LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (3)

Anuncis a la Vanguardia i a Destino

11 de març de 1956

Factures de l'agència de publicitat

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (2)

Transcripció del prospecte "LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA"

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA

Objecte i mètode

L’objecte d’aquestes lliçons és d’ensenyar a escriure correctament la llengua catalana, no solament sense faltes de gramàtica, ans també evitar els nombrosos barbarismes de la parla vulgar.

Concebudes segons un mètode original, fundat en el bilingüisme dels catalans d’avui (que parlem ordinàriament en llengua vernacla, però que no solem llegir i escriure, en general, sinó en castellà), són de caràcter eminentment pràctic i d’estricta intenció privada, individual.

Cada lliçó conté un exercici de traducció d’u text castellà, que en constitueix la base. Aquests textos són especialment escollits per a cada alumne i responen a les seves progressives coneixences gramaticals.
Els exercicis són degudament corregits i retornats al seu autor acompanyats d’apropiades notes i explicacions del professor, les quals són redactades expressament per a cada deixeble, fetes a la seva mida, i constitueixen, en llur conjunt, l’equivalent d’un curs complet de gramàtica catalana.

Llegint aquestes explicacions i parant esment en les esmenes fetes als seus exercicis, l’alumne aprèn pràcticament, gairebé sense esforç, l’ortografia dels mots catalans, l'ús adequat de les diferents formes dels verbs i dels pronoms, la correcta construcció de les frases, etc... D’altra banda, obligat a comparar repetidament el català amb el castellà, s’acostuma a copsar les diferències entre ambdues llengües i a evitar, quan cal, de traduir mot a mot, calcant sobre la construcció castellana.

Condicions d’inscripció

El nombre total de lliçons és, per terme mitjà, de seixanta, però pot ésser augmentat o reduït a grat o a conveniència de cada alumne.

Els pagaments s’efectuen per grups de vint lliçons: 100 ptes. la primera vegada i 80 ptes. cadascuna de les altres, ço que fa un import de 260 ptes. per 60 lliçons, llibre auxiliar de gramàtica comprès. Es poden fer per gir postal (el primer, ensems amb la sol·licitud d’inscripció; els següents, un cop acabades les lliçons del grup anterior) adreçat a: Iu Bohigas - Unió, 16 - Salt (Girona), o contra reembossament.

El franqueig de la correspondència corre a càrrec de l’expedidor.

Facsímil del prospecte

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (1)

L’any 1956, tres anys després de tornar de l’exili, l’Iu Bohigas va preparar un curs de català per correspondència.

Va encarregar 3000 prospectes a la impremta BAT de Salt i va posar uns anuncis a la Vanguàrdia i a la revista Destino de Barcelona. Després va fer una comanda de 20 llibres de gramàtica a l’editorial Barcino (El català en vint lliçons de B.Montsià).

Prospecte explicatiu del curs

Butlleta de subscripció al curs

Factura de Gràfiques Bat de Salt

Transcripció del prospecte

APLEC DE POESIES (1926-1928)

Aquest aplec de poesies correspon a l'adolescència de l'Iu, quan estava aprenent català. Per això hem procurat respectar l'ortografia original.

De la vida
Rublert d’aspresa i abatut, un vell epitafi fa sa ruta ... Mancat de força i de salut cau las al peu de fosca gruta Pobre mortal! ni un mos de pa té per calmar la fam qu’el mata I els raigs de sol davallen ja tenyits d’un roig clar d’escarlata.	Passa la nit. Ve una altra diada Nou jorn torna amorosit: Quan apareix la fresca albada tot canta alegre, embadalit ... Mentre amb la còrpora gelada resta el captaire adormit.

Blat segat!
Segadors: la falç al puny, que ha arribat el mes de juny i les messes ja’n son rosses ... Arreu i arran, colps de volant, que les garbes siguin grosses. Fés beguda, oh segador! delit recobra,	i cantant cançons d’amor retorna a l’obra. Força i gènit, volander que tan sols el rem darrer mitg dret s’aguanta. Saltant pel rostoll daurat, Blat segat, blat segat: amb anhel la guatlla canta.

