IU BOHIGAS i BLANCH

NI UN PAS ENRERE!

2012-03-05T11:41:00.001-08:00

DE NOMS I DE FETS

2012-02-11T08:40:00.000-08:00

Editorial d' El Poble de Salt de l' 11 de febrer de 1933

Els resultats electorals ens han demostrat que els principis que informen el nostre credo polític gaudeixen en aquest poble de mantes simpaties que en direm extraoficials. En efecte: el nombre de socis del «Centre Republicà» no deu passar de dues centenes. Però el «Centre Republicà» del nostre poble no és realment una disciplina política. La disciplina política està dins el «Cens» adherit a l'Esquerra Republicana de Catalunya. I aquest «Cens», creat recentment, compta només amb uns 75 afiliats.

¿Vol dir això que l'Esquerra no té a Salt les simpaties de la major part dels seus republicans? De cap manera. Els resultats electorals ens diuen tot el contrari. Les candidatures patrocinades per l'Esquerra han obtingut sempre en el nostre poble la majoria dels sufragis.El resultat de les darreres eleccions, que ens foren les menys favorables, ens confirma que no tan sols l'Esquerra aconseguí els vots de tots els associats al «Centre Republicà», sinó també els de molts ciutadans que es mantenen al marge de la nostra Societat.

Així, doncs, com ens explicarem que el «Cens polític» del nostre «Centre» quedi a un tan baix nivell numèric? Per antipatia al partit a què ens hem adherit, no, ja que els resultats electorals ens confirmen que és el que més simpatitzants posseeix en aquest poble. Per dificultats d' entrada en el «Cens», tampoc, puix que aquest és democràtic tant en la seva ideologia com en el seu funcionament intern i, per tant, no priva la vinguda en el seu clos a ningú que es presenti net de culpa. Només precisa ésser soci del «Centre Republicà».

¿Per què, doncs, els que donen llurs sufragis a les candidatures de l'Esquerra no vénen a engrossir el local d'aquest partit? Solament els en pot privar la manca de sentiment polític. Però han de pensar que, obrant així, són els menys indicats per a blasmar després de la tasca de les organitzacions. ¿Per què no hi intervenen? ¿Per què deixen de prestar llur concurs a l'obra d'enaltir i propagar la ideologia que diuen que sustenten?.

No n'hi ha prou de donar un vot. Cal treballar també perquè aquest vot no resulti inútil o perjudicial als ideals que el feren emetre. No n'hi ha prou de dir-se i proclamar-se els primers i millors republicans i esquerristes. Mantenint-se al marge de les organitzacions, dels partits, un hom podrà, això sí, donar la seva confiança a una determinada candidatura, la que ell consideri més adient als seus ideals, però no podrà intervenir en la seva confecció i en el control dels elegits. Ni li serà tan fàcil de fer campanya de proselitisme. En una paraula, es mostrarà passiu. I passiu vol dir tot el contrari d'actiu. I qui no és actiu perd el temps i les oportunitats. I, encara que tingui una ideologia, no fa res perquè aquesta progressi. Mantenir-se al marge dels partits republicans i esquerristes serà ésser republicà i esquerrista de nom, si voleu. Però no de fet. I el que cal és ésser-ne de fets i no de noms. Meditin bé això els simpatitzants amb la política de l'Esquerra i no dubtin a enrolar-se al «Cens» local que s'ha constituït recentment.

Iu Bohigas

L'escola en català

2012-02-04T11:47:00.001-08:00

UN HOMENATGE

2012-01-28T10:51:00.000-08:00

Editorial d' El Poble de Salt del 28 de gener de 1933*

Dins el vinent mes de març s'escaurà el primer aniversari de la mort del que en vida fou, durant més de quaranta anys, mestre particular del Veïnat, el senyor Pere Gallostra. El sol fet d'haver-se dedicat a les tasques docents durant prop de mitja centúria, ja bastaria perquè no li manqués el reconeixement i l’admiració de tots els ciutadans del nostre poble. Però cal tenir en compte, encara, les circumstàncies que caracteritzaven l'època en què exercia el magisteri el senyor Gallostra. No existia la llibertat de consciència que avui existeix. Un mestre, per a sostraure's una mica a les imposicions del clericalisme aleshores imperant, necessitava revestir-se d'un veritable esperit de sacrifici. Dedicar tota una existència a l'educació de la mainada proletària, sense altre emolument que la mensualitat individual d'una trista pesseta, és ja acció i abnegació que frega l'heroisme. I no altra cosa que això fou la vida del senyor Pere Gallostra. Quan el mestre de l’Estat, per mor de la retribució mesquina que se li donava, s'ajupia generalment, arreu del territori d’Espanya, a les exigències de la triple aliança oligàrquica regnant, el gest d'un home que s'exposava a les amonestacions sense vaselina de qualsevol inspector carcunda perquè no ensenyava prou «catecisme» als alumnes de la seva escola, és un gest que es podria qualificar, sense hipèrbole, de veritable gesta liberal. Parem esment en una realitat: Els homes que iniciaren i sostingueren la campanya democràtica i republicana en el nostre poble, són en llur majoría ex-deixebles del senyor Pere Gallostra. ¿Què significa això? Suposem que tothom sabrà donar-s'hi resposta. Els que assistírem a les seves classes ens adonem avui del gran bé que rebérem d'un mestre que, si més no, quan a pertot arreu es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris, sabia pujar el nostre esperit lliure de prejudicis confessionals que haurien pogut determinar la fanatització de mantes promocions de joves. No hem d'examinar ací els mètodes pedagògics d'un home que exercia la seva professió amb tota la fe i amb tot l’entusiasme. Cinquanta anys enrera no es podien exigir els coneixements didàctics i paidològics que avui es requereixen a tot educador.

En la crítica de l'actuació d'un mestre com el Sr. Pere Gallostra, seria censurable que descendíssim al detall i ens oblidéssim d'albirar la magnífica perspectiva total de l’obra en conjunt. I bé, doncs; per tot això, per tots els seus mèrits contrets, que no són pocs, per la seva tasca benedictina i benemèrita a través de quatre dècades i escaig, seria injust que soterréssim en la indíferència la memòria del ciutadà Pere Gallostra. Hi tenim un deure d'agraïment.

En un règim de liberalisme i democràcia com ens trobem, cal homenatjar com es mereixen els ciutadans que es distingiren en llur labor per a provocar-lo. És precís tributar un homenatge digne dels seus mereixements al que en vida fou el mestre Sr. Pere Gallostra. S'acosta la data del primer aniversari del seu dolorós traspàs. ¿Per què en tal dia el nostre digníssim Ajuntament no podria donar el nom de Pere Gallostra a un carrer de la nostra localitat?

¿Per què alguns dels que foren deixebles seus no podrien retre-li tribut de commemoració en un acte que es podria celebrar en el Centre Republicà, del qual fou soci fundador el Sr. Pere Gallostra? Nosaltres ja hem exposat la nostra opinió. Al nostre digníssim Ajuntament, sobretot, toca ara, si la creu encertada, de recollir i encarrilar la suggerència nostra. -IU BOHIGAS.

*Observem que la data de la portada d'aquest número és 28 de gener de 1932, quan havia de ser 28 de gener de 1933

SI ELS NOSTRES OBRERS FOSSIN CULTES ...

2012-01-14T08:30:00.000-08:00

Editorial d' El Poble de Salt del 14 de gener de 1933 *

Tot i l'actualitat palpitant dels darrers esdeveniments revoltosos, preferim no comentar-los directament. Tan sols els tocarem de biaix com a reforç dels conceptes que desenvoluparem a continuació.

No volem moure'ns avui de l'àrea limitada de la nostra localitat. En aquest poble de Salt també es desenrotllen assumptes de gran interès pel comentarista d'un periòdic local. I assumptes totalment atenyents a la classe treballadora.

La vinguda de la República possibilità la ràpida reorganització dels sindicats obrers. A Catalunya, la tradició anarcosindicalista d'abans de la Dictadura preponderà novament en la direcció de les organitzacions proletàries. Circumstàncies diverses barrejaren, ja de bell antuvi, en els comitès directius, individus que s'havien distingit, en la primera època sindical, per llur tasca assenyada a favor de la Confederació, i individus de significació extremista que, per audàcia, acabaren a la llarga per ésser els únics rectors de les masses obreres catalanes. El caràcter messiànic del nostre poble contribuí notablement a bandejar els directors responsables del nostre organisme confederal. La gent s'havia imaginat que la República era com una panacea universal que ens portaria de cop i volta una felicitat paradisíaca. I, naturalment, aviat es produïren els desenganys. Instigats barroerament per les propagandes demagògiques dels extremistes, ben tost es desfermaren els ímpetus continguts dels que patien fam i set de justícia. La bona fe i el malestar dels treballadors foren camp adobat per a la ràpida ascensió dels energúmens sense escrúpols que aspiraven al governament exclusiu del proletariat de la nostra terra. Es fàcil l'explotació sentimental d'una massa culturalment poc elaborada. Els moviments vaguistes i sediciosos continuats exacerbaren de mica en mica els ànims dels eterns desposseïts. A la qual cosa col·laborava ben cautament la reacció patronal. Qui aleshores va voler-se oposar als procediments de violència estèril que preconitzaven els elements radicalistes de la F. A. I., per mèrits contrets que portés a sobre va ésser arraconat d'una manera fulminant. Amb la publicació del conegut manifest dels «Trenta», la C. N. T. passava a ésser arma absoluta de les apetències dels verbalistes del trasbalsament social. Ja no tingueren a dins ningú que els fes nosa. Ja pogueren lliurar-se sense entrebancs a la preparació de tota mena d'assaigs d'acció directa i de revolució social. Les veus sensates dels foragitats eren apagades pel brogit «revolucionari» de les hosts de Bonaventura Durruti. El poble treballador, embrutit per les prèdiques dissolvents dels seus ídols del moment, estava assedegat de «sang i fetge». Però aviat, sortosament, en gran part d'ell no es féu esperar el retorn a la serenitat i la sensatesa. I, impossibilitats de contrarestar encara el guirigall derrocador dels menys serens i capacitats, molts foren els obrers que paulatinament anaren posant-se al marge de la lluita reivindicativa. El balanç de la Confederació en aquest període de predomini faista no pot ésser més catastròfic. L'organisme sindical gairebé desfet. Les cotitzacions gairebé nul·les. Els ànims desil·lusionats. La massa socialitzant de la República a cada pas entorpida. La «Soli» amb una cinquena part dels seus lectors primitius.

I bé: ¿quina actitud han vingut observant els obrers i les obreres del nostre poble, des de la proclamació de la República ençà? Primerament, com les de pertot arreu, fundaren llur organització única. La cosa anava bé. L'organització única, el sindicat únic, la veritable i absoluta unió proletària preconitzada per Marx i Engels, és una cosa magnífica. Però aquesta comunió dels treballadors en un mateix organisme, no ha d'ésser imposada brutalment. Ha d'ésser provocada per mútua simpatia, pel convenciment general que només la perfecta unió pot donar jornades de triomf a la classe obrera. En un principi aquest convenciment existia. La necessitat d'un agrupament compacte, era convicció de tothom. Però, perquè el bloc no s'esberlés, era precís que ningú no volgués imposar la seva ideologia particular als altres. Calia mantenir una impoluta democràcia sindical. Allò que es venia predicant, que en els sindicats únics hi cabien tots els assalariats, no havia de resultar una mera paraula. Ningú no havia d'abusar de la incultura de la massa i de l'estratègia d'uns lloc directius, per a fer proselitisme particularista dintre els sindicats. Començar per plantar cara, amb aires de reptador, a les autoritats democràtiques i liberals del poble, era una solemne i perniciosa follia. Voler-se posar fora de la llei, no era cap cosa necessària ni lògicament profitosa. I, no obstant, a casa nostra com en tants altres llocs, moltes coses que no s'havien de fer, es practicaren, i moltes altres que s'havien de verificar, es deixaren en oblit . La fúria pseudorevolucionària ho envaïa tot, i els obrers del nostre poble no se n'escaparen.

En el sindicat de l'art tèxtil i fabril d'aquesta població, es produí una escissió lamentable, que desplaçà, perniciosament, els objectius i les energies de la lluita sindical. ¿Per què es verificà semblant rompiment? Hi ha qui acusarà tot seguit de traïdors i de venuts a la patronal, a uns individus. No li donem ni li neguem la raó. Però, ¿i la massa que els seguí, separant-se del sindicat únic? ¿Per què aquesta massa trencà la primitiva unió? ¿Per què fou possible que uns pocs individus, de desacreditada conducta obrerista, arrosseguessin darrera seu un nombre tan crescut d'obrers que des del primer dia militaven en el sindicat únic? ¿Hi ha algú que pugui sostenir que la democràcia sindical i el respecte a totes les ideologies es guardà regularment dins l'organització?

I, per tant, ¿hi ha algú que s'atreveixi a donar tota la culpa a uns «mals companys» que abandonaren el sindicat? Els tòpics i les excuses contra el pròxim, no guareixen res, obreres i obrers amics. És millor adonar-se que els «mals companys» tenen múltiples causes per a justificar llur obligadíssim comportament. De vegades per arranjar una qüestió, és precís saber començar reconeixent el «mea culpa ».

Però, ens havíem desviat del fil de la nostra «conversa». Una vegada efectiva la referida secessió del nostre element assalariat de les fàbriques de filats i teixits, l'objectiu de la batalla proletària es desenfoca precipitadament.

La brega queda establerta ben aviat exclusivament entre els dos sindicats existents. Des de l'insult i la «matonada» fins a la contradicció sistemàtica de les iniciatives del contrari (!!!), no es deixa res per verd. Mentrestant, la burgesia reposa tranquil·la i riu per sota el nas. El motiu fútil d'unes festes intersetmanals és l'espurna que encén una baralla acarnissada i eterna entre els obrers del sindicat únic i els obrers del sindicat local. Aquests, a mesura que els altres incrementen llur tàctica xivarrista i dinamitera, es van agafant cada dia més a la levita del patró. Uns i altres posen en la palestra suïcida un ímpetu i una perseverança que és increïble que contra la burgesia sàpiguen esmerçar mai. Els més petits conflictes esdevenen, per mútua tossuderia, problemes insolubles i enverinats. ¿I on anirem a parar? ¿No ens serà gens alliçonadora la darrera revolta comunista llibertària que ha regat de sang una vegada més mants carrers de Barcelona i altres poblacions de Catalunya i d'Espanya? ¿Seguirem per «saecula saeculorum» amb els procediments nefands que ens vilipendien i ens dessagnen i esterilitzen? Ah! Sí els nostres treballadors fossin cultes!... Si no portessin arrapats a la consciència uns dogmes fanatitzadors que els aniquilen i els ceguen!... Si la llum diàfana de la raó reposada imperés en ells i no els enterbolís el raciocini la cortina opaca que ininterrompudament els han anat teixint uns mercenaris a sou del vergonyant reaccionarisme borbònic!. .. Si els nostres obrers fossin cultes, ¿no els hauria dit res el fet que homes com Pestanya i Foix i Clara, que havien estat llurs capdavanters en l'època passada i a les primeries de la present, hagin estat amenaçats de mort per llur no conformisme amb la campanya de la F. A. I.? ¿I no els diria res l'assassinat a sang freda d'uns agents de l'autoritat que ja havien caigut exànimes, i el dispars criminals contra la multitud diumengera que es passejava confiadament per les Rambles barcelonines? ¿I tampoc no els faria obrir els ulls el fet d'haver estat detingut Garcia Oliver amb dues mil pessetes a la butxaca i en companyia de bombes i de pistoles? Nosaltres creiem que si la ignorància i el fanatisme no impedissin a molts dels nostres companys proletaris de llegir tota mena de premsa i de literatura, creiem que aquests nostres companys reconeixerien ben prompte llurs errors i atzagaiades i es disposarien tot seguit a seguir els viaranys del seny i de la raó que menen, ells únicament!, al benestar i a la victòria. Cessi ja la palestra intestina entre camarades d'explotació. De banda totes les rancúnies i que vingui l'encaixada franca i cordial. Amunt els cors! Rectifiquem sincerament uns i altres. Prou dèries de «sang i fetge». Prou obcecacions nihilistes. «Cessi el diàleg de les pistoles»!, que cridava Àngel Pestanya. Unió, comprensió, respecte, serenitat, seny: CULTURA!

Iu Bohigas

*Observem que la data de la portada d'aquest número és 14 de gener de 1932, quan havia de ser 14 de gener de 1933

EL NOSTRE SEGON ANIVERSARI

2011-12-23T07:54:00.000-08:00

Acabem de complir dos anys d'existència periodística. En aquesta situació, doncs, no serem pas nosaltres qui comentarem l'estela de la nostra obra en aquest temps. Però sí que direm que estem satisfets de la tasca acomplerta. Vàrem ésser nosaltres qui donàrem al poble, i als joves en particular, el crit de deixondiment que ens era tan necessari. La nostra passa va anar afermant-se paulatinament. De mica en mica assolíem els objectius del nostre esforç modest però entusiasta. Aviat concretàrem, abandonant el neutralisme que ens abocava a l'eixorquia, la nostra posició ideològica. Sempre, però, ens havem esforçat a mostrar-nos imparcials en assumptes aliens a la qüestió política. I en aquesta, hem defensat i propagat ben honradament tothora el nostre programa republicà liberal i catalanista d'esquerra. En els dos anys de la nostra vida periodística, hem presenciat mants fets polítics i socials de transcendent importància històrica. des del nostre lloc humil, podem dir que poc o molt hi hem també col·laborat. I la lluita, la lluita ciutadana, encara continua, naturalment. Però nosaltres no hem pas defallit tampoc. Amb més braó i empenta que mai seguim i seguirem les nostres campanyes. No s'ha acabat encara la feina. En resta molta a realitzar. Per això cal que tots els que se sentin identificats amb nosaltres ens prestin llur suport moral i material. De vegades ens hem trobat molt sols i això ha ralentit la marxa de la nostra ruta. Però totes les dificultats han anat caient. Tanmateix, fora convenient esbrossar un poc més les senderes del nostre itinerari. Els enemics d'una banda i de l'altra no es cansen de posar tota mena de noses al nostre pas. És precís, doncs, que els simpatitzants i correligionaris anul·lin amb llur ajut la tasca entorpidora dels de l'andana d'enfront. I no dubti ningú que així el progrés dels nostres ideals serà cada dia més palpable en el nostre poble.

I. B. i B.

CANDIDATURES

2011-11-19T08:08:00.000-08:00

Editorial d'El Poble de Salt del 19 de novembre de 1932

A mesura que el dia de la lluita s'acosta, el panorama electoral guanya en claredat. Subsisteix encara el pugilat de puresa ortodoxa entre els regionalistes i els carlins. Però, naturalment, sembla que els principis van cedint a la "concòrdia" i a la "pacificació". Uns i altres es deuen donar compte que no és tan fàcil com això d'arreplegar les minories. I a veure si, amb tot, tenen treballs a arribar al "quòrum". O si pren proporcions insospitades algun enemic sense importància. Ens plaurà de saber fins on arriben, a casa nostra, el "temor de Déu" i els interessos del cupó coaligats.
Els "jabalíes" es desinflen. De bell antuvi deixaren una vacant en llur candidatura. Ben fàcil de cobrir, tanmateix. Car sempre hi ha un "tres vegades emancipat" disposat a sacrificar-se en darrera hora. Ara, però, s'ha agreujat el conflicte. Són dos o tres més ja qui s'han llevat els "colmillos". Deuen haver vist que no hi havia res a fer. "Com voleu que mantinguem cap esperança- deia un d'ells, si l'única vegada que els nostres presumptes electors ens han aplaudit ha estat quan hem manifestat que volíem fer respectar els interessos proletaris, però que també nosaltres respectaríem els de la "Cambra de la Propietat urbana?" Ens sembla que, si el nostre Lluís Pigem no hi posa mà, els "jabalíes" hauran de tornar-se'n amb la cua entre cames.
Els d'Acció Catalana i els del B.O.C. varen tenir més pupil·la. I continuen demostrant més sentit polític i comú. No seria res d'estrany que donessin un seriós disgust al contuberni plutocràtic co-clerical reaccionari.
Dels radicals no cal ni parlar-ne. Els hauria sortit millor que s'haguessin sacrificat una vegada més. No saberen sacrificar-se admetent al "partido" totes les escorrialles de la "Unión Patriótica"? I el sacrifici havia de consistir a saber adoptar l'actitud gallarda de Simó Bofarull a Tarragona.
I la nostra candidatura? No cal ponderar-la. La seva íntima naturalesa democràtica es fa la propaganda més eficaç. No hi ha uns noms. Hi ha un partit, una ideologia, un programa concret, una disciplina, un sentit de responsabilitat. I al darrera hi ha el poble. El poble catalanista d'esquerres que vetlla ininterrompudament per la salut de la República i de l'Autonomia. Per això no ens podran titllar de massa optimistes si exposem la nostra convicció d'una victòria rotunda, a les comarques gironines i a tot Catalunya, de l'Esquerra Republicana de Catalunya. I el poble de Salt, baluard d'inquietuds ciutadanes, no serà pas una excepció.

Iu Bohigas

LA LLUITA

2011-11-12T07:29:00.000-08:00

Editorial d'El Poble de Salt del 12 de novembre de 1932

Per renegaire de la democràcia que es vulgui ésser, no es pot negar que aquest règim ha ennoblit les eternes baralles dels homes. Un ràpid parangó de les diverses èpoques de la Història, ens cercioraria plenament de la gran veritat de Benedetto Croce: la democràcia és la millor conquesta de la civilització. Un simple canvi de monarca exigia sovint, en temps dels visigods, un fratricidi o un parricidi. La casta bel·lígera fou sempre considerada de les més honorables. Àdhuc avui succeeix així en els països més endarrerits. La civilització, concebent el procediment democràtic, fa la llarga passa que distancia enormement la humanitat actual de la de segles enrera. La millor defensa i el millor elogi del sufragi universal -l'instrument de la democràcia- són fets pels seus propis detractors quan han de recórrer a procediments bàrbars de períodes superats per a substituir-lo. L'antisufragisme, l'antiparlamentarisme, l'apoliticisme sistemàtic són propis, normalment, dels partits retrògrads. Si organitzacions dites avançades aixequen banderes semblants, és perquè hi planen al damunt mantes influències neuròtiques. En condicions naturals, normals, la gent ha de comprendre que no són compatibles els ideals de redempció gairebé utòpica amb els procediments de lluita exhumats de l'era de l'home de Cromagnon. Veritablement, com deia Benedetto Croce, el partit del liberalisme i de la democràcia és el partit de la cultura.

De demà en vuit, dia 20 del mes en curs, el poble català tindrà ocasió de demostrar la potència política dels distints sectors que el componen. Podrà fer ús, una vegada més, dels nobles mitjans combatius que proporciona la democràcia. És curiós de remarcar, ací, un cas paradoxal. Mentre, d'una banda, els exalçadors abrandats de la democràcia impoluta, íntegra, utòpica -que és l'anarquisme- fan incomprensibles escafinyots del sufragi universal -l'únic instrument verament democràtic-, i prefereixen les armes reaccionàries de la violència i del despotisme, de l'altra banda, els partidaris de l'obrerisme antidemocràtic, del col·lectivisme o comunisme dictatorial, no tenen inconvenient a acceptar, vinguin d'on vinguin, els procediments de combat de la Democràcia, règim que ells execren i anatematitzen.

En les comarques gironines, al nostre entendre, tot i els innombrables grups i grupets que es presenten a la imminent palestra ciutadana, la malda es desenrotllarà entre el partit popular de la Democràcia -l'Esquerra Republicana de Catalunya- i el partit inveterat dels grans interessos del capitalisme -la Lliga Regionalista. No ens hem d'entretenir a posar de manifest la significança contrastant d'ambdues candidatures. Són prou conegudes de tothom. Direm, només, perquè confiem en el reconegut bon sentit del poble gironí, que ens sembla que el nostre optimisme esquerrà no sofrirà pas cap desencant.

Iu Bohigas

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-11-01T14:47:00.000-07:00

Correcció d'exercicis i observacions per a l'alumne

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-30T14:38:00.000-07:00

L'alumne envia més exercicis per corregir. L'Iu els corregeix, els comenta i els torna a l'alumne. Com sempre, s'en queda una còpia, en paper ceba.

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-29T14:27:00.000-07:00

Els exercicis corregits i comentats

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-28T14:25:00.000-07:00

L'alumne envia la segona tanda de lliçó d'exercicis perquè l'Iu els corregeixi

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-27T14:21:00.000-07:00

Els primers exercicis corregits i comentats

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-26T14:20:00.000-07:00

L'alumne justifica el seu retard en enviar els primers exercicis:

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-25T14:14:00.000-07:00

Comentaris a l'exercici preliminar de l'alumne:

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-24T13:50:00.000-07:00

Carta d'un alumne, comentant les principals dificultats que va trobar en fer l'exercici preliminar

L'exercici preliminar amb els errors comesos per l'alumne.

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

2011-10-23T13:46:00.000-07:00

En aquest post i els següents es mostren alguns exemples de la correspondència entre l'Iu Bohigas i un alumne. Aquest exemple es repeteix amb d'altres alumnes: una vegada inscrits l'Iu els enviava un llibre de gramàtica i un exercici preliminar, consistent en la traducció d'un text del castellà. L'alumne no rebia els resultats de l'exercici preliminar fins al final del curs. Llavors havia de repetir el mateix exercici preliminar i així en comparar-lo amb el què havia fet a l'inici del curs podia apreciar els progressos que havia fet en aquest temps.

Distingit Senyor:

He rebut la vostra sol·licitud d'inscripció a les meves "Lliçons pràctiques de Català per Correspondència".

Em plau, doncs, d'enviar-vos els primers elements d'aquestes lliçons:

a) En paquet a part, un llibre de gramàtica, triat entre els millors que ofereix l'actual bibliografia didàctica catalana. Aquest llibre és merament auxiliar i només haureu de consultar-lo quan us en serà feta l'oportuna indicació.

b) Ací adjunt, un exercici preliminar, consistent a traduir al català uns fragments de textos castellans. Aquest exercici és destinat a posar de manifest l'estat actual de les vostres coneixences de català, i presenta, a posta, nombroses dificultats. No us serà tornat, degudament corregit, fins a la fi del curs, puix que aleshores repetireu la traducció dels mateixos fragments i podreu així constatar, comparant els dos exercicis (l'inicial i el final), els progressos que haureu realitzat en el domini de la nostra llengua.

Els altres exercicis seran, naturalment, més planers, progressivament adaptats als vostres coneixements. Les dificultats hi seran escaienment dosificades, de manera que les pugueu vèncer gradualment, gairebé sense cap esforç.

No vacil·leu a consultar-me sobre tots els casos dubtosos, sobre totes les dificultats que se us presentin, no sols en l'execució dels exercicis, sinó sempre que escrigueu en català.

El vostre número d'inscripció és el 25. Esmenteu-lo, si us plau, en tots els vostres escrits i exercicis.

Atentament vostre,

P.S. - He rebut també el vostre gir postal de 260 ptes. , import total del curs. Moltes gràcies.

TRÍPTIC: ELS NOSTRES CONTRINCANTS

2011-10-22T04:32:00.000-07:00

Editorial d'El Poble de Salt del 22 d'octubre de 1932

Som esquerristes. I donem al mot esquerrisme el sentit pristí d'avançada liberal i democràtica. Som, a més a més, catalanistes. El partit polític que aplega els nostres dos ideals, l'Esquerra Republicana de Catalunya, és avui el confluent de les escomeses dels diversos sectors que suren en el garbuix procel·lós de la contenda electoral que s'apropa. Aquests sectors, deixant a part mants nuclis d'escassa importància, són: la Lliga Regionalista, el Bloc Obrer i Camperol i la Federació Anarquista Ibèrica. La nostra tasca d'avui es reduirà a examinar-los una mica a corre-cuita.

La Lliga Regionalista. -És el reducte inveterat dels plutòcrates i teòcrates del nostre país. És l'extremisme negre disfressat de blanc. El llop amb pell d'ovella. Compta incondicionalment amb els sufragis dels terratinents, dels grans industrials, dels financers, dels ultramontans i de les dames de la «cotilla i les polacres». Quan no pot exigir els vots, els capta. I, en darrer terme, els compra. En els pobles rurals on no hi ha grandeses del diner i del pergamí, la Lliga hi és representada pel rector i el vicari, algun caciquet, quatre famílies «bien» i llurs satèl·lits. En les campanyes electorals fa demagògia de «pau, pau i pau» i de «patufista». En síntesi podria simbolitzar-se per uns rosaris en què una moneda d'or suplís el crucifix. En les vinents eleccions somnia treure les majories a les cinc circumscripcions. Del que no dubtem és que es traurà molts «quartos» de la butxaca.

El Bloc Obrer i Camperol.-Existeixen una mena de plantes determinades tal·lòfites- que, a certes apropiades condicions climatològiques i geològiques, apareixen gairebé espontàniament.
El comunisme, en el terreny polític, ens sembla una planta per l'estil. A determinades condicions econòmiques i socials dels pobles, el comunisme es desenvolupa o es marceix. Depèn més de causes extrínseques a la seva ideologia que no d'intrínseques. El panorama universal i històric ens ho confirma. El comunisme és implantat a Rússia quan la fam i l'analfabetisme estan a l'ordre del dia. El comunisme creix a Alemanya, al costat del seu germà bessó el nacionalisme hitlerià, quan hi ha sis milions de sense feina. El comunisme es passa en bloc a la social-democràcia en un país de progrés i de benestar social com Txecoslovàquia. El B.O.C., l'organització comunista de Catalunya, tindrà a fer poc o molt segons el comportament dels partits que ací governin. E1 proletariat català, com el de tot el món, en situació normal, repugna la tàctica i la moral comunistes. El lema jesuític de Lenin: «tot és moral mentre afavoreixi el partit bolxevista», resulta de mal pair per als nostres obrers. El règim dictatorial, per adjectius que s'hi afegeixin, ens és antipàtic a ultrança. Ens sembla, doncs, que els serà bon xic més difícil als nostres comunistes d'obtenir un èxit electoral que un èxit de «claque» en els mítings.

La Federació Anarquista Ibèrica. - Amb actes d'audàcia i de pocs escrúpols aconseguí de fer-se mestressa de la direcció de la C.N.T. Ha plantejat una infinitat de vagues absurdes i ha fet alguns assaigs de revolució social. En una paraula, ha reeixit en el seu objectiu de destroçar l'organització obrera catalana. La F.A.I. recomana als obrers de la C.N.T. el més immaculat abstencionisme. Sens dubte, perquè es creu que aquests treballadors no posseeixen dos dits de front i no han assistit mig any a l'escola. I així li deu semblar que són incapaços de resoldre una senzilla qüestió de matemàtica elemental i de sentit comú com és la que els presenten.

De tot plegat en parlarem amb més extensió un altre dia.

Iu Bohigas

HI HAVIA A SALT ...

2011-10-19T08:47:00.000-07:00

El filòleg, historiador i escriptor Albert Manent, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 2011, escriu a l'epíleg de les seves memòries La represa: memòria personal, crònica d'una generació, 1946-1956, parlant de la seva estada a Girona:

Hi havia a Salt un professor de català per correspondència, Iu Bohigas i Blanch. Em va rebre molt bé i he sabut que el 1948, en ple exili, va rebre el títol de professor del mateix Pompeu Fabra.

Fa uns dies vaig tenir el goig de poder parlar per telèfon amb el senyor Manent, i malgrat que estava convalescent, em va dir que encara recordava aquella trobada però que poca cosa més podia afegir a les paraules que havia escrit.

Sembla ser que en aquella trobada, o en alguna lletra posterior, el senyor Manent va aconsellar al meu pare que fes arribar informació del seu curs a una sèrie de gent que hi podria estar interessada, i li va facilitar alguns contactes: Sr. Bonaventura Selva (revista Inquietud de Vic), Revista Pyrene d'Olot, Mn. Joan Costa (Seminari de Solsona "L'infantil", Sr, Pere Puig d'Igualada, Dr. Bonaventura Vallespinoses, metge de Reus, Sr. J, Massip, advocat de Tortosa (revista Gèminis), Dr. Joan B.Manyà, de Tortosa (canonge), Sr, Antoni Massanells de Vilafranca del penedés, Sr. Soler Quintana de la revista Bages de Manresa, Sr. Esteve Albert d'engordany (Pessebre vivent) i Rectors de Catalunya.

Encara tenim les còpies de les cartes que el meu pare va enviar a alguns d'ells.

Per sort, entre els papers del meu pare també he trobat part de la correspondència que ambdós van mantenir l'any 1957. Tot seguit transcric les dues cartes que conservem, una del meu pare i l'altre del senyor Albert Manent:

Salt, 22 de gener de 1957
Sr. Albert Manent
Barcelona

Benvolgut amic:
La vostra carta, tan optimista, em va produir una gran satisfacció, no sols perquè demostra que encara us recordeu de mi -cosa que us agraeixo molt-, sinó per les encoratjadores notícies que m'hi doneu.

Ja estava assabentat de l'aparició del "Calendari dels Infants" i del periòdic infantil "Història i llegenda". És un primer pas, i hem d'esperar que s'en faran d'altres.

Celebro que hàgiu trobat tan bon ambient aquí, a Barcelona. Certament, l'´èxit del vostre curs no deixa lloc a dubtes. Endavant. I si us fa falta un col·laborador, compteu amb mi.

Em dieu que hi ha un veritable afany d'aprendre la nostra llengua . Magnífic. Jo us diré que em sento cada dia més inclinat a ensenyar-la, a fer d'això la meva ocupació preferent. Permeteu, doncs, que us faci una confidència. Sempre he tingut ganes d'establir-me a Barcelona. D'ençà que he tornat a Catalunya, he cercat repetidament, però endebades, de trobar-hi una col·locació, fos la que fos. No hi tinc cap situació, a Girona. Ajudo provisionalment el meu cunyat i dono classes de francès i de català. Això darrer, també ho podria fer a Barcelona, no us sembla? Si pogués col·locar-me en alguna impremta o casa editora com a corrector de proves i de textos, vet aquí el meu problema resolt. Fóra molt difícil trobar un càrrec així?

No he fet posar a la premsa cap més anunci de les meves lliçons per correspondència. Voldria, abans, modificar-ne el mètode i la presentació. Però, disposo, malauradament, de pocs mitjans i no hi puc anar de pressa. En una propera lletra us parlaré de la nova fòrmula que penso adoptar-hi.

Ben cordialment,

P.S. - Vaig rebre el llibre d'adagis sobre els vents, de la Barcino, i la revista "Germinàbit". Mercès

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (7)

2011-10-05T15:00:00.000-07:00

El 6 d'agost l'Iu Bohigas agraeix al Diccionari la seva col·laboració, alhora que anuncia un curs de català a la UEC de Girona.

Salt, 6 d’agost de 1956
Secretariat del Diccionari
Català-Valencià-Balear
Consell de Cent, 261
BARCELONA

Distingits senyors:

He rebut la vostra carta del 30 de juliol proppassat, en resposta a la meva del 7 del mateix mes.

En l’interval d’aquestes dues dates, un segon anunci de les meves “lliçons” , que no us ha passat desapercebut, va aparèixer a les pàgines literàries de “La Vanguardia”. Segons sembla, aquest diari gaudeix d’un cert privilegi respecte al règim de censura, i potser em serà possible d’inserir-hi de tant en tant la meva propaganda.

Us reitero el meu agraïment per la nova oferta de distribuir els meus prospectes entre els vostres subscriptors, la qual tindré en compte quan en faci imprimir de diferents.

En l’endemig, recullo la vostra suggerència d’enviar cartes a centres excursionistes del nostre país. Ja tinc l’adreça d’algunes d’aquestes entitats, puix que estic en relació amb la secció de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on donaré probablement ben aviat un curs de català. De totes maneres, em seria d’utilitat, i us ho regraciaria, que me’n facilitéssiu d’altres.

No cal dir que aprofitaré la primera avinentesa de baixar a Barcelona per venir a visitar-vos. També a mi em plauria molt de conèixer-vos i de parlar amb vosaltres de totes aquestes coses.

Canviant d’enraonament, sense sortir-nos, però, del vast assumpte de la nostra estimada llengua, us voldria demanar un petit favor: que em diguéssiu si el vostre “Diccionari Català-Valencià-Balear” figura en alguna biblioteca de Girona on em fora permès de consultar-lo. No m’és possible, ai las!, ara com ara, d’adquirir pel meu compte aquesta obra cabdal i monumental de la nostra lexicografia i, nogensmenys, em convindria de poder-la utilitzar. Actualment dedico el meu lleure a aplegar frases fetes catalanes (adagis, dites populars, expressions figurades i familiars, locucions diverses), amb la intenció de compondre’n un extens recull ordenat alfabèticament i ideològicament, i no dubto que el vostre diccionari em proporcionaria material abundós.

No podríeu facilitar-me, així mateix, un espècimen d’aquesta obra?

Amb gràcies a la bestreta, us abraça afectuosament el vostre amic i servidor.

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (6)

2011-10-03T14:55:00.000-07:00

El 30 de juliol de 1956, el secretari de l'obra del diccionari respon a l'Iu Bohigas, lamentant l'acció de la censura i donant-li alguns consells per divulgar el curs de català.

BARCELONA, 30 de juliol de 1.956
Sr. IU BOHIGAS
Unió, 16
SALT (Girona)

Molt senyor ntre:

vàrem rebre la vostra carta, que contestem avui.

És veritablement lamentable que la censura posi pegues a la publicació dels vostres anuncis. De totes maneres, la setmana passada en vàrem veure un a la pàgina literària de la Vanguardia. Potser insistir prop dels periòdics us donarà resultat i, sobretot, donar els anuncis per inserir en les pàgines literàries.

Sobre aquest particular, nosaltres no us podem ajudar, ja que també toquem les conseqüències de la censura. Respecte a la proposició en el sentit d’organitzar o patrocinar un curs de gramàtica catalana, per la nostra part resulta impossible, tota vegada que a nosaltres ja ens coneixen massa i ens hem de moure amb peus de plom. Això ho veiem bastant problemàtic.

Nosaltres us oferim novament els 2.500 subscriptors del Diccionari i Raixa per a enviar-los-hi, com ho vàrem fer l’altra vegada, la vostra propaganda.

Us suggerirem algún possible bon recurs: per exemple, vós mateix enviar cartes oferint les vostres lliçons a centres excursionistes del nostre país. Per aquest cas concret us podríem facilitar les adreces que aquestes entitats tenen a Barcelona.

Lamentem no disposar de més mitjans i recursos per tal d’ajudar la vostra tasca de difusió de la nostra llengua. Nosaltres sempre estem a punt quan es tracta de coses així, però en aquest cas ens veiem frenats, tant com vós mateix, per les circumstàncies.

Si mai baixeu per Barcelona, no deixeu de visitar-nos. Ens plaurà mot coneixer-vos i parlar amb vós de tot això.

Una bona abraçada dels vostres amics i servidors

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (5)

2011-10-02T14:48:00.000-07:00

Uns dies més tard, el 7 de juliol de 1956, l'Iu Bohigas respon al secretari de l'obra Diccionari, agraïnt el seu oferiment, bo i deixant palès les dificultats que la censura posava per fer publicitat del curs.

Salt, 7 de Juliol de 1956

Secretariat del Diccionari
Català-Valencià-Balear
Consell de Cent, 281
Barcelona

Distingits senyors:

En aparèixer. a “La Vanguardia” del 21 de març proppassat, l’anunci de les meves “lliçons pràctiques de català per correspondència”, vau tenir la gentilesa d’oferir-me desinteressadament la vostra col·laboració, que us vaig acceptar agraït i commogut, per a la difusió dels meus prospectes de propaganda.

Així, doncs, al cap de més de tres mesos d’iniciada la meva experiència - amb la qual em proposava incorporar-me, dins el camp de la meva especialització, l’ensenyança, a la tasca patriòtica de “dignificar la nostra llengua i exaltar-ne l’amor”, per dir-ho amb les belles paraules vostres (lletra del 21 de març) -, em crec en el deure de donar-vos compte dels resultats assolits, així com de les dificultats trobades.

L’anunci de “La Vanguardia” va cridar l’atenció a una trentena de persones, que em van demanar el prospecte de les “lliçons”. Però, només he pogut reclutar, fins ara, una desena d’inscrits, gairebé tots gràcies al vostre concurs.

Això vol dir que caldria fer-hi més publicitat, inserir nous anuncis a la premsa.

Justament aquí està la dificultat: la censura s’hi oposa.

Davant d’això, que podria condemnar la meva iniciativa al fracàs, de no trobar-hi una sortida, m’atreveixo a demanar-vos una orientació, si és que podeu donar-me-la.

Què m’aconselleu que faci?

Crec sincerament que l’empresa reeixiria, de no interposar-s’hi aquest entrebanc, contra el qual, jo tot sol, difícilment puc lluitar.

Potser si una entitat de prestigi (una casa editorial catalana, el mateix secretariat del diccionari Català-Valencià-Balear, poso per exemples) volia organitzar o patrocinar un curs de gramàtica catalana, hom trobaria el camí més planer i, sens dubte, millor acollida en el públic.

En aquest cas, no cal dir que, per la meva part, prestaria volenterosament tot el suport a la patriòtica empresa, sobretot, si hom ho creia convenient, en qualitat de professor de català.

Esperant que us dignareu contestar-me i excusant-me de la molèstia que us ocasiono, us ho regracio a la bestreta i us saludo atentament.

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (4)

2011-10-01T12:58:00.000-07:00

Al cap d’uns dies d’haver publicat l’anunci a la Vanguardia, el secretariat de l’OBRA DEL DICCIONARI va enviar una carta a l'Iu Bohigas oferint-li la seva col·laboració desinteressada.

Barcelona, 21 març 1956

Sr. En Iu Bohigas
Unión, 16
SALT (Girona)

Molt senyor nostre:

Hem llegit la vostra nota a la Vanguardia d’avui en la qual oferiu “lliçons pràctiques de català per correspondència”.

Nosaltres us oferim la nostra col·laboració per tal de difondre els vostres prospectes de propaganda entre els nostres subscriptors del DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR i la BIBLIOTECA RAIXA. És un públic selectíssim que estima les nostres coses i és ben possible que entre ells hi hagi un nombre “x” al qual interessin les vostres lliçons de català.

El nostre oferiment és absolutament desinteressat. Amb un caràcter idèntic propaguem el DICCIONARI del senyor Moll per Barcelona i resta de Catalunya. Tot allò que contribueix i ajuda a dignificar la nostra llengua i a exaltar-ne l’amor, mereix la nostra estima, el nostre entusiasme i la nostra col·laboració.

Us adjuntem alguns prospectes de les obres que distribuïm.

Si la nostra proposició us interessa, ens hauríeu d’enviar de 2.000 a 2.200 prospectes que inclouríem en la primera tramesa que hem de fer, dintre de pocs dies, als nostres subscriptors.

Desitjant haver-vos interessat i esperant contesta a la nostra carta, us saludem ben cordialment,

Vostres s.s.

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (3)

2011-09-30T13:32:00.000-07:00

Anuncis a la Vanguardia i a Destino

11 de març de 1956

Factures de l'agència de publicitat

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (2)

2011-09-29T13:25:00.000-07:00

Transcripció del prospecte "LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA"

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA

Objecte i mètode

L’objecte d’aquestes lliçons és d’ensenyar a escriure correctament la llengua catalana, no solament sense faltes de gramàtica, ans també evitar els nombrosos barbarismes de la parla vulgar.

Concebudes segons un mètode original, fundat en el bilingüisme dels catalans d’avui (que parlem ordinàriament en llengua vernacla, però que no solem llegir i escriure, en general, sinó en castellà), són de caràcter eminentment pràctic i d’estricta intenció privada, individual.

Cada lliçó conté un exercici de traducció d’u text castellà, que en constitueix la base. Aquests textos són especialment escollits per a cada alumne i responen a les seves progressives coneixences gramaticals.
Els exercicis són degudament corregits i retornats al seu autor acompanyats d’apropiades notes i explicacions del professor, les quals són redactades expressament per a cada deixeble, fetes a la seva mida, i constitueixen, en llur conjunt, l’equivalent d’un curs complet de gramàtica catalana.

Llegint aquestes explicacions i parant esment en les esmenes fetes als seus exercicis, l’alumne aprèn pràcticament, gairebé sense esforç, l’ortografia dels mots catalans, l'ús adequat de les diferents formes dels verbs i dels pronoms, la correcta construcció de les frases, etc... D’altra banda, obligat a comparar repetidament el català amb el castellà, s’acostuma a copsar les diferències entre ambdues llengües i a evitar, quan cal, de traduir mot a mot, calcant sobre la construcció castellana.

Condicions d’inscripció

El nombre total de lliçons és, per terme mitjà, de seixanta, però pot ésser augmentat o reduït a grat o a conveniència de cada alumne.

Els pagaments s’efectuen per grups de vint lliçons: 100 ptes. la primera vegada i 80 ptes. cadascuna de les altres, ço que fa un import de 260 ptes. per 60 lliçons, llibre auxiliar de gramàtica comprès. Es poden fer per gir postal (el primer, ensems amb la sol·licitud d’inscripció; els següents, un cop acabades les lliçons del grup anterior) adreçat a: Iu Bohigas - Unió, 16 - Salt (Girona), o contra reembossament.

El franqueig de la correspondència corre a càrrec de l’expedidor.

Facsímil del prospecte

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ PER CORRESPONDÈNCIA (1)

2011-09-28T13:19:00.000-07:00

L’any 1956, tres anys després de tornar de l’exili, l’Iu Bohigas va preparar un curs de català per correspondència.

Va encarregar 3000 prospectes a la impremta BAT de Salt i va posar uns anuncis a la Vanguàrdia i a la revista Destino de Barcelona. Després va fer una comanda de 20 llibres de gramàtica a l’editorial Barcino (El català en vint lliçons de B.Montsià).

Prospecte explicatiu del curs

Butlleta de subscripció al curs

Factura de Gràfiques Bat de Salt

Transcripció del prospecte

APLEC DE POESIES (1926-1928)

2011-09-15T08:06:00.000-07:00

Open publication - Free publishing - More bohigas

Aquest aplec de poesies correspon a l'adolescència de l'Iu, quan estava aprenent català. Per això hem procurat respectar l'ortografia original.

De la vida
Rublert d’aspresa i abatut, un vell epitafi fa sa ruta ... Mancat de força i de salut cau las al peu de fosca gruta Pobre mortal! ni un mos de pa té per calmar la fam qu’el mata I els raigs de sol davallen ja tenyits d’un roig clar d’escarlata.	Passa la nit. Ve una altra diada Nou jorn torna amorosit: Quan apareix la fresca albada tot canta alegre, embadalit ... Mentre amb la còrpora gelada resta el captaire adormit.

Blat segat!
Segadors: la falç al puny, que ha arribat el mes de juny i les messes ja’n son rosses ... Arreu i arran, colps de volant, que les garbes siguin grosses. Fés beguda, oh segador! delit recobra,	i cantant cançons d’amor retorna a l’obra. Força i gènit, volander que tan sols el rem darrer mitg dret s’aguanta. Saltant pel rostoll daurat, Blat segat, blat segat: amb anhel la guatlla canta.

Becqueriana
Retornaran les aus ... Suaus caderneres de nou refilaran quan canti el sol ... quan tornin, ai! si tornen, primaveres ... Quan vingui a alegrà als cors tot nou consol. I en floriran també ... quantes poncelles! I quantes mortes plantes brotaran! També nous aires i cançons novelles pastors i pastoretes cantaran ... Reverdiran també en el bosc les fulles, seques un temps quan tendre era el meu cor ... Tot tornarà, brotant damunt despulles ... Tot brotarà, menys l’arbre de m’amor.

Becqueriana

Retornaran les aus ... Suaus caderneres
de nou refilaran quan canti el sol ...
quan tornin, ai! si tornen, primaveres ...
Quan vingui a alegrà als cors tot nou consol.
I en floriran també ... quantes poncelles!
I quantes mortes plantes brotaran!
També nous aires i cançons novelles
pastors i pastoretes cantaran ...
Reverdiran també en el bosc les fulles,
seques un temps quan tendre era el meu cor ...
Tot tornarà, brotant damunt despulles ...
Tot brotarà, menys l’arbre de m’amor.

- Jo aimo ... -
Jo aimo la mar i l’alta serra, també les planes i les valls, jo aimo el cel blau i aimo la terra, i aimo els vellets i aimo els briballs. Mon cor estima la bellesa, mon cor estima la bondat: N’és el meu cos flameta encesa que cerca arreu la santitat. Jo ho veig tot en la natura

Idil·li del poeta
Dintre el gerd boscatge sot el verd follatge dels arbres gegants, damunt la catifa com toia de rifa, d’uns ramells fragants, tota vergonyosa, parella formosa refila els seus cants ... Llurs cants que me sonen mes suaument pregones lo que’l seu cor sent; ni tampoc s’emporta com floreta morta la fúria del vent ... Son cants que no sonen i, no obstant, conmouen als éssers menys bons; són himnes sens nota, mancats de veu tota, són mudes cançons. Cançonetes mudes	per molts conegudes no encara per mí. Col·loquis de ditja que tothom desitja Qui en pogués fruí! Oh, gràcil parella qu’una amor novella féu néixer en mon cor! Seguiu nostre idil·li, vostre mut concil·li, canten vostre amor. Deixeu que ma pensa, dins la mar extensa de ses il·lusions, s’en forji una deesa, cantant sa bellesa amb pures cançons ... Idil·li del poeta, trist anacoreta del mon isolat que ses amors canta amb la veu dolça i santa sentint-se inspirat.

Idil·li del poeta

Dintre el gerd boscatge
sot el verd follatge
dels arbres gegants,
damunt la catifa
com toia de rifa,
d’uns ramells fragants,
tota vergonyosa,
parella formosa
refila els seus cants ...
Llurs cants que me sonen
mes suaument pregones
lo que’l seu cor sent;
ni tampoc s’emporta
com floreta morta
la fúria del vent ...
Son cants que no sonen
i, no obstant, conmouen
als éssers menys bons;
són himnes sens nota,
mancats de veu tota,
són mudes cançons.
Cançonetes mudes

per molts conegudes
no encara per mí.
Col·loquis de ditja
que tothom desitja
Qui en pogués fruí!
Oh, gràcil parella
qu’una amor novella
féu néixer en mon cor!
Seguiu nostre idil·li,
vostre mut concil·li,
canten vostre amor.
Deixeu que ma pensa,
dins la mar extensa
de ses il·lusions,
s’en forji una deesa,
cantant sa bellesa
amb pures cançons ...
Idil·li del poeta,
trist anacoreta
del mon isolat
que ses amors canta
amb la veu dolça i santa
sentint-se inspirat.

Diada de Reis
Festa d’alegria i de goig sens fí n’és allà i ací la d’aquest sant dia els tres reis ja’n venen, i tots els infants per a esperà els Sants, llurs fanals encenen. Criden amb content; Viscan els reis bons, que porten turrons a tota la gent! Després, tot saltant, marxen cap al llit,	prô, en tota la nit poc s’adormiran ... Son tot just les set, i sens fer cap fressa, s’en lleven amb pressa, qu’avui no fa fret. - Guaita quina nina! - Verge, quin caball! Quin pueril estrall! Quantes de joguines! Un himne fervent canten nens i nenes: Mercès a mans plenes als tres Reis d’Orient !

Amor perdut
Oh, matins de primavera, perfumats de sentor vera per les flors! Blanques roses i assutzenes qu’oblidar feu moltes penes d’humils cors! Per què no allunyeu les meves? Per què sempre han d’ésser seves mes passions? És que sempre, ací en la terra, sofrir deuen trista guerra los cors bons? Jamai podran afogar-se més penes, i sens calmar-se trist de mi, faràn que sempre en sofreixi mon cor, i que mai no’n deixi de sentir? -Trist minyó, em digué la rosa, si aquella donzella hermosa ja no el vol, fas que ta pensa l’oblidi ... Vulgues sempre qu’ella et cridi suau consol ...	Amb voluntat ferma aparta, sens que res puga estorbar-te, sa visió ... Grans mercès, la subtil rosa, ja no vull la cruel formosa diguí jo. Mes, passà llavors l’aimada i em ferí amb mortal mirada Torní aimar! Oh, ma voluntat ja es torça, i em batega el cor amb força sens parar! Jorn ja en la trista agonia d’abans que sempre sofria sens repòs ... I veig qu’en mon cor s’entrama brega acerba que n'és drama dolorós... Aixís passaré ma vida tinguent l’ànima ferida fins la mort ... I en viurà ella satisfeta de la seva malifeta fent cor fort ...

Amor perdut

Oh, matins de primavera,
perfumats de sentor vera
per les flors!
Blanques roses i assutzenes
qu’oblidar feu moltes penes
d’humils cors!
Per què no allunyeu les meves?
Per què sempre han d’ésser seves
mes passions?
És que sempre, ací en la terra,
sofrir deuen trista guerra
los cors bons?
Jamai podran afogar-se
més penes, i sens calmar-se
trist de mi,
faràn que sempre en sofreixi
mon cor, i que mai no’n deixi
de sentir?
-Trist minyó, em digué la rosa,
si aquella donzella hermosa
ja no el vol,
fas que ta pensa l’oblidi ...
Vulgues sempre qu’ella et cridi
suau consol ...

Amb voluntat ferma aparta,
sens que res puga estorbar-te,
sa visió ...
Grans mercès, la subtil rosa,
ja no vull la cruel formosa
diguí jo.
Mes, passà llavors l’aimada
i em ferí amb mortal mirada
Torní aimar!
Oh, ma voluntat ja es torça,
i em batega el cor amb força
sens parar!
Jorn ja en la trista agonia
d’abans que sempre sofria
sens repòs ...
I veig qu’en mon cor s’entrama
brega acerba que n'és drama
dolorós...
Aixís passaré ma vida
tinguent l’ànima ferida
fins la mort ...
I en viurà ella satisfeta
de la seva malifeta
fent cor fort ...

Ofrena
M’has ofrès, nina, el teu cor ... Sé, tal volta, si el perdria? El meu, doncs, t’ofresc, m’amor per què aixís el sia ...

Pinzellada
Zumzades brandant Nacrada petxina, Tals ones gronxant ... Donzell, gentil nina dintre ella estimant. I al fons, negre abism ... I aital barca al cim ...

Del natural
Nit tenebrosa. Un carrê angost. Fatal silenci. Quietud. Pau. Fresseig més tard d'arcàica post ... I el fosc retruny d'un adeussiau! Mentres ressona al lluny la veu, altra'n respon: Fins a morir! Regna, de nou, quietud arreu, torbada sols per llarg sospir ...

?
Aima al Crist, qu'ell va morir redimint persona tota ... Mes, i a mi no m'aimes gota sols per mon sofrir? jo ho veig tot suau, tot resplandent ... I és per què veig ta imatge pura per tots indrets, oh Omnipotent!

- Visió -
Com lleu sombra que s'esfuma paulatina i subtilment, veig en somnis, tal com lluna, la imatge del meu torment. Té de verge la figura i és talment verge i vestal,	de les nimfes la més pura més gentil i escultural I eixa nina encisadora qu'ha ferit mon tendre cor ... Qui ésser pod, dolça aimadora més que tú, si ets mon tresor!

- Nocturna -
Diu l'amor: I com m'encanta la celístia capvespral ... Jo li dic: Quánt fulguranta n'ès m'amor ta faç vestal! I em respon: Bella és natura fins la nit dormitejant. I aixís dic: Ma fada pura, sols jo en tú veig mon encant. Mormola ella: Oh, quin goig porta l'humit bes del ventijol! Jo apropant-m'hi: Es quasi morta la llum d'astre fent son vol	Vols qu'et mostri ara m'afecte? Vols t'ofreni ara el meu cor? Vols ma vida amor perfecte? No et commou mon cruel dolor? Vols t'abasti, en ma agonia, blanc estel de horitzó encès? Vols ... què vols, ma dolça aimia? ............................................ ............................................ ............................................ I em donà tan sols un bes. .................

Pronòstic
Jo en la blanca celístia dels astres i estrelles, vestal nimfa formosa un capvespre vegí; novament contemplant-la al fulgor de centelles, parvca horrible d'avern visió aital fou per mi, i aclucant temorenc, poc després, mes parpelles, sols la mort, entorn meu, fantasmal resplandí. Aixís, doncs, sofriment, mort terrible i puresa en visions espectrals poguí, ai trist! contemplar, com presagi crú, acerb, per mon cor de tendresa, D'un eròtic futur d'amargant remembrar.

Pronòstic

Jo en la blanca celístia dels astres i estrelles,
vestal nimfa formosa un capvespre vegí;
novament contemplant-la al fulgor de centelles,
parvca horrible d'avern visió aital fou per mi,
i aclucant temorenc, poc després, mes parpelles,
sols la mort, entorn meu, fantasmal resplandí.
Aixís, doncs, sofriment, mort terrible i puresa
en visions espectrals poguí, ai trist! contemplar,
com presagi crú, acerb, per mon cor de tendresa,
D'un eròtic futur d'amargant remembrar.

Esbós
Otomnal impressió en nostra Devesa: Ruixims de fullam ros. Brancatge erm. Tot brandant. Sublim aspresa! Soldats. Vells. Quiscún gos. I al nord, el riu gebrat, mut, silenciós ...

Madrigal
Si encès d'amor, ton cor suspira, apaga el foc dins d'ampla mar. Mes, ai! qu'el meu frisós delira per tal mar ser, nimfa a estimar ...

Almoina
Nevi o sol faça, calô o fred regni, siga tot calma, siga tot vent, fins vos arriba cada dissabte, l'orfe captaire cercant recapte, cercant l'almoina sempre igualment. Tan trista i tendra, tan dolça i pura; tan melangiosa n'apar sa veu, que vos donzella, formosa estrella, lliri en poncella, mitja il·lusió, quan el pobre orfe, tot ell amb gana, son pa us demanà pr'âmor de Déu, tot li daríeu sens res negar-li, sens saber dir-li: Déu vos en dô! I, oh! vos donzella d'un cor tan noble, mirall del poble; flor d'alba flor, quan vos demani mon cor el vostre també amb veu dolça, també amb amor, gosareu dir-li, formosa estrella, mitja il·lusió, gosareu dir-li, formosa estrella, gosareu dir-li: Déu vos en dô?

Almoina

Nevi o sol faça,
calô o fred regni,
siga tot calma,
siga tot vent,
fins vos arriba
cada dissabte,
l'orfe captaire
cercant recapte,
cercant l'almoina
sempre igualment.
Tan trista i tendra,
tan dolça i pura;
tan melangiosa
n'apar sa veu,
que vos donzella,
formosa estrella,
lliri en poncella,
mitja il·lusió,
quan el pobre orfe,
tot ell amb gana,
son pa us demanà
pr'âmor de Déu,
tot li daríeu
sens res negar-li,
sens saber dir-li:
Déu vos en dô!
I, oh! vos donzella
d'un cor tan noble,
mirall del poble;
flor d'alba flor,
quan vos demani
mon cor el vostre
també amb veu dolça,
també amb amor,
gosareu dir-li,
formosa estrella,
mitja il·lusió,
gosareu dir-li,
formosa estrella,
gosareu dir-li:
Déu vos en dô?

Així parla el meu cor
I
Si em giressis l'esguard, no em planyeria; no vull fer llàstima a ningú. però, ai de la mà, blanca o colrada, que es deixés caure al meu damunt! El gemec no em consola; la venjança, plaer dels déus, seria el meu conhort. I no saps ma venjança quina fóra? Tornar-me foll!...
II
M'he fet a creure't meva, i no em resigno a disposar mon pensament més car. Si vols dir-me que no, no acabaràs la frase, i si em mire al rostre, t'hauràs d'esgarrifar!...

A la de sempre
Pensava en tu; la teva imatge se m'ha gravat intensament; jo m'he adreçat al teu estatge de pensament. I m'he parat a contemplar-te i a cau d'orella t'he parlat; m'has conegut al desvetllar-te i el meu somriure t'ha encisat. Jo t'he expressat el meu afecte fit en ton rostre el meu esguard, jo t'he infiltrat, nimfa selecta, la meva amor d'endeví bard. T'he dedicat cent poesies plenes de flama i de turment... i m'arborava i t'esllanguies... i m'he cregut omnipotent. I m'he engolit d'una glopada la porpra musca del teu bes: quan ja t'he vist enamorada m'he despertat del somni encès. I estava sol. La llum sagnanta dava al meu cos caire espectral... I els llavis meus t'han clamat santa, desfent son rictus sensual.

A la de sempre

Pensava en tu; la teva imatge
se m'ha gravat intensament;
jo m'he adreçat al teu estatge
de pensament.
I m'he parat a contemplar-te
i a cau d'orella t'he parlat;
m'has conegut al desvetllar-te
i el meu somriure t'ha encisat.
Jo t'he expressat el meu afecte
fit en ton rostre el meu esguard,
jo t'he infiltrat, nimfa selecta,
la meva amor d'endeví bard.
T'he dedicat cent poesies
plenes de flama i de turment...
i m'arborava i t'esllanguies...
i m'he cregut omnipotent.
I m'he engolit d'una glopada
la porpra musca del teu bes:
quan ja t'he vist enamorada
m'he despertat del somni encès.
I estava sol. La llum sagnanta
dava al meu cos caire espectral...
I els llavis meus t'han clamat santa,
desfent son rictus sensual.

PER UN PAÍS DE TOTS, L'ESCOLA EN CATALÀ

2011-09-13T09:00:00.000-07:00

somescola.cat

EN L'ONZE DE SETEMBRE D'ENGUANY

2011-09-11T12:00:00.000-07:00

Article publicat a El Poble de Salt, el 10 de setembre de 1932

1714-1932 CASANOVA-MACIÀ NOVA PLANTA - ESTATUT

Dues dates, dos homes, dos decrets. Noms i nombres històrics. Fa dos segles i escaig que les hostes enfellonides del primer Borbó espanyol, a les ordres del duc de Berwick, vencien la resistència heroica dels patriotes de Barcelona, després de tretze mesos de setge ininterromput i quan les altres places catalanes eren ja abatudes. Traïda per Anglaterra i altres països conjurats, i abandonada a mercè de la venjança de Felip V, Catalunya perdia definitivament, el dia 1l de Setembre de 171 4, les seves últimes i cares llibertats nacionals. El famós i despòtic decret de «Nova Planta» en fou l'executòria. Catalunya passava a tenir una categoria de «domini». Pel cim de tantes calamitats, però, es dreçaven glorioses les figures dels màrtirs i dels herois de la defensa. Cal esmentar els noms il·lustres de Rafael de Casanova, cap del Consell Cent i ànima de la resistència; del general Villarroel, que es distingí en la direcció militar. i de Moragues i del guerriller Bach de Roda, que foren executats, entre altres, mancant a les capitulacions signades en rendir-se la Ciutat Comtal. Després, insult darrera insult als nostres preuats sentiments, l'opressió castellana volgué ofegar a fuetades les nostres característiques de poble. Debades, però. En la ruralia es conservà sempre la nostra llengua i les nostres tradicions liberals. En l'any 1833, des del camp literari, Bonaventura Carles Aribau donava, amb la seva «Oda a la Pàtria», el primer crit de Renaixença. Va passant el temps i l'esperit catalanesc va revifant-se en tots els aspectes. La data de l'Onze de Setembre és commemorada cada any. En 1907 i 1908 es produeixen els primers fets de violència a l'entorn de l'estàtua de Casanova. I en 1923, dos dies abans del cop dictatorial de Primo de Ribera, l'entusiasme patriòtic dels catalans desvetllà les ires de la policia espanyola. I aquell onze de Setembre resultà sagnant. Transcorregué la Dictadura. Altra vegada són escarnits els nostres sentiments de catalans i prohibides les nostres manifestacions patriòtiques. El nostre idioma és bandejat de les corporacions públiques, del temple i de l'escola, i perseguit en els comerços particulars i àdhuc dins les llars.

Tanmateix, en el silenci forçat dels set anys indignes, anava exacerbant-se el nostre sentiment i perfilant-se la nostra consciència. Esclata la Revolució i puja la República triomfant. Havem desbancat la tirania. Ens havem donat lliurement un règim de liberalisme i democràcia. Ha arribat l'hora, doncs, d'estructurar novament les nostres llibertats col·lectives.

1932: L'Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel venerable Macià, l'encarnació palpable de l'esperit reivindicatiu i renovador del nostre poble, obté del Parlament espanyol la reconeixença i l'aprovació d'un Estatut d'autonomia. Estatut que, encara que de cap manera no és un súmmum, representa una conquesta importantíssima en la palestra per a les nostres aspiracions. Per primera vegada, després de dues centúries lIargues, aconseguim els catalans de donar un cop transcendental a les mordasses hereditàries del Duc d'Anjou. Ara tenim la ruta oberta a grans possibilitats. La commemoració de l'Onze de Setembre coincideix enguany amb l'aprovació definitiva del nostre Estatut. Aquesta doble esçaiença commemorativa reforça la solemnitat de la diada històrica. L'alegria entusiàstica de la novella albada, esborra la recança d'aquell ocàs sangonent del «setembre de la mala anyada». Visca Catalunya!

Iu Bohigas

L'HORA DE CONSOLIDAR LES POSICIONS

2011-09-10T03:10:00.000-07:00

Editorial d'El Poble de Salt del 10 de setembre de 1932

Els esperits verament liberals, les consciències autènticament democràtiques, no poden restar íntegrament satisfetes de la marxa i del resultat final de la discussió de l'Estatut de Catalunya. Els espanyols que ens reconeixen, als catalans, la personalitat nacional o el fet diferencial, han de doldre's interiorment que determinades intransigències xovinistes de llurs compatriotes hagin impossibilitat de satisfer plenament les nostres ànsies reivindicatives. Si la frisança catalana hagués estat curullada, avui els catalans ens podríem llençar decidits a col·laborar en la reconstrucció i "unificació" de tots els pobles ibèrics. Minvades, però, les atribucions legítimes que demanàvem, la nostra col·laboració haurà de sofrir forçosament el reflux de les energies que haurem d'aplicar a la tasca per a la consecució definitiva de les nostres aspiracions. El regateig de mercader a les demandes fonamentades de l'esperit col·lectiu de tot un poble, sol ocasionar conseqüències ad hominem. I cal tenir en compte que el contingut de la nostra «Carta magna» no constituïa una petició de gitana. Inclús així ho reconegué el propi Royo Villanova quan el projecte elaborat per la ponència nomenada per la Diputació de la Generalitat va ésser fet públic per primera vegada. El nostre Estatut, el refrendat unànimement pel poble de Catalunya, no era maximalista, ans perfectament minimalista. Amb tot, i a despit de selectes intel·ligències liberals de la banda de Castella, hom es valgué contínuament de tots els mitjans per tal d'eixalar-nos-lo, i, en darrer terme, mentre encara ressonaven càlides i irrebatibles les raons dels nostres diputats i d'alguns espanyols comprensius i justiciers, la força molt democràtica del nombre, però absolutament antiliberal, tenia cura de fer baixar la balança a favor dels exhumadors troglodites del papu de la desmembració.

Tanmateix, "alea jacta est". Havem de considerar que no han pas estat tot flors i violes els treballs que han hagut de portar a cap els nostres homes representatius. Ço que s'ha aconseguit, no són pas concessions cedides de bon grat, sinó arrabassaments dificilíssims a costa de múltiples sacrificis i esgarrapades. Per tant, amples o estretes, ha arribat l'hora de començar a consolidar les nostres posicions, sense perjudici, naturalment, de continuar laborant a fi i efecte de mil1orar-les. I la manera única d'afiançar la poca o molta autonomia que tenim reconeguda, és de posar totes les voluntats i totes les aptituds al servei de l'endegament de la feina que s'ens apropa. No ens lliurem a repicar campanes, que això enterboliria la perspectiva que encara ens manca a superar. Tampoc, però, no ens abandonem, sota el pretext de cap desil·lusió, a un desmenjament abúlic que ens resultaria funestíssim. És l'hora de convèncer-se que sense poder per a exigir no hi ha possibilitats d'arreplegar. I també cal adonar-se que la política dels herois del «tot o res» només pot servir d'entreteniment de quatre aspirants al martirologi. Pensem que qui res no té realitzat li falta tot a aconseguir, I no oblidem, així mateix, que qui amb un bocí s'acontenta, corre el risc, sense adonar-se'n, de quedar més pelat que les esplanades del Sahara.

I que no s'esfereeixin els pusil·lànimes somiafronteres. És precís que remarquin que l'universalisme no és cap invent dels Pestaña o Largo Caballero. És una tendència lògica de la consciència desenrotllada del nostre temps. Les petites col·lectivitats nacionals són, precisament, les que més anhelen els lligams internacionals, perquè són, senzillament, les que més els necessiten. El nacionalisme de Maurràs o de Hitler serà sempre una planta exòtica i no aclimatable en e1 nostre petit país de nacionalisme alliberador. El perill imperialista o cesarista no radica ací, entre els catalans, dintre la península Ibèrica. Car només els que desconeixen les carícies de l'opressió poden desitjar els "illots acantilats" que afavoreixen el despotisme. Els catalans, que clamen llibertat individual i col·lectiva, no podem desitjar-los. Els que ens la neguen, ja ho tenen més difícil de demostrar.

Iu Bohigas

RECORD LLUNYÀ D'AGUSTÍ CABRUJA

2011-09-01T11:38:00.000-07:00

Parlament de l'Iu Bohigas a l'homenatge que l'Ajuntament de Salt va retre a l'Agustí Cabruja, quan es va posar el seu nom a un carrer de la vila (24-02-1984)

Vaig fer coneixença amb en Cabruja arran del projecte de publicació d'un periòdic local en català, ara deu fer, si mal no recordo, cinquanta-tres anys. La iniciativa d'aquesta publicació fou de dos regidors -no sé si un d'ells era l'alcalde, no ho podria assegurar- de l'ajuntament d'aleshores, els senyors Emili Pibernat i Bartomeu Muñoz, republicà el primer i monàrquic i regionalista el segon. Això ja dona idea que el periòdic no hauria de tenir color polític partidista. Es tractava, doncs, de fer una publicació setmanal o quinzenal que pogués complaure tots els saltencs i en què pogués col·laborar tothom qui volgués fer-ho.

Vull recordar que ens trobàvem a la sortida d'una dictadura que havia estat particularment adversa per a la cultura catalana i que, si existia un lligam que ens aplegués a tots, aquest lligam no era altre que el de la llengua i, per tant, el periòdic hauria de redactar-se íntegrament en català.

L'Agustí Cabruja, acompanyat d'en Francesc Raset, em va venir a trobar a casa per assabentar-me del projecte i proposar-me de formar part de la redacció del periòdic, proposta que vaig acceptar a mans besades. De fet, en Cabruja i jo fórem els dos únics redactors fixos que tingué "El Poble de Salt" (aquest fou el nom que vam donar al periòdic) al llarg de tota la seva publicació.

Des de llavors, esdevinguérem amics i companys, tot i que érem de caràcter força diferent. Ell era jovial i extrovertit; jo, més aviat seriós i reservat. Però, ens complementàvem i ens aveníem perfectament. Tant ell com jo érem novells en la feina d'escriure. Ell treballava a l'empresa artesanal del seu pare, de cadiraire. Tenia l'obrador, que era el nostre habitual lloc de reunió, a la carretera del Veïnat. Jo havia estudiat per mestre, però aleshores estava fent el soldat, bé que només tenia 19 anys. Havia après d'escriure en català pel meu compte, llegint diaris, revistes i llibres catalans, en particular la Gramàtica i les Converses filològiques de Pompeu Fabra.

En els primers números del periòdic, que començà publicant-se quinzenalment, es respectaren rigorosament les condicions d'independència ideològica que ens havíem imposat. Hi col·laboraren persones de diversa significació, de dretes i d'esquerres. Però, vivíem uns moments tensos de transició política i es veia venir un canvi de règim. Aviat hi predominà la tendència progressista, republicana, i les comptades veus conservadores que s'hi van fer sentir de primer, calaren al cap de poc.

Amb motiu de les eleccions municipals convocades per al dia 12 d'abril de 1931, "El Poble de Salt" es manifestà clarament partidari de la república i, una vegada proclamada aquesta, passà a ser el portaveu de la Joventut Republicana.

Fent abstracció de les col·laboracions espontànies, algunes prou importants i força regulars, "El Poble de Salt" el redactàvem, bàsicament, en Cabruja i jo. Jo hi solia escriure els editorials i, de tant e tant, algun altre article i qualque poesia. També tenia cura de la correcció dels originals i les proves d'impremta. La resta, articles, poesies, gasetilles, comentaris, xafardeig, retalls de premsa, etc., anava a càrrec d'ell.

Alló foren les nostres beceroles en l'aprenentatge del periodisme, de les quals jo no vaig passar. Ell, en canvi, volenterós com era, vencent tenaçment les dificultats d'una insuficient preparació bàsica, tirà endavant. Fou redactor del diari "L'Autonomista" (jo també, una curta temporada) i va escriure algunes novel·les i llibres de poesies, publicats a la ciutat de Mèxic, on va residir durant els seus darrers quaranta-tres anys.

Des de poc abans de la guerra civil, no ens havíem vist més. L'estiu de 1980, els meus dos fills, aprofitant un sojorn que feren a Mèxic, van anar a visitar-lo. No havia pas canviat de caràcter. Encara era tan amic de tenir la paraula com quan era jove, i tan obert i acollidor com sempre.

IU BOHIGAS

MITJA VOLTA

2011-08-27T08:00:00.000-07:00

Editorial del Poble de Salt del 27 d'agost de 1932

Succeeix, sovint , que, un cop dita o escrita una paraula o una frase, hom hi remarca, després, tot un abast de significació que no havia tingut la mes lleu intenció de donar-li. Això m'ocorre avui a mi pel que fa referència a un parell de mots continguts en les acaballes del meu anterior article en aquest periòdic, mots o locució que motiven, a tall de comentari acotador, les ratlles que segueixen.

Davant el buit lamentable que les nostres temptatives de germanor hispànica troben arreu de les terres peninsulars de llengua castellana, deia jo que, per dignitat i si us plau per força, ens tocava als catalans, en primer lloc, d'empapar-nos complidament -esborrant així la complicitat d'un greuge de lesa pàtria - de tots aquells coneixements que constitueixen l'ànima indestructible de la nostra personalitat nacional, i, una vegada ferms damunt el peany de la nostra consciència de poble, girar resoluts el nostre esguard
cap a les latituds de veritable cultura i de veritable comprensió. Mitja volta!, imperava, tal vegada una mica barrer. I és que no m'adonava que el meu crit podia interpretar-se com a una fal·lera de donar, sistemàticament, l'esquena als nostres germans megalòmans d'enllà de l'Ebre. No; no era cap intenció de desdeny ni de mal entès separatisme la que bategava apassionada en aquell meu -àdhuc quan sense autoritat- mot d'ordre. Volia dir només que, així com fins ara tota lo nostra atenció i tola la nostra efusió eren posades de cara al migdia, havent pogut comprovar experimentalment que semblant deferència resultava estèril i no ens era agraïda ni un borrall, sonava, doncs, l'hora en què calia que ens
sentíssim mes curadors de nosaltres mateixos i rebutgéssim, cercant Pirineus enllà la sapiència que no ens pot donar Castella, els tòpics xovins i revoltantment tutelars de les "llumeneres" integristes i unitaristes. De cara o Europa, sí; però no voldria que la conseqüència inevitable de l'objecte metafòric fos presa com a símbol d'esquivesa a un poble germà. Si la girada és deguda a la indiferència amb què ha estat contestat el nostre anhel de sincera concòrdia, no sense recança decantarem, doncs, els nostres ulls a la banda oposada, i aquesta mateixa recança, indubtablement, ens farà estendre els braços enrera en demostració que, malgrat tot, confiem que algun dia minvarà l'urc antiliberal dels germans de Castella i ens podrem donar, llavors, espontàniament, de bon grat, l'abraçada definitiva que ens afavorirà a tots plegats.

Castella viu anestesiada sota la crosta patriotera i funesta de la seva hiperbòlica grandesa. I la successió dels dies és per a ella una contínua sesta letàrgica en el llit de les gestes històriques i de la puixança del segle d'or. Amb ganes que en tingués, poca cultura ens podria oferir, doncs, Castella , tot i 1a seva llengua transoceànica. No volent renunciar als procediments despòtics -tan propis del seu temperament- menys ens en podrà donar encara. A Castella, l'època d'esplendor durà solament un segle. Després vingué la ràpida dava1lada, i, en poc temps, no quedava d'aquella glòria pretèrita sinó el record, i amb prou feines. Tanmateix no ha volgut rectificar mai la seva tàctica, I per això ha hagut d'anar sempre des del punt de vista del progrés a remolc dels altres pobles. Culturalment, sobretot. No ens pot temptar gaire , doncs d'anar a remolc d'un poble que, de centúries ençà, tot i el seu orgull, necessita que el remolquin. No gens menys, no cal dir que veuríem amb la màxima complaença que el petit escamot d'intel·lectuals i polítics saturats de liberalisme amb què compta avui Castella, aconseguissin de canviar els derroters de la nau estatal espanyola.

Iu Bohigas

CATALANISME

2011-08-13T07:00:00.000-07:00

Editorial d'El Poble de Salt del 13 d'Agost de 1932

Seria horrible que un dia féssim el descobriment -va dir el Diputat Campalans en el debat estatuari sobre l'ensenyament- que d'aqueixa incapacitat -es referia a la de solucionar el problema de Catalunya- en teníem la culpa tots nosaltres. Que no vingui a resultar ara que aqueixa incapacitat no era deguda a cap poder estrany, que no teníem raó d'allevar-la exclusivament a les monarquies estrangeres que s'havien interposat en la nostra pàtria.

Avui, els catalans ja no podem dubtar de l'efectivitat del pressentiment que entranyen les precedents paraules. No podrà dir ningú que no havem apurat fins a les darreres gotes la copa de la concòrdia. I, no obstant, ja podem veure la correspondència que la nostra sincera efusió ve mereixent. No han estat solament els energúmens de les cavernes qui s'han aixecat a combatre despòticament les nostres legítimes reivindicacions autonòmiques. Llevat de ben comptades salvetats, és tot el poble espanyol que s'entesta a no comprendre'ns. Sabem les circumstàncies especials que possibiliten la feixuga marxa del nostre Estatut a través dels abriülls que l'esquincen i el contrauen. I de tot plegat ens en cal treure la trista conseqüència que la democràcia castellana -sempre amb les excepcions honroses- existeix només de nom. L'ideal ibèric interessa als de l'Ebre enllà tan sola a base d'una hegemonia imperialista de Castella. L'exabrupte de Royo: “abans que l'autonomia, la guerra civil”, rau en el fons de gairebé totes les consciències “meseteñas”. És una qüestió d'educació secular i d'atavisme biològic. Després de l'experiència de la concòrdia, els dubtes són exclosos.

Els catalans, que posseïm veritable avidesa de fraternització peninsular, som els primers a lamentar-ho pregonament. Però, no se'ns podrà titllar seriosament de particularistes. Aquest any i escaig de règim republicà és i serà el nostre gran testimoni històric. En la perspectiva del temps, resplendirà sense traves tot l'escalf efusiu de les nostres intencions. I romandrà palesa també la geliva argumentació sofística dels bufats “pionniers” de la “sobirania intangible de l'Estat”, segona edició corregida de “la sagrada unitat de la pàtria”. Contra la brasa trepidant de la llibertat conculcada, un grapat de cendra pseudo-intel·lectual. I la raó de la força per assegurar-se la victòria. Vet ací la lliçó que havem tret de la prova de la concòrdia, prova necessària i lliçó certament no pas eixorca. Encara l'excels Maragall hauria de sospirar:

On ets Espanya? -No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla sense perills?
Has desaprès d'entendre a n'els teus fills?
Adéu Espanya!

A nosaltres ens sap greu. Però, ells ho han volgut, ells ens hi han obligat. Les migrades facultat que ells diuen haver-nos concedit, però que en realitat havem hagut de reconquerir a urpades, ens deixaran arribar molt amunt, si sabem, si volem moure'ns, dintre d'elles, amb ver i eficaç patriotisme. Ara més que mai, Catalunya endins! No pas, tanmateix, per dèria mesquina de xovinisme, sinó per dignitat i per necessitat. Quan, amb tota franquesa, ens disposàvem -perquè crèiem desapareguts els obstacles tradicionals- a aportat el nostre esforç entusiasta a la redempció d'Espanya, surten, amb els tòpics consuetudinaris, els mateixos prejudicis egoistes de sempre a posar-nos-hi el vet. Nosaltres no podem ésser més papistes que el Papa.

I les possibilitats de l'internacionalisme no es polaritzen pas, únicament i precisament, a l'altra banda de l'Ebre. Estem convençuts que els espanyols de vasta mirada que freturin l'universalisme, es veuran precisats, d'antuvi, a submergir-se en les aigües liberals i democràtiques del catalanisme. La nostra ruta a seguir és, doncs, ben clara. Conscients de la pròpia personalitat, ben empapats de les coses nostrades ... mitja volta, i de cara a Europa, és a dir, de cara al Món.

Iu Bohigas

Aquest article es va reproduir al núm. 272 de la Farga (juny 2010), de la qual cosa s'en va fer ressó Jordi Nadal Casellas a l'article Res no canviarà si no ho canviem nosaltres, aparegut al PUNT i a l'AVUI el 27/08/2010.

REFRANYS I FRASES FETES (4)

2011-07-19T07:00:00.000-07:00

REFRANYS I FRASES FETES (3)

2011-07-18T06:59:00.000-07:00

REFRANYS I FRASES FETES (2)

2011-07-17T06:56:00.000-07:00

REFRANYS I FRASES FETES (1)

2011-07-16T06:55:00.000-07:00

ALGUNS TRETS CARACTERÍSTICS DEL PARLAR DE GIRONA

2011-07-15T07:35:00.000-07:00

Com és sabut, no hi ha cap llengua que es parli uniformement arreu del seu domini. Pel que fa a la nostra, la catalana, els lingüistes classifiquen els seus parlars o dialectes en dues grans variants, segons que posseeixin o no l'anomenada vocal neutra: variant oriental i variant occidental, respectivament.

El parlar de Girona pertany, doncs, puix que té la vocal neutra, a la variant oriental, la qual sol subdividir-se en quatre grups o subdialectes: central, balear, rossellonès i alguerès. Segons l'Atles lingüístic de Catalunya, el subdialecte central, que comprèn el català que parlem a Salt i a Girona, s'estén, en forma de triangle, de Figueres a Berga i a Falset, aproximadament. En canvi, el nord de l'Alt Empordà i la Garrotxa, així com la major part del Ripollès i tota la Cerdanya, en queden exclosos: formen part, lingüísticament, del subdialecte rossellonès.

Això sembla que vol dir que, si comparem el nostre parlar amb el de Barcelona, hi trobarem més afinitat que si el comparem amb el d'Olot, posem per cas. Potser sí. Les seves raons devien tenir els lingüistes que van establir aquestes divisions. No seré pas jo, llec en aquesta matèria, qui les discuteixi. Tanmateix, tot i pertànyer al mateix subdialecte, hi ha referències força acusades entre el gironí i el barceloní, capaces de trair la identitat dels seus usuaris. Només d'obrir la boca, com aquell qui diu, notes de seguida si el qui el parla ha crescut als peus del Tibidabo o a la vora de l'Onyar.

En efecte, un barceloní fa tancada, per exemple, la e del verb ser (i de la seva forma és), mentre que nosaltres la pronunciem oberta. I això mateix ocorre en un cert nombre de mots d'ús freqüent, com, ell, ella, rei, reina, llei, Lleida, església, tema, sistema, etc.

Contràriament, són obertes en el parlar de Barcelona moltes ee que nosaltres fem tancades, con en interès, paciència, creixença, bèstia, sèpia, tebi, nervi, Josep, etc.

Les oo obertes i tancades, que ells pronuncien i distingeixen perfectament, nosaltres les diem poc diferenciades i ens costa de destriar-les. Deuen ser pocs els gironins que tingui l'orella prou fina per distingir -fonèticament, és clar- una bóta de vi d'una bota de muntar, o un terròs de sucre d'un color terrós.

Per bé que aquests darrers temps s'hagi perdut força, encara és viva entre nosaltres la pronunciació de i consonant en comptes de ll (l palatal) en nombrosos mots, com agulla, full, fulla, ull, ulleres, cabells, cabellera, celles, orella, palla, paller, tall, vermell, abella, poll (insecte paràsit), pollós, vell, fillol, treball, mall, estovalles, tovalló, clavilla, bavalles, parell, parella, rostoll, rella, crestall , genoll, etc.

Per si aquests trets fonètics no fossin suficients, heus aquí una sèrie de mots i formes verbals que nosaltres emprem preferentment en lloc dels habituals a Barcelona:

Un gironí (i, per tant, un saltenc) no sol dir soroll, sinó fressa; ni llard, sinó greix (de porc); ni llardons, sinó greixons; ni melic, sinó llombrígol; ni aixada, sinó tràmec; ni aixadell, sinó cavic; ni turmell, sinó clavilla (pronunciat clavia); ni esbarzer, sinó romaguera; ni molla (de pa), sinó molleda; ni grill (d'una taronja), sinó monja; ni filat (per a pescar al riu), sinó enfila; ni escarabat de cuina, sinó papa panera; ni canalla, sinó mainada; ni còdol o palet, sinó rierenc; ni pega dolça, sinó estrep*; ni regalèssia, sinó regalíssia; ni bòlit (joc) sinó bèlit; ni tossir, sinó estossegar; ni omplir, sinó emplenar; ni atzavara, sinó figuerassa; ni espiadimonis, sinó cavall de Sant Martí; ni fer volar l'estel, sinó la grua; ni galet (del porró o del càntir), sinó gallet; ni potser, sinó podé; ni jeure, sinó jaure; ni el fred, sinó la fred; ni el tomàquet, sinó la tomata; ni allioli, sinó alioli; ni aigua, sinó aiga; ni aigüera, sinó aiguera; ni aiguat, sinó aigat; ni enaiguar, sinó enaigar; ni llengua, sinó llenga; ni llengüeta, sinó llengueta; ni egua, sinó euga; ni àguila, sinó àliga; ni setrill, sinó sitrell; ni pallissa, sinó palissa; ni apallissar, sinó apalissar; ni esparrac, sinó esparrec; ni llangardaix, sinó llagardaix; ni sargantana, sinó sagrantana; ni albercoc, sinó abricoc; ni cabre, sinó quebre; ni jo cabo, tu caps, etc., sinó jo quebo, tu queps, etc.; ni jo tanco, tu tanques, etc., sinó jo tenco, tu tenques, etc.; ni jo reia, tu reies, etc., sinó jo rivia, tu rivies, etc; ni jo seia, tu seies, etc., sinó jo sevia, tu sevies, etc.; ni jo jeia, tu jeies, sinó jo javia, tu javies, etc; ni jo treia, tu treies, etc., sinó jo travia, tu travies, etc.; ni jo creia, tu creies, etc., sinó jo crevia, tu crevies, etc.

És clar que alguns d'aquests mots i formes verbals són mers vulgarismes no considerats correctes, però molts figuren ja al diccionari normatiu i tots, els uns i els altres contribueixen a caracteritzar el nostre parlar.

Com també hi contribueix l'ús habitual de l'adverbi poc (a vegades poc que) davant el verb, que equival a la negació no ... pas. Exemples: Poc han vingut, encara = No han pas vingut, encara o no han vingut pas, encara; poc en tinc cap = no en tinc pas cap; poc que sortirem, si plou = no sortirem pas, si plou; etc.

Així mateix, la nostra llengua, el català, té una gran riquesa de modismes, locucions i refranys. Moltes d'aquestes frases fetes formen part del patrimoni lingüístic gironí, si bé no són exclusivament nostres. Són tan abundants, que seria impossible de fer-ne una llista exhaustiva. Només n'esmentaré unes quantes, sense establir-hi cap ordre, a l'atzar de com en vinguin a la memòria:

Haver de menjar cues de pansa; fer un nus a la cua; haver-hi roba estesa; aguantar l'espelma; agafar peix; ésser més vell que l'anar a peu; ésser més llarg que un dia sense pa; ésser petit com una punta d'agulla; ésser prim com un tel de ceba; ésser tossut com una banya de marrà; ésser fosc (o negre) com una gola de llop; ésser blanc com un glop de llet; ésser blau com un mataparent; ésser alt com un Sant Pau; ésser vermell com un bitxo; ésser groc com el safrà; ésser verd com una ceba; ésser sord com una parola (o com una campana); estar com el peix a l'aigua; ésser una bassa d'oli; ésser joc de poques taules; ésser bufar i fer ampolles; no ésser tot flors i violes; agafar la llebre al jaç; haver-hi camp per córrer; tocar el dos; fotre el camp; ésser pare i padrí; no ésser ni carn ni peix; costar més el mall que l'enclusa; ésser pitjor el remei que la malaltia; ésser peix al cove; haver-n'hi com cabells al cap; anar a estiracabells; estar a veure venir; venir a mamella de monja; venir com l'anell al dit; ésser un gat dels frares; ésser més murri que bonic; arribar a misses dites; estar tot dat i beneït; tenir pa a l'ull; haver fet un pa com unes hòsties; no tenir un pa a la post; tenir un geni com una pólvora; ésser un foc d'encenalls; ésser un envà de canyes; ésser com posar oli en un llum; pesar figues; treure foc pels queixals; estirar més el braç que la màniga; perdre bous i esquelles; començar la casa pel teulat; posar l'arada davant dels bous; prendre bou per bèstia grossa; treure el fetge per la boca; trobar sabata de son peu; menjar poc i pair bé; remenar les cireres; tenir la paella pel mànec; anar amb una sabata i una espardenya; tallar el bacallà; ésser a l'olla; ésser de la màniga ampla; fer com els de Ridaura, que quan plou la deixen caure; anar fent, com en Met de Ribes; partir peres; menjar-se Poblet i Santes Creus; no haver-hi un pam de net; tenir més sort que les bruixes; estar encantat com un gos en una fleca; fer la viu-viu; escoltar-s'ho com qui sent ploure; tenir-hi pell morta; fer el boig per no passar l'aigua; arribar i moldre; ésser figues d'un altre paner; passar per l'adreçador; passar per la pedra; no posar-se cap pedra al fetge; tenir la mà foradada; ésser el cul d'en Jaumet; amagar el cap sota l'ala; descobrir el marro; dur sempre un roc a la faixa; guardar una poma per a la set; saber nadar i guardar la roba; aixafar la guitarra; tenir-ne la pipa plena; haver-n'hi per llogar-hi cadires; haver-n'hi per a sucar-hi pa; amagar l'ou; fer-se la barba d'or; agafar de cap d'esquila; caure de l'escambell; fer una gorra; entrar d'arròs; fer la guitza; fer pam i pipa; fer botifarra; fer setze; donar garses per perdius; carregar els neulers; fer pagar els plats trencats; ésser cornut i pagar el beure; tenir-hi la mà trencada; ésser picar ferro fred; anar com una seda; aixecar la llebre; fer salat; combregar amb rodes de molí; tirar la casa per la finestra; posar tota la carn a la graella; ploure sobre mullat; no anar ni amb rodes; haver-hi moros a la costa; cada terra fa sa guerra; saber de quin peu salta; ficar-se de peus a la galleda; poder pujar-hi de peus; posar les mans al foc; el ventre porta les cames; qui té vergonya té mal any; els estalvis es mengen les estovalles; perdre correu i corredor; mitja figa mig raïm; ... i el dimoni que t'estossegui; ja pots xiular si l'ase no vol beure; quan en passen fan de bon agafar; quan fou mort el combregaren; si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit; salta borni que hi ha un rec; donar una aglà per fer cagar un roure; troba sort i posa't a jaure; feina feta no té destorb; qui se'n calça no se'n vesteix; tal faràs, tal trobaràs; músic pagat no fa bon so; qui mal no fa mal no pensa; estar com gat i gos; dir-ne (o fer-ne) una de freda i una de calenta; tenir la vida a l'encant; canviar pets amb merda; fer un pet com una aglà; val més petar que rebentar; d'un pet fer-ne mil esquerdes; per un frare no es perd un convent; d'un tret matar dos pardals; no tenir pèls a la llengua; sortir del foc per caure a les brases; quina vespa t'ha picat?; quin dimoni s'ha trencat el coll?; buscar una agulla en un paller; fer tronar i ploure; val més boig conegut que savi per conèixer; qui oli remena les mans s'unta ...

I prou, perquè aquesta llista seria interminable.

De totes maneres, en conec unes quantes més que no he trobat registrades enlloc, ni en el Diccionari exhaustiu d'en Moll, tot i que en conté molts milers. Potser ni tan sols les ha utilitzades mai cap escriptor. Això em fa pensar que deu tractar-se de dites molt nostres, molt particulars del nostre parlar local o comarcal. Les he definides breument, procurant expressar el sentit figurat que hom els dóna. No sé, però, si sempre hauré reeixit. Heus-la aquí per als afeccionats a la paremiologia:

A cada pas un s'hi acosta.- Vol dir que, sense córrer, caminant a pleret, s'arriba pertot, per lluny que sigui.
Ara un pas, ara un altre.- Molt a poc a poc.
Sembla que hi coguin ous.- Indica que hi fa una calor insuportable, referint-es a un lloc determinat.
Si ho vols saber, compra't un llibre.- Mena de miquel contra qui ens pregunta alguna cosa que no volem dir.
O sang o podrit.- O tot o res; passi el que passi.
Tancar la porta amb una feixina.- Es diu d'una casa molt pobre, on no hi ha res de valor i que, per tant, no cal tancar amb pany i clau.
Ésser més lleig que pegar un pare.- Frase comparativa per indicar el grau màxim de lletjor.
Fins que el cor em digui prou!.- Per expressar que una cosa ens plau molt, no ens cansa gens.
A robar al camí ral!.- Rebuf contra qui ens fa una oferta, una proposició, que considerem abusivament desfavorable.
Estar tripes a treure.- Ésser molt renyits, odiar-se intensament.
Trobar la terra de fer pipes.- Trobar un mitjà de vida de molt rendiment i poca feina.
Ésser més burro que fet d'encàrrec.- Ésser molt ruc.
Si sempre dius que no, no et casaràs mai.- Es diu a qui té el costum de negar-se sistemàticament a tot.
Plores? Quan et casaran riuràs.- Es diu a les criatures quan ploren sense mal.
Fer la manyota (o la banyota).- Banyar-se les cames, ficar-se de peus a l'aigua.
Tenir la vista al cap dels dits.- Ésser remenetes, amic de tocar coses que no hauria de tocar i també d'apropiar-se'n.
Poder-se riure de més de quatre.- S'aplica a una persona que es troba en bona situació econòmica o que l'ha millorada.
Sembla que aixafa raïms.- Es diu del qui camina benzim-benzam o no és gens traçut en el ball.
No tenir oli per a mitja vetlla.- No tenir la força, el valor, la vigoria que pretén o que aparenta.
Estar amb els “matxos”carregats.- Perdre el temps, entretenir-se inútilment.
Només és calent quan sua.- Es diu d'algú que té un caràcter canviant, sobretot quan es manifesta malhumorat o desatent.
Rebre qui mal no mereix.- Ésser perjudicat per culpa d'altri, equivalent a “pagar justos per pecadors”.
Déu n'us en guard d'un ja està fet!.- Exclamació de prudència davant d'un possible perill.
Fa de mal dir.- No és segur que sigui així.
Estar tau a tau.- Estar igualats, estar si fa no fa.
Fer el tarlà.- Fer els ninots, fer el ruc.
Marxa, gos, que el teu pare ja ho era.- Crit que es llença a un gos quan se'l vol foragitar d'un lloc; també es diu a una persona que entra en una sala, en un local, on hi ha altra gent, sense saludar.
Fem-ne via d'anar a poc a poc.- Es diu per menar la pressa als qui es torben massa.
Dur pomada al cap i merda a l'espardenya.- S'aplica a certes persones parenceres, que volen amagar amb oripells llur baixa condició, sense, però reeixir-hi.
Ésser un niu de raons.- Ésser motiu de discòrdia.
Fer el fet.- Tenir-ne prou.
Ésser un gos petaner.- Tenir molta llengua i pocs fets.
Portar la palma a beneir.- Ésser ingenu, innocent.
Anar amb el lliri a la mà.- Ésser d'excessiva bona fe.
Fer tiroliro.- Fer pam i pipa.
Estar si mamen o no mamen.- Perdre el temps discutint nimietats.
Bon sol i aigua al rec.- Mena de vot dels hortolans del pla de Girona i Salt, expressiu de llur preferència pel temps sec i assolellat, mentre no els manqui l'aigua per a regar llurs feixes.
Semblar fet de pasta de merenga.- Es diu d'algú molt nyicris.
Un parenostre per als qui van errats!.- Exclamació proferida davant la impossibilitat de convèncer algú del seu error.
Despatxeu la dida, que el nen ja s'entreté.- Es diu irònicament quan una persona adulta fa coses pròpies d'una criatura.
Fer la fi d'uns calçotets estrets.- Acabar malament, rebentar.
Semblar que es va a buscar la mort.- Anar molt a poc a poc.
Ja n'hi ha prou d'aquest color!.- Frase imperativa per a posar fi a quelcom que ja fa massa que dura.
No fer més ni menys (d'una cosa).- Mostrar-s'hi indiferent.
Fugir com un gos amb un pot a la cua.- Fugir esparverat.
Ja la ballem!.- Ja hi ha enrenou, ja hi ha gresca.
Anar a la idea.- Ésser diligent.
En tingués (o en tinguéssim) una rega a l'hort!.- Exclamació ponderativa del valor que donem a una cosa, sobretot quan algú l'escafinyeja.
Fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu.- Tenir l'humor voluble; ara estar alegre, ara estar trist.
Qui vol presumir ha de patir.- Vol dir que tot costa de guanyar, o que les grandeses tenen llurs servituds.
Estar carregat de bon temps.- Es diu d'algú que no s'enfada mai, o que sol estar d'orgues o romanços.
Anar amb un peu fora de camí.- No captenir-se amb gaire seny, o anar una mica lluny d'osques.
Semblar que es vagi a apagar foc.- Anar molt de pressa.
Està que bull.- Es diu d'algú que està molt irritat, o d'una situació molt tensa, a punt d'esclatar.
Ésser un porc mal abeurat.- Ésser un malagraït, un massa fart.
No haver bufat mai cullera.- No haver menjat mai calent.
Adobar el coco.- Estomacar.
Vendre's el panís.- Cometre una greu equivocació, de funestes conseqüències.
Fer més nosa que servei.- Tenir molt poca utilitat.
Tenir-ne sempre una per dir.- Es diu de les persones facecioses, que solen sortir amb acudits, amb xanxes.
Deixar passar el mal temps.- Esperar una ocasió més propícia.
Sempre, serà festa!.- Exclamació negativa, que oposem a les pretensions d'algú, que ja hem atès altres vegades.
Fer enraonar la gent.- Donar molt d'escàndol.
Posar-s'hi com a cal sogre.- Arrepapar-s'hi.
Posar bastons a les rodes.- Posar dificultats, entorpir deliberadament la bona marxa d'un afer.
Portar-ne quatre volves.- Estar embriac, anar calent d'orelles.

POST SCRIPTUM

Un darrer cop de garbell a la segona llista de frases fetes d'ací damunt, m'ha fet adonar que n'havia d'excloure algunes:

Fer el fet figura, sense definició, en el recull de “Cinc mil refranys i frases fetes populars”, publicat per Editorial Millà. També hi figura vendre's el panís, amb un verb diferent (jugar-se el panís).
En el “Recull de modismes i frases fetes”, de Josep Balbastre i Ferre, hi ha fer parlar, amb la mateixa significació de fer enraonar la gent.
Al Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover-Moll, hi ha el refrany “la muller de la perdiu tan aviat plora com riu” que entre nosaltres pren la forma de “fer com la perdiu, que tan aviat plora com riu” .
I, finalment, en un article publicat suara al diari “AVUI”, la seva autora, Teresa Pàmies, filla de Balaguer (Noguera), hi utilitza posar bastons a les rodes.

* De l'extracte de regalèssia concentrat, generalment en forma de barretes, a Salt tothom en diu estrep, fins i tot la mainada dels immigrats. A Girona mateix, potser no s'ha estès tant aquesta denominació, que suposo que deu ser una adaptació del mot francès “extrait” (extracte), probablement introduït pels “hermanos” de la Salle, que inicialment eren francesos i tenien un col·legi a Salt. Aquests “hermanos” solien premiar llurs deixebles aplicats obsequiant-los amb barretes de ”extrait de réglisse” (extracte de regalèssia o pega dolça). La pronúncia francesa del mot “extrait” devia sonar com estrep a les orelles dels nois, i d'aquí la nova significació que donaren a aquesta paraula, nova accepció que no figura ni al diccionari Fabra (normatiu) ni al diccionari Alcover-Moll (exhaustiu).

IU BOHIGAS

Aquest assaig es va publicar per primera vegada l'any 2010 als números 273 i 274 de la revista La Farga.

DEMOCRÀCIA SÍ, PERÒ ENTRE DEMÒCRATES

2011-07-03T09:07:00.000-07:00

(L'Autonomista de Girona, edició del 9 novembre de 1934)

La Història registrarà com un gros error polític dels primers governants de la segona República espanyola, la tolerància excessiva tinguda des de bon principi envers els enemics naturals del règim nou. Al davant de les organitzacions republicanes hi havia massa gent de laboratori i acadèmia perquè poguéssim deslliurar-nos de l'empatx de legalisme i juridicitat que, a fi de comptes, ha estat la vareta màgica amb què s'ha portat a terme el gran escamoteig de les aspiracions revolucionaries del poble treballador. Nosaltres acceptem que la immensa majoria dels ciutadans espanyols són fonamentalment demòcrates. I ho eren també el dia 14 d'abril de 1951. Per tant, no hauríem pas trobat bé que la República s'hagués orientat segons principis i tàctiques de violència i de dictadura.

Però hi ha democràcia i democràcia. El resultat de les eleccions municipals que portaren la República tenia, si voleu, un sentit genèric de censura a la monarquia. Però, dintre els milers de vots que deien prou al Borbó, qui podrà negar que hi tenien vasta preponderància els que, a la vegada, reclamaven un canvi radical en la política del nostre país? La consulta al cos electoral amb motiu d'anar a la constitució del parlament de la República es convertia, dos mesos més tard. en una ratificació descarnada i unànime del sentit renovador que havien d'imprimir a llurs actes els governants del nou règim. Així ho entengueren aquells. I tot seguit es disposaren a dur endavant les reformes de caràcter político-social que havien de donar matís i contingut a la República.

Fou aprovada la Constitució. Una Constitució democràtica, liberal, laica, socialitzant... Una de les més avançades d'Europa. Foren aprovats, també l'Estatut de Catalunya i la Reforma Agrària. I aixi mateix la llei de Congregacions i diverses lleis socials que garantien als treballadors de totes classes un millor benestar i una major dignitat personal i col·lectiva. Tanmateix, durant tol aquest temps de discussions al Parlament, a fora al carrer les coses no anaven pas sempre com una seda. Els elements del règim enderrocat, els homes de gran capacitat i de gran propietat, de mica en mica s'anaren convencent que l'enrenou del 14 d'abril no era pas tan perillós com de moment havien cregut, i envalentonant-se cada dia més, arribaren a provocar l'actual situació de mal trànsit per a les essències revolucionàries de la República. Per què? Ja ho hem dit abans: per excessiva tolerància del vencedor damunt el vil vençut, per haver posat massa confiança en consells de juristes i professors, per una desmesurada subjecció als principis de llibertat per a tothom. Arboràrem amb entusiasme la bandera de la democràcia. Calia haver anat més a poc a poc. Calia tenir en compte que ens trobaven davant uns privilegiats poderosos que no s'avindrien pas sense esforç a deixar d'ésser-ho. Per ventura, teníem alguna fermença que els nostres enemics farien honor al respecte que els guardàvem declarant-los iguals en drets a nosaltres, a tothom, i respectant-ho, santa innocència!—llurs mitjans econòmics que, a la llarga, havien de servir per a fer guerra als homes i als principis que els havien respectat? Les dretes espanyoles havien estat sempre pregonament antidemocràtiques i antiliberals.

Pot ésser un fet la democràcia quan una de les classes del país no l'accepta mentre està al poder i només la reclama quan se'n troba foragitada? Si, la democràcia pot ésser un fet; però demòcrates, no per afavorir els qui, un cop amos de la situació política, l'enterrarien set pams en fons, al costat de qui va inventar-la i intentà aplicar-la.

IU BOHIGAS

SI ELLS S'HI ACOSTEN, NOSALTRES QUÈ HEM DE FER?

2011-07-02T03:30:00.000-07:00

Comentari publicat a l'Autonomista (27-01-1934)

La nota sobresortint de l'actual moment polític espanyol, és la declaració de republicanisme feta pels diputats de la minoria agrària. El retret més unànime que hom fa als dits diputats, respecte a llur recent determini d'encapolar-se amb la gorra frígia, és que aquest acord arriba molt tardà, en un moment de nul·la escaiença per a despertar un pols de confiança en la consciència dels vers republicans.

Ja hem dit, doncs, que a nosaltres no ens fa ni fred ni calor aquesta declaració flamant de fe republicana dels agraris. En el mateix concepte els tenim ara, acollits sota la bandera tricolor, que els teníem abans, carregats de recança pel "rojo y gualda".

Però, hem de creure que un acord de tal envergadura no es pren pas perquè sí. Treball els ha costat de decidir-se; però, a la fi, ací els tenim amb tot el llustre d'ésser els més ferms puntals del règim. Ni els ha fet vacil·lar la probabilitat de minvar llur força numèrica, amb la separació descomptada d'algun monàrquic nat.

Aquesta declaració, d'altra banda, pot disgustar molts dels electors de la candidatura agrària, els qual votaren uns homes no pas per llur republicanisme, ans més aviat per llur poca simpatia per les idees genuïnament republicanes. Tanmateix, totes les dificultats han estat vençudes. Els diputats agraris, molts d'ells a risc de no fer altra cosa que riure, s'han declarat republicans.

Què persegueixen, doncs, amb aquesta actitud, que han hagut de prendre amb palès desmenjament i àdhuc, ben segur, amb no poca violència?

A ningú se li amaga que la composició de l'actual Parlament de la República era ben poc a propòsit per assegurar una vida normal a qualsevol govern amb mitges tintes, tan sols, de tendència liberal i democràtica. Lerroux i els seus, fins ara, no han governat; s'han assegut en el banc blau. I encara en poden donar les gràcies a la divina eufòria que, segons es veu, es va fent senyora i majora de tots els cors i de tots els enteniments dels homes de la situació. Però ara, amb l'acord dels agraris, la cosa ja canvia d'aspecte. Ara ja es podrà atrevir el senyor Lerroux, amb tota desimboltura, a llegir projectes de llei que hauran de restablir la tranquil·litat perduda a tot el país.

I, naturalment, com que Don Alejandro és home agraït i sap recordar-se dels amics, no hi pas cap dubte que voldrà complaure en tot i per tot el desig dels diputats agraris, corresponent així al favor impagable de sostenir-lo amablement a la capçalera del banc blau.

Cal no oblidar que la declaració tocatardana dels agraris arriba, nogensmenys, amb una oportunitat: la d'ésser feta en vistes als debats parlamentaris immediats sobre l'acta de Calvo Sotelo, honoraris a la clerecia, reforma o derogació de lleis socials i l'amnistia.

En resum, doncs, la declaració de republicanisme feta aquests dies pels diputats agraris, tema polític capital de les converses i els comentaris d'actualitat, ens fa a nosaltres un petit servei: el de donar-nos un motiu més de desconfiança en aquestes segones Corts de la República i el d'afermar-nos en la posició d'alerta en què ens col·locàrem així que tinguérem notícia dels resultats catastròfics de les eleccions del 19 de novembre.

Iu Bohigas

PRINCIPIS CONTRA PRINCIPIS

2011-07-01T09:46:00.000-07:00

CONDUCTES CONTRA CONDUCTES

La nostra campanya electoral

Article publicat a l'Autonomista el 14 de novembre de 1933

Una vegada més la democràcia republicana espanyola dóna al poble ocasió de manifestar-se. Dissoltes les Constituents -al nostre entendre quan encara no havien acabat la seva obra-, ha vingut tot seguit aquesta convocatòria d'eleccions, que tindran lloc dintre dotze dies i que tantes veus i crits i estridències aixequen, en aquests moments, arreu del territori de la nostra República.

Si altra avantatge no, el règim que avui gaudim podria presentar, davant un parangó amb el que fa dos anys i mig enderrocàrem, aquesta superioritat democràtica: les freqüents avinenteses de poder el poble expressar la seva voluntat tocant a les qüestions de la cosa pública. Cal elegir el nou Parlament de la República. El seu anterior, el de la Constitució i l'Estatut, la Reforme agrària i les lleis socials i laiques, sucumbí fa poc a les contínues envestides de la reacció. Cal, doncs, substituir-lo, reemplaçar-lo. Si el nou Parlament té majoria d'esquerres, la República seguirà la seva marxa ascensional camí de la renovació profunda que necessiten Catalunya i Espanya. Sí, pel contrari, les dretes hi porten més representants, el panorama del nostre futur món polític és ben clar de preveure: la Constitució serà revisada, li serà llevada l¡ànima revolucionària, pregonament impregnada de llibertat i de justícia, i en el seu lloc hi posaran preceptes que garanteixin als terratinents de continuar esclavitzant la vida i a consciència del treballador de la terra; als grans industrials, de seguir avançant per la ruta de l'explotació de l'home per l'home; als militars fatxendosos, de lluir de nou sabres i botes i bigotis, i de ficar-se altre cop en tots els assumptes civils, i de preparar-nos noves guerres com la del Marroc; als clericals i als jesuïtes, d'intervenir en absolut en la formació de les consciències de les criatures i assegurar-se així, per a l'esdevenidor, uns ciutadans embrutats pel fanatisme i la intransigència, un esperit submís i castrat en els de baix, i una ànima roïna i despòtica en els de dalt. Si el nou Parlament té majoria de dretes, si hi predominen els Lerroux i els Maura, i els Gil-Robles i els Ventosa i Cambó, adéu Estatut de Catalunya, i adéu Reforma agrària, i adéu lleis laiques i socialitzants. Adéu, també, liberalisme democràcia! I adéu, en fi, esperit revolucionari del 14 d'abril! Si triomfa la reacció en les properes eleccions que s'acomiadin els obrers de llurs sindicats i de llurs cooperatives, i que es disposi tothom a veure, altra volta, processons i desfilades militars, suspensió de garanties i censura a la premsa, persecució del pensament avançat i llei de fugues.

Però, no és pas el nostre objecte pintar la situació del nostre país si el poble fes el disbarat inimaginable de negar-se com a tal, com a base de tot govern i de tota ciutadania. Ens caldria, per a això, posseir la fantasia del Dant, i encara ens quedaríem curts. Perquè les dretes -la plutocràcia i la caverna- no es portarien pas amb la "moderació" -i tots en tenim notícia d'aquesta d'aquesta "moderació" de les dretes espanyoles i catalanes- amb què ens portaren durant llur passat domini, si assolien de nou el triomf i el poder. Només cal donar un cop d'ull al món d'avui i veure la situació d'Alemanya i d'Itàlia per encertir-se'n. Però ja hem dit que no creiem pas que el poble català i el poble espanyol hagi perdut el seny o s'hagin begut l'enteniment.

El nostre objecte, en anar per les tribunes públiques i en escriure as periòdics per tal de fer a propaganda de la nostra candidatura i del nostre partit, no és pas el que sol guiar els nostres adversaris sense ideals i només amb interessos egoistes de llançar infàmies i calumnies contra els que tenim a l'andana d'enfront. Ens podem permetre el luxe de prescindir de semblants baixeses, perquè tenim uns nobles i enlairats principis i un sentit de la moral que no ens permeten davallar a les sentines de la politiqueria. Deixem l'insult i la grolleria per als qui només escampant bravada de corrupció poden obrir la boca per als qui senten culte al principi -únic principi de llur ètica maquiavèlica i jesuítica- que el fi justifica tots els mitjans. Nosaltres no. Nosaltres no podem situar-nos a aquest baix nivell. Encara que s'hi col·loquin tots els nostres adversaris.

Ens interessa, com és de suposar, fer resplendir els nostres ideals i presentar al descobert les nostres conductes. Únicament i exclusivament. La capçalera d'aquestes ratlles diu ben clar com està inspirada, ara i sempre, la nostra campanya de propaganda electoral: Principis conra principis; conductes contra conductes. I no respondre a la calúmnia amb la calúmnia, no respondre a la grolleria amb la grolleria.

És clar que es fa una mica difícil, per no dir impossible, d'establir un combat de principis amb uns partits que n'estan mancats. Amb uns partits i uns homes que ahir es deien fervents monàrquics i dinàstics i avui es proclamen republicans. Amb uns partits i uns homes que donaven llur suport incondicional al darrer govern del Borbó de mala memòria i que avui, al cap de quatre dies, ja voldrien ser els rectors de la política republicana. Amb uns altres partits i uns altres homes que es diuen d'esquerra i que no vacil·len a admetre a llur costat totes les escorrialles de la "Unión patriótica" i totes les patums i tot el caciquisme del règim caigut el 14 d'abril. I que es posen de part de la reacció quan aquesta dirigia la seva escomesa al Parlament de la república i a les sessions del règim republicà.

Però, en fi, falta de veritables principis, examinem i discutim, contrastant-les amb la nostra ferma ideologia, aquelles afirmacions que els nostres adversaris diuen que constitueixen llur programa i llur norma d'actuació. Comencem per la Lliga Catalana.

Com a punts bàsics de la seva ideologia, senta la Llig Catalana aquesta trilogia: Propietat, Família, Religió. Hi afegeix, encara, Catalanisme. I, avui com avui, segons les darreres i recents manifestacions del senyor Cambó: República i reivindicacions obreres.

Propietat. Què entén la Lliga per propietat? Ens ho diu ben clar la seva història i la conducta dels seus adeptes. Això: Possessió de les riqueses naturals i dels productes elaborats pels homes per uns quants privilegiats -els que s'arredossen al seu entorn- i explotació dels desposseïts, obligats per la necessitat de viure i subjectar-se a les imposicions, sempre despòtiques, sempre tiràniques, dels posseïdors. Per tal d'esparverar els petits propietaris -els únics respectables, perquè no fan més que beneficiar-se de l'esforç i el sacrifici que, sovint, han realitat ells mateixos-, la Lliga escampa als quatre vents que els partits d'esquerra, sobretot el nostre, són enemics de la propietat. Nosaltres diem: Sí, de la propietat segons el concepte que en té la Lliga en som enemics; però respectem la propietat que no és un abús i que es limita a complir una funció social. Encara, com que som evolucionistes, admetem la transformació successiva de la propietat privada cap a noves formes més adients a les necessitats dels temps i al fi que tenen reservades totes les riqueses i tots els útils de treball: servir la humanitat.

Família. En proclamar-se defensora d'aquesta institució bàsica de la societat d'avui, la Lliga, com tots els partits de dreta, imputa al mateix temps als partits d'esquerra un afany de destruir-la. Però, en realitat, els partits d'esquerra, i el nostre entre ells, no van conra la família. Com viuen, si no, tots, absolutament tots els homes que militen a llurs rengles? Naturalment, les esquerres no poden tenir tampoc el mateix concepte de la família que tenen les dretes. Les esquerres no són partidàries que la família sigui un mitjà d'esclavitud de la dona, no volem que serveixi per a fer classificacions de legítims i no legítims entre els fills. Vet ací per què les dretes ens presenten com a contraris a la família. Perquè hem establert la llei del divorci, la igualtat jurídica entre l'home i la dona, i la mateixa legitimitat entre els fills nascuts dins i fora del matrimoni.

I ara ens tocaria parlar de la Religió i del Catalanisme de la Lliga Catalana. Però allargaríem massa aquest article i, certament, aquests són punts que convé tractar amb una mica de detenció. En parlarem en un proper escrit, i també dedicarem algunes paraules als altres partits que es presenten enfront de nosaltres en la luita del dia 19.

Iu Bohigas

LA BONA ESTRELLA

2011-06-25T06:17:00.000-07:00

Molts dels coneixements que hem anat adquirint al llarg de la nostra existència, sigui perquè els hem considerat poc importants o àdhuc superflus, sigui perquè no hem tingut mai necessitat de fer-ne ús, cauen sovint en el nostre subconscient fins a fossilitzar-s’hi, com si mai no n’haguéssim hagut esment. Però, s’esdevé algun cop que, per circumstàncies imprevistes, ens trobem tot d’una en una greu situació de destret, en què se’ns fa indispensable d’apel·lar a totes les forces de la nostra intel·ligència, despertes o adormides, per sortir-ne. I aleshores, en un llampec d’inspiració, ens apareix a la ment, com si acabéssim d’aprendre-ho, allò que potser ja ens havien ensenyat a l’escola, però que teníem completament oblidat.

Una cosa així em va ocòrrer, durant la nostra guerra civil, allà pel març de 1938, quan les forces republicanes, a les quals jo pertanyia, eren contretes a retirar-se del front d’Aragó.

Era cap al tard i tempestejava. Ens trobàvem als voltants de Bujaraloz, devers on havíem anat retrocedint des de les rodalies de Gelsa. De resultes de la fatiga d’aquella dura jornada de combats, el comissari del nostre batalló, extenuat, va caure malalt. Calgué evacuar-lo. Hom em va encarregar d’acompanyar-lo, ajudat per dos soldats més, a la carretera més pròxima, perquè fos recollit per una ambulància i transportat a un hospital de la reraguarda.

Acomplerta la missió, de retorn a les nostres posicions, ja ben fosc, ens vam perdre. És molt fàcil extraviar-te, de nits, en uns indrets d’on no coneixes les tresqueres. També podia ser que, a entrada de fosc, mentre nosaltres érem a acompanyar el comissari malalt a la carretera, el nostre batalló hagués canviat de post. Ça com lla, el cas és que no reexirem a reincorporar-nos-hi ni vam trobar ningú enlloc.
Després de cercar i recercar endebades d’ací d’allà, cansats, esmaperduts, quan ja feia estona que havia deixat de ploure, vam aturar-nos a reposar un moment. Érem conscients que caminant a la deriva com fèiem, corríem el risc d’acostar-nos a les avançades enemigues i caure presoners.

Havíem de prendre una ràpida decisió. Un dels meus companys va proposar que no ens moguéssim d’on érem fins que claregés. Nogensmenys, havíem caminat molt, sense saber on anàvem, i era ben possible que tinguéssim l’enemic a quatre passos. Calia que ens n’apartéssim com més millor i sense perdre gaire temps. En aquell moment, vaig mirar el cel. Era completament serè: hi brillaven milers d’estrelles, com diu un vell cuplet.

Les estrelles!

Vet aquí la solució que cercàvem. Ens podíem orientar per mitjà de les estrelles i, si les interpretàvem bé, eixir d’aquell atzucac sans i estalvis.

Feia molts anys que no havia utilitzat aquest procediment d’orientació, segurament d’ençà que havia plegat d’anar a estudi, que és on el vaig aprendre. De seguida vaig distingir l’Ossa Major (el carro gros) i, a partir d’aquí, fou joc de poques taules trobar la seva germana petita i localitzar l’estrella Polar. Tot ho veia tan clar com si estigués mirant en un gràfic del meu primer llibre de geografia.
- Mireu, nois! -vaig dir als meus companys, assenyalant amb el dit un punt del cel estrellat -, aquella és l’estrella Polar. Ens indica el nord. Si volem allunyar-nos de l’enemic, hem d’anar cap a l’est. Doncs, si teniu confiança en mi, seguiu-me!

I tal dit tal fet. Al cap d’una bona estona de caminar rumb a llevant, vam topar amb la guàrdia d’una establida.

- Alto! –vam sentir que ens cridaven.

No sense un cert temor, vam respondre tots tres ensems:

- Som soldats! Ens hem extraviat!

Vam tenir sort. Eren dels nostres. Les estrelles ens havien guiat bé. Sense la seva ajuda, potser ara jo no seria aquí per contar-ho.

DE CAÇA

2011-06-23T13:26:00.000-07:00

Els bolets, que enjondre els cullen
o els cerquen, aquí els cacem,
o, si més no, així ho diem.
Quan els arbres es despullen,
a l'embat dels cops de vent,
si va ploure quan calia,
surt a caçar amb frenesia,
els diumenges, força gent.
No cacen perdius ni guatlles,
tampoc llebres o conills,
ni papallones ni grills,
per dir-ho així en quatre ratlles.
Sinó reigs i rovellons,
rossinyols, siurenys i llores,
tant pel mig com per les vores
dels boscos dels environs.
A la caça dels bolets,
no s 'hi va amb armes de foc,
car no fugen del seu lloc
ni els pinetells ni els carlets.
Aquest esport cinegètic
requereix vista molt clara,
perquè, els bolets, els empara
llur aspecte un pèl mimètic.
I així, molt sovint no els veu
el verd caçaire novell
que, cansat de dur el cistell
quasi buit, reposa i seu.
No tots els bolets són bons,
puix n'hi ha de metzinosos
que poden ser perillosos
si els cullen certs caps de trons
que es vanen de boletaires
sense conèixer els bolets,
i als boscos d'aquests indrets,
hi fan com d'escombriaires
que no hi deixen res per verd:
bolets que hi veuen, els cullen;
com que essent a casa els bullen,
si algun duu verí, ja el perd.
Ara, pot molt ben ocórrer,
si algú es menja aquests bolets,
que s'embruti els calçotets
i a cal metge hagi de córrer.
I que no hi arribi tard,
no fos cas que just abans
li arribés l'etern descans,
que és prou trist morir ben fart.
Per aquests verals, nosaltres,
a part de caçar estornells
i tota mena d'ocells
i altra feram, com fan d'altres,
no tan sols bolets cacem,
ans també cargols i espàrrecs,
i els polítics cacen càrrecs
quan demanen que els votem.
Amb ínfules de poeta,
hi ha qui caça amb dards d'amor
quan la nimfa del seu cor
li fa perdre la xaveta.
Per al betlem nadalenc,
cacem molsa, esparreguera,
gallerans, brancs d'olivera
i boix grèvol muntanyenc.
AI seu temps, cacem maduixes,
gerds i cireres d'arboç,
i, més fins de nas que un gos,
n'hi ha que àdhuc cacen bruixes.
Cacem també mastegueres,
matafaluga, lletsons,
consconilles, repunxons
i mil herbes remeieres.
Tal com cacem bestioles,
com ara puces, rantells,
cigales, tàvecs, cadells,
escarabats, paneroles,
manta mosca, qualque aranya,
Iibèl·lules, marietes,
pregadéus, estisoretes
i cucs per a pescar amb canya.
Hi ha qui caça un bon padrí.
per haver una bona plaça,
i qui, com jo, amb poca traça,
mots que rimin perquè sí.
Qui caça tres peus al gat,
qui una agulla en un paller,
qui la sort que mai no ve
i qui la felicitat.
Qui caça una bella mossa
per ballar-hi el ball de ram,
bé que no li ve d'un pam
que sigui morena o rossa .
Oui caça aventures folles,
qui; com Proust el temps perdut,
o, com Balzac, l'absolut,
que no és bufar i fer ampolles.
Qui caça nards i tulipes,
lliris, roses i clavells,
qui parracs i ferros vells
o la terra de fer pipes.
D'aquest deler de caçar,
a Can Fanga se'ns en riuen
i amb un tot mofeta ens diuen
que tan caçar ens deu cansar.
Tant se val!, si això els fa riure;
nosaltres també ens riem
dels modismes que els clissem,
ja que el riure sempre és lliure.
Seguirem, per tant, caçant
bolets, cargols i el que calgui,
i que un sant caçador ens valgui,
si hi ha cap caçador sant.
Nosaltres tenim ben clar
que aquest "caçar" ens ve de raça,
que és aquest sentit de "caça"
un tret del nostre parlar.
No tot va com una seda
quan cacem camps a través.
No cometem, doncs, l'excés
de caçar-hi en temps de veda,
ni ens fiquem dins els vedats,
abusant de la cacera,
que caçar amb massa fal·lera
ens pot menar a ser caçats.
Obrant, doncs, en conseqüència
d'això que acabo de dir,
valdrà més que deixi aquí
de caçar sense llicència

IU BOHIGAS
Salt, desembre /89

A TOTS ELS SALTENCS

2011-06-22T07:10:00.000-07:00

Un dia, a Madrid, van pensar en nosaltres:
no per fer-nos pler, ans per fer-ne a d'altres.
Per capritx d'algú, sense consultar-nos,
ens colpí un ucàs que va anorrear-nos.
Salt fou suprimit, esborrat del mapa:
rebé el vil afront d'un treball de sapa.
Fou cap a la fi d'una nit molt llarga,
una negra nit de membrança amarga.
Fou la mort civil de la nostra vila,
rea del pecat de fer bona fila.
Feia massa set a massa golafres,
i ens la van sollar i cobrir de nafres.
Eren temps dolents. Ara, amb més bonança,
brilla als nostres cors un raig d'esperança,
car aquell decret el setanta-quatre,
si bé ens malferí, no ens va pas abatre.
S'ha de desfer el tort que ens va punyir l'ànima:
Cal que ho vindiquem amb un clam unànime.
Triem un camí que a bon terme ens meni,
no beguem vi que ens desassereni.
Fem la feina units, fugim de bullangues:
qui cerca borbolls sol ensumar gangues.
I us vull recordar -potser us farà gràcia-
que, en aquest país, ja hi ha democràcia.
Bandegem refrecs, travetes i catxes:
Posem-nos dempeus ... i endavant les atxes!

IU BOHIGAS

Salt, 29 de setembre de 1980
(Poema inèdit escrit quan Salt encara estava annexionat a Girona)

LES ORENETES

2011-06-21T06:09:00.000-07:00

Penjat al dessota
Del ràfec de casa,
dues orenetes
hi tenen el niu,
que ambdues alhora
van fer amb fang i palla
dels conreus veïns.

Són una parella
d’ocells migratoris
-per no dir turistes-
que hi passen l’estiu.

Són mascle i femella
que han anat per feina
i ja tenen fills.

Fills que tenen gana
i ho diuen com saben,
fent piu-piu, piu-piu.

I l’àgil parella,
per dur-los recapte,
oroneja i caça
sense un sol respir,
empaitant insectes
-mosques i mosquits-
des que l’alba apunta
fins que es fa de nit.

Mes, per solaçar-se,
la gràcil parella
solca l’aire plàcid
llançant esgarips,
dins una bandada
d’altres orenetes
que també s’explaien
fent estridents crits.

I totes plegades,
quan rabents travessen
per davant de casa,
com un remolí,
armen més xivarri
que una discoteca,
que una olla de grills.

Però, no em molesten,
ans em són simpàtics,
aquests ocells ràpids,
asos de l’esprint,
sagetes alades
que aquí fan estada
des dels volts de Pasqua
fins passat l’estiu.

De càlides terres
va venir l’abril
i a primers d’octubre
tornaran allí.

I la seva història
no s’acaba així.

Per la primavera
revindran als nius
on elles van néixer
o que van bastir.

És una odissea
que es va repetint,
car, per poder viure,
han d’anar i venir
d’una zona a l’altra,
perseguint l’estiu.

És la seva estrella,
és el seu destí.

ELS PARDALS

2011-06-20T06:07:00.000-07:00

Els pardals són teuladins,
al reialme de València,
per llur sòlita presència
dalt dels teulatss valentins,
i perquè el nom de pardal,
a la terra de les falles,
s’aplica també a les gralles
i als ocells en general.

Com que el nom d’aquest moixò,
a Mallorca es veu obscena,
allí el pardal s’anomena
púdicament “gorrió”.
I no sols púdicament
s’hi utilitza aquest modisme,
atès que, essent barbarisme,
s’hi usa bàrbarament.

Però, en qüestió de mots,
cada terra fa sa guerra;
toquem, doncs, de peus a terra
i deixem-los tranquils tots.

------------------------------------

N’hi ha pertot, de pardals,
a les terres catalanes,
per muntanyes, valls i planes
dels quatre punts cardinals.

Són granívors, i als cultius
causen danys en gran manera,
però, si bé es considera,
són tan útils com nocius,

car, no mengen gra només,
ans també insectes danyosos,
molt més que ells perniciosos
per als sembrats i els vergers.

Troben la minestra al camp
al carrer, al mig de la plaça,
i a l’hivern, com que és escassa,
molts pobrics, pateixen fam.

No llueixen rics vestits,
són més aviat cendrosos;
el que els manca de formosos,
però, els sobra d’eixerits.

Nien en grup als forats,
dalt dels arbres i a les roques
i, bé que són roda-soques,
tenen llurs fills ben peixats.

Ben al revés que els cucuts,
que els deixen, abans de néixer,
a tercers que els voldran péixer,
perquè els porten ben venuts.

Els pardals, menys agressius,
no furten ni parassiten,
ni per criar necessiten
pondre els ous en estranys nius.

Caminen fent saltirons,
picotejant per les feixes
i per tot on troben deixes
amb què nodrir llurs plançons.

No migren pas, ni a l’estiu
ni a l’hivern: són sedentaris.
aquests moixons ordinaris
no es mouen del sòl nadiu.

Adaptats a la ciutat,
s’han fet comensals a estones
de munífiques persones
que els procuren pa engrunat.

Poc esquerps, es fan amics
de qui els ofereix pitança,
sempre, però, malfiant-se.
Són més murris que bonics

I més fatxenders que els galls,
i tan ardits i mofetes
que gosen, valents burletes,
fer de cos als espantalls.

Piquen dels arbres fruiters
les fruites més secallines
i el pinso de les gallines,
rastrejant els galliners,

o bé espicassen, ça i lla,
les deixalles escampades
que cerquen per les calçades
enmig del trànsit urbà.

Temen la ballesta, els gats
i els perdigons d’escopeta,
ultra el falcó, l’aguileta
i altres rapinyers alats.

Per això, no baden mai
i ullen ça i lla amb suspicàcia,
no fos cas que, amb vil fal·làcia,
algú els clavés un esglai.

Passen molt temps als teulats,
que els fan de torres de guaita,
si cap gatot no els empaita,
per atalaiar els sembrats,

les vinyes, els olivars,
els prats, les hortes, les eres,
els carrers, les carreteres,
els guarets i els rostollars.

Així saben on anar
quan surten de llur talaia,
ei!, si un ensurt no els desmaia
i els constreny a recular.

Sense el vol de l’esparver
ni el cant de la cadernera,
els pardals, a llur manera,
volen i canten també,

llevat que els agafin vius
i els tanquin en una gàbia,
car, llavors, si no de ràbia,
moren de veure’s captius.

Són prolífics, ponedors,
nien tres cops de carrera,
pel bon temps, ço que gener
un ocellam copiós.

Són gregaris i, en ple vol,
formen extenses bandades,
tan espesses que, a vegades,
gairebé tapen el sol.
Als infants, com als pardals,
també us abelleix de viure,
més que a dins, a l’aire lliure,
fent corregudes i salts.

Però, ells, escotorits,
si es passegen per les messes,
és per guanyar-s’hi les veces
i dur past a llurs petits.

No roden pels camps de blat
per jugar i passar l’estona.
Això rai!, tant se’ls en dóna.
Ho fan per necessitat.

Potser alguns moren de vells,
però molts, de l’escomesa
d’un voraç ocell de presa
o dels trets d’un caçaocells.

I altres, de fred i de fam,
quan cauen fortes nevades,
quan les terres són glaçades
i no hi ha manduca al camp.

------------

I arribem als mots finals
D’aquest relat gris i rosa
-fet en vers tirant a prosa-
de la vida dels pardals.

ELS VELL D'ARA

2011-06-19T06:04:00.000-07:00

Abans, ser vell era mirar endarrera,
reviure el temps passat fet de records,
rabejar-se en l'enyor -vana quimera-
i remembrar els amics i els parents morts.

Ser vell, abans, era anar a prendre el sol,
quan feia fred, on no bufés gens l'aire,
i a l'estiu, cap al tard, sortir a fer un volt,
no massa lluny, per no cansar-se gaire.

Avui, ser vell és com tornar a ser jove,
és com fer la segona joventut,
és començar de nou, fer vida nova ...
És clar: si es tenen pels i salut.

Als vells, avui, un cop s'han jubilat,
els lleu de fer allò que sempre apetiren.
Ara es pot dir que hi ha felicitat
als cors de tots els jais, quan es retiren.

