alcalde, no ho podria assegurar- de l'ajuntament d'aleshores, els senyors Emili Pibernat i Bartomeu Muñoz, republicà el primer i monàrquic i regionalista el segon. Això ja dona idea que el periòdic no hauria de tenir color polític partidista. Es tractava, doncs, de fer una publicació setmanal o quinzenal que pogués complaure tots els saltencs i en què pogués col·laborar tothom qui volgués fer-ho.
Vull recordar que ens trobàvem a la sortida d'una dictadura que havia estat particularment adversa per a la cultura catalana i que, si existia un lligam que ens aplegués a tots, aquest lligam no era altre que el de la llengua i, per tant, el periòdic hauria de redactar-se íntegrament en català.
L'Agustí Cabruja, acompanyat d'en Francesc Raset, em va venir a trobar a casa per assabentar-me del projecte i proposar-me de formar part de la redacció del periòdic, proposta que vaig acceptar a mans besades. De fet, en Cabruja i jo fórem els dos únics redactors fixos que tingué "El Poble de Salt" (aquest fou el nom que vam donar al periòdic) al llarg de tota la seva publicació.
Des de llavors, esdevinguérem amics i companys, tot i que érem de caràcter força diferent. Ell era jovial i extrovertit; jo, més aviat seriós i reservat. Però, ens complementàvem i ens aveníem perfectament. Tant ell com jo érem novells en la feina d'escriure. Ell treballava a l'empresa artesanal del seu pare, de cadiraire. Tenia l'obrador, que era el nostre habitual lloc de reunió, a la carretera del Veïnat. Jo havia estudiat per mestre, però aleshores estava fent el soldat, bé que només tenia 19 anys. Havia après d'escriure en català pel meu compte, llegint diaris, revistes i llibres catalans, en particular la Gramàtica i les Converses filològiques de Pompeu Fabra.
En els primers números del periòdic, que començà publicant-se quinzenalment, es respectaren rigorosament les condicions d'independència ideològica que ens havíem imposat. Hi col·laboraren persones de diversa significació, de dretes i d'esquerres. Però, vivíem uns moments tensos de transició política i es veia venir un canvi de règim. Aviat hi predominà la tendència progressista, republicana, i les comptades veus conservadores que s'hi van fer sentir de primer, callaren al cap de poc.
Amb motiu de les eleccions municipals convocades per al dia 12 d'abril de 1931, "El Poble de Salt" es manifestà clarament partidari de la República i, una vegada proclamada aquesta, passà a ser el portaveu de la Joventut Republicana.
Fent abstracció de les col·laboracions espontànies, algunes prou importants i força regulars, "El Poble de Salt" el redactàvem, bàsicament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant e tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d'impremta. La resta, articles, poesies, gasetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d'ell.
Allò foren les nostres beceroles en l'aprenentatge del periodisme, de les quals jo no vaig passar. Ell, en canvi, volenterós com era, vencent tenaçment les dificultats d'una insuficient preparació bàsica, tirà endavant. Fou redactor del diari "L'Autonomista" (jo també, una curta temporada) i va escriure algunes novel·les i llibres de poesies, publicats a la ciutat de Mèxic, on va residir durant els seus darrers quaranta-tres anys.
Des de poc abans de la guerra civil, no ens havíem vist més. L'estiu de 1980, els meus dos fills, aprofitant un sojorn que feren a Mèxic, van anar a visitar-lo. No havia pas canviat de caràcter. Encara era tan amic de tenir la paraula com quan era jove, i tan obert i acollidor com sempre.
IU BOHIGAS
