L’Iu Bohigas va néixer a Salt l’1d e maig de 1911, fill d’una família d’hortolans del Veïnat.
L’Iu va ser un home bo. Poc amant de la disbauxa, va tenir dues grans passions que varen donar sentit a la seva vida: Catalunya i els llibres.
De ben jove ja escrivia versos que enviava a la revista El Patufet. Més tard, amb l’Agustí Cabruja van publicar la revista El Poble de Salt, i poc després va començar a col·laborar a l’Autonomista dels germans Rahola a Girona. Primer publicant-hi poemes. Més tard, escrivint-hi editorials.
L’Iu, que era el mitjà de sis germans, va tenir la sort de poder estudiar per mestre. Durant la República va donar classes de català al Centre Republicà i més tard va organitzar una escola d’adults particular.
Poc abans de la guerra, va començar a sortir amb la Felipa, que seria la seva companya tota la vida. La guerra, l’exili, els camps de concentració, els van separar durant uns anys molt llargs i difícils. A l’exili, va aprofitar bé el temps i mentre treballava de peó o d’auxiliar administratiu al sud de França, es va treure el títol de mestre de català. Més tard, l’enyorat retrobament amb la que seria la seva dona, i el dur retorn plegats a casa seva, a Salt , l’any 1953, amb els seus dos fills.
L’Iu va ser un enamorat de la nostra llengua. De fet va ser el pioner a Girona i a Salt a fer classes de català durant la dictadura. Als anys 50, va organitzar el que seria possiblement el primer curs de català per correspondència que es va fer al país. Els seus fills encara guarden les butlletes amb les subscripcions dels alumnes d’arreu dels Països Catalans.
Fou un home amb molta bona memòria i quan es va retirar, passava les hores recopilant frases fetes i dites populars, escrivint versos i sobretot llegint. Fou un gran lector. Li agradava estar envoltat de llibres de tota mena, sobretot llibres d’assaig, en especial de llengua.
Els darrers anys, abans de la malaltia que se’l va endur l’any 2004, va escriure alguns poemes ben curiosos. En té un de més de cinc-cents versos (Plet per un rat, d’un gos i d’un gat) escrit només en monosíl·labs, de mots d’un sol cop de veu, que deia ell. És un bon exemple de la riquesa de la nostra llengua que ell tant va estimar.
Agapit Alonso i Pont
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada