dimecres, 28 de març de 2012

LES BANDERES REPUBLICANES DE SALT

Article publicat al Suplement Literari de l'Autonomista, l'octubre de 1933

En l'homenatge a Miquel Santaló, aquest, en el seu discurs a la plaça de braus, féu al·lusió a les flamejants banderes tricolors que, vingudes de totes les comarques gironines, adornaven en aquells moments la tribuna. En ponderà sobretot la vella i gloriosa de La Bisbal, relíquia del memorable foc del 6 d'octubre de 1869, foradada de bales i descolorida pels anys. Els republicans de Salt, que escoltàvem interessats el plausible tribut de justícia que rendia el nostre Diputat a l'heroica gesta dels protomàrtirs gironins de la primera República, culminada en la resistència de la capital baix-empordanesa i simbolitzada pel drap venerable que arborava amb emoció un ancià testimoni d'aquelles passades hores de combat, al costat de la pregona admiració i simpatia que ens despertava semblant evocació per la bandera Bisbalenca, sentírem sense voler una mena de depressió d'ànim impossible de contenir. Sabeu per què? Doncs, perquè Miquel Santaló, a ben segur ignorant de la injustícia que cometia, confonia una altra bandera gloriosa i arnada pel temps i foradada per les bales, la nostra vella bandera de l'any 69, entre el munt de teles llampants i sense història que hom havia aplegat a honor del republicà il·lustre que era objecte d'un merescut homenatge. Això ens va fer pensar que potser seria interessant de divulgar la "vida" magnífica de l'ensenya dels republicans de Salt. I a aquest intent, tot i no deixant d'entendre que es tracta d'una feina poc apropiada a les nostres traces, hem redactat aquestes línies.

L'aspecte de cosa antiga i guerrejada que presenta la nostra bandera, tacada de sang i tot, fa que cridi l'atenció dels bons republicans arreu on és portada. Quan a Girona es celebra algun acte de caire polític esquerrà i nosaltres hi assistim, els veterans lluitadors del carrer del Carme ens pregunten tot seguit per la nostra "àvia ". Els companys d'Olot ens l'envegen, i més d'un cop, al·legant no sé quins pretextos, ens han volgut demostrar que els la corresponia. Però, malgrat tot, arreu de la comarca i a casa nostra mateix són ben comptats els que tenen una clara notícia del valor de la nostra bandera. O de les nostres banderes, perquè són dues les que existeixen el nostre Centre Republicà, gairebé tan antiga l'una com l'altra. Però una d'elles, la menys destroçada, és tanmateix la més gloriosa.

A fi d'esvair-nos els dubtes que sobre la història de les dues banderes republicanes del nostre Centre pesen damunt gairebé tots els saltencs d'avui que la coneixen una mica, ens havem entrevistat amb el veí i correligionari Jaume Gelada, barber d'ofici, per anys enrere president del Cens republicà del nostre poble. Jaume Gelada potser és l'únic home que queda que pot ésser perfecte coneixedor de la història de les nostres banderes. Vet ací la relació que hem tret de la seva conversa amb nosaltres:
- Quan l'aixecament republicà federal de les comarques gironines, per l'octubre de 1869, la fase més important del qual es desenrotllà a La Bisbal el dia 6, diversos voluntaris republicans de Salt es posaren a les ordres de l'Ametller, de Banyoles, per tal de lluitar per la Llibertat i per la República. Duien una bandera. Transcorreguts aquells fets, la dita bandera. que havia estat foguejada, tornà plena de glòria al nostre poble, al seu poble. Succeí, dos o tres anys després, que vingué a establir-se ací, de cafeter. un tal Pau Torres, de Banyoles. del qual hom havia fet córrer, àdhuc quan mai no es confirmà, que havia estat còmplice en el vil assassinat del gran Ametller. Encara que tot això no passés d'ésser rumor, i sense base ferma, el cert és que Pau Torres encetà les suspicàcies de la majoria dels federals de Salt. Ell, però, aconseguí ficar-se a l'organització, cosa que provoca immediatament la seva bifurcació comprensible. Fou per aquest temps que en Buixò, del qual encara servem un record inesborrable, s'apoderà de la bandera i la guardà algun temps al seu domicili, ja que no volgué permetre que mai pogués aixecar-la un home que no inspirava tota la confiança als bons republicans. Aleshores, la fracció que va seguir en Torres va adquirir una nova bandera, que és l'altra que encara existeix. La força pública de la monarquia, sabedora de l' existència de la nostra gloriosa bandera, molestava sovint en Buixó per veure si la hi enxarpava, per la qual cosa es veia obligat a confiar-la a una seva amiga, una tal Brugada, que la duia enrotllada al cos, sota el gipó, quan era perseguida. Temerós que un dia o altre la hi trobessin, decidí en Buixó transportar-la a Olot i confiar-la a en Deu, qui la guardà qualques anys i d'aquí deu néixer la pretensió dels olotins per la possessió de la nostra bandera. Reincorporada al Cens federal del nostre poble, i essent-ne president el nostre vell interlocutor, la bandera de Salt fou duta a una assemblea republicana que es celebrà a Barcelona l'any 1904 presidida per Alexandre Lerroux, que llavors gaudia de la màxima popularitat, fou premiada amb la primera distinció consistent en un llaç de seda dels colors republicans. El senyor Pere Gallostra havia redactat una memòria de la història de la nostra bandera.

Passaren els mesos i els anys. Durant tota la Restauració i encara més durant la Dictadura, les nostres dues banderes hagueren de guardar-se en lloc amagat. Però el dia 14 d'abril de 1931, quan encara a Girona no havien proclamat la República, als balcons del nostre Centre Republicà voleiaven ambdues amb aquell mateix espetegar que devia fer la més antiga d'elles, anys endarrere, quan era desplegada al vent de la batalla i les bales xiulaven al seu entorn deixant-hi indeleble petjada.

IU BOHlGAS

Salt, octubre de 1933.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada