dilluns, 27 de novembre del 2023

Reflexions del moment

Article publicat a l'Autonomista el 27 de juny de 1934

En el debat parlamentari d’abans d’ahir, Miquel Maura va confessar que reconeixia haver comès error en creure que l’autonomia de Catalunya afavoriria la creixença del separatisme. Ara s’adona prou que ço que fomenta el dessig d’independència dels catalans, no és pas el reconeixement d’unes llibertats nacionals i d’unes facultats autonòmiques. És davant la incomprensió centralista que el sentiment nacionalista dels catalans s’exacerba i el separatisme es nodreix. Però el problema de Catalunya –problema de llibertat– no serà mai comprès per les dretes reaccionàries que avui imperen a Espanya. Obtinguèrem l’Estaut mentre regiren els destins d’Espanya les esquerres republicanes i socialistes. En advenir un canvi de situació política a Espanya, en pujar al poder les dretes de Lerroux i de Gil Robles, les llibertats de Catalunya es trobaren amenaçades. El conflicte promogut per la Llei de Contractes de Conreu, és la substantivació de la incompatibilitat entre una Espanya reaccionària i una Catalunya dignament autònoma, democràtica i liberal.

Parodiant una frase cèlebre, podríem dir que Catalunya serà esquerrista, o no serà. Sí més no, en períodes de domini de les dretes, Catalunya no respirarà aires de llibettat. Que és com dir que romandrà somorta. I si Catalunya necessita per a la seva plena vida nacional una ànima esquerrista, enamorada de la llibertat i la justicia, no viurà pas tranquil·la si ha de mantenir relacions més o menys estretes amb governs de Madrid a base de lerrouxisme, agrarisme, populisme i monarquisme. Va errat qui cregui que Catalunya s’avingui a viure sempre amb l’ai! al cor. Els catalans som gent de seny. I la gent de seny vol que se’ls respecti.

Per a català nacional, un nacionalista de Catalunya, no era gaire agradable de constatar l’esllanguiment de l’entusiasme catalanista en aquests darrers mesos. Hom arriba a sospitar que sota aquest son de l’entusiasme no hi havia un afebliment real de l’esperit de catalanitat. Se notava com si oblidéssim el fons de les nostres coses, no tenint ja necessitat de cridar i de manifestar-nos sorollosament. Però no. El sentiment patriòtic dels catalans no s’havia apagat gens ni mica. No hi havia flama, però el caliu es conservava ben roig entre les cendres d’una època de calma. L’atac darrer, el fall del Tribunal de Garanties ha estat el buf que ha arraconat la cendra i ha abrandat el caliu. Ja tornem a tenir flames. Les apagarà algun vent geliu? O, pel contrari, cremaran   totes les noses que s’oposin al pas del nostre poble, camí de la llibertat? 

Vivim moments trascendentals i decisius. És qüestió de saber-ne treure profit. 

 Iu Bohigas 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada