LES ORENETES

Penjat al dessota
Del ràfec de casa,
dues orenetes
hi tenen el niu,
que ambdues alhora
van fer amb fang i palla
dels conreus veïns.

Són una parella
d’ocells migratoris
-per no dir turistes-
que hi passen l’estiu.

Són mascle i femella
que han anat per feina
i ja tenen fills.

Fills que tenen gana
i ho diuen com saben,
fent piu-piu, piu-piu.

I l’àgil parella,
per dur-los recapte,
oroneja i caça
sense un sol respir,
empaitant insectes
-mosques i mosquits-
des que l’alba apunta
fins que es fa de nit.

Mes, per solaçar-se,
la gràcil parella
solca l’aire plàcid
llançant esgarips,
dins una bandada
d’altres orenetes
que també s’explaien
fent estridents crits.

I totes plegades,
quan rabents travessen
per davant de casa,
com un remolí,
armen més xivarri
que una discoteca,
que una olla de grills.

Però, no em molesten,
ans em són simpàtics,
aquests ocells ràpids,
asos de l’esprint,
sagetes alades
que aquí fan estada
des dels volts de Pasqua
fins passat l’estiu.

De càlides terres
va venir l’abril
i a primers d’octubre
tornaran allí.

I la seva història
no s’acaba així.

Per la primavera
revindran als nius
on elles van néixer
o que van bastir.

És una odissea
que es va repetint,
car, per poder viure,
han d’anar i venir
d’una zona a l’altra,
perseguint l’estiu.

És la seva estrella,
és el seu destí.