ALGUNS TRETS CARACTERÍSTICS DEL PARLAR DE GIRONA

Com és sabut, no hi ha cap llengua que es parli uniformement arreu del seu domini. Pel que fa a la nostra, la catalana, els lingüistes classifiquen els seus parlars o dialectes en dues grans variants, segons que posseeixin o no l'anomenada vocal neutra: variant oriental i variant occidental, respectivament.

El parlar de Girona pertany, doncs, puix que té la vocal neutra, a la variant oriental, la qual sol subdividir-se en quatre grups o subdialectes: central, balear, rossellonès i alguerès. Segons l'Atles lingüístic de Catalunya, el subdialecte central, que comprèn el català que parlem a Salt i a Girona,  s'estén, en forma de triangle, de Figueres a Berga i a Falset, aproximadament. En canvi, el nord de l'Alt Empordà i la Garrotxa, així com la major part del Ripollès i tota la Cerdanya, en queden exclosos: formen part, lingüísticament, del subdialecte rossellonès.

Això sembla que vol dir que, si comparem el nostre parlar amb el de Barcelona, hi trobarem més afinitat que si el comparem amb el d'Olot, posem per cas. Potser sí. Les seves raons devien tenir els lingüistes que van establir aquestes divisions. No seré pas jo, llec en aquesta matèria, qui les discuteixi. Tanmateix, tot i pertànyer al mateix subdialecte, hi ha referències força acusades entre el gironí i el barceloní, capaces de trair la identitat dels seus usuaris. Només d'obrir la boca, com aquell qui diu, notes de seguida si el qui el parla ha crescut als peus del Tibidabo o a la vora de l'Onyar.

En efecte, un barceloní fa tancada, per exemple, la e del verb ser (i de la seva forma és), mentre que nosaltres la pronunciem oberta. I això mateix ocorre en un cert nombre de mots d'ús freqüent, com, ell, ella, rei, reina, llei, Lleida, església, tema, sistema, etc.

Contràriament, són obertes en el parlar de Barcelona moltes ee que nosaltres fem tancades, con en interès, paciència, creixença, bèstia, sèpia, tebi, nervi, Josep, etc.

Les oo obertes i tancades, que ells pronuncien i distingeixen perfectament, nosaltres les diem poc diferenciades i ens costa de destriar-les. Deuen ser pocs els gironins que tinguin l'orella prou fina per distingir -fonèticament, és clar- una bóta de vi d'una bota de muntar, o un  terròs de sucre d'un color terrós.

Per bé que aquests darrers temps s'hagi perdut força, encara és viva entre nosaltres la pronunciació de i consonant en comptes de ll (l palatal) en nombrosos mots, com agulla, full, fulla, ull, ulleres, cabells, cabellera, celles, orella, palla, paller, tall, vermell, abella, poll (insecte paràsit), pollós, vell, fillol, treball, mall, estovalles, tovalló, clavilla, bavalles, parell, parella, rostoll, rella, crestall , genoll, etc.

Per si aquests trets fonètics no fossin suficients, heus aquí una sèrie de mots i formes verbals que nosaltres emprem preferentment en lloc dels habituals a Barcelona:

Un gironí (i, per tant, un saltenc) no sol dir soroll, sinó fressa; ni llard, sinó greix (de porc); ni llardons, sinó greixons; ni melic, sinó llombrígol; ni aixada, sinó tràmec; ni aixadell, sinó cavic; ni turmell, sinó clavilla (pronunciat clavia); ni esbarzer, sinó romaguera; ni molla (de pa), sinó molleda; ni grill (d'una taronja), sinó monja; ni filat (per a pescar al riu), sinó enfila; ni escarabat de cuina, sinó papa panera; ni canalla, sinó mainada; ni còdol o palet, sinó rierenc; ni pega dolça, sinó estrep*; ni regalèssia, sinó regalíssia; ni bòlit (joc) sinó bèlit; ni tossir, sinó estossegar; ni omplir, sinó emplenar; ni atzavara, sinó figuerassa; ni espiadimonis, sinó cavall de Sant Martí; ni fer volar l'estel, sinó la grua; ni galet (del porró o del càntir), sinó gallet; ni potser, sinó podé; ni jeure, sinó jaure; ni el fred, sinó la fred; ni el tomàquet, sinó la tomata; ni allioli, sinó alioli; ni aigua, sinó aiga; ni aigüera, sinó aiguera; ni aiguat, sinó aigat; ni enaiguar, sinó enaigar; ni llengua, sinó llenga; ni llengüeta, sinó llengueta; ni egua, sinó euga; ni àguila, sinó àliga; ni setrill, sinó sitrell; ni pallissa, sinó palissa; ni apallissar, sinó apalissar; ni esparrac, sinó esparrec; ni llangardaix, sinó llagardaix; ni sargantana, sinó sagrantana; ni albercoc, sinó abricoc; ni cabre, sinó quebre; ni jo cabo, tu caps, etc., sinó jo quebo, tu queps, etc.; ni jo tanco, tu tanques, etc., sinó jo tenco, tu tenques, etc.; ni jo reia, tu reies, etc., sinó jo rivia, tu rivies, etc; ni jo seia, tu seies, etc., sinó jo sevia, tu sevies, etc.; ni jo jeia, tu jeies, sinó jo javia, tu javies, etc; ni jo treia, tu treies, etc., sinó jo travia, tu travies, etc.; ni jo creia, tu creies, etc., sinó  jo crevia, tu crevies, etc.

És clar que alguns d'aquests mots i formes verbals són mers vulgarismes no considerats correctes, però molts figuren ja al diccionari normatiu i tots, els uns i els altres contribueixen a caracteritzar el nostre parlar.

Com també hi contribueix l'ús habitual de l'adverbi poc (a vegades poc que) davant el verb, que equival a la negació no ... pas. Exemples: Poc han vingut, encara = No han pas vingut, encara o no han vingut pas, encara; poc en tinc cap = no en tinc pas cap; poc que sortirem, si plou  =  no sortirem pas, si plou; etc.

Així mateix, la nostra llengua, el català, té una gran riquesa de modismes, locucions i refranys. Moltes d'aquestes frases fetes formen part del patrimoni lingüístic gironí, si bé no són exclusivament nostres. Són tan abundants, que seria impossible de fer-ne una llista exhaustiva. Només n'esmentaré unes quantes, sense establir-hi cap ordre, a l'atzar de com en vinguin a la memòria:

