divendres, 23 de desembre de 2011

EL NOSTRE SEGON ANIVERSARI

Acabem de complir dos anys d'existència periodística. En aquesta situació, doncs, no serem pas nosaltres qui comentarem l'estela de la nostra obra en aquest temps. Però sí que direm que estem satisfets de la tasca acomplerta. Vàrem ésser nosaltres qui donàrem al poble, i als joves en particular, el crit de deixondiment que ens era tan necessari. La nostra passa va anar afermant-se paulatinament. De mica en mica assolíem els objectius del nostre esforç modest però entusiasta. Aviat concretàrem, abandonant el neutralisme que ens abocava a l'eixorquia, la nostra posició ideològica. Sempre, però, ens havem esforçat a mostrar-nos imparcials en assumptes aliens a la qüestió política. I en aquesta, hem defensat i propagat ben honradament tothora el nostre programa republicà liberal i catalanista d'esquerra. En els dos anys de la nostra vida periodística, hem presenciat mants fets polítics i socials de transcendent importància històrica. des del nostre lloc humil, podem dir que poc o molt hi hem també col·laborat. I la lluita, la lluita ciutadana, encara continua, naturalment. Però nosaltres no hem pas defallit tampoc. Amb més braó i empenta que mai seguim i seguirem les nostres campanyes. No s'ha acabat encara la feina. En resta molta a realitzar. Per això cal que tots els que se sentin identificats amb nosaltres ens prestin llur suport moral i material. De vegades ens hem trobat molt sols i això ha ralentit la marxa de la nostra ruta. Però totes les dificultats han anat caient. Tanmateix, fora convenient esbrossar un poc més les senderes del nostre itinerari. Els enemics d'una banda i de l'altra no es cansen de posar tota mena de noses al nostre pas. És precís, doncs, que els simpatitzants i correligionaris anul·lin amb llur ajut la tasca entorpidora dels de l'andana d'enfront. I no dubti ningú que així el progrés dels nostres ideals serà cada dia més palpable en el nostre poble.
I. B. i B.

dissabte, 19 de novembre de 2011

CANDIDATURES

Editorial d'El Poble de Salt del 19 de novembre de 1932

A mesura que el dia de la lluita s'acosta, el panorama electoral guanya en claredat. Subsisteix encara el pugilat de puresa ortodoxa entre els regionalistes i els carlins. Però, naturalment, sembla que els principis van cedint a la "concòrdia" i a la "pacificació". Uns i altres es deuen donar compte que no és tan fàcil com això d'arreplegar les minories. I a veure si, amb tot, tenen treballs a arribar al "quòrum". O si pren proporcions insospitades algun enemic sense importància. Ens plaurà de saber fins on arriben, a casa nostra, el "temor de Déu" i els interessos del cupó coaligats.
Els "jabalíes" es desinflen. De bell antuvi deixaren una vacant en llur candidatura. Ben fàcil de cobrir, tanmateix. Car sempre hi ha un "tres vegades emancipat" disposat a sacrificar-se en darrera hora. Ara, però, s'ha agreujat el conflicte. Són dos o tres més ja qui s'han llevat els "colmillos". Deuen haver vist que no hi havia res a fer. "Com voleu que mantinguem cap esperança- deia un d'ells, si l'única vegada que els nostres presumptes electors ens han aplaudit ha estat quan hem manifestat que volíem fer respectar els interessos proletaris, però que també nosaltres respectaríem els de la "Cambra de la Propietat urbana?"  Ens sembla que, si el nostre Lluís Pigem no hi posa mà, els "jabalíes" hauran de tornar-se'n amb la cua entre cames.
Els d'Acció Catalana i els del B.O.C. varen tenir més pupil·la. I continuen demostrant més sentit polític i comú. No seria res d'estrany que donessin un seriós disgust al contuberni plutocràtic co-clerical reaccionari.
Dels radicals no cal ni parlar-ne. Els hauria sortit millor que s'haguessin sacrificat una vegada més. No saberen sacrificar-se admetent al "partido" totes les escorrialles de la "Unión Patriótica"? I el sacrifici havia de consistir a saber adoptar l'actitud gallarda de Simó Bofarull a Tarragona.
I la nostra candidatura? No cal ponderar-la. La seva íntima naturalesa democràtica es fa la propaganda més eficaç. No hi ha uns noms. Hi ha un partit, una ideologia, un programa concret, una disciplina, un sentit de responsabilitat. I al darrera hi ha el poble. El poble catalanista d'esquerres que vetlla ininterrompudament per la salut de la República i de l'Autonomia. Per això no ens podran titllar de massa optimistes si exposem la nostra convicció d'una victòria rotunda, a les comarques gironines i a tot Catalunya, de l'Esquerra Republicana de Catalunya. I el poble de Salt, baluard d'inquietuds ciutadanes, no serà pas una excepció.

Iu Bohigas









dissabte, 12 de novembre de 2011

LA LLUITA

Editorial d'El Poble de Salt del 12 de novembre de 1932

Per renegaire de la democràcia que es vulgui ésser, no es pot negar que aquest règim ha ennoblit les eternes baralles dels homes. Un ràpid parangó de les diverses èpoques de la Història, ens cercioraria plenament de la gran veritat de Benedetto Croce: la democràcia és la millor conquesta de la civilització. Un simple canvi de monarca exigia sovint, en temps dels visigods, un fratricidi o un parricidi. La casta bel·lígera fou sempre considerada de les més honorables. Àdhuc avui succeeix així en els països més endarrerits. La civilització, concebent el procediment democràtic, fa la llarga passa que distancia enormement la humanitat actual de la de segles enrera. La millor defensa i el millor elogi del sufragi universal -l'instrument de la democràcia- són fets pels seus propis detractors quan han de recórrer a procediments bàrbars de períodes superats per a substituir-lo. L'antisufragisme, l'antiparlamentarisme, l'apoliticisme sistemàtic són propis, normalment, dels partits retrògrads. Si organitzacions dites avançades aixequen banderes semblants, és perquè hi planen al damunt mantes influències neuròtiques. En condicions naturals, normals, la gent ha de comprendre que no són compatibles els ideals de redempció gairebé utòpica amb els procediments de lluita exhumats de l'era de l'home de Cromagnon. Veritablement, com deia Benedetto Croce, el partit del liberalisme i de la democràcia és el partit de la cultura.

De demà en vuit, dia 20 del mes en curs, el poble català tindrà ocasió de demostrar la potència política dels distints sectors que el componen. Podrà fer ús, una vegada més, dels nobles mitjans combatius que proporciona la democràcia. És curiós de remarcar, ací, un cas paradoxal. Mentre, d'una banda, els exalçadors abrandats de la democràcia impoluta, íntegra, utòpica -que és l'anarquisme- fan  incomprensibles escafinyots del sufragi universal -l'únic instrument verament democràtic-, i prefereixen les armes reaccionàries de la violència i del despotisme, de l'altra banda, els partidaris de l'obrerisme antidemocràtic, del col·lectivisme o comunisme dictatorial, no tenen inconvenient a acceptar, vinguin d'on vinguin, els procediments de combat de la Democràcia, règim que ells execren i anatematitzen.

En les comarques gironines, al nostre entendre, tot i els innombrables grups i grupets que es presenten a la imminent palestra ciutadana, la malda es desenrotllarà entre el partit popular de la Democràcia -l'Esquerra Republicana de Catalunya- i el partit inveterat dels grans interessos del capitalisme -la Lliga Regionalista. No ens hem d'entretenir a posar de manifest la significança contrastant d'ambdues candidatures. Són prou conegudes de tothom. Direm, només, perquè confiem en el reconegut bon sentit del poble gironí,  que ens sembla que el nostre optimisme esquerrà no sofrirà pas cap desencant.

Iu Bohigas

dimarts, 1 de novembre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

Correcció d'exercicis i observacions per a l'alumne






diumenge, 30 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

L'alumne envia més exercicis per corregir. L'Iu els corregeix, els comenta i els torna a l'alumne. Com sempre, s'en queda una còpia, en paper ceba. 






dissabte, 29 d’octubre de 2011

divendres, 28 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

L'alumne envia la segona tanda de lliçó d'exercicis perquè l'Iu els corregeixi



dijous, 27 d’octubre de 2011

dimecres, 26 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

L'alumne justifica el seu retard en enviar els primers exercicis:




dimarts, 25 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

Comentaris a l'exercici preliminar de l'alumne: 







dilluns, 24 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

Carta d'un alumne, comentant les principals dificultats que va trobar en fer l'exercici preliminar



L'exercici preliminar amb els errors comesos per l'alumne.


diumenge, 23 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

En aquest post i els següents es mostren alguns exemples de la correspondència entre l'Iu Bohigas i un alumne. Aquest exemple es repeteix amb d'altres alumnes: una vegada inscrits l'Iu els enviava un llibre de gramàtica i un exercici preliminar, consistent en la traducció d'un text del castellà. L'alumne no rebia els resultats de l'exercici preliminar fins al final del curs. Llavors havia de repetir el mateix exercici preliminar i així en comparar-lo amb el què havia fet a l'inici del curs podia apreciar els progressos que havia fet en aquest temps.



Distingit Senyor:

He rebut la vostra sol·licitud d'inscripció a les meves "Lliçons pràctiques de Català per Correspondència".

Em plau, doncs, d'enviar-vos els primers elements d'aquestes lliçons:

a) En paquet a part, un llibre de gramàtica, triat entre els millors que ofereix l'actual bibliografia didàctica catalana. Aquest llibre és merament auxiliar i només haureu de consultar-lo quan us en serà feta l'oportuna indicació.

b) Ací adjunt, un exercici preliminar, consistent a traduir al català uns fragments de textos castellans. Aquest exercici és destinat a posar de manifest l'estat actual de les vostres coneixences de català, i presenta, a posta, nombroses dificultats. No us serà tornat, degudament corregit, fins a la fi del curs, puix que aleshores repetireu la traducció dels mateixos fragments i podreu així constatar, comparant els dos exercicis (l'inicial i el final), els progressos que haureu realitzat en el domini de la nostra llengua.

Els altres exercicis seran, naturalment, més planers, progressivament adaptats als vostres coneixements. Les dificultats hi seran escaienment dosificades, de manera que les pugueu vèncer gradualment, gairebé sense cap esforç.

No vacil·leu a consultar-me sobre tots els casos dubtosos, sobre totes les dificultats que se us presentin, no sols en l'execució dels exercicis, sinó sempre que escrigueu en català.

El vostre número d'inscripció és el 25. Esmenteu-lo, si us plau, en tots els vostres escrits i exercicis.

Atentament vostre,

P.S. - He rebut també el vostre gir postal de 260 ptes. , import total del curs. Moltes gràcies.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

TRÍPTIC: ELS NOSTRES CONTRINCANTS

Editorial d'El Poble de Salt del 22 d'octubre de 1932

Som esquerristes. I donem al mot esquerrisme el sentit pristí d'avançada liberal i democràtica. Som, a més a més, catalanistes. El partit polític que aplega els nostres dos ideals, l'Esquerra Republicana de Catalunya, és avui el confluent de les escomeses dels diversos sectors que suren en el garbuix procel·lós de la contenda electoral que s'apropa. Aquests sectors, deixant a part mants nuclis d'escassa importància, són: la Lliga Regionalista, el Bloc Obrer i Camperol i la Federació Anarquista Ibèrica. La nostra tasca d'avui es reduirà a examinar-los una mica a corre-cuita.

La Lliga Regionalista. -És el reducte inveterat dels plutòcrates i teòcrates del nostre país. És l'extremisme negre disfressat de blanc. El llop amb pell d'ovella. Compta incondicionalment amb els sufragis dels terratinents, dels grans industrials, dels financers, dels ultramontans i de les dames de la «cotilla i les polacres». Quan no pot exigir els vots, els capta. I, en darrer terme, els compra. En els pobles rurals on no hi ha grandeses del diner i del pergamí, la Lliga hi és representada pel rector i el vicari, algun caciquet, quatre famílies «bien» i llurs satèl·lits. En les campanyes electorals fa demagògia de «pau, pau i pau» i de «patufista». En síntesi  podria simbolitzar-se per uns rosaris en què una moneda d'or suplís el crucifix. En les vinents eleccions somnia treure les majories a les cinc circumscripcions. Del que no dubtem és que es traurà molts «quartos» de la butxaca.

El Bloc Obrer i Camperol.-Existeixen una mena de plantes determinades tal·lòfites- que, a certes apropiades condicions climatològiques i geològiques, apareixen gairebé espontàniament.
El comunisme, en el terreny polític, ens sembla una planta per l'estil. A determinades condicions econòmiques i socials dels pobles, el comunisme es desenvolupa o es marceix. Depèn més de causes extrínseques a la seva ideologia que no d'intrínseques. El panorama universal i històric ens ho confirma. El comunisme és implantat a Rússia quan la fam i l'analfabetisme estan a l'ordre del dia. El comunisme creix a Alemanya, al costat del seu germà bessó el nacionalisme hitlerià, quan hi ha sis milions de sense feina. El comunisme es passa en bloc a la social-democràcia en un país de progrés i de benestar social com Txecoslovàquia. El B.O.C., l'organització comunista de Catalunya, tindrà a fer poc o molt segons el comportament dels partits que ací governin.  E1 proletariat català, com el de tot el món, en situació normal, repugna la tàctica i la moral comunistes. El lema jesuític de Lenin: «tot és moral mentre afavoreixi el partit bolxevista», resulta de mal pair per als nostres obrers. El règim dictatorial, per adjectius que s'hi afegeixin, ens és antipàtic a ultrança. Ens sembla, doncs, que els serà bon xic més difícil als nostres comunistes d'obtenir un èxit electoral que un èxit de «claque» en els mítings.

La Federació Anarquista Ibèrica. - Amb actes d'audàcia i de pocs escrúpols aconseguí de fer-se mestressa de la direcció de la C.N.T. Ha plantejat una infinitat de vagues absurdes i ha fet alguns assaigs de revolució social. En una paraula, ha reeixit en el seu objectiu de destroçar l'organització obrera catalana. La  F.A.I.  recomana als obrers de la C.N.T.  el més immaculat abstencionisme. Sens dubte, perquè es creu que aquests treballadors no posseeixen dos dits de front i no han assistit mig any a l'escola. I així li deu semblar que són incapaços de resoldre una senzilla qüestió de matemàtica elemental i de sentit comú com és la que els presenten.

De tot plegat en parlarem amb més extensió un altre dia.

Iu Bohigas

dimecres, 19 d’octubre de 2011

HI HAVIA A SALT ...

El filòleg, historiador i escriptor  Albert Manent, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 2011, escriu a l'epíleg de les seves memòries La represa: memòria personal, crònica d'una generació, 1946-1956, parlant de la seva estada a Girona: 
Hi havia a Salt un professor de català per correspondència, Iu Bohigas i Blanch. Em va rebre molt bé i he sabut que el 1948, en ple exili, va rebre el títol de professor del mateix Pompeu Fabra.
Fa uns dies vaig tenir el goig de poder parlar per telèfon amb el senyor Manent, i malgrat que estava convalescent, em va dir que encara recordava aquella trobada però que poca cosa més podia afegir a les paraules que havia escrit.

Sembla ser que en aquella trobada, o en alguna lletra posterior, el senyor Manent va aconsellar al meu pare que fes arribar informació del seu curs a una sèrie de gent que hi podria estar interessada, i li va facilitar alguns contactes: Sr. Bonaventura Selva (revista Inquietud de Vic), Revista Pyrene d'Olot, Mn. Joan Costa (Seminari de Solsona "L'infantil", Sr, Pere Puig d'Igualada, Dr. Bonaventura Vallespinoses, metge de Reus, Sr. J, Massip, advocat de Tortosa (revista Gèminis), Dr. Joan B. Manyà, de Tortosa (canonge), Sr, Antoni Massanells de Vilafranca del Penedés, Sr. Soler Quintana de la revista Bages de Manresa, Sr. Esteve Albert d'Engordany (Pessebre vivent) i Rectors de Catalunya.

Encara tenim les còpies de les cartes que el meu pare va enviar a alguns d'ells.

Per sort, entre els papers del meu pare també he trobat part de la correspondència que ambdós van mantenir l'any 1957. Tot seguit transcric les dues cartes que conservem, una del meu pare i l'altre del senyor Albert Manent:


Salt, 22 de gener de 1957
Sr. Albert Manent
Barcelona

Benvolgut amic:
La vostra carta, tan optimista, em va produir una gran satisfacció, no sols perquè demostra que encara us recordeu de mi -cosa que us agraeixo molt-, sinó per les encoratjadores notícies que m'hi doneu.

Ja estava assabentat de l'aparició del "Calendari dels Infants" i del periòdic infantil "Història i llegenda". És un primer pas, i hem d'esperar que s'en faran d'altres.

Celebro que hàgiu trobat tan bon ambient aquí, a Barcelona. Certament, l'´èxit del vostre curs no deixa lloc a dubtes. Endavant. I si us fa falta un col·laborador, compteu amb mi.

Em dieu que hi ha un veritable afany d'aprendre la nostra llengua . Magnífic. Jo us diré que em sento cada dia més inclinat a ensenyar-la, a fer d'això la meva ocupació preferent. Permeteu, doncs, que us faci una confidència. Sempre he tingut ganes d'establir-me a Barcelona. D'ençà que he tornat a Catalunya, he cercat repetidament, però endebades, de trobar-hi una col·locació, fos la que fos. No hi tinc cap situació, a Girona. Ajudo provisionalment el meu cunyat i dono classes de francès i de català. Això darrer, també ho podria fer a Barcelona, no us sembla? Si pogués col·locar-me en alguna impremta o casa editora com a corrector de proves i de textos, vet aquí el meu problema resolt. Fóra molt difícil trobar un càrrec així?

No he fet posar a la premsa cap més anunci de les meves lliçons per correspondència. Voldria, abans, modificar-ne el mètode i la presentació. Però, disposo, malauradament, de pocs mitjans i no hi puc anar de pressa. En una propera lletra us parlaré de la nova fòrmula que penso adoptar-hi.

Ben cordialment,


P.S. - Vaig rebre el llibre d'adagis sobre els vents, de la Barcino, i la revista "Germinàbit". Mercès




dimecres, 5 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (7)

El 6 d'agost l'Iu Bohigas agraeix al Diccionari la seva col·laboració, alhora que anuncia un curs de català a la UEC de Girona.




Salt, 6 d’agost de 1956
Secretariat del Diccionari
Català-Valencià-Balear
Consell de Cent, 261
BARCELONA

Distingits senyors:

He rebut la vostra carta del 30 de juliol proppassat, en resposta a la meva del 7 del mateix mes.

En l’interval d’aquestes dues dates, un segon anunci de les meves “lliçons” , que no us ha passat desapercebut, va aparèixer a les pàgines literàries de “La Vanguardia”. Segons sembla, aquest diari gaudeix d’un cert privilegi respecte al règim de censura, i potser em serà possible d’inserir-hi de tant en tant la meva propaganda.

Us reitero el meu agraïment per la nova oferta de distribuir els meus prospectes entre els vostres subscriptors, la qual tindré en compte quan en faci imprimir de diferents.

En l’endemig, recullo la vostra suggerència d’enviar cartes a centres excursionistes del nostre país. Ja tinc l’adreça d’algunes d’aquestes entitats, puix que estic en relació amb la secció de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on donaré probablement ben aviat un curs de català. De totes maneres, em seria d’utilitat, i us ho regraciaria, que me’n facilitéssiu d’altres.

No cal dir que aprofitaré la primera avinentesa de baixar a Barcelona per venir a visitar-vos. També a mi em plauria molt de conèixer-vos i de parlar amb vosaltres de totes aquestes coses.

Canviant d’enraonament, sense sortir-nos, però, del vast assumpte de la nostra estimada llengua, us voldria demanar un petit favor: que em diguéssiu si el vostre “Diccionari Català-Valencià-Balear” figura en alguna biblioteca de Girona on em fora permès de consultar-lo. No m’és possible, ai las!, ara com ara, d’adquirir pel meu compte aquesta obra cabdal i monumental de la nostra lexicografia i, nogensmenys, em convindria de poder-la utilitzar. Actualment dedico el meu lleure a aplegar frases fetes catalanes (adagis, dites populars, expressions figurades i familiars, locucions diverses), amb la intenció de compondre’n un extens  recull ordenat alfabèticament i ideològicament, i no dubto que el vostre diccionari em proporcionaria material abundós.

No podríeu facilitar-me, així mateix, un espècimen d’aquesta obra?

Amb gràcies a la bestreta, us abraça afectuosament el vostre amic i servidor.


dilluns, 3 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (6)

El 30 de juliol de 1956, el secretari de l'obra del diccionari respon a l'Iu Bohigas, lamentant l'acció de la censura i donant-li alguns consells per divulgar el curs de català.

 


BARCELONA, 30 de juliol de 1.956
Sr.  IU BOHIGAS
Unió, 16
SALT (Girona)

Molt senyor ntre:

vàrem rebre la vostra carta, que contestem avui.

És veritablement lamentable que la censura posi pegues a la publicació dels vostres anuncis. De totes maneres, la setmana passada en vàrem veure un a la pàgina literària de la Vanguardia. Potser insistir prop dels periòdics us donarà resultat i, sobretot, donar els anuncis per inserir en les pàgines literàries.

Sobre aquest particular, nosaltres no us podem ajudar, ja que també toquem les conseqüències de la censura. Respecte a la proposició en el sentit d’organitzar o patrocinar un curs de gramàtica catalana, per la nostra part resulta impossible, tota vegada que a nosaltres ja ens coneixen massa i ens hem de moure amb peus de plom. Això ho veiem bastant problemàtic.

Nosaltres us oferim novament els 2.500 subscriptors del Diccionari i Raixa per a enviar-los-hi, com ho vàrem fer l’altra vegada, la vostra propaganda.

Us suggerirem algún possible bon recurs: per exemple, vós mateix enviar cartes oferint les vostres lliçons a centres excursionistes del nostre país. Per aquest cas concret us podríem facilitar les adreces que aquestes entitats tenen a Barcelona.

Lamentem no disposar de més mitjans i recursos per tal d’ajudar la vostra tasca de difusió de la nostra llengua. Nosaltres sempre estem a punt quan es tracta de coses així, però en aquest cas ens veiem frenats, tant com vós mateix, per les circumstàncies.

Si mai baixeu per Barcelona, no deixeu de visitar-nos. Ens plaurà mot coneixer-vos i parlar amb vós de tot això.

Una bona abraçada dels vostres amics i servidors 


diumenge, 2 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (5)

Uns dies més tard, el 7 de juliol de 1956, l'Iu Bohigas respon al secretari de l'obra Diccionari, agraïnt el seu oferiment, bo i deixant palès les dificultats que la censura posava per fer publicitat del curs.



Salt, 7 de Juliol de 1956

Secretariat del Diccionari
Català-Valencià-Balear
Consell de Cent, 281
Barcelona


Distingits senyors:

En aparèixer. a “La Vanguardia” del 21 de març proppassat, l’anunci de les meves “lliçons pràctiques de català per correspondència”, vau tenir la gentilesa d’oferir-me desinteressadament la vostra col·laboració, que us vaig acceptar agraït i commogut, per a la difusió dels meus prospectes de propaganda.

Així, doncs, al cap de més de tres mesos d’iniciada la meva experiència - amb la qual em proposava incorporar-me, dins el camp de la meva especialització, l’ensenyança, a la tasca patriòtica de “dignificar la nostra llengua i exaltar-ne l’amor”, per dir-ho amb les belles paraules vostres (lletra del 21 de març) -, em crec en el deure de donar-vos compte dels resultats assolits, així com de les dificultats trobades.

L’anunci de “La Vanguardia” va cridar l’atenció a una trentena de persones, que em van demanar el prospecte de les “lliçons”. Però, només he pogut reclutar, fins ara, una desena d’inscrits, gairebé tots gràcies al vostre concurs.

Això vol dir que caldria fer-hi més publicitat, inserir nous anuncis a la premsa.

Justament aquí està la dificultat: la censura s’hi oposa.

Davant d’això, que podria condemnar la meva iniciativa al fracàs, de no trobar-hi una sortida, m’atreveixo a demanar-vos una orientació, si és que podeu donar-me-la.

Què m’aconselleu que faci?

Crec sincerament que l’empresa reeixiria, de no interposar-s’hi aquest entrebanc, contra el qual, jo tot sol, difícilment puc lluitar.

Potser si una entitat de prestigi (una casa editorial catalana, el mateix secretariat del diccionari Català-Valencià-Balear, poso per exemples) volia organitzar o patrocinar un curs de gramàtica catalana, hom trobaria el camí més planer i, sens dubte, millor acollida en el públic.

En aquest cas, no cal dir que, per la meva part, prestaria volenterosament tot el suport a la patriòtica empresa, sobretot, si hom ho creia convenient, en qualitat de professor de català.

Esperant que us dignareu contestar-me i excusant-me de la molèstia que us ocasiono, us ho regracio a la bestreta i us saludo atentament.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (4)

Al cap d’uns dies d’haver publicat l’anunci a la Vanguardia, el secretariat de l’OBRA DEL DICCIONARI va enviar una carta a l'Iu Bohigas oferint-li la seva col·laboració desinteressada.




Barcelona, 21 març 1956

Sr. En Iu Bohigas
Unión, 16
SALT (Girona)

Molt senyor nostre:

Hem llegit la vostra nota a la Vanguardia d’avui en la qual oferiu “lliçons pràctiques de català per correspondència”.

Nosaltres us oferim la nostra col·laboració per tal de difondre els vostres prospectes de propaganda entre els nostres subscriptors del DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR i la BIBLIOTECA RAIXA. És un públic selectíssim que estima les nostres coses i és ben possible que entre ells hi hagi un nombre “x” al qual interessin les vostres lliçons de català.

El nostre oferiment és absolutament desinteressat. Amb un caràcter idèntic propaguem el DICCIONARI del senyor Moll per Barcelona i resta de Catalunya. Tot allò que contribueix i ajuda a dignificar la nostra llengua i a exaltar-ne l’amor, mereix la nostra estima, el nostre entusiasme i la nostra col·laboració.

Us adjuntem alguns prospectes de les obres que distribuïm.

Si la nostra proposició us interessa, ens hauríeu d’enviar de 2.000 a 2.200 prospectes que inclouríem en la primera tramesa que hem de fer, dintre de pocs dies, als nostres subscriptors.

Desitjant haver-vos interessat i esperant contesta a la nostra carta, us saludem ben cordialment,

Vostres s.s.

divendres, 30 de setembre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (3)

Anuncis a la Vanguardia i a Destino

11 de març de 1956



Factures de l'agència de publicitat

dijous, 29 de setembre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (2)

Transcripció del prospecte "LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA"


LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA

Objecte i mètode

L’objecte d’aquestes lliçons és d’ensenyar a escriure correctament la llengua catalana, no solament sense faltes de gramàtica, ans també evitar els nombrosos barbarismes de la parla vulgar.

Concebudes segons un mètode original, fundat en el bilingüisme dels catalans d’avui (que parlem ordinàriament en llengua vernacla, però que no solem llegir i escriure, en general, sinó en castellà), són de caràcter eminentment pràctic i d’estricta intenció privada, individual.

Cada lliçó conté un exercici de traducció d’u text castellà, que en constitueix la base. Aquests textos són especialment escollits per a cada alumne i responen a les seves progressives coneixences gramaticals.
Els exercicis són degudament corregits i retornats al seu autor acompanyats d’apropiades notes i explicacions del professor, les quals són redactades expressament per a cada deixeble, fetes a la seva mida, i constitueixen, en llur conjunt, l’equivalent d’un curs complet de gramàtica catalana.

Llegint aquestes explicacions i parant esment en les esmenes fetes als seus exercicis, l’alumne aprèn pràcticament, gairebé sense esforç, l’ortografia dels mots catalans, l'ús adequat de les diferents formes dels verbs i dels pronoms, la correcta construcció de les frases, etc... D’altra banda, obligat a comparar repetidament el català amb el castellà, s’acostuma a copsar les diferències entre ambdues llengües i a evitar, quan cal, de traduir mot a mot, calcant sobre la construcció castellana.

Condicions d’inscripció

El nombre total de lliçons és, per terme mitjà, de seixanta, però pot ésser augmentat o reduït a grat o a conveniència de cada alumne.

Els pagaments s’efectuen per grups de vint lliçons: 100 ptes. la primera vegada i 80 ptes. cadascuna de les altres, ço que fa un import de 260 ptes. per 60 lliçons, llibre auxiliar de gramàtica comprès. Es poden fer per gir postal (el primer, ensems amb la sol·licitud d’inscripció; els següents, un cop acabades les lliçons del grup anterior) adreçat a: Iu Bohigas - Unió, 16 - Salt (Girona), o contra reembossament.

El franqueig de la correspondència corre a càrrec de l’expedidor.

Facsímil del prospecte

dimecres, 28 de setembre de 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (1)

L’any 1956, tres anys després de tornar de l’exili, l’Iu Bohigas va preparar un curs de català per correspondència.

Va encarregar 3000 prospectes a la impremta BAT de Salt i va posar uns anuncis a la Vanguàrdia i a la revista Destino de Barcelona. Després va fer una comanda de 20 llibres de gramàtica a l’editorial Barcino (El català en vint lliçons de B.Montsià).

Prospecte explicatiu del curs
Butlleta de subscripció al curs
Factura de Gràfiques Bat de Salt
Transcripció del prospecte

dijous, 15 de setembre de 2011

APLEC DE POESIES (1926-1928)



 
Aquest aplec de poesies correspon a l'adolescència de l'Iu, quan estava aprenent català. Per això hem procurat respectar l'ortografia original.


De la vida
Rublert d’aspresa i abatut,
un vell epitafi fa sa ruta ...
Mancat de força i de salut
cau las al peu de fosca gruta
Pobre mortal! ni un mos de pa
té per calmar la fam qu’el mata
I els raigs de sol davallen ja
tenyits d’un roig clar d’escarlata.
Passa la nit. Ve una altra diada
Nou jorn torna amorosit:
Quan apareix la fresca albada
tot canta alegre, embadalit ...
Mentre amb la còrpora gelada
resta el captaire adormit.


Blat segat!
Segadors: la falç al puny,
que ha arribat el mes de juny
i les messes ja’n son rosses ...
Arreu i arran,
colps de volant,
que les garbes siguin grosses.
Fés beguda, oh segador!
delit recobra,
i cantant cançons d’amor
retorna a l’obra.
Força i gènit, volander
que tan sols el rem darrer
mitg dret s’aguanta.
Saltant pel rostoll daurat,
Blat segat, blat segat:
amb anhel la guatlla canta.
Becqueriana
Retornaran les aus ... Suaus caderneres
de nou refilaran quan canti el sol ...
quan tornin, ai! si tornen, primaveres ...
Quan vingui a alegrà als cors tot nou consol.
I en floriran també ... quantes poncelles!
I quantes mortes plantes brotaran!
També nous aires i cançons novelles
pastors i pastoretes cantaran ...
Reverdiran també en el bosc les fulles,
seques un temps quan tendre era el meu cor ...
Tot tornarà, brotant damunt despulles ...
Tot brotarà, menys l’arbre de m’amor.
- Jo aimo ... -
Jo aimo la mar i l’alta serra,
també les planes i les valls,
jo aimo el cel blau i aimo la terra,
i aimo els vellets i aimo els briballs.
Mon cor estima la bellesa,
mon cor estima la bondat:
N’és el meu cos flameta encesa
que cerca arreu la santitat.
Jo ho veig tot        en la natura
Idil·li del poeta
Dintre el gerd boscatge
sot el verd follatge
dels arbres gegants,
damunt la catifa
com toia de rifa,
d’uns ramells fragants,
tota vergonyosa,
parella formosa
refila els seus cants ...
Llurs cants que me sonen
mes suaument pregones
lo que’l seu cor sent;
ni tampoc s’emporta
com floreta morta
la fúria del vent ...
Son cants que no sonen
i, no obstant, conmouen
als éssers menys bons;
són himnes sens nota,
mancats de veu tota,
són mudes cançons.
Cançonetes mudes
per molts conegudes
no encara per mí.
Col·loquis de ditja
que tothom desitja
Qui en pogués fruí!
Oh, gràcil parella
qu’una amor novella
féu néixer en mon cor!
Seguiu nostre idil·li,
vostre mut concil·li,
canten vostre amor.
Deixeu que ma pensa,
dins la mar extensa
de ses il·lusions,
s’en forji una deesa,
cantant sa bellesa
amb pures cançons ...
Idil·li del poeta,
trist anacoreta
del mon isolat
que ses amors canta
amb la veu dolça i santa
sentint-se inspirat.
Diada de Reis
Festa d’alegria
i de goig sens fí
n’és allà i ací
la d’aquest sant dia
els tres reis ja’n venen,
i tots els infants
per a esperà els Sants,
llurs fanals encenen.
Criden amb content;
Viscan els reis bons,
que porten turrons
a tota la gent!
Després, tot saltant,
marxen cap al llit,
prô, en tota la nit
poc s’adormiran ...
Son tot just les set,
i sens fer cap fressa,
s’en lleven amb pressa,
qu’avui no fa fret.
- Guaita quina nina!
- Verge, quin caball!
Quin pueril estrall!
Quantes de joguines!
Un himne fervent
canten nens i nenes:
Mercès a mans plenes
als tres Reis d’Orient !
Amor perdut
Oh, matins de primavera,
perfumats de sentor vera
per les flors!
Blanques roses i assutzenes
qu’oblidar feu moltes penes
d’humils cors!
Per què no allunyeu les meves?
Per què sempre han d’ésser seves
mes passions?
És que sempre, ací en la terra,
sofrir deuen trista guerra
los cors bons?
Jamai podran afogar-se
més penes, i sens calmar-se
trist de mi,
faràn que sempre en sofreixi
mon cor, i que mai no’n deixi
de sentir?
-Trist minyó, em digué la rosa,
si aquella donzella hermosa
ja no el vol,
fas que ta pensa l’oblidi ...
Vulgues sempre qu’ella et cridi
suau consol ...
Amb voluntat ferma aparta,
sens que res puga estorbar-te,
sa visió ...
Grans mercès, la subtil rosa,
ja no vull la cruel formosa
diguí jo.
Mes, passà llavors l’aimada
i em ferí amb mortal mirada
Torní aimar!
Oh, ma voluntat ja es torça,
i em batega el cor amb força
sens parar!
Jorn ja en la trista agonia
d’abans que sempre sofria
sens repòs ...
I veig qu’en mon cor s’entrama
brega acerba que n'és drama
dolorós...
Aixís passaré ma vida
tinguent l’ànima ferida
fins la mort ...
I en viurà ella satisfeta
de la seva malifeta
fent cor fort ...
Ofrena
     M’has ofrès, nina, el teu cor ...
Sé, tal volta, si el perdria?
El meu, doncs, t’ofresc, m’amor
per què aixís el         sia ...
Pinzellada
Zumzades brandant
Nacrada petxina,
Tals ones gronxant ...
Donzell, gentil nina
dintre ella estimant.
I al fons, negre abism ...
I aital barca al cim ...
Del natural
Nit tenebrosa. Un carrê angost.
Fatal silenci. Quietud. Pau.
Fresseig més tard d'arcàica post ...
I el fosc retruny d'un adeussiau!
Mentres ressona al lluny la veu,
altra'n respon: Fins a morir!
Regna, de nou, quietud arreu,
torbada sols per llarg sospir ...
?
Aima al Crist, qu'ell va morir
redimint persona tota ...
Mes, i a mi no m'aimes gota
sols per             mon sofrir?
jo ho veig tot suau, tot resplandent ...
I és per què veig ta imatge pura
per tots indrets, oh Omnipotent!
- Visió -
Com lleu sombra que s'esfuma
paulatina i subtilment,
veig en somnis, tal com lluna,
la imatge del meu torment.
Té de verge la figura
i és talment verge i vestal,
de les nimfes la més pura
més gentil i escultural
I eixa nina encisadora
qu'ha ferit mon tendre cor ...
Qui ésser pod, dolça aimadora
més que tú, si ets mon tresor!
- Nocturna -
Diu l'amor: I com m'encanta
la celístia capvespral ...
Jo li dic: Quánt fulguranta
n'ès m'amor ta faç vestal!
I em respon: Bella és natura
fins la nit dormitejant.
I aixís dic: Ma fada pura,
sols jo en tú veig mon encant.
Mormola ella: Oh, quin goig porta
l'humit bes del ventijol!
Jo apropant-m'hi: Es quasi morta
la llum d'astre fent son vol
Vols qu'et mostri ara m'afecte?
Vols t'ofreni ara el meu cor?
Vols ma vida amor perfecte?
No et commou mon cruel dolor?
Vols t'abasti, en ma agonia,
blanc estel de horitzó encès?
Vols ... què vols, ma dolça aimia?
............................................
............................................
............................................
I em donà tan sols un bes.
           .................
Pronòstic
Jo en la blanca celístia dels astres i estrelles,
vestal nimfa formosa un capvespre vegí;
novament contemplant-la al fulgor de centelles,
parvca horrible d'avern visió aital fou per mi,
i aclucant temorenc, poc després, mes parpelles,
sols la mort, entorn meu, fantasmal resplandí.
Aixís, doncs, sofriment, mort terrible i puresa
en visions espectrals poguí, ai trist! contemplar,
com presagi crú, acerb, per mon cor de tendresa,
D'un eròtic futur d'amargant remembrar.
Esbós
Otomnal impressió en nostra Devesa:
Ruixims de fullam ros.
Brancatge erm. Tot brandant. Sublim aspresa!
Soldats. Vells. Quiscún gos.
I al nord, el riu gebrat, mut, silenciós ...
Madrigal
Si encès d'amor, ton cor suspira,
apaga el foc dins d'ampla mar.
Mes, ai! qu'el meu frisós delira
per tal mar ser, nimfa a estimar ...
Almoina
Nevi o sol faça,
calô o fred regni,
siga tot calma,
siga tot vent,
fins vos arriba
cada dissabte,
l'orfe captaire
cercant recapte,
cercant l'almoina
sempre igualment.
Tan trista i tendra,
tan dolça i pura;
tan melangiosa
n'apar sa veu,
que vos donzella,
formosa estrella,
lliri en poncella,
mitja il·lusió,
quan el pobre orfe,
tot ell amb gana,
son pa us demanà
pr'âmor de Déu,
tot li daríeu
sens res negar-li,
sens saber dir-li:
Déu vos en dô!
I, oh! vos donzella
d'un cor tan noble,
mirall del poble;
flor d'alba flor,
quan vos demani
mon cor el vostre
també amb veu dolça,
també amb amor,
gosareu dir-li,
formosa estrella,
mitja il·lusió,
gosareu dir-li,
formosa estrella,
gosareu dir-li:
Déu vos en dô?
Així parla el meu cor
I
Si em giressis l'esguard, no em planyeria;
no vull fer llàstima a ningú.
però, ai de la mà, blanca o colrada,
que es deixés caure al meu damunt!
El gemec no em consola; la venjança,
plaer dels déus, seria el meu conhort.
I no saps ma venjança quina fóra?
Tornar-me foll!...
II
M'he fet a creure't meva, i no em resigno
a disposar mon pensament més car.
Si vols dir-me que no, no acabaràs la frase,
i si em mire al rostre, t'hauràs d'esgarrifar!...
A la de sempre
Pensava en tu; la teva imatge
se m'ha gravat intensament;
jo m'he adreçat al teu estatge
de pensament.
I m'he parat a contemplar-te
i a cau d'orella t'he parlat;
m'has conegut al desvetllar-te
i el meu somriure t'ha encisat.
Jo t'he expressat el meu afecte
fit en ton rostre el meu esguard,
jo t'he infiltrat, nimfa selecta,
la meva amor d'endeví bard.
T'he dedicat cent poesies
plenes de flama i de turment...
i m'arborava i t'esllanguies...
i m'he cregut omnipotent.
I m'he engolit d'una glopada
la porpra musca del teu bes:
quan ja t'he vist enamorada
m'he despertat del somni encès.
I estava sol. La llum sagnanta
dava al meu cos caire espectral...
I els llavis meus t'han clamat santa,
desfent son rictus sensual.


diumenge, 11 de setembre de 2011

EN L'ONZE DE SETEMBRE D'ENGUANY

Article publicat a El Poble de Salt, el 10 de setembre de 1932


1714-1932     CASANOVA-MACIÀ    NOVA PLANTA - ESTATUT

Dues dates, dos homes, dos decrets. Noms i nombres històrics. Fa dos segles i escaig que les hostes enfellonides del primer Borbó espanyol, a les ordres del duc de Berwick, vencien la resistència heroica dels patriotes de Barcelona, després de tretze mesos de setge ininterromput i quan les altres places catalanes eren ja abatudes. Traïda per Anglaterra i altres països conjurats, i abandonada a mercè de la venjança de Felip V, Catalunya perdia definitivament, el dia 1l de Setembre de 171 4, les seves últimes i cares llibertats nacionals. El famós i despòtic decret de «Nova Planta» en fou l'executòria. Catalunya passava a tenir una categoria de «domini». Pel cim de tantes calamitats, però, es dreçaven glorioses les figures dels màrtirs i dels herois de la defensa. Cal esmentar els noms il·lustres de Rafael de Casanova, cap del Consell Cent i ànima de la resistència; del general Villarroel, que es distingí en la direcció militar. i de Moragues i del guerriller Bach de Roda, que foren executats, entre altres, mancant a les capitulacions signades en rendir-se la Ciutat Comtal. Després, insult darrera insult als nostres preuats sentiments, l'opressió castellana volgué ofegar a fuetades les nostres característiques de poble. Debades, però. En la ruralia es conservà sempre la nostra llengua i les nostres tradicions liberals. En l'any 1833, des del camp literari, Bonaventura Carles Aribau donava, amb la seva «Oda a la Pàtria», el primer crit de Renaixença. Va passant el temps i l'esperit catalanesc va revifant-se en tots els aspectes. La data de l'Onze de Setembre és commemorada cada any. En 1907 i 1908 es produeixen els primers fets de violència a l'entorn de l'estàtua de Casanova. I en 1923, dos dies abans del cop dictatorial de Primo de Ribera, l'entusiasme patriòtic dels catalans desvetllà les ires de la policia espanyola. I aquell onze de Setembre resultà sagnant. Transcorregué la Dictadura. Altra vegada són escarnits els nostres sentiments de catalans i prohibides les nostres manifestacions patriòtiques. El nostre idioma és bandejat de les corporacions públiques, del temple i de l'escola, i perseguit en els comerços particulars i àdhuc dins les llars.

Tanmateix, en el silenci forçat dels set anys indignes, anava exacerbant-se el nostre sentiment i perfilant-se la nostra consciència. Esclata la Revolució i puja la República triomfant. Havem desbancat la tirania. Ens havem donat lliurement un règim de liberalisme i democràcia. Ha arribat l'hora, doncs, d'estructurar novament les nostres llibertats col·lectives.

1932: L'Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel venerable Macià, l'encarnació palpable de l'esperit reivindicatiu i renovador del nostre poble, obté del Parlament espanyol la reconeixença i l'aprovació d'un Estatut d'autonomia. Estatut que, encara que de cap manera no és un súmmum,  representa una conquesta importantíssima en la palestra per a les nostres aspiracions. Per primera vegada, després de dues centúries lIargues, aconseguim els catalans de donar un cop transcendental a les mordasses hereditàries del Duc d'Anjou. Ara tenim la ruta oberta a grans possibilitats. La  commemoració de l'Onze de Setembre coincideix enguany amb l'aprovació definitiva del nostre Estatut. Aquesta doble esçaiença commemorativa reforça la solemnitat de la diada històrica. L'alegria entusiàstica de la novella albada, esborra la recança d'aquell ocàs sangonent del «setembre de la mala anyada». Visca Catalunya!

Iu Bohigas

dissabte, 10 de setembre de 2011

L'HORA DE CONSOLIDAR LES POSICIONS

Editorial d'El Poble de Salt del 10 de setembre de 1932
 
Els esperits verament liberals, les consciències autènticament democràtiques, no poden restar íntegrament satisfetes de la marxa i del resultat final de la discussió de l'Estatut de Catalunya. Els espanyols que ens reconeixen, als catalans, la personalitat nacional o el fet diferencial, han de doldre's interiorment que determinades intransigències xovinistes de llurs compatriotes hagin impossibilitat de satisfer plenament les nostres ànsies reivindicatives. Si la frisança catalana hagués estat curullada, avui els catalans ens podríem llençar decidits a col·laborar en la reconstrucció i "unificació" de tots els pobles ibèrics. Minvades, però, les atribucions legítimes que demanàvem, la nostra col·laboració haurà de sofrir forçosament el reflux de les energies que haurem d'aplicar a la tasca per a la consecució definitiva de les nostres aspiracions. El regateig de mercader a les demandes fonamentades de l'esperit col·lectiu de tot un poble, sol ocasionar conseqüències ad hominem. I cal tenir en compte que el contingut de la nostra «Carta magna» no constituïa una petició de gitana. Inclús així ho reconegué el propi Royo Villanova quan el projecte elaborat per la ponència nomenada per la Diputació de la Generalitat va ésser fet públic per primera vegada. El nostre Estatut, el refrendat unànimement pel poble de Catalunya, no era maximalista, ans perfectament minimalista. Amb tot, i a despit de selectes intel·ligències liberals de la banda de Castella, hom es valgué contínuament de tots els mitjans per tal d'eixalar-nos-lo, i, en darrer terme, mentre encara ressonaven càlides i irrebatibles les raons dels nostres diputats i d'alguns espanyols comprensius i justiciers, la força molt democràtica del nombre, però absolutament antiliberal, tenia cura de fer baixar la balança a favor dels exhumadors troglodites del papu de la desmembració.

Tanmateix, "alea jacta est". Havem de considerar que no han pas estat tot flors i violes els treballs que han hagut de portar a cap els nostres homes representatius. Ço que s'ha aconseguit, no són pas concessions cedides de bon grat, sinó arrabassaments dificilíssims a costa de múltiples sacrificis i esgarrapades. Per tant, amples o estretes, ha arribat l'hora de començar a consolidar les nostres posicions, sense perjudici, naturalment, de continuar laborant a fi i efecte de mil1orar-les. I la manera única d'afiançar la poca o molta autonomia que tenim reconeguda, és de posar totes les voluntats i totes les aptituds al servei de l'endegament de la feina que s'ens apropa. No ens lliurem a repicar campanes, que això enterboliria la perspectiva que encara ens manca a superar. Tampoc, però, no ens abandonem, sota el pretext de cap desil·lusió, a un desmenjament abúlic que ens resultaria funestíssim. És l'hora de convèncer-se que sense poder per a exigir no hi ha possibilitats d'arreplegar. I també cal adonar-se que la política dels herois del «tot o res» només pot servir d'entreteniment de quatre aspirants al martirologi. Pensem que qui res no té realitzat li falta tot a aconseguir, I no oblidem, així mateix, que qui amb un bocí s'acontenta, corre el risc, sense adonar-se'n, de quedar més pelat que les esplanades del Sahara.

I que no s'esfereeixin els pusil·lànimes somiafronteres. És precís que remarquin que l'universalisme no és cap invent dels Pestaña o Largo Caballero. És una tendència lògica de la consciència desenrotllada del nostre temps. Les petites col·lectivitats nacionals són, precisament, les que més anhelen els lligams internacionals, perquè són, senzillament, les que més els necessiten. El nacionalisme de Maurràs o de Hitler serà sempre una planta exòtica i no aclimatable en e1 nostre petit país de nacionalisme alliberador. El perill imperialista o cesarista no radica ací, entre els catalans, dintre la península Ibèrica. Car només els que desconeixen les carícies de l'opressió poden desitjar els "illots acantilats" que afavoreixen el despotisme. Els catalans, que clamen llibertat individual i col·lectiva, no podem desitjar-los. Els que ens la neguen, ja ho tenen més difícil de demostrar.

Iu Bohigas

dijous, 1 de setembre de 2011

RECORD LLUNYÀ D'AGUSTÍ CABRUJA

Parlament de l'Iu Bohigas a l'homenatge que l'Ajuntament de Salt va retre a l'Agustí Cabruja,  quan es va posar el seu nom a un carrer de la vila (24-02-1984)

Vaig fer coneixença amb en Cabruja arran del projecte de publicació d'un periòdic local en català, ara deu fer, si mal no recordo, cinquanta-tres anys. La iniciativa d'aquesta publicació fou de dos regidors -no sé si un d'ells era l'alcalde, no ho podria assegurar- de l'ajuntament d'aleshores, els senyors Emili Pibernat i Bartomeu Muñoz, republicà el primer i monàrquic i regionalista el segon. Això ja dona idea que el periòdic no hauria de tenir color polític partidista. Es tractava, doncs, de fer una publicació setmanal o quinzenal que pogués complaure tots els saltencs i en què pogués col·laborar tothom qui volgués fer-ho.

Vull recordar que ens trobàvem a la sortida d'una dictadura que havia estat particularment adversa per a la cultura catalana i que, si existia un lligam que ens aplegués a tots, aquest lligam no era altre que el de la llengua i, per tant, el periòdic hauria de redactar-se íntegrament  en català.

L'Agustí Cabruja, acompanyat d'en Francesc Raset, em va venir a trobar a casa per assabentar-me del projecte i proposar-me de formar part de la redacció del periòdic, proposta que vaig acceptar a mans besades. De fet, en Cabruja i jo fórem els dos únics redactors fixos que tingué "El Poble de Salt" (aquest fou el nom que vam donar al periòdic) al llarg de tota la seva publicació.

Des de llavors, esdevinguérem amics i companys, tot i que érem de caràcter força diferent. Ell era jovial i extrovertit; jo, més aviat seriós i reservat. Però, ens complementàvem i ens aveníem perfectament. Tant ell com jo érem novells en la feina d'escriure. Ell treballava a l'empresa artesanal del seu pare, de cadiraire. Tenia l'obrador, que era el nostre habitual lloc de reunió, a la carretera del Veïnat. Jo havia estudiat per mestre, però aleshores estava fent el soldat, bé que només tenia 19 anys. Havia après d'escriure en català pel meu compte, llegint diaris, revistes i llibres catalans, en particular la Gramàtica i les Converses filològiques de Pompeu Fabra.

En els primers números del periòdic, que començà publicant-se quinzenalment, es respectaren rigorosament les condicions d'independència ideològica que ens havíem imposat. Hi col·laboraren persones de diversa significació, de dretes i d'esquerres. Però, vivíem uns moments tensos de transició política i es veia venir un canvi de règim. Aviat hi predominà la tendència progressista, republicana, i les comptades veus conservadores que s'hi van fer sentir de primer, callaren al cap de poc.

Amb motiu de les eleccions municipals convocades per al dia 12 d'abril de 1931, "El Poble de Salt" es manifestà clarament partidari de la República i, una vegada proclamada aquesta, passà a ser el portaveu de la Joventut Republicana.

Fent abstracció de les col·laboracions espontànies, algunes prou importants i força regulars, "El Poble de Salt" el redactàvem, bàsicament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant e tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d'impremta. La resta, articles, poesies, gasetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d'ell.

Allò foren les nostres beceroles en l'aprenentatge del periodisme, de les quals jo no vaig passar. Ell, en canvi, volenterós com era, vencent tenaçment les dificultats d'una insuficient preparació bàsica, tirà endavant. Fou redactor del diari "L'Autonomista" (jo també, una curta temporada) i va escriure algunes novel·les i llibres de poesies, publicats a la ciutat de Mèxic, on va residir durant els seus darrers quaranta-tres anys.

Des de poc abans de la guerra civil, no ens havíem vist més. L'estiu de 1980, els meus dos fills, aprofitant un sojorn que feren a  Mèxic, van anar a visitar-lo. No havia pas canviat de caràcter. Encara era tan amic de tenir la paraula com quan era jove, i tan obert i acollidor com sempre.
IU BOHIGAS


dissabte, 27 d’agost de 2011

MITJA VOLTA

Editorial del Poble de Salt del 27 d'agost de 1932

Succeeix, sovint , que, un cop dita o escrita una paraula o una frase, hom hi remarca, després, tot un abast de significació que no havia tingut la mes lleu intenció de donar-li. Això m'ocorre avui a mi pel que fa referència a un parell de mots continguts en les acaballes del meu anterior article en aquest periòdic, mots o locució que motiven, a tall de comentari acotador, les ratlles que segueixen.

Davant el buit lamentable que les nostres temptatives de germanor hispànica troben arreu de les terres peninsulars de llengua castellana, deia jo que, per dignitat i si us plau per força, ens tocava als catalans, en primer lloc, d'empapar-nos complidament -esborrant així la complicitat d'un greuge de lesa pàtria - de tots aquells coneixements que constitueixen l'ànima indestructible de la nostra personalitat nacional, i, una vegada ferms damunt el peany de la nostra consciència de poble, girar resoluts el nostre esguard cap a les latituds de veritable cultura i de veritable comprensió. Mitja volta!, imperava, tal vegada una  mica barrer. I és que no m'adonava que el meu crit podia interpretar-se com a una fal·lera de donar, sistemàticament, l'esquena als nostres germans megalòmans d'enllà de l'Ebre. No; no era cap intenció de desdeny ni de mal entès separatisme la que bategava apassionada en aquell meu -àdhuc quan sense autoritat- mot d'ordre. Volia dir només que, així com fins ara tota lo nostra atenció i tota la nostra efusió eren posades de cara al migdia, havent pogut comprovar experimentalment que semblant deferència resultava estèril i no ens era agraïda ni un borrall, sonava, doncs, l'hora en què calia que ens sentíssim mes curadors de nosaltres mateixos i rebutgéssim, cercant Pirineus enllà la sapiència que no ens pot donar Castella, els tòpics xovins i revoltantment tutelars de les "llumeneres" integristes i unitaristes. De cara o Europa, sí; però no voldria que la conseqüència inevitable de l'objecte metafòric fos presa com a símbol d'esquivesa a un poble germà. Si la girada és deguda a la indiferència amb què ha estat contestat el nostre anhel de sincera concòrdia, no sense recança decantarem, doncs, els nostres ulls a la banda oposada, i aquesta mateixa recança, indubtablement, ens farà estendre els braços enrera en  demostració que, malgrat tot, confiem que algun dia minvarà l'urc antiliberal dels germans de Castella i ens podrem donar, llavors, espontàniament, de bon grat, l'abraçada definitiva que ens afavorirà a tots plegats.

Castella viu anestesiada sota la crosta patriotera i funesta de la seva hiperbòlica grandesa. I la successió dels dies és per a ella una contínua sesta letàrgica en el llit de les gestes històriques i de la puixança del segle d'or. Amb ganes que en tingués, poca cultura ens podria oferir, doncs, Castella, tot i 1a seva llengua transoceànica. No volent renunciar als procediments despòtics -tan propis del seu temperament- menys ens en podrà donar encara. A Castella, l'època d'esplendor durà solament un segle. Després vingué la ràpida davallada, i, en poc temps, no quedava d'aquella glòria pretèrita sinó el record, i amb prou feines. Tanmateix no ha volgut rectificar mai la seva tàctica, i per això ha hagut d'anar sempre des del punt de vista del progrés a remolc dels altres pobles. Culturalment, sobretot. No ens pot temptar gaire doncs d'anar a remolc d'un poble que, de centúries ençà, tot i el seu orgull, necessita que el remolquin. No gens menys, no cal dir que veuríem amb la màxima complaença que el petit escamot d'intel·lectuals i polítics saturats de liberalisme amb què compta avui Castella, aconseguissin de canviar els derroters de la nau estatal espanyola.

Iu Bohigas

dissabte, 13 d’agost de 2011

CATALANISME

Editorial d'El Poble de Salt del 13 d'Agost de 1932

Seria horrible que un dia féssim el descobriment -va dir el Diputat Campalans en el debat estatuari sobre l'ensenyament- que d'aqueixa incapacitat -es referia a la de solucionar el problema de Catalunya- en teníem la culpa tots nosaltres. Que no vingui a resultar ara que aqueixa incapacitat no era deguda a cap poder estrany, que no teníem raó d'allevar-la exclusivament a les monarquies estrangeres que s'havien interposat en la nostra pàtria.

Avui, els catalans ja no podem dubtar de l'efectivitat del pressentiment que entranyen les precedents paraules.  No podrà dir ningú que no havem apurat fins a les darreres gotes la copa de la concòrdia. I, no obstant, ja podem veure la correspondència que la nostra sincera efusió ve mereixent. No han estat solament els energúmens de les cavernes qui s'han aixecat a combatre despòticament les nostres legítimes reivindicacions autonòmiques. Llevat de ben comptades salvetats, és tot el poble espanyol que s'entesta a no comprendre'ns. Sabem les circumstàncies especials  que possibiliten la feixuga marxa del nostre Estatut a través dels abriülls que l'esquincen i el contrauen. I de tot plegat ens en cal treure la trista conseqüència que la democràcia castellana -sempre amb les excepcions honroses- existeix només de nom. L'ideal ibèric interessa als de l'Ebre enllà tan sola a base d'una hegemonia imperialista de Castella. L'exabrupte de Royo: “abans que l'autonomia, la guerra civil”, rau en el fons de gairebé totes les consciències “meseteñas”. És una qüestió d'educació secular i d'atavisme biològic. Després de l'experiència de la concòrdia, els dubtes són exclosos.

Els catalans, que posseïm veritable avidesa de fraternització peninsular, som els primers a lamentar-ho pregonament. Però, no se'ns podrà titllar seriosament de particularistes. Aquest any i escaig de règim republicà és i serà el nostre gran testimoni històric. En la perspectiva del temps, resplendirà sense traves tot l'escalf efusiu de les nostres intencions. I romandrà palesa també la geliva argumentació sofística dels bufats “pionniers” de la “sobirania intangible de l'Estat”, segona edició corregida de “la sagrada unitat de la pàtria”.  Contra la brasa trepidant de la llibertat conculcada, un grapat de cendra pseudo-intel·lectual. I la raó de la força per assegurar-se la victòria. Vet ací la lliçó que havem tret de la prova de la concòrdia, prova necessària i lliçó certament no pas eixorca. Encara l'excels Maragall hauria de sospirar:
On ets Espanya? -No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla sense perills?
Has desaprès d'entendre a n'els teus fills?
Adéu Espanya!
A nosaltres ens sap greu. Però, ells ho han volgut, ells ens hi han obligat. Les migrades facultats que ells diuen haver-nos concedit, però que en realitat havem hagut de reconquerir a urpades, ens deixaran arribar molt amunt, si sabem, si volem moure'ns, dintre d'elles, amb ver i eficaç patriotisme. Ara més que mai, Catalunya endins! No pas, tanmateix, per dèria mesquina de xovinisme, sinó per dignitat i per necessitat. Quan, amb tota franquesa, ens disposàvem -perquè crèiem desapareguts els obstacles tradicionals- a aportar el nostre esforç entusiasta a la redempció d'Espanya, surten, amb els tòpics consuetudinaris, els mateixos prejudicis egoistes de sempre a posar-nos-hi el vet. Nosaltres no podem ésser més papistes que el Papa.

I les possibilitats de l'internacionalisme no es polaritzen pas, únicament i precisament, a l'altra banda de l'Ebre. Estem convençuts que els espanyols de vasta mirada que freturin l'universalisme, es veuran precisats, d'antuvi, a submergir-se en les aigües liberals i democràtiques del catalanisme. La nostra ruta a seguir és, doncs, ben clara. Conscients de la pròpia personalitat, ben empapats de les coses nostrades ...  mitja volta, i de cara a Europa, és a dir, de cara al Món.

Iu Bohigas


Aquest article es va reproduir al núm. 272 de la Farga (juny 2010), de la qual cosa s'en va fer ressó Jordi Nadal Casellas a l'article Res no canviarà si no ho canviem nosaltres, aparegut al PUNT i a l'AVUI el 27/08/2010.

divendres, 15 de juliol de 2011

ALGUNS TRETS CARACTERÍSTICS DEL PARLAR DE GIRONA

Com és sabut, no hi ha cap llengua que es parli uniformement arreu del seu domini. Pel que fa a la nostra, la catalana, els lingüistes classifiquen els seus parlars o dialectes en dues grans variants, segons que posseeixin o no l'anomenada vocal neutra: variant oriental i variant occidental, respectivament.

El parlar de Girona pertany, doncs, puix que té la vocal neutra, a la variant oriental, la qual sol subdividir-se en quatre grups o subdialectes: central, balear, rossellonès i alguerès. Segons l'Atles lingüístic de Catalunya, el subdialecte central, que comprèn el català que parlem a Salt i a Girona,  s'estén, en forma de triangle, de Figueres a Berga i a Falset, aproximadament. En canvi, el nord de l'Alt Empordà i la Garrotxa, així com la major part del Ripollès i tota la Cerdanya, en queden exclosos: formen part, lingüísticament, del subdialecte rossellonès.

Això sembla que vol dir que, si comparem el nostre parlar amb el de Barcelona, hi trobarem més afinitat que si el comparem amb el d'Olot, posem per cas. Potser sí. Les seves raons devien tenir els lingüistes que van establir aquestes divisions. No seré pas jo, llec en aquesta matèria, qui les discuteixi. Tanmateix, tot i pertànyer al mateix subdialecte, hi ha referències força acusades entre el gironí i el barceloní, capaces de trair la identitat dels seus usuaris. Només d'obrir la boca, com aquell qui diu, notes de seguida si el qui el parla ha crescut als peus del Tibidabo o a la vora de l'Onyar.

En efecte, un barceloní fa tancada, per exemple, la e del verb ser (i de la seva forma és), mentre que nosaltres la pronunciem oberta. I això mateix ocorre en un cert nombre de mots d'ús freqüent, com, ell, ella, rei, reina, llei, Lleida, església, tema, sistema, etc.

Contràriament, són obertes en el parlar de Barcelona moltes ee que nosaltres fem tancades, con en interès, paciència, creixença, bèstia, sèpia, tebi, nervi, Josep, etc.

Les oo obertes i tancades, que ells pronuncien i distingeixen perfectament, nosaltres les diem poc diferenciades i ens costa de destriar-les. Deuen ser pocs els gironins que tinguin l'orella prou fina per distingir -fonèticament, és clar- una bóta de vi d'una bota de muntar, o un  terròs de sucre d'un color terrós.

Per bé que aquests darrers temps s'hagi perdut força, encara és viva entre nosaltres la pronunciació de i consonant en comptes de ll (l palatal) en nombrosos mots, com agulla, full, fulla, ull, ulleres, cabells, cabellera, celles, orella, palla, paller, tall, vermell, abella, poll (insecte paràsit), pollós, vell, fillol, treball, mall, estovalles, tovalló, clavilla, bavalles, parell, parella, rostoll, rella, crestall , genoll, etc.

Per si aquests trets fonètics no fossin suficients, heus aquí una sèrie de mots i formes verbals que nosaltres emprem preferentment en lloc dels habituals a Barcelona:

Un gironí (i, per tant, un saltenc) no sol dir soroll, sinó fressa; ni llard, sinó greix (de porc); ni llardons, sinó greixons; ni melic, sinó llombrígol; ni aixada, sinó tràmec; ni aixadell, sinó cavic; ni turmell, sinó clavilla (pronunciat clavia); ni esbarzer, sinó romaguera; ni molla (de pa), sinó molleda; ni grill (d'una taronja), sinó monja; ni filat (per a pescar al riu), sinó enfila; ni escarabat de cuina, sinó papa panera; ni canalla, sinó mainada; ni còdol o palet, sinó rierenc; ni pega dolça, sinó estrep*; ni regalèssia, sinó regalíssia; ni bòlit (joc) sinó bèlit; ni tossir, sinó estossegar; ni omplir, sinó emplenar; ni atzavara, sinó figuerassa; ni espiadimonis, sinó cavall de Sant Martí; ni fer volar l'estel, sinó la grua; ni galet (del porró o del càntir), sinó gallet; ni potser, sinó podé; ni jeure, sinó jaure; ni el fred, sinó la fred; ni el tomàquet, sinó la tomata; ni allioli, sinó alioli; ni aigua, sinó aiga; ni aigüera, sinó aiguera; ni aiguat, sinó aigat; ni enaiguar, sinó enaigar; ni llengua, sinó llenga; ni llengüeta, sinó llengueta; ni egua, sinó euga; ni àguila, sinó àliga; ni setrill, sinó sitrell; ni pallissa, sinó palissa; ni apallissar, sinó apalissar; ni esparrac, sinó esparrec; ni llangardaix, sinó llagardaix; ni sargantana, sinó sagrantana; ni albercoc, sinó abricoc; ni cabre, sinó quebre; ni jo cabo, tu caps, etc., sinó jo quebo, tu queps, etc.; ni jo tanco, tu tanques, etc., sinó jo tenco, tu tenques, etc.; ni jo reia, tu reies, etc., sinó jo rivia, tu rivies, etc; ni jo seia, tu seies, etc., sinó jo sevia, tu sevies, etc.; ni jo jeia, tu jeies, sinó jo javia, tu javies, etc; ni jo treia, tu treies, etc., sinó jo travia, tu travies, etc.; ni jo creia, tu creies, etc., sinó  jo crevia, tu crevies, etc.

És clar que alguns d'aquests mots i formes verbals són mers vulgarismes no considerats correctes, però molts figuren ja al diccionari normatiu i tots, els uns i els altres contribueixen a caracteritzar el nostre parlar.

Com també hi contribueix l'ús habitual de l'adverbi poc (a vegades poc que) davant el verb, que equival a la negació no ... pas. Exemples: Poc han vingut, encara = No han pas vingut, encara o no han vingut pas, encara; poc en tinc cap = no en tinc pas cap; poc que sortirem, si plou  =  no sortirem pas, si plou; etc.

Així mateix, la nostra llengua, el català, té una gran riquesa de modismes, locucions i refranys. Moltes d'aquestes frases fetes formen part del patrimoni lingüístic gironí, si bé no són exclusivament nostres. Són tan abundants, que seria impossible de fer-ne una llista exhaustiva. Només n'esmentaré unes quantes, sense establir-hi cap ordre, a l'atzar de com en vinguin a la memòria:

Haver de menjar cues de pansa; fer un nus a la cua; haver-hi roba estesa; aguantar l'espelma; agafar peix; ésser més vell que l'anar a peu; ésser més llarg que un dia sense pa; ésser petit com una punta d'agulla; ésser prim com un tel de ceba; ésser tossut com una banya de marrà; ésser fosc (o negre) com una gola de llop; ésser blanc com un glop de llet; ésser blau com un mataparent; ésser alt com un Sant Pau; ésser vermell com un bitxo; ésser groc com el safrà; ésser verd com una ceba; ésser sord com una perola (o com una campana); estar com el peix a l'aigua; ésser una bassa d'oli; ésser joc de poques taules; ésser bufar i fer ampolles; no ésser tot flors i violes; agafar la llebre al jaç; haver-hi camp per córrer; tocar el dos; fotre el camp; ésser pare i padrí; no ésser ni carn ni peix; costar més el mall que l'enclusa; ésser pitjor el remei que la malaltia; ésser peix al cove; haver-n'hi com cabells al cap; anar a estiracabells; estar a veure venir; venir a mamella de monja; venir com l'anell al dit; ésser un gat dels frares; ésser més murri que bonic; arribar a misses dites; estar tot dat i beneït; tenir pa a l'ull; haver fet un pa com unes hòsties; no tenir un pa a la post; tenir un geni com una pólvora; ésser un foc d'encenalls; ésser un envà de canyes; ésser com posar oli en un llum; pesar figues; treure foc pels queixals; estirar més el braç que la màniga; perdre bous i esquelles; començar la casa pel teulat; posar l'arada davant dels bous; prendre bou per bèstia grossa; treure el fetge per la boca; trobar sabata de son peu; menjar poc i pair bé; remenar les cireres; tenir la paella pel mànec; anar amb una sabata i una espardenya; tallar el bacallà; ésser a l'olla; ésser de la màniga ampla; fer com els de Ridaura, que quan plou la deixen caure; anar fent, com en Met de Ribes; partir peres; menjar-se Poblet i Santes Creus; no haver-hi un pam de net; tenir més sort que les bruixes; estar encantat com un gos en una fleca; fer la viu-viu; escoltar-s'ho com qui sent ploure; tenir-hi pell morta; fer el boig per no passar l'aigua; arribar i moldre; ésser figues d'un altre paner;  passar per l'adreçador; passar per la pedra; no posar-se cap pedra al fetge; tenir la mà foradada;  ésser el cul d'en Jaumet; amagar el cap sota l'ala; descobrir el marro; dur sempre un roc a la faixa; guardar una poma per a la set; saber nadar i guardar la roba; aixafar la guitarra; tenir-ne la pipa plena; haver-n'hi per llogar-hi cadires; haver-n'hi per a sucar-hi pa; amagar l'ou; fer-se la barba d'or; agafar de cap d'esquila; caure de l'escambell; fer una gorra; entrar d'arròs; fer la guitza; fer pam i pipa; fer botifarra; fer setze; donar garses per perdius; carregar els neulers; fer pagar els plats trencats; ésser cornut i pagar el beure; tenir-hi la mà trencada; ésser picar ferro fred; anar com una seda; aixecar la llebre; fer salat; combregar amb rodes de molí; tirar la casa per la finestra; posar tota la carn a la graella; ploure sobre mullat; no anar ni amb rodes; haver-hi moros a la costa; cada terra fa sa guerra; saber de quin peu salta; ficar-se de peus a la galleda; poder pujar-hi de peus; posar les mans al foc; el ventre porta les cames; qui té vergonya té mal any; els estalvis es mengen les estovalles; perdre correu i corredor; mitja figa mig raïm; ... i el dimoni que t'estossegui; ja pots xiular si l'ase no vol beure; quan en passen fan de bon agafar; quan fou mort el combregaren; si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit; salta borni que hi ha un rec; donar una aglà per fer cagar un roure; troba sort i posa't a jaure; feina feta no té destorb; qui se'n calça no se'n vesteix; tal faràs, tal trobaràs; músic pagat no fa bon so; qui mal no fa mal no pensa; estar com gat i gos; dir-ne (o fer-ne) una de freda i una de calenta; tenir la vida a l'encant; canviar pets amb merda; fer un pet com una aglà; val més petar que rebentar; d'un pet fer-ne mil esquerdes; per un frare no es perd un convent; d'un tret matar dos pardals; no tenir pèls a la llengua; sortir del foc per caure a les brases; quina vespa t'ha picat?; quin dimoni s'ha trencat el coll?; buscar una agulla en un paller; fer tronar i ploure; val més boig conegut que savi per conèixer; qui oli remena les mans s'unta ...

I prou, perquè aquesta llista seria interminable.

De totes maneres, en conec unes quantes més que no he trobat registrades enlloc, ni en el Diccionari exhaustiu d'en Moll, tot i que en conté molts milers. Potser ni tan sols les ha utilitzades mai cap escriptor. Això em fa pensar que deu tractar-se de dites molt nostres, molt particulars del nostre parlar local o comarcal. Les he definides breument, procurant expressar el sentit figurat que hom els dóna. No sé, però, si sempre hauré reeixit. Heus-la aquí per als afeccionats a la paremiologia:           

A cada pas un s'hi acosta.- Vol dir que, sense córrer, caminant a pleret, s'arriba pertot, per lluny que sigui.
Ara un pas, ara un altre.- Molt a poc a poc.
Sembla que hi coguin ous.- Indica que hi fa una calor insuportable, referint-es a un lloc determinat.
Si ho vols saber, compra't un llibre.- Mena de miquel contra qui ens pregunta alguna cosa que no volem dir.
O sang o podrit.- O tot o res; passi el que passi.
Tancar la porta amb una feixina.- Es diu d'una casa molt pobre, on no hi ha res de valor i que, per tant, no cal tancar amb pany i clau.
Ésser més lleig que pegar un pare.- Frase comparativa per indicar el grau màxim de lletjor.
Fins que el cor em digui prou!.- Per expressar que una cosa ens plau molt, no ens cansa gens.
A robar al camí ral!.- Rebuf contra qui ens fa una oferta, una proposició, que considerem abusivament desfavorable.
Estar tripes a treure.- Ésser molt renyits, odiar-se intensament.
Trobar la terra de fer pipes.- Trobar un mitjà de vida de molt rendiment i poca feina.
Ésser més burro que fet d'encàrrec.- Ésser molt ruc.
Si sempre dius que no, no et casaràs mai.- Es diu a qui té el costum de negar-se sistemàticament a tot.
Plores? Quan et casaran riuràs.- Es diu a les criatures quan ploren sense mal.
Fer la manyota (o la banyota).- Banyar-se les cames, ficar-se de peus a l'aigua.
Tenir la vista al cap dels dits.- Ésser remenetes, amic de tocar coses que no hauria de tocar i també d'apropiar-se'n.
Poder-se riure de més de quatre.- S'aplica a una persona que es troba en bona situació econòmica o que l'ha millorada.
Sembla que aixafa raïms.- Es diu del qui camina benzim-benzam o no és gens traçut en el ball.
No tenir oli per a mitja vetlla.- No tenir la força, el valor, la vigoria que pretén o que aparenta.
Estar amb els “matxos”carregats.- Perdre el temps, entretenir-se inútilment.
Només és calent quan sua.- Es diu d'algú que té un caràcter canviant, sobretot quan es manifesta malhumorat o desatent.
Rebre qui mal no mereix.- Ésser perjudicat per culpa d'altri, equivalent a “pagar justos per pecadors”.
Déu n'us en guard d'un ja està fet!.- Exclamació de prudència davant d'un possible perill.
Fa de mal dir.- No és segur que sigui així.
Estar tau a tau.- Estar igualats, estar si fa no fa.
Fer el tarlà.- Fer els ninots, fer el ruc.
Marxa, gos, que el teu pare ja ho era.- Crit que es llença a un gos quan se'l vol foragitar d'un lloc; també es diu a una persona que entra en una sala, en un local, on hi ha altra gent, sense saludar.
Fem-ne via d'anar a poc a poc.- Es diu per menar la pressa als qui es torben massa.
Dur pomada al cap i merda a l'espardenya.- S'aplica a certes persones parenceres, que volen amagar amb oripells llur baixa condició, sense, però reeixir-hi.
Ésser un niu de raons.-   Ésser motiu de discòrdia.
Fer el fet.- Tenir-ne prou.
Ésser un gos petaner.- Tenir molta llengua i pocs fets.
Portar la palma a beneir.- Ésser ingenu, innocent.
Anar amb el lliri a la mà.- Ésser d'excessiva bona fe.
Fer tiroliro.- Fer pam i pipa.
Estar si mamen o no mamen.- Perdre el temps discutint nimietats.
Bon sol i aigua al rec.- Mena de vot dels hortolans del pla de Girona i Salt, expressiu de llur preferència pel temps sec i assolellat, mentre no els manqui l'aigua per a regar llurs feixes.
Semblar fet de pasta de merenga.- Es diu d'algú molt nyicris.
Un parenostre per als qui van errats!.- Exclamació proferida davant la impossibilitat de convèncer algú del seu error.
Despatxeu la dida, que el nen ja s'entreté.- Es diu irònicament quan una persona adulta fa coses pròpies d'una criatura.
Fer la fi d'uns calçotets estrets.- Acabar malament, rebentar.
Semblar que es va a buscar la mort.- Anar molt a poc a poc.
Ja n'hi ha prou d'aquest color!.- Frase imperativa per a posar fi a quelcom que ja fa massa que dura.
No fer més ni menys (d'una cosa).- Mostrar-s'hi indiferent.
Fugir com un gos amb un pot a la cua.- Fugir esparverat.
Ja la ballem!.- Ja hi ha enrenou, ja hi ha gresca.
Anar a la idea.- Ésser diligent.
En tingués (o en tinguéssim) una rega a l'hort!.- Exclamació ponderativa del valor que donem a una cosa, sobretot quan algú l'escafinyeja.
Fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu.- Tenir l'humor voluble; ara estar alegre, ara estar trist.
Qui vol presumir ha de patir.- Vol dir que tot costa de guanyar, o que les grandeses tenen llurs servituds.
Estar carregat de bon temps.- Es diu d'algú que no s'enfada mai, o que sol estar d'orgues  o romanços.
Anar amb un peu fora de camí.- No captenir-se amb gaire seny, o anar una mica lluny d'osques.
Semblar que es vagi a apagar foc.- Anar molt de pressa.
Està que bull.- Es diu d'algú que està molt irritat, o d'una situació molt tensa, a punt d'esclatar.
Ésser un porc mal abeurat.- Ésser un malagraït, un massa fart.
No haver bufat mai cullera.- No haver menjat mai calent.
Adobar el coco.- Estomacar.
Vendre's el panís.- Cometre una greu equivocació, de funestes conseqüències.
Fer més nosa que servei.- Tenir molt poca utilitat.
Tenir-ne sempre una per dir.- Es diu de les persones facecioses, que solen sortir amb acudits, amb xanxes.
Deixar passar el mal temps.- Esperar una ocasió més propícia.
Sempre, serà festa!.- Exclamació negativa, que oposem a les pretensions d'algú, que ja hem atès altres vegades.
Fer enraonar la gent.- Donar molt d'escàndol.
Posar-s'hi com a cal sogre.- Arrepapar-s'hi.
Posar bastons a les rodes.- Posar dificultats, entorpir deliberadament la bona marxa d'un afer.
Portar-ne quatre volves.- Estar embriac, anar calent d'orelles.

POST SCRIPTUM

Un darrer cop de garbell a la segona llista de frases fetes d'ací damunt, m'ha fet adonar que n'havia d'excloure algunes:

Fer el fet figura, sense definició, en el recull de “Cinc mil refranys i frases fetes populars”, publicat per Editorial Millà. També hi figura vendre's el panís, amb un verb diferent (jugar-se el panís).
En el “Recull de modismes i frases fetes”, de Josep Balbastre i Ferre, hi ha fer parlar, amb la mateixa significació de fer enraonar la gent.
Al Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover-Moll, hi ha el refrany “la muller de la perdiu tan aviat plora com riu” que entre nosaltres pren la forma de “fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu” .
I, finalment, en un article publicat suara al diari “AVUI”, la seva autora, Teresa Pàmies, filla de Balaguer (Noguera), hi utilitza posar bastons a les rodes.
 
* De l'extracte de regalèssia concentrat, generalment en forma de barretes, a Salt tothom en diu estrep, fins i tot la mainada dels immigrats. A Girona mateix, potser no s'ha estès tant aquesta denominació, que suposo que deu ser una adaptació del mot francès “extrait” (extracte), probablement introduït pels “hermanos” de la Salle, que inicialment eren francesos i tenien un col·legi a Salt. Aquests “hermanos” solien premiar llurs deixebles aplicats obsequiant-los amb barretes de ”extrait de réglisse”  (extracte de regalèssia o pega dolça). La pronúncia francesa del mot “extrait” devia sonar com estrep a les orelles dels nois, i d'aquí la nova significació que donaren a aquesta paraula, nova accepció que no figura ni al diccionari Fabra (normatiu) ni al diccionari Alcover-Moll (exhaustiu). 

IU BOHIGAS

Aquest assaig es va publicar per primera vegada l'any 2010 als números 273 i 274 de la revista La Farga.