dissabte, 1 de desembre del 2012

Vista panoràmica

Editorial d' El Poble de Salt de l'1 de juliol de 1933

Quan comenceu a adonar-vos que la terra que trepitgeu no és tan massissa com us pensàveu; quan constateu una mica difícilment que no haveu sabut sostraure’s al parany llaçós que algú ha col·locat als vostres peus; quan comenceu a percebre sentors nauseabundes de llot xipollejat, us entren unes ganes cada dia més irresistibles, si no sou un poca-pena, d'abandonar les misèries d'ací baix i enfilar-vos per uns moments a les altes cimes de la meditació serena. Us sentiu Manelic i exclameu: “Anem-nos de la Terra Baixa!”. I això que encara, molt sovint, no heu mort el llop. Però us guanya el desig de respirar uns aires més sanitosos, d'esplaiar millor la vista i d'acostar-vos més al sol. I aleshores, de dalt estant, podeu contemplar amb repòs les petjades que haveu deixat en aquell afrau de les vostres lluites endanyades. 

Salt, 1933. Cinc milers i escaig de vides humanes. A mitja hora, la ciutat ensunyada de les gestes heroiques. Ací, fums de xemeneia i repicaments de martell. Vestits blaus. Dones emborrades. Al primer cop d’ull, tot vulgar monotonia activa d’un nucli industrial. Però sota els vestits blaus dels homes i els vestits emborrats de les dones hi batega quelcom. Un quelcom molt complex, molt heterogeni. Afinem la vista i posem-hi esment.

Dintre el moviment obrer, el poble de Salt té renom d'insurrecte. Els faistes catalans consideren que hi tenen un baluard inexpugnable. Els pares de família de la veina capital, quan llurs criatures no els volen creure, els parlen d'aquelles dones tan terribles de Salt. Però, què hi ha d'exacte en tot això? De moment, molta fantasia. Car no hem d'oblidar que, malgrat d'haver passat llargues temporades de rancorosa passió i de malestar econòmic, els obrers i les obreres de Salt no han arribat mai a un desenllaç de tragèdia com en tantes poblacions d'arreu d'Espanya. En els dos anys llargs que van de República i de lluita de sindicats, a Salt no ha caigut una sola víctima ni s'ha disparat cap tret. Però Salt tenia ja una història de lluita sindical d'abans de la Dictadura. Les obreres i els obrers de Salt, ja en plena República, han irromput més d'un cop a la veina capital en manifestacions de protesta subversiva. I Salt ha estat un dels pobles de la “província” que més feina ha donat, en conflictes socials, als governadors civils. Vet ací, doncs, el motiu de la nostra mala anomenada.

Encara, potser contribueix a acréixer aquesta injusta fama, la crua palestra que de fa temps tenen entaulada els elements del Centre Floreal contra els elements del Centre Republicà, exterioritzada en tertúlies i en converses de carrer i en els òrgans periodístics respectius. Tots recordem que, abans de la República, molts faistes d'avui feien causa comuna amb nosaltres, els republicans demòcrates i liberals. Alguns, pocs, que es comptarien amb els dits, salvaven llurs diferències ideològiques i proclamaven que eren al nostre costat perquè lluitàvem per un objectiu que significava un pas més en el camí de llurs ideals. Els altres, els més, eren aleshores republicans entusiastes i incondicionals, i avui encara més republicans que ningú —al dir d'ells mateixos—, però republicans desil·lusionats. I per això faistes. Els primers —els que ja sempre, sense claudicació nominal, s'havien dit anarquistes— era natural que un cop aconseguida la República es desplacessin de nosaltres per tal de continuar bregant en pro de llurs ideals respectabilíssims. Però no comprenem perquè adopten amb els republicans avui al poder, abans llurs companys de causa, una actitud molt més violenta, enormement més agressiva que la que adoptaven contra els monàrquics governants ahir, aristòcrates, clericals, militaristes, burgesos i terratinents. Als segons als "soi-disants": avui republicans desil·lusionats i, per tant, elements del faisme, ja no sabríem excusar-los tan fàcilment llur actual situació i, sobretot, llurs cabrioles en els moments del trànsit. Però, què hi farem! Tothom és lliure de fer el que li passi per la barretina. Només hem de lamentar que els que havien estat correligionaris nostres, sense donar-se n gens de vergonya, ara ens maltractin i ens tinguin odi d'enemic perquè no ens hem desenganyat com ells, perquè hem tingut una mica més de fe en els ideals que abans tots plegats defensàvem. Constatem un fet. Els individus que més es signifiquen per llur campanya contra la República i contra els republicans, són, precisament, els que abans més temien d'aixecar la veu i que es sotmetien més fàcilment a les imposicions del patró i del cacic. Nosaltres sabem prou bé que no tots els que avui ens combaten i es diuen anarquistes són gent de mala mena com els que acabem d'esmentar. Sabem prou bé que existeixen desenganyats de debò, que abans de la República eren, sentimentalment, autèntics republicans. Però els ha mancat fe i esperança en l'ideal. Mentalitats simplistes, temperaments excitables, esperits messiànics, aviat s han cansat de sostenir una República que no ha pogut solucionar tots els conflictes de la vida espanyola. No havent arribat de cop a la meta, els sembla que no ha donat un sol pas. I per això no val la pena de continuar sacrificant-se. 

Distingim, dintre el faisme saltenc, tres sectors ben definits: el sector dels anarquistes de sempre, si més no nominalment, el sector dels antics republicans desenganyats de la República, i el sector deis indesitjables, molt nombrós i el més cridaner, que no han estat mai sinó arribistes cent per cent i joguines més o menys elàstiques del cacic i del patró. 

Deixem els primers: tenen perfecte dret a treballar a favor de l'ideal que creuen de redempció per a la humanitat. Encara que haurien de mirar-se un xic més a escollir els mitjans de lluita. 

Dels segons potser ja n'hem parlat prou. Allà ells i bona sort si els va bé la nova vida a què s'han ficat. Només exposarem una sospita que tenim. Que ens sembla que, en la qüestió de llur canvi sobtat d'ideologia, el factor "sexe" no és pas dels que menys hi ha intervingut. 

I dels tercers poca cosa en direm, també. Si no és recomanar a la gent de bona fe que faria bé de no escoltar-los gaire i de demanar-los la cèdula abans d'admetre'ls per companys i correligionaris. 

Els republicans som allà on érem. Un poc menys infantils que els desil·lusionats d'avui, sabíem que la República no seria pas cap panacea. I per això ens hem estalviat de desenganyar-nos i de perdre la confiança en els principis que informen el nostre credo esquerrista i liberal. Ens dolen, naturalment, certes posicions i certes actituds dels nostres companys de classe. Però també sabíem per endavant que havien de venir. l estem convençuts que tard o d'hora desapareixeran evolutivament. Els republicans continuem essent republicans. Però, vol dir això que ja ens donem per satisfets amb les conquestes que ha fet l'actual República? De cap manera. No som uns il·lusos, però tampoc uns pessimistes de dalt a baix. Creiem, senzillament, que podem anar fent, i de faisó més positiva que els altres, a favor del nostre lema d'igualtat, llibertat i fraternitat, sense deixar d'estimar la República, el Liberalisme i la Democràcia, i sense necessitat d'haver d'enrolar-nos a cap organització més o menys faista o antipolítica. 

El paper F. A. I., a Salt com arreu de Catalunya, cada dia es cotitza més baix. Veiérem venir l'onada, la sabérem resistir amb dignitat, i ara veiem com recula a grans gambades. El faisme és ferit de mort, i lentament anirà dessagnant-se. És un monstre que no ha necessitat heroi que el malferís. Ha bastat la seva pròpia golafreria insensata per anorrear-se. 

Si el seu mal és de mort, per què hem de continuar preocupant-nos de la F. A.I. i donar-li bel·ligerància. Castiguem els seus delictes com el que són, no altra cosa que vulgars delictes, i no fem cas de les seves escopinades fastigoses i insignificants. 

 IU BOHIGAS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada