PER QUÈ?

Gira, esperit, els ulls enrera
i recompte els teus passos un per un:
no queda gaire rastre de la folla quimera
que et va cosir el rosec del més amunt,

tot just atalaiat amb pampallugues...
Però et dura el regust de tanta pols
com has hagut de trepitjar en les fugues
devers el món d'ensomni que tu vols...

I aquesta sentor d'agre de la terra,
incrustada d'espurnes de sanglot i sospir,
encara et pot dir molt d'aquesta guerra
que abrusa el perfum blau del teu respir...

L'Escala, 24-8-33


L'estiu del 33, l'Iu va fer de mestre a les colònies de l'Ajuntament de Girona a L'Escala. Durant l'estada va escriure aquests "Poemes de l'Escala" que va publicar a l'Autonomista

ELLA!

Ben despullat de noses, només amb un neguit! ...
Però la melangia m'estova l'esperit
i tot turment és Ella: la joia, la recança,
el nervi compungit
i tal vegada uns ulls tacats de nit,
una punta roent de cobejança...
Deliqui de les hores somnioses!...
Ran la llacuna de les gemmes foses,
el pensament es mira nu ... I és Ella
aquesta esgarrifança de parpella
que feny llampecs de serenor...
Un misteri de goig i de dolor:
Ella, sempre Ella, només Ella!...
Voldria dir que no
a tantes ales musques que m'atenyen
teixint l'estofa blava de l'alta il·lusió!...
Però,
hi ha fatals designis que m'empenyen
a decandir l'esguard massa golut
d'ambrosies i càntics de sirena...
A pleret s'allargassa el pit retut,
amb un pessigolleig a cau d'orella
que diu tot un poema d'uns llavis i una trena ...
Ella, sempre Ella, només Ella!

L'Escala, 23-8-33

L'estiu del 33, l'Iu va fer de mestre a les colònies de l'Ajuntament de Girona a L'Escala. Durant l'estada va escriure aquests "Poemes de l'Escala" que va publicar a l'Autonomista 

BATECS

Passo les hores amb claror de pau
en aquest joc de sorra de platja:
el mar sembla tenebra, de tan blau,
i aquest ruixat de foc i argent que cau
congria, en el meu pit, mel i fel de solatge.

L'onada m'ha vist trist, i m'ha cridat,
i m'ha fet un llengot: - Cuita a encalçar-me! -
com si em digués... I el pit se m'ha eixamplat
i tot ha estat deliri de córrer i mullar-me.

Però aquest sol no crema solituds,
i el crit de goig no pot pas esbravar-se:
torna, esperit, als teus ensomnis muts,
sota una ombra de pins que frisen despullar-se.

I lliura't al neguit que és nervi i sang
de la dolça follia que t'acunça;
penedeix-te de viure en mig del fang
i compadeix aquest nudisme blanc
que, tanmateix, no esborra l'esclat encès de l'unça.

Que voli el pensament enllà d'enllà
a esbandir-se l'enuig que l'engavanya,
i mentrestant el sol m'escaldarà
la pell del cos i el nervi de l'entranya.

Si fos eterna aquesta fuga closa
que agombola els records d'un a un!
No hi hagués la cadena que et fa nosa,
quin bel volar, oh ment, amunt i amunt!

O si, tan sols, l'entranya deixondida
sentís, en el retorn, un bleix a prop!...
 ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

Ara trobo  la mar descolorida,
com si alguna sirena engelosida
s'hagués begut l'atzur d'un glop ...

L'Escala, 22-8-33

L'estiu del 33, l'Iu va fer de mestre a les colònies de l'Ajuntament de Girona a L'Escala. Durant l'estada va escriure aquests "Poemes de l'Escala" que va publicar a l'Autonomista

LES TRES ROSES

A...

La flama roja del meu pensament,
covada en palla d'or d'ensomni,
s'enfila encara a perseguir l'atzur...
Però mig atalaia el frau ingent
que pot embriagar-la de vertigen...
Qui sap si emmena el pas a un relliscall,
i no té la fermança d'un cop de peu segur!...
El rost de l'altra banda!... La nuesa del cim!...
Santa follia d'albirar la terra!...
Puja la costa amb aire de brivall
que no en coneix la vil traïdoria...
I va fent el camí cada dia
amb un afany sublim!...

Salt, abril de 1934

SOLATGES

No em manca pas l'apetit
ni potser l'avinentesa;
però em domina un neguit
molt semblant a timidesa
que em frena l'impuls del pit ...

Sóc un cor acovardit,
governat per la feblesa;
visc talment com abaltit
dins un llot d'estupidesa.

És trista ma jovenesa,
tacada d'un mal despit,
sense un gaudi; sense un crit
de joia i de placidesa ...

Algun jorn, tindré delit
per llançar-me a l'escomesa?

Però el dubte maleït,
aquell malastruc neguit
que concita la tristesa,
frena l'impuls deixondit
del meu pit ...

Tanmateix, mon cor occit
ha de vèncer la feblesa!

PETIT POEMA

Tens uns ulls de mar endins
Uns cabells de groc de xeixa

Tens uns llavis purpurins
Que no exhalen ni una queixa

A frec de la teva reixa
Fa bell goig contemplar-te

Si pogués acaronar-te
Em sentiria feliç

Dóna'm al menys un somrís
I ja no podré oblidar-te