DE CAÇA

Els bolets, que enjondre els cullen
o els cerquen, aquí els cacem,
o, si més no, així ho diem.
Quan els arbres es despullen,
a l'embat dels cops de vent,
si va ploure quan calia,
surt a caçar amb frenesia,
els diumenges, força gent.
No cacen perdius ni guatlles,
tampoc llebres o conills,
ni papallones ni grills,
per dir-ho així en quatre ratlles.
Sinó reigs i rovellons,
rossinyols, siurenys i llores,
tant pel mig com per les vores
dels boscos dels environs.
A la caça dels bolets,
no s 'hi va amb armes de foc,
car no fugen del seu lloc
ni els pinetells ni els carlets.
Aquest esport cinegètic
requereix vista molt clara,
perquè, els bolets, els empara
llur aspecte un pèl mimètic.
I així, molt sovint no els veu
el verd caçaire novell
que, cansat de dur el cistell
quasi buit, reposa i seu.
No tots els bolets són bons,
puix n'hi ha de metzinosos
que poden ser perillosos
si els cullen certs caps de trons
que es vanen de boletaires
sense conèixer els bolets,
i als boscos d'aquests indrets,
hi fan com d'escombriaires
que no hi deixen res per verd:
bolets que hi veuen, els cullen;
com que essent a casa els bullen,
si algun duu verí, ja el perd.
Ara, pot molt ben ocórrer,
si algú es menja aquests bolets,
que s'embruti els calçotets
i a cal metge hagi de córrer.
I que no hi arribi tard,
no fos cas que just abans
li arribés l'etern descans,
que és prou trist morir ben fart.
Per aquests verals, nosaltres,
a part de caçar estornells
i tota mena d'ocells
i altra feram, com fan d'altres,
no tan sols bolets cacem,
ans també cargols i espàrrecs,
i els polítics cacen càrrecs
quan demanen que els votem.
Amb ínfules de poeta,
hi ha qui caça amb dards d'amor
quan la nimfa del seu cor
li fa perdre la xaveta.
Per al betlem nadalenc,
cacem molsa, esparreguera,
gallerans, brancs d'olivera
i boix grèvol muntanyenc.
AI seu temps, cacem maduixes,
gerds i cireres d'arboç,
i, més fins de nas que un gos,
n'hi ha que àdhuc cacen bruixes.
Cacem també mastegueres,
matafaluga, lletsons,
consconilles, repunxons
i mil herbes remeieres.
Tal com cacem bestioles,
com ara puces, rantells,
cigales, tàvecs, cadells,
escarabats, paneroles,
manta mosca, qualque aranya,
Iibèl·lules, marietes,
pregadéus, estisoretes
i cucs per a pescar amb canya.
Hi ha qui caça un bon padrí.
per haver una bona plaça,
i qui, com jo, amb poca traça,
mots que rimin perquè sí.
Qui caça tres peus al gat,
qui una agulla en un paller,
qui la sort que mai no ve
i qui la felicitat.
Qui caça una bella mossa
per ballar-hi el ball de ram,
bé que no li ve d'un pam
que sigui morena o rossa .
Oui caça aventures folles,
qui; com Proust el temps perdut,
o, com Balzac, l'absolut,
que no és bufar i fer ampolles.
Qui caça nards i tulipes,
lliris, roses i clavells,
qui parracs i ferros vells
o la terra de fer pipes.
D'aquest deler de caçar,
a Can Fanga se'ns en riuen
i amb un tot mofeta ens diuen
que tan caçar ens deu cansar.
Tant se val!, si això els fa riure;
nosaltres també ens riem
dels modismes que els clissem,
ja que el riure sempre és lliure.
Seguirem, per tant, caçant
bolets, cargols i el que calgui,
i que un sant caçador ens valgui,
si hi ha cap caçador sant.
Nosaltres tenim ben clar
que aquest "caçar" ens ve de raça,
que és aquest sentit de "caça"
un tret del nostre parlar.
No tot va com una seda
quan cacem camps a través.
No cometem, doncs, l'excés
de caçar-hi en temps de veda,
ni ens fiquem dins els vedats,
abusant de la cacera,
que caçar amb massa fal·lera
ens pot menar a ser caçats.
Obrant, doncs, en conseqüència
d'això que acabo de dir,
valdrà més que deixi aquí
de caçar sense llicència

IU BOHIGAS

Salt, desembre /89