Editorial d' El Poble de Salt del 14 de gener de 1933 *
Tot i l'actualitat palpitant dels darrers esdeveniments revoltosos, preferim no comentar-los directament. Tan sols els tocarem de biaix com a reforç dels conceptes que desenvoluparem a continuació.
No volem moure'ns avui de l'àrea limitada de la nostra localitat. En aquest poble de Salt també es desenrotllen assumptes de gran interès pel comentarista d'un periòdic local. I assumptes totalment atenyents a la classe treballadora.
La vinguda de la República possibilità la ràpida reorganització dels sindicats obrers. A Catalunya, la tradició anarcosindicalista d'abans de la Dictadura preponderà novament en la direcció de les organitzacions proletàries. Circumstàncies diverses barrejaren, ja de bell antuvi, en els comitès directius, individus que s'havien distingit, en la primera època sindical, per llur tasca assenyada a favor de la Confederació, i individus de significació extremista que, per audàcia, acabaren a la llarga per ésser els únics rectors de les masses obreres catalanes. El caràcter messiànic del nostre poble contribuí notablement a bandejar els directors responsables del nostre organisme confederal. La gent s'havia imaginat que la República era com una panacea universal que ens portaria de cop i volta una felicitat paradisíaca. I, naturalment, aviat es produïren els desenganys. Instigats barroerament per les propagandes demagògiques dels extremistes, ben tost es desfermaren els ímpetus continguts dels que patien fam i set de justícia. La bona fe i el malestar dels treballadors foren camp adobat per a la ràpida ascensió dels energúmens sense escrúpols que aspiraven al governament exclusiu del proletariat de la nostra terra. Es fàcil l'explotació sentimental d'una massa culturalment poc elaborada. Els moviments vaguistes i sediciosos continuats exacerbaren de mica en mica els ànims dels eterns desposseïts. A la qual cosa col·laborava ben cautament la reacció patronal. Qui aleshores va voler-se oposar als procediments de violència estèril que preconitzaven els elements radicalistes de la F. A. I., per mèrits contrets que portés a sobre va ésser arraconat d'una manera fulminant. Amb la publicació del conegut manifest dels «Trenta», la C. N. T. passava a ésser arma absoluta de les apetències dels verbalistes del trasbalsament social. Ja no tingueren a dins ningú que els fes nosa. Ja pogueren lliurar-se sense entrebancs a la preparació de tota mena d'assaigs d'acció directa i de revolució social. Les veus sensates dels foragitats eren apagades pel brogit «revolucionari» de les hosts de Bonaventura Durruti. El poble treballador, embrutit per les prèdiques dissolvents dels seus ídols del moment, estava assedegat de «sang i fetge». Però aviat, sortosament, en gran part d'ell no es féu esperar el retorn a la serenitat i la sensatesa. I, impossibilitats de contrarestar encara el guirigall derrocador dels menys serens i capacitats, molts foren els obrers que paulatinament anaren posant-se al marge de la lluita reivindicativa. El balanç de la Confederació en aquest període de predomini faista no pot ésser més catastròfic. L'organisme sindical gairebé desfet. Les cotitzacions gairebé nul·les. Els ànims desil·lusionats. La massa socialitzant de la República a cada pas entorpida. La «Soli» amb una cinquena part dels seus lectors primitius.
I bé: ¿quina actitud han vingut observant els obrers i les obreres del nostre poble, des de la proclamació de la República ençà? Primerament, com les de pertot arreu, fundaren llur organització única. La cosa anava bé. L'organització única, el sindicat únic, la veritable i absoluta unió proletària preconitzada per Marx i Engels, és una cosa magnífica. Però aquesta comunió dels treballadors en un mateix organisme, no ha d'ésser imposada brutalment. Ha d'ésser provocada per mútua simpatia, pel convenciment general que només la perfecta unió pot donar jornades de triomf a la classe obrera. En un principi aquest convenciment existia. La necessitat d'un agrupament compacte, era convicció de tothom. Però, perquè el bloc no s'esberlés, era precís que ningú no volgués imposar la seva ideologia particular als altres. Calia mantenir una impoluta democràcia sindical. Allò que es venia predicant, que en els sindicats únics hi cabien tots els assalariats, no havia de resultar una mera paraula. Ningú no havia d'abusar de la incultura de la massa i de l'estratègia d'uns lloc directius, per a fer proselitisme particularista dintre els sindicats. Començar per plantar cara, amb aires de reptador, a les autoritats democràtiques i liberals del poble, era una solemne i perniciosa follia. Voler-se posar fora de la llei, no era cap cosa necessària ni lògicament profitosa. I, no obstant, a casa nostra com en tants altres llocs, moltes coses que no s'havien de fer, es practicaren, i moltes altres que s'havien de verificar, es deixaren en oblit . La fúria pseudorevolucionària ho envaïa tot, i els obrers del nostre poble no se n'escaparen.
En el sindicat de l'art tèxtil i fabril d'aquesta població, es produí una escissió lamentable, que desplaçà, perniciosament, els objectius i les energies de la lluita sindical. ¿Per què es verificà semblant rompiment? Hi ha qui acusarà tot seguit de traïdors i de venuts a la patronal, a uns individus. No li donem ni li neguem la raó. Però, ¿i la massa que els seguí, separant-se del sindicat únic? ¿Per què aquesta massa trencà la primitiva unió? ¿Per què fou possible que uns pocs individus, de desacreditada conducta obrerista, arrosseguessin darrera seu un nombre tan crescut d'obrers que des del primer dia militaven en el sindicat únic? ¿Hi ha algú que pugui sostenir que la democràcia sindical i el respecte a totes les ideologies es guardà regularment dins l'organització?
I, per tant, ¿hi ha algú que s'atreveixi a donar tota la culpa a uns «mals companys» que abandonaren el sindicat? Els tòpics i les excuses contra el pròxim, no guareixen res, obreres i obrers amics. És millor adonar-se que els «mals companys» tenen múltiples causes per a justificar llur obligadíssim comportament. De vegades per arranjar una qüestió, és precís saber començar reconeixent el «mea culpa ».
Però, ens havíem desviat del fil de la nostra «conversa». Una vegada efectiva la referida secessió del nostre element assalariat de les fàbriques de filats i teixits, l'objectiu de la batalla proletària es desenfoca precipitadament.
La brega queda establerta ben aviat exclusivament entre els dos sindicats existents. Des de l'insult i la «matonada» fins a la contradicció sistemàtica de les iniciatives del
contrari (!!!), no es deixa res per verd. Mentrestant, la burgesia reposa tranquil·la i riu per sota el nas. El motiu fútil d'unes festes intersetmanals és l'espurna que encén una baralla acarnissada i eterna entre els obrers del sindicat únic i els obrers del sindicat local. Aquests, a mesura que els altres incrementen llur tàctica xivarrista i dinamitera, es van agafant cada dia més a la levita del patró. Uns i altres posen en la palestra suïcida un ímpetu i una perseverança que és increïble que contra la burgesia sàpiguen esmerçar mai. Els més petits conflictes esdevenen, per mútua tossuderia, problemes insolubles i enverinats. ¿I on anirem a parar? ¿No ens serà gens alliçonadora la darrera revolta comunista llibertària que ha regat de sang una vegada més mants carrers de Barcelona i altres poblacions de Catalunya i d'Espanya? ¿Seguirem per «saecula saeculorum» amb els procediments nefands que ens vilipendien i ens dessagnen i esterilitzen? Ah! Sí els nostres treballadors fossin cultes!... Si no portessin arrapats a la consciència uns dogmes fanatitzadors que els aniquilen i els ceguen!... Si la llum diàfana de la raó reposada imperés en ells i no els enterbolís el raciocini la cortina opaca que ininterrompudament els han anat teixint uns mercenaris a sou del vergonyant reaccionarisme borbònic!. .. Si els nostres obrers fossin cultes, ¿no els hauria dit res el fet que homes com Pestanya i Foix i Clara, que havien estat llurs capdavanters en l'època passada i a les primeries de la present, hagin estat amenaçats de mort per llur no conformisme amb la campanya de la F. A. I.? ¿I no els diria res l'assassinat a sang freda d'uns agents de l'autoritat que ja havien caigut exànimes, i el dispars criminals contra la multitud diumengera que es passejava confiadament per les Rambles barcelonines? ¿I tampoc no els faria obrir els ulls el fet d'haver estat detingut Garcia Oliver amb dues mil pessetes a la butxaca i en companyia de bombes i de pistoles? Nosaltres creiem que si la ignorància i el fanatisme no impedissin a molts dels nostres companys proletaris de llegir tota mena de premsa i de literatura, creiem que aquests nostres companys reconeixerien ben prompte llurs errors i atzagaiades i es disposarien tot seguit a seguir els viaranys del seny i de la raó que menen, ells únicament!, al benestar i a la victòria. Cessi ja la palestra intestina entre camarades d'explotació. De banda totes les rancúnies i que vingui l'encaixada franca i cordial. Amunt els cors! Rectifiquem sincerament uns i altres. Prou dèries de «sang i fetge». Prou obcecacions nihilistes. «Cessi el diàleg de les pistoles»!, que cridava Àngel Pestanya. Unió, comprensió, respecte, serenitat, seny: CULTURA!
Iu Bohigas
*Observem que la data de la portada d'aquest número és 14 de gener de 1932, quan havia de ser 14 de gener de 1933