Haver de menjar cues de pansa; fer un nus a la cua; haver-hi roba estesa; aguantar l'espelma; agafar peix; ésser més vell que l'anar a peu; ésser més llarg que un dia sense pa; ésser petit com una punta d'agulla; ésser prim com un tel de ceba; ésser tossut com una banya de marrà; ésser fosc (o negre) com una gola de llop; ésser blanc com un glop de llet; ésser blau com un mataparent; ésser alt com un Sant Pau; ésser vermell com un bitxo; ésser groc com el safrà; ésser verd com una ceba; ésser sord com una perola (o com una campana); estar com el peix a l'aigua; ésser una bassa d'oli; ésser joc de poques taules; ésser bufar i fer ampolles; no ésser tot flors i violes; agafar la llebre al jaç; haver-hi camp per córrer; tocar el dos; fotre el camp; ésser pare i padrí; no ésser ni carn ni peix; costar més el mall que l'enclusa; ésser pitjor el remei que la malaltia; ésser peix al cove; haver-n'hi com cabells al cap; anar a estiracabells; estar a veure venir; venir a mamella de monja; venir com l'anell al dit; ésser un gat dels frares; ésser més murri que bonic; arribar a misses dites; estar tot dat i beneït; tenir pa a l'ull; haver fet un pa com unes hòsties; no tenir un pa a la post; tenir un geni com una pólvora; ésser un foc d'encenalls; ésser un envà de canyes; ésser com posar oli en un llum; pesar figues; treure foc pels queixals; estirar més el braç que la màniga; perdre bous i esquelles; començar la casa pel teulat; posar l'arada davant dels bous; prendre bou per bèstia grossa; treure el fetge per la boca; trobar sabata de son peu; menjar poc i pair bé; remenar les cireres; tenir la paella pel mànec; anar amb una sabata i una espardenya; tallar el bacallà; ésser a l'olla; ésser de la màniga ampla; fer com els de Ridaura, que quan plou la deixen caure; anar fent, com en Met de Ribes; partir peres; menjar-se Poblet i Santes Creus; no haver-hi un pam de net; tenir més sort que les bruixes; estar encantat com un gos en una fleca; fer la viu-viu; escoltar-s'ho com qui sent ploure; tenir-hi pell morta; fer el boig per no passar l'aigua; arribar i moldre; ésser figues d'un altre paner;  passar per l'adreçador; passar per la pedra; no posar-se cap pedra al fetge; tenir la mà foradada;  ésser el cul d'en Jaumet; amagar el cap sota l'ala; descobrir el marro; dur sempre un roc a la faixa; guardar una poma per a la set; saber nadar i guardar la roba; aixafar la guitarra; tenir-ne la pipa plena; haver-n'hi per llogar-hi cadires; haver-n'hi per a sucar-hi pa; amagar l'ou; fer-se la barba d'or; agafar de cap d'esquila; caure de l'escambell; fer una gorra; entrar d'arròs; fer la guitza; fer pam i pipa; fer botifarra; fer setze; donar garses per perdius; carregar els neulers; fer pagar els plats trencats; ésser cornut i pagar el beure; tenir-hi la mà trencada; ésser picar ferro fred; anar com una seda; aixecar la llebre; fer salat; combregar amb rodes de molí; tirar la casa per la finestra; posar tota la carn a la graella; ploure sobre mullat; no anar ni amb rodes; haver-hi moros a la costa; cada terra fa sa guerra; saber de quin peu salta; ficar-se de peus a la galleda; poder pujar-hi de peus; posar les mans al foc; el ventre porta les cames; qui té vergonya té mal any; els estalvis es mengen les estovalles; perdre correu i corredor; mitja figa mig raïm; ... i el dimoni que t'estossegui; ja pots xiular si l'ase no vol beure; quan en passen fan de bon agafar; quan fou mort el combregaren; si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit; salta borni que hi ha un rec; donar una aglà per fer cagar un roure; troba sort i posa't a jaure; feina feta no té destorb; qui se'n calça no se'n vesteix; tal faràs, tal trobaràs; músic pagat no fa bon so; qui mal no fa mal no pensa; estar com gat i gos; dir-ne (o fer-ne) una de freda i una de calenta; tenir la vida a l'encant; canviar pets amb merda; fer un pet com una aglà; val més petar que rebentar; d'un pet fer-ne mil esquerdes; per un frare no es perd un convent; d'un tret matar dos pardals; no tenir pèls a la llengua; sortir del foc per caure a les brases; quina vespa t'ha picat?; quin dimoni s'ha trencat el coll?; buscar una agulla en un paller; fer tronar i ploure; val més boig conegut que savi per conèixer; qui oli remena les mans s'unta ...

I prou, perquè aquesta llista seria interminable.

De totes maneres, en conec unes quantes més que no he trobat registrades enlloc, ni en el Diccionari exhaustiu d'en Moll, tot i que en conté molts milers. Potser ni tan sols les ha utilitzades mai cap escriptor. Això em fa pensar que deu tractar-se de dites molt nostres, molt particulars del nostre parlar local o comarcal. Les he definides breument, procurant expressar el sentit figurat que hom els dóna. No sé, però, si sempre hauré reeixit. Heus-la aquí per als afeccionats a la paremiologia:           

A cada pas un s'hi acosta.- Vol dir que, sense córrer, caminant a pleret, s'arriba pertot, per lluny que sigui.
Ara un pas, ara un altre.- Molt a poc a poc.
Sembla que hi coguin ous.- Indica que hi fa una calor insuportable, referint-es a un lloc determinat.
Si ho vols saber, compra't un llibre.- Mena de miquel contra qui ens pregunta alguna cosa que no volem dir.
O sang o podrit.- O tot o res; passi el que passi.
Tancar la porta amb una feixina.- Es diu d'una casa molt pobre, on no hi ha res de valor i que, per tant, no cal tancar amb pany i clau.
Ésser més lleig que pegar un pare.- Frase comparativa per indicar el grau màxim de lletjor.
Fins que el cor em digui prou!.- Per expressar que una cosa ens plau molt, no ens cansa gens.
A robar al camí ral!.- Rebuf contra qui ens fa una oferta, una proposició, que considerem abusivament desfavorable.
Estar tripes a treure.- Ésser molt renyits, odiar-se intensament.
Trobar la terra de fer pipes.- Trobar un mitjà de vida de molt rendiment i poca feina.
Ésser més burro que fet d'encàrrec.- Ésser molt ruc.
Si sempre dius que no, no et casaràs mai.- Es diu a qui té el costum de negar-se sistemàticament a tot.
Plores? Quan et casaran riuràs.- Es diu a les criatures quan ploren sense mal.
Fer la manyota (o la banyota).- Banyar-se les cames, ficar-se de peus a l'aigua.
Tenir la vista al cap dels dits.- Ésser remenetes, amic de tocar coses que no hauria de tocar i també d'apropiar-se'n.
Poder-se riure de més de quatre.- S'aplica a una persona que es troba en bona situació econòmica o que l'ha millorada.
Sembla que aixafa raïms.- Es diu del qui camina benzim-benzam o no és gens traçut en el ball.
No tenir oli per a mitja vetlla.- No tenir la força, el valor, la vigoria que pretén o que aparenta.
Estar amb els “matxos”carregats.- Perdre el temps, entretenir-se inútilment.
Només és calent quan sua.- Es diu d'algú que té un caràcter canviant, sobretot quan es manifesta malhumorat o desatent.
Rebre qui mal no mereix.- Ésser perjudicat per culpa d'altri, equivalent a “pagar justos per pecadors”.
Déu n'us en guard d'un ja està fet!.- Exclamació de prudència davant d'un possible perill.
Fa de mal dir.- No és segur que sigui així.
Estar tau a tau.- Estar igualats, estar si fa no fa.
Fer el tarlà.- Fer els ninots, fer el ruc.
Marxa, gos, que el teu pare ja ho era.- Crit que es llença a un gos quan se'l vol foragitar d'un lloc; també es diu a una persona que entra en una sala, en un local, on hi ha altra gent, sense saludar.
Fem-ne via d'anar a poc a poc.- Es diu per menar la pressa als qui es torben massa.
Dur pomada al cap i merda a l'espardenya.- S'aplica a certes persones parenceres, que volen amagar amb oripells llur baixa condició, sense, però reeixir-hi.
Ésser un niu de raons.-   Ésser motiu de discòrdia.
Fer el fet.- Tenir-ne prou.
Ésser un gos petaner.- Tenir molta llengua i pocs fets.
Portar la palma a beneir.- Ésser ingenu, innocent.
Anar amb el lliri a la mà.- Ésser d'excessiva bona fe.
Fer tiroliro.- Fer pam i pipa.
Estar si mamen o no mamen.- Perdre el temps discutint nimietats.
Bon sol i aigua al rec.- Mena de vot dels hortolans del pla de Girona i Salt, expressiu de llur preferència pel temps sec i assolellat, mentre no els manqui l'aigua per a regar llurs feixes.
Semblar fet de pasta de merenga.- Es diu d'algú molt nyicris.
Un parenostre per als qui van errats!.- Exclamació proferida davant la impossibilitat de convèncer algú del seu error.
Despatxeu la dida, que el nen ja s'entreté.- Es diu irònicament quan una persona adulta fa coses pròpies d'una criatura.
Fer la fi d'uns calçotets estrets.- Acabar malament, rebentar.
Semblar que es va a buscar la mort.- Anar molt a poc a poc.
Ja n'hi ha prou d'aquest color!.- Frase imperativa per a posar fi a quelcom que ja fa massa que dura.
No fer més ni menys (d'una cosa).- Mostrar-s'hi indiferent.
Fugir com un gos amb un pot a la cua.- Fugir esparverat.
Ja la ballem!.- Ja hi ha enrenou, ja hi ha gresca.
Anar a la idea.- Ésser diligent.
En tingués (o en tinguéssim) una rega a l'hort!.- Exclamació ponderativa del valor que donem a una cosa, sobretot quan algú l'escafinyeja.
Fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu.- Tenir l'humor voluble; ara estar alegre, ara estar trist.
Qui vol presumir ha de patir.- Vol dir que tot costa de guanyar, o que les grandeses tenen llurs servituds.
Estar carregat de bon temps.- Es diu d'algú que no s'enfada mai, o que sol estar d'orgues  o romanços.
Anar amb un peu fora de camí.- No captenir-se amb gaire seny, o anar una mica lluny d'osques.
Semblar que es vagi a apagar foc.- Anar molt de pressa.
Està que bull.- Es diu d'algú que està molt irritat, o d'una situació molt tensa, a punt d'esclatar.
Ésser un porc mal abeurat.- Ésser un malagraït, un massa fart.
No haver bufat mai cullera.- No haver menjat mai calent.
Adobar el coco.- Estomacar.
Vendre's el panís.- Cometre una greu equivocació, de funestes conseqüències.
Fer més nosa que servei.- Tenir molt poca utilitat.
Tenir-ne sempre una per dir.- Es diu de les persones facecioses, que solen sortir amb acudits, amb xanxes.
Deixar passar el mal temps.- Esperar una ocasió més propícia.
Sempre, serà festa!.- Exclamació negativa, que oposem a les pretensions d'algú, que ja hem atès altres vegades.
Fer enraonar la gent.- Donar molt d'escàndol.
Posar-s'hi com a cal sogre.- Arrepapar-s'hi.
Posar bastons a les rodes.- Posar dificultats, entorpir deliberadament la bona marxa d'un afer.
Portar-ne quatre volves.- Estar embriac, anar calent d'orelles.

POST SCRIPTUM

Un darrer cop de garbell a la segona llista de frases fetes d'ací damunt, m'ha fet adonar que n'havia d'excloure algunes:

Fer el fet figura, sense definició, en el recull de “Cinc mil refranys i frases fetes populars”, publicat per Editorial Millà. També hi figura vendre's el panís, amb un verb diferent (jugar-se el panís).
En el “Recull de modismes i frases fetes”, de Josep Balbastre i Ferre, hi ha fer parlar, amb la mateixa significació de fer enraonar la gent.
Al Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover-Moll, hi ha el refrany “la muller de la perdiu tan aviat plora com riu” que entre nosaltres pren la forma de “fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu” .
I, finalment, en un article publicat suara al diari “AVUI”, la seva autora, Teresa Pàmies, filla de Balaguer (Noguera), hi utilitza posar bastons a les rodes.
 
* De l'extracte de regalèssia concentrat, generalment en forma de barretes, a Salt tothom en diu estrep, fins i tot la mainada dels immigrats. A Girona mateix, potser no s'ha estès tant aquesta denominació, que suposo que deu ser una adaptació del mot francès “extrait” (extracte), probablement introduït pels “hermanos” de la Salle, que inicialment eren francesos i tenien un col·legi a Salt. Aquests “hermanos” solien premiar llurs deixebles aplicats obsequiant-los amb barretes de ”extrait de réglisse”  (extracte de regalèssia o pega dolça). La pronúncia francesa del mot “extrait” devia sonar com estrep a les orelles dels nois, i d'aquí la nova significació que donaren a aquesta paraula, nova accepció que no figura ni al diccionari Fabra (normatiu) ni al diccionari Alcover-Moll (exhaustiu). 

IU BOHIGAS

Aquest assaig es va publicar per primera vegada l'any 2010 als números 273 i 274 de la revista La Farga.