Becqueriana

Retornaran les aus ... Suaus caderneres de nou refilaran quan canti el sol ... quan tornin, ai! si tornen, primaveres ... Quan vingui a alegrà als cors tot nou consol. I en floriran també ... quantes poncelles! I quantes mortes plantes brotaran! També nous aires i cançons novelles pastors i pastoretes cantaran ... Reverdiran també en el bosc les fulles, seques un temps quan tendre era el meu cor ... Tot tornarà, brotant damunt despulles ... Tot brotarà, menys l’arbre de m’amor.

- Jo aimo ... -
Jo aimo la mar i l’alta serra, també les planes i les valls, jo aimo el cel blau i aimo la terra, i aimo els vellets i aimo els briballs. Mon cor estima la bellesa, mon cor estima la bondat: N’és el meu cos flameta encesa que cerca arreu la santitat. Jo ho veig tot        en la natura

Idil·li del poeta

Dintre el gerd boscatge sot el verd follatge dels arbres gegants, damunt la catifa com toia de rifa, d’uns ramells fragants, tota vergonyosa, parella formosa refila els seus cants ... Llurs cants que me sonen mes suaument pregones lo que’l seu cor sent; ni tampoc s’emporta com floreta morta la fúria del vent ... Son cants que no sonen i, no obstant, conmouen als éssers menys bons; són himnes sens nota, mancats de veu tota, són mudes cançons. Cançonetes mudes

per molts conegudes no encara per mí. Col·loquis de ditja que tothom desitja Qui en pogués fruí! Oh, gràcil parella qu’una amor novella féu néixer en mon cor! Seguiu nostre idil·li, vostre mut concil·li, canten vostre amor. Deixeu que ma pensa, dins la mar extensa de ses il·lusions, s’en forji una deesa, cantant sa bellesa amb pures cançons ... Idil·li del poeta, trist anacoreta del mon isolat que ses amors canta amb la veu dolça i santa sentint-se inspirat.

Diada de Reis
Festa d’alegria i de goig sens fí n’és allà i ací la d’aquest sant dia els tres reis ja’n venen, i tots els infants per a esperà els Sants, llurs fanals encenen. Criden amb content; Viscan els reis bons, que porten turrons a tota la gent! Després, tot saltant, marxen cap al llit,	prô, en tota la nit poc s’adormiran ... Son tot just les set, i sens fer cap fressa, s’en lleven amb pressa, qu’avui no fa fret. - Guaita quina nina! - Verge, quin caball! Quin pueril estrall! Quantes de joguines! Un himne fervent canten nens i nenes: Mercès a mans plenes als tres Reis d’Orient !

Amor perdut

Oh, matins de primavera, perfumats de sentor vera per les flors! Blanques roses i assutzenes qu’oblidar feu moltes penes d’humils cors! Per què no allunyeu les meves? Per què sempre han d’ésser seves mes passions? És que sempre, ací en la terra, sofrir deuen trista guerra los cors bons? Jamai podran afogar-se més penes, i sens calmar-se trist de mi, faràn que sempre en sofreixi mon cor, i que mai no’n deixi de sentir? -Trist minyó, em digué la rosa, si aquella donzella hermosa ja no el vol, fas que ta pensa l’oblidi ... Vulgues sempre qu’ella et cridi suau consol ...

Amb voluntat ferma aparta, sens que res puga estorbar-te, sa visió ... Grans mercès, la subtil rosa, ja no vull la cruel formosa diguí jo. Mes, passà llavors l’aimada i em ferí amb mortal mirada Torní aimar! Oh, ma voluntat ja es torça, i em batega el cor amb força sens parar! Jorn ja en la trista agonia d’abans que sempre sofria sens repòs ... I veig qu’en mon cor s’entrama brega acerba que n'és drama dolorós... Aixís passaré ma vida tinguent l’ànima ferida fins la mort ... I en viurà ella satisfeta de la seva malifeta fent cor fort ...

Ofrena
M’has ofrès, nina, el teu cor ... Sé, tal volta, si el perdria? El meu, doncs, t’ofresc, m’amor per què aixís el         sia ...

Pinzellada
Zumzades brandant Nacrada petxina, Tals ones gronxant ... Donzell, gentil nina dintre ella estimant. I al fons, negre abism ... I aital barca al cim ...

Del natural
Nit tenebrosa. Un carrê angost. Fatal silenci. Quietud. Pau. Fresseig més tard d'arcàica post ... I el fosc retruny d'un adeussiau! Mentres ressona al lluny la veu, altra'n respon: Fins a morir! Regna, de nou, quietud arreu, torbada sols per llarg sospir ...

?
Aima al Crist, qu'ell va morir redimint persona tota ... Mes, i a mi no m'aimes gota sols per             mon sofrir? jo ho veig tot suau, tot resplandent ... I és per què veig ta imatge pura per tots indrets, oh Omnipotent!

- Visió -
Com lleu sombra que s'esfuma paulatina i subtilment, veig en somnis, tal com lluna, la imatge del meu torment. Té de verge la figura i és talment verge i vestal,	de les nimfes la més pura més gentil i escultural I eixa nina encisadora qu'ha ferit mon tendre cor ... Qui ésser pod, dolça aimadora més que tú, si ets mon tresor!

- Nocturna -

Diu l'amor: I com m'encanta la celístia capvespral ... Jo li dic: Quánt fulguranta n'ès m'amor ta faç vestal! I em respon: Bella és natura fins la nit dormitejant. I aixís dic: Ma fada pura, sols jo en tú veig mon encant. Mormola ella: Oh, quin goig porta l'humit bes del ventijol! Jo apropant-m'hi: Es quasi morta la llum d'astre fent son vol

Vols qu'et mostri ara m'afecte? Vols t'ofreni ara el meu cor? Vols ma vida amor perfecte? No et commou mon cruel dolor? Vols t'abasti, en ma agonia, blanc estel de horitzó encès? Vols ... què vols, ma dolça aimia? ............................................ ............................................ ............................................ I em donà tan sols un bes.            .................

Pronòstic

Jo en la blanca celístia dels astres i estrelles, vestal nimfa formosa un capvespre vegí; novament contemplant-la al fulgor de centelles, parvca horrible d'avern visió aital fou per mi, i aclucant temorenc, poc després, mes parpelles, sols la mort, entorn meu, fantasmal resplandí. Aixís, doncs, sofriment, mort terrible i puresa en visions espectrals poguí, ai trist! contemplar, com presagi crú, acerb, per mon cor de tendresa, D'un eròtic futur d'amargant remembrar.

Esbós
Otomnal impressió en nostra Devesa: Ruixims de fullam ros. Brancatge erm. Tot brandant. Sublim aspresa! Soldats. Vells. Quiscún gos. I al nord, el riu gebrat, mut, silenciós ...

Madrigal
Si encès d'amor, ton cor suspira, apaga el foc dins d'ampla mar. Mes, ai! qu'el meu frisós delira per tal mar ser, nimfa a estimar ...

Almoina

Nevi o sol faça, calô o fred regni, siga tot calma, siga tot vent, fins vos arriba cada dissabte, l'orfe captaire cercant recapte, cercant l'almoina sempre igualment. Tan trista i tendra, tan dolça i pura; tan melangiosa n'apar sa veu, que vos donzella, formosa estrella, lliri en poncella, mitja il·lusió, quan el pobre orfe, tot ell amb gana, son pa us demanà pr'âmor de Déu, tot li daríeu sens res negar-li, sens saber dir-li: Déu vos en dô! I, oh! vos donzella d'un cor tan noble, mirall del poble; flor d'alba flor, quan vos demani mon cor el vostre també amb veu dolça, també amb amor, gosareu dir-li, formosa estrella, mitja il·lusió, gosareu dir-li, formosa estrella, gosareu dir-li: Déu vos en dô?

Així parla el meu cor
I
Si em giressis l'esguard, no em planyeria; no vull fer llàstima a ningú. però, ai de la mà, blanca o colrada, que es deixés caure al meu damunt! El gemec no em consola; la venjança, plaer dels déus, seria el meu conhort. I no saps ma venjança quina fóra? Tornar-me foll!...
II
M'he fet a creure't meva, i no em resigno a disposar mon pensament més car. Si vols dir-me que no, no acabaràs la frase, i si em mire al rostre, t'hauràs d'esgarrifar!...

A la de sempre

Pensava en tu; la teva imatge se m'ha gravat intensament; jo m'he adreçat al teu estatge de pensament. I m'he parat a contemplar-te i a cau d'orella t'he parlat; m'has conegut al desvetllar-te i el meu somriure t'ha encisat. Jo t'he expressat el meu afecte fit en ton rostre el meu esguard, jo t'he infiltrat, nimfa selecta, la meva amor d'endeví bard. T'he dedicat cent poesies plenes de flama i de turment... i m'arborava i t'esllanguies... i m'he cregut omnipotent. I m'he engolit d'una glopada la porpra musca del teu bes: quan ja t'he vist enamorada m'he despertat del somni encès. I estava sol. La llum sagnanta dava al meu cos caire espectral... I els llavis meus t'han clamat santa, desfent son rictus sensual.

PER UN PAÍS DE TOTS, L'ESCOLA EN CATALÀ

somescola.cat

EN L'ONZE DE SETEMBRE D'ENGUANY

Article publicat a El Poble de Salt, el 10 de setembre de 1932

1714-1932     CASANOVA-MACIÀ    NOVA PLANTA - ESTATUT

Dues dates, dos homes, dos decrets. Noms i nombres històrics. Fa dos segles i escaig que les hostes enfellonides del primer Borbó espanyol, a les ordres del duc de Berwick, vencien la resistència heroica dels patriotes de Barcelona, després de tretze mesos de setge ininterromput i quan les altres places catalanes eren ja abatudes. Traïda per Anglaterra i altres països conjurats, i abandonada a mercè de la venjança de Felip V, Catalunya perdia definitivament, el dia 1l de Setembre de 171 4, les seves últimes i cares llibertats nacionals. El famós i despòtic decret de «Nova Planta» en fou l'executòria. Catalunya passava a tenir una categoria de «domini». Pel cim de tantes calamitats, però, es dreçaven glorioses les figures dels màrtirs i dels herois de la defensa. Cal esmentar els noms il·lustres de Rafael de Casanova, cap del Consell Cent i ànima de la resistència; del general Villarroel, que es distingí en la direcció militar. i de Moragues i del guerriller Bach de Roda, que foren executats, entre altres, mancant a les capitulacions signades en rendir-se la Ciutat Comtal. Després, insult darrera insult als nostres preuats sentiments, l'opressió castellana volgué ofegar a fuetades les nostres característiques de poble. Debades, però. En la ruralia es conservà sempre la nostra llengua i les nostres tradicions liberals. En l'any 1833, des del camp literari, Bonaventura Carles Aribau donava, amb la seva «Oda a la Pàtria», el primer crit de Renaixença. Va passant el temps i l'esperit catalanesc va revifant-se en tots els aspectes. La data de l'Onze de Setembre és commemorada cada any. En 1907 i 1908 es produeixen els primers fets de violència a l'entorn de l'estàtua de Casanova. I en 1923, dos dies abans del cop dictatorial de Primo de Ribera, l'entusiasme patriòtic dels catalans desvetllà les ires de la policia espanyola. I aquell onze de Setembre resultà sagnant. Transcorregué la Dictadura. Altra vegada són escarnits els nostres sentiments de catalans i prohibides les nostres manifestacions patriòtiques. El nostre idioma és bandejat de les corporacions públiques, del temple i de l'escola, i perseguit en els comerços particulars i àdhuc dins les llars.

Tanmateix, en el silenci forçat dels set anys indignes, anava exacerbant-se el nostre sentiment i perfilant-se la nostra consciència. Esclata la Revolució i puja la República triomfant. Havem desbancat la tirania. Ens havem donat lliurement un règim de liberalisme i democràcia. Ha arribat l'hora, doncs, d'estructurar novament les nostres llibertats col·lectives.

1932: L'Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel venerable Macià, l'encarnació palpable de l'esperit reivindicatiu i renovador del nostre poble, obté del Parlament espanyol la reconeixença i l'aprovació d'un Estatut d'autonomia. Estatut que, encara que de cap manera no és un súmmum,  representa una conquesta importantíssima en la palestra per a les nostres aspiracions. Per primera vegada, després de dues centúries lIargues, aconseguim els catalans de donar un cop transcendental a les mordasses hereditàries del Duc d'Anjou. Ara tenim la ruta oberta a grans possibilitats. La  commemoració de l'Onze de Setembre coincideix enguany amb l'aprovació definitiva del nostre Estatut. Aquesta doble esçaiença commemorativa reforça la solemnitat de la diada històrica. L'alegria entusiàstica de la novella albada, esborra la recança d'aquell ocàs sangonent del «setembre de la mala anyada». Visca Catalunya!

Iu Bohigas

L'HORA DE CONSOLIDAR LES POSICIONS

Editorial d'El Poble de Salt del 10 de setembre de 1932
 

Els esperits verament liberals, les consciències autènticament democràtiques, no poden restar íntegrament satisfetes de la marxa i del resultat final de la discussió de l'Estatut de Catalunya. Els espanyols que ens reconeixen, als catalans, la personalitat nacional o el fet diferencial, han de doldre's interiorment que determinades intransigències xovinistes de llurs compatriotes hagin impossibilitat de satisfer plenament les nostres ànsies reivindicatives. Si la frisança catalana hagués estat curullada, avui els catalans ens podríem llençar decidits a col·laborar en la reconstrucció i "unificació" de tots els pobles ibèrics. Minvades, però, les atribucions legítimes que demanàvem, la nostra col·laboració haurà de sofrir forçosament el reflux de les energies que haurem d'aplicar a la tasca per a la consecució definitiva de les nostres aspiracions. El regateig de mercader a les demandes fonamentades de l'esperit col·lectiu de tot un poble, sol ocasionar conseqüències ad hominem. I cal tenir en compte que el contingut de la nostra «Carta magna» no constituïa una petició de gitana. Inclús així ho reconegué el propi Royo Villanova quan el projecte elaborat per la ponència nomenada per la Diputació de la Generalitat va ésser fet públic per primera vegada. El nostre Estatut, el refrendat unànimement pel poble de Catalunya, no era maximalista, ans perfectament minimalista. Amb tot, i a despit de selectes intel·ligències liberals de la banda de Castella, hom es valgué contínuament de tots els mitjans per tal d'eixalar-nos-lo, i, en darrer terme, mentre encara ressonaven càlides i irrebatibles les raons dels nostres diputats i d'alguns espanyols comprensius i justiciers, la força molt democràtica del nombre, però absolutament antiliberal, tenia cura de fer baixar la balança a favor dels exhumadors troglodites del papu de la desmembració.

Tanmateix, "alea jacta est". Havem de considerar que no han pas estat tot flors i violes els treballs que han hagut de portar a cap els nostres homes representatius. Ço que s'ha aconseguit, no són pas concessions cedides de bon grat, sinó arrabassaments dificilíssims a costa de múltiples sacrificis i esgarrapades. Per tant, amples o estretes, ha arribat l'hora de començar a consolidar les nostres posicions, sense perjudici, naturalment, de continuar laborant a fi i efecte de mil1orar-les. I la manera única d'afiançar la poca o molta autonomia que tenim reconeguda, és de posar totes les voluntats i totes les aptituds al servei de l'endegament de la feina que s'ens apropa. No ens lliurem a repicar campanes, que això enterboliria la perspectiva que encara ens manca a superar. Tampoc, però, no ens abandonem, sota el pretext de cap desil·lusió, a un desmenjament abúlic que ens resultaria funestíssim. És l'hora de convèncer-se que sense poder per a exigir no hi ha possibilitats d'arreplegar. I també cal adonar-se que la política dels herois del «tot o res» només pot servir d'entreteniment de quatre aspirants al martirologi. Pensem que qui res no té realitzat li falta tot a aconseguir, I no oblidem, així mateix, que qui amb un bocí s'acontenta, corre el risc, sense adonar-se'n, de quedar més pelat que les esplanades del Sahara.

I que no s'esfereeixin els pusil·lànimes somiafronteres. És precís que remarquin que l'universalisme no és cap invent dels Pestaña o Largo Caballero. És una tendència lògica de la consciència desenrotllada del nostre temps. Les petites col·lectivitats nacionals són, precisament, les que més anhelen els lligams internacionals, perquè són, senzillament, les que més els necessiten. El nacionalisme de Maurràs o de Hitler serà sempre una planta exòtica i no aclimatable en e1 nostre petit país de nacionalisme alliberador. El perill imperialista o cesarista no radica ací, entre els catalans, dintre la península Ibèrica. Car només els que desconeixen les carícies de l'opressió poden desitjar els "illots acantilats" que afavoreixen el despotisme. Els catalans, que clamen llibertat individual i col·lectiva, no podem desitjar-los. Els que ens la neguen, ja ho tenen més difícil de demostrar.

Iu Bohigas

RECORD LLUNYÀ D'AGUSTÍ CABRUJA

Parlament de l'Iu Bohigas a l'homenatge que l'Ajuntament de Salt va retre a l'Agustí Cabruja,  quan es va posar el seu nom a un carrer de la vila (24-02-1984)

Vaig fer coneixença amb en Cabruja arran del projecte de publicació d'un periòdic local en català, ara deu fer, si mal no recordo, cinquanta-tres anys. La iniciativa d'aquesta publicació fou de dos regidors -no sé si un d'ells era l'alcalde, no ho podria assegurar- de l'ajuntament d'aleshores, els senyors Emili Pibernat i Bartomeu Muñoz, republicà el primer i monàrquic i regionalista el segon. Això ja dona idea que el periòdic no hauria de tenir color polític partidista. Es tractava, doncs, de fer una publicació setmanal o quinzenal que pogués complaure tots els saltencs i en què pogués col·laborar tothom qui volgués fer-ho.

Vull recordar que ens trobàvem a la sortida d'una dictadura que havia estat particularment adversa per a la cultura catalana i que, si existia un lligam que ens aplegués a tots, aquest lligam no era altre que el de la llengua i, per tant, el periòdic hauria de redactar-se íntegrament  en català.

L'Agustí Cabruja, acompanyat d'en Francesc Raset, em va venir a trobar a casa per assabentar-me del projecte i proposar-me de formar part de la redacció del periòdic, proposta que vaig acceptar a mans besades. De fet, en Cabruja i jo fórem els dos únics redactors fixos que tingué "El Poble de Salt" (aquest fou el nom que vam donar al periòdic) al llarg de tota la seva publicació.

Des de llavors, esdevinguérem amics i companys, tot i que érem de caràcter força diferent. Ell era jovial i extrovertit; jo, més aviat seriós i reservat. Però, ens complementàvem i ens aveníem perfectament. Tant ell com jo érem novells en la feina d'escriure. Ell treballava a l'empresa artesanal del seu pare, de cadiraire. Tenia l'obrador, que era el nostre habitual lloc de reunió, a la carretera del Veïnat. Jo havia estudiat per mestre, però aleshores estava fent el soldat, bé que només tenia 19 anys. Havia après d'escriure en català pel meu compte, llegint diaris, revistes i llibres catalans, en particular la Gramàtica i les Converses filològiques de Pompeu Fabra.

En els primers números del periòdic, que començà publicant-se quinzenalment, es respectaren rigorosament les condicions d'independència ideològica que ens havíem imposat. Hi col·laboraren persones de diversa significació, de dretes i d'esquerres. Però, vivíem uns moments tensos de transició política i es veia venir un canvi de règim. Aviat hi predominà la tendència progressista, republicana, i les comptades veus conservadores que s'hi van fer sentir de primer, callaren al cap de poc.

Amb motiu de les eleccions municipals convocades per al dia 12 d'abril de 1931, "El Poble de Salt" es manifestà clarament partidari de la República i, una vegada proclamada aquesta, passà a ser el portaveu de la Joventut Republicana.

Fent abstracció de les col·laboracions espontànies, algunes prou importants i força regulars, "El Poble de Salt" el redactàvem, bàsicament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant e tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d'impremta. La resta, articles, poesies, gasetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d'ell.

Allò foren les nostres beceroles en l'aprenentatge del periodisme, de les quals jo no vaig passar. Ell, en canvi, volenterós com era, vencent tenaçment les dificultats d'una insuficient preparació bàsica, tirà endavant. Fou redactor del diari "L'Autonomista" (jo també, una curta temporada) i va escriure algunes novel·les i llibres de poesies, publicats a la ciutat de Mèxic, on va residir durant els seus darrers quaranta-tres anys.

Des de poc abans de la guerra civil, no ens havíem vist més. L'estiu de 1980, els meus dos fills, aprofitant un sojorn que feren a  Mèxic, van anar a visitar-lo. No havia pas canviat de caràcter. Encara era tan amic de tenir la paraula com quan era jove, i tan obert i acollidor com sempre.

IU BOHIGAS