El progrés, en pocs anys, ha fet miracles:
ens ha fet "rics" als qui no ho vam ser mai
i. vencent entrebancs, noses i obstacles,
ens ha dut en un món de goig i esplai.

Avui, els jubilats, qui més qui menys,
gaudim de pensió, que ens permet viure
sense estretor, sense neguit almenys,
i molts, de més de quatre es poden riure.

No oblidéssim, però que n'hi ha d'altres,
per la vida colpits més cruament,
que han arribat a vells, com tots nosaltres,
mes, ai!, sense salut ni passament.

Tenim els nostres clubs, les nostres llars,
casals i camps de joc, biblioteques
i centres de repòs, cafès i bars ...
i àdhuc sales de ball i discoteques.

On, quan s'hi fa sarau, els balladors
frueixen de valent movent l'ossada,
i es belluguen a un ritme tan fogós,
que acaben tots suant la cansalada.

Si hi fica el nas Cupido, trebinell,
llançant, ça i lla, a l'atzar, manta sageta,
en més d'un cor encén amor novell
i a més d'un cap fa perdre la xaveta.

I és clar, de tant en tant, en un casal,
se sap d'algun idil·li o d'un casori,
i, bé que aquestes coses no fan mal,
donen peu a gatzara i rebombori.

Quan és vidu un dels nuvis, o tots dos,
és costum que hom els faci esquellotada,
que s'ha de rematar amb vi generós
per a tothom: vells, joves i mainada.

I així que ve el bon temps, els rodamons
fan sortides al mar o a la muntanya,
i qui no hi vol anar, per mil raons,
pot arribar-se al riu a pescar amb canya,

o quedar-se al casal, que mai no es tanca,
a fer la botifarra amb tres companys,
o a jugar una partida de petanca,
baldament ja ranegi els vuitanta anys.

Al club, un jubilat no s'avorreix,
llevat que hagi fet vot de cenobita.
Assolit el retir, ja s'ho mereix
d'assaborir, per fi, la "dolce vita".

L'oci, per si mateix, no esdevé tedi,
que això depèn de l'ús que se'n sap fer.
No fa pas mai, voltat de festiu medi,
badalls d'ensopiment, qui s'hi sent bé.

Cal dir que més de quatre, tanmateix,
no són pas gaire amics de fer barrila.
No s'és faceciós si no s´hi neix.
i és allò: cadascú per on l'enfila.

Mes, caràcters a part, sorruts o plagues,
tots troben al casal escalf de llar.
Aquí mai no hi ha atur ni es fan mai vagues,
mal que el cost de la vida sigui car.

De clubs i de casals, a casa nostra,
n'hi ha pertot arreu, a baix i a dalt;
mes, s'i n'haig de dir un, sols un per mostra,
dic el Casal de Jubilats de Salt.

L'AGNÒSTIC

2011-06-18T06:00:00.000-07:00

L'agnòstic no creu en Déu,
Però, tanmateix, no el nega.

Com que no té una fe cega,
No és ni creient ni ateu.

Per creure en Déu, sap massa;
Per negar-lo sap poc.

Si Déu és pertot o enlloc
És quelcom que l'ultrapassa.

No li cap dins el cervell
El controvertit concepte
De l'absolut. Doncs no accepta
Un ésser absolut. Per a ell,
No té sentit preguntar-se
Quin sentit té l'Univers,
Il·limitat i dispers
Que no cessa d'eixamplar-se.

APUNT

2011-06-17T05:56:00.000-07:00

Uns turistes, vinguts en gran estol,
estibats a la sorra de les platges,
jeien nus, de bocons, al bat del sol,
per colrar-se bescoll, esquena i natges.

"A mi, m'agrada el sol, però a l'hivern;
a l'estiu, em plau més l'ombra o la brisa,
perquè el sol, en ple estiu, és foc d'infern
per qui l'ha d'endurar en cos de camisa.

Qui, com jo, és formiga de camp ras
i, de sol, se'n fa tips, si us plau per força,
s'estima més la gespa d'un fresc jaç
que l'arena roent que et cou a l'escorça".

Això deia un pagès de terra endins,
un dia que va anar a la Costa Brava,
veient com tanta gent, per gust, suava
i feia cas omís dels boscs de pins.

POEMA SENSE TÍTOL (LES MOSQUES)

2011-06-16T05:49:00.000-07:00

Mentre sa mare xerra amb les veïnes,
La nena juga sola. Per joguines,
Té un bon eixam de mosques carregoses
Que li pugen al nas porfidioses.

Com que, en lloc d'esquivar-les, hi enraona,
Sa mare la reprèn, quan se n'adona:

"¿No les saps mosquejar, aquestes marranes,
Que, com més els dius coses més te'n vénen?
Parlant-hi, cap de trons, toques campanes.
Que no ho veus, que les mosques no t'entenen?".

I l'infant, que obre uns ulls que se li encenen,
Diu: "Les mosques ... també són castellanes?".

PLET PER UN RAT, D'UN GOS I UN GAT

2011-06-15T04:27:00.000-07:00

Il·lustració d'Anna Bohigas

Dits i fets d’un gat i un gos
que ja no van junts tots dos,
des que, un cop, ran d’un plet va,
de poc fan el que no es fa
i, per un rat, es fan mal.

No sé pas si el cas s’ho val,
car és ple de vuits i nous,
ni veig clar per quins set sous,
tant si s’ho val com si no,
ça com lla, l’haig de dir jo.
Més, no hi fa res, us el dic.

Bé que, de mots, no en sóc ric
ni tinc, per tant, un bec d’or,
com que, el cas, el sé de cor,
si dit en vers no us fa por,
de bon grat us en faig do,
en rims d’un cinc i tres de deu
i mots d’un sol cop de veu.

El mas dels Pins és dalt d’un puig,
al bat del vent, que mai no en fuig,
i al bat del sol que, al temps que som,
al bo del jorn, hi cau a plom.

Tant si fa sol com si no en fa,
veus, des del mas, tant com és clar,
un bé de Déu de camps i prats
- el verd dels dalls i el groc dels blats-,
i molt de bosc, amb pins a doll,
i a les valls, tells, oms, verns i polls,
i al nord, alts cims, i a l’est, el mar,
i quan és fosc, els raigs d’un far,
i al rost, ça i lla, mil claps en flor,
i rengs de ceps, deu de vi bo.

De trast en trast, un lloc o un mas
i l’urbs al lluny, si el cel és ras.
I fins veus fongs, si tens bon ull,
o, si més no, veus gent que en cull.
Se’n fan pel bosc i on hi ha fems
- no pas tot l’any, sols quan n’és temps-,
al peu dels pins i en mig dels brucs.
Un dels més bons, si no duu cucs,
és l’ou de reig. I se’n fan prou,
l’any que, pels volts de Tots Sants, plou.

Tres fonts, de rest, van a tot raig,
de l’u de juny a fi de maig,
on si, de set, tens el coll sec,
beus a bell dol, tal com jo hi bec.
No et cal pas got, beus amb la mà,
que, a broll de font, ben bé que va.
I són a un pas, a frec del mas,
bé que és un dir que són a un pas:
n’hi ha més d’un i més de deu
i sols saps quants si hi vas a peu.

Goig per als ulls és el cel blau,
roig com de foc, quan el jorn cau.

Per a més goig, al fons del bac,
un riu es perd en un som llac,
tot verd de joncs, ple de llot gras,
on fan breu temps les aus de pas.

El Mas dels Pins és dins un marc
de tot en bell com un parc.

Quan fa mal temps, al mas dels Pins,
qui més qui menys té trast a dins.
Quan plou molt fort, amb trons i llamps,
no es pot fer res ni als prats ni als camps,
fins que el grop fuig, fins que fa bo
i el llamp no lluu ni gruny el tro.

Quan fa bon temps, quan ja no plou,
la gent del mas va al camp de nou
i, fins ben tard, tots són al tros,
el xic i el gran, el prim i el gros.

Al mas del Pins, pel mes de juny,
tot déu va i ve amb la falç al puny,
i, a cops de falç i pam a pam,
cau el blat ros i jeu al camp.

I al cap d’un mes, si tot va bé,
es bat el blat com s’ha de fer,
se’n cull el gra, més tard es mol…
i ja es pot dir que, si Déu vol,
té pa per l’any la gent del mas.

I punt i a part, que us dec el cas
del gat i el gos que, per un rat,
van fer el que fan…un gos i un gat.

Mes, ans no vaig de dret al gra,
us dic com són rat, mix i ca.

El gos més mans del mas dels Pins
és un brac blanc que es fa amb els xins.
A baix, al mas, hi ha un vell banc
que sol ser el llit del bon brac blanc.
De nit, hi dorm tant temps com vol
i hi fa uns quants sons de sol a sol.
Com que li lleu, quan el sol mor,
surt a fer un tomb, si ho té per cor,
pels camps i prats o fins al riu,
car, si no es mou, un gos no viu.
I, puix que jeu tot el sant jorn,
quan se’n va sol, bé pot fer un born.

Al mas dels Pins, hi ha un gat ros
que, si mai surt, surt amb un gos.
Tot sol, sols va pels volts del mas;
més lluny, tot sol, ja no hi fa un pas.
Mes, amb un gos, si pot ser el brac,
va al bosc, si cal, i al riu i al llac.
Si té son, dorm; si té set, beu,
i al banc del mas, si hi cap, hi seu.
Té la mar d’anys, és flac, va coix:
és, en un mot, un moix ben moix.
Mes, no se sent ni flac ni vell,
si el brac, quan surt, el vol amb ell.

I en fi, breus mots pel que fa al rat,
el sac dels cops del gos i el gat.
És puix que hi viu, un rat de camp
que fa ben just, tres quarts de pam;
un rat de camp nat en ple bosc
i que, per tant, és un xic tosc.
És de pèl gris, d’un toc poc clar,
de gos com fuig, si fa no fa.
Viu en un cau, al mig del blat,
un lloc al pèl, doncs, per a un rat.
Quan té el pap buit, surt del seu niu,
mes no va lluny del sot on viu.
Es fa un bon tip de grans de blat,
i al cau de nou. És el seu fat.

I, un cop he dit com són tots tres,
ja vaig al gra, si no us fa res.

Un jorn de juny, quan mor el sol
i el bon brac blanc se’n va a fer un volt,
el gat, tot prest, li surt al pas:

- Jo vinc amb tu- li diu-. On vas?

- On vaig? No ho sé. Més que a cap prat,
al riu, al bosc o als camps de blat.

- Al bosc, has dit? No t’ix del pom
que deu ser ple de gom a gom?
Fent tan bon temps, a bosc, de nits,
tot són tuts, llums, ralls, cant i crits.
I al riu, ull viu!, que més d’un cop,
hi vas ben sec i en véns ben xop.
Com que hi van nois que hi fan mal joc,
ni al riu ni al bosc no són bons llocs.
Si mai hi vaig, de tant en tant,
és quan fa fred, que els nois no hi van,
ja que, et sóc franc, no em fan cap goig
el grups de mecs que, a tall de boig,
més de set cops, a cops de roc,
m’han pres per fit de llur foll joc.

- Jo hi vaig, al riu, quan el sol cou:
hi prenc un bany i em tens com nou.
I al bosc, si hi vaig, hi vaig de jorn,
que, al pic del sol, és com un forn.
Pel que fa als prats, com que és el temps
que els bens hi van, fan tuf de fems.

- Doncs, preu per preu, si em creus a mi,
fem cap al camp.
- Quin camp vols dir?
- El camp de blat del coll dels Brucs.
Oi que ja hi saps?
- Sí, a ulls clucs.
- El vent hi bat el blat, ja ros,
i els rats hi van, de dos en dos,
per mor del gra que hi ha pel sòl.
- Dius que hi van rats?
- Més que hom no en vol,
i, cap al tard, hi són a cents.
- I doncs, què fem? Jo hi vaig. Hi véns?
- Et prenc pel mot: al camp de pet!
- I em dol pels rats: n’hem de fer net!

I, dit i fet, el gos i el gat
van a fer un tomb al camp de blat
del coll dels Brucs, amb set i fam
de fer un gran tec de rats de camp.

Hi van pel dret, junts i a bon pas:
el gat, tot ulls; el gos, tot nas.
Un corb que els veu els diu molt ronc:
“A fe de Déu que feu bon tronc!
Mai no s’han vist, ni al rost ni al pla,
tan braç a braç un mix i un ca”.

Ni el gos ni el gat no en fan cap cas,
del dir del corb: no s’ho val pas.
Van a bon trot, de dret al camp,
ni a pas de bou ni com un llamp.
Tot va com cal, fins que ve un clot
on el gat cau i perd el trot.

- Al trot, al trot! Si no moix, creu
que, al camp, no hi som ni a quarts de deu.
- Noi, no puc més. Com que sóc xic,
tinc el pas curt. I a més, jo et flic!
ja ho sé que el camp és un pèl lluny;
mes, com que som als vints de juny
i no es fa fosc fins que és molt tard,
fent bo com fa, no ens ve d’un quart.
Se’ns pot fer fosc? Doncs, tant de bo!,
és quan els grills fan més bon so.
- Tu rai!, quin fresc. Tu, si es fa fosc,
t’hi veus pla bé. Mes, jo sóc llosc,
quan és de nit. Per tant, car moix,
mou més els rems. Prou de fer el coix!
- Creu que, si vaig amb peus de plom,
poc és per gust: és que els gats som
gent de poc trot. I et vull ser franc:
sí que vaig coix, tinc un peu ranc.
Ja fa un quant temps, d’un cop de pal,
un noi del mas m’hi va fer mal.
- Ah!, sent com dius…

Bon jan, el ca
hi cau de ple, s’ho creu de pla.
I, a pas més lent, amb trots menys ferms,
per mig de camps, de prats i d’erms,
fent tronc de nou, el gos i el gat
se’n van tot dret al camp de blat.

El cant dels grills es fa més viu…
Les aus del bosc se’n van al niu…
Un noi que ve tot las del tros
seu ran d’un pont, o hi fa de cos…
Hom sent al lluny el crit d’un duc
i, més a prop, els brams d’un ruc,
els roncs d’uns porcs que, dins la soll,
fan guix, ben tips, al jaç de boll,
i els bels dels bens d’un folc que peix
en un gerd prat on el fenc creix…

En un rec calm, beu, amb prou set,
un mul de bast que no es té dret,
i un bou fa el tast, cuit de dur el jou,
del suc d’un toll, com si fos brou…

Fa un vent molt fluix, ni fred ni cald,
un vent de mar que sap a sal,
i se’n va a jóc, tot gai, un gaig
que sol fer nit als brancs d’un faig…

S’ha post el sol i els seus raigs d’or
ja sols fan llum als pics del nord…
El cel, que perd els tons de foc,
es va fent gris a poc a poc…

Ja es veu el camp. Tot just hi són
quan, tot de cop, ves qui sap d’on,
se sent un bruit.
- No ho sents?- li diu
el gos al gat-. Fem el cap viu!
I el gat al gos: - Pst! veig un rat
que surt d’un cau del mig del blat.
Ve cap on som. No li fem por!
Ha de ser meu tant sí com no.
Tu fas molt bot. Si et mous, se’t veu.
No pots fer un pas. Doncs, saps què? Jeu
ben llarg pel sòl, com ho sols fer.
I fes el mort!, que el rat ja ve.

I quan el gat fent el seu fet,
veu que té el rat a un salt, a tret,
“ja et tinc!”, li diu i, amb fam de drac,
li bot als lloms…i ja el té al sac.
El rat fa güells, el gat fa mèus,
i el gos, cap cot, trist, es fa creus
de com el cop s’ha dut a cap.

S’ha fet joc brut? Sols Déu ho sap.
És un cop baix? Fa de mal dir:
pot ser que no, pot ser que sí.
“Per què m’ha dit que fes el mort?
- es plany el gos-. No tinc pas sort.
El cor em diu que, amb trucs i brocs,
el moix, gat vell com n’hi ha pocs,
per bé que sap que no s’hi val,
com que té el rat, em vol fer el salt.
Que el viu no fes com qui no ho sap
i, fent el met, em fes el rap.
Si es creu que el rat és seu, sols seu,
jo dic que no, que és seu i meu,
i fins, si cal, li dic clar i net
que en vull la part a què tinc dret”.

Mes, a dir ver, el dret del ca
no es veu tan net, no es veu tan clar.
Déu nos en guard!, d’un ja s’ha fet,
ja que és un cas que sol dur plet,
i en més d’un plet, si el cas s’ho du,
els drets i els fets no són tot u.

I ja té lloc, a pas de vals,
el ball del rat, amb bots i salts
i xocs i bolcs i crits i planys,
com vol un ús, vell d’anys i panys,
que és per als gats, dolç com la mel,
mes, per als rats, té gust de fel.

“No sé si el ca tem els meus plans
- es diu el gat -. Com tots els cans,
és fi de nas. Mes, com que és llosc,
no s’hi veu gens bon punt és fosc.
Si no diu res ni es mou d’on jeu,
vaig fent el ball tant com s’hi veu”.
“No en té mai prou – es diu el gos-
de fer el seu joc el vell gat ros.
El ball del rat és un vil joc,
és com fer un crim a poc a poc.
I, més que un ball, deu ser un vell truc,
mes, no li veig la sal ni el suc.
A què treu cap un joc tan lat?
Sols pot ser fruit del seny d’un gat”.
Mes, ai!, el ca ben tost ho sap,
el joc del gat a què treu cap.
“Ah llamp! Ja hi caic, ja sé què vol!

Com que fa poc s’ha post el sol
i jo, de nit, no hi veig a un dit,
el viu fa temps fins a la nit.
En ser ben fosc, es deu dir el fi,
me’n vaig tot caut i el rat amb mi.
És un gat cric com no n’hi ha:
tot s’ho fa seu, res no vol dar.
Tot li fa set, de tot fa feix,
tant si és carn com si és peix.
I, a més de cric, és falç i glot
i, en fraus i furts, un cap de brot”.

Li bull la sang al bo del ca,
quan veu quin joc el gat li fa.
I gruny tot baix: “ Per si poc fos,
és porc i mig vell el gat ros.
Al mas, els gats són sis o set
i no n’hi ha ni un sol de net.
I ell, menys que cap. És l’u dels bruts,
i ho és amb tots els ets i uts.
No pren mai banys, ni si va al riu:
és que hi perd greix i en té poc, diu.
És tosc i bast, va xoix i llord
i, amb tots els gats, dorm a la cort,
i put a fems, com ho fan tots,
i, quan va fart, fa pets i rots.

Mes, quan té fam, quan té el pap buit,
sens gens de res, ni cru ni cuit,
se sap fer seus, si els veu a mà,
un tall de carn o un tros de pa,
car, si li ho cal, és llarg de dits
i no fa cas de renys ni crits.
Dels cops que rep fent com fa el rap,
duu blaus i bonys del cul al cap.
Té un trenc al front, o dos o tres,
ben bruts de sang que s’hi ha pres,
i, al dors del coll, li neix un gra
que, ecs!, ja treu pus. Quins ois que em fa!”.

El gos al gat, ell sap per què,
ni li té llei, ja no hi té fe.
Des que té el rat, el vell gat flac
no val un clau, als ulls del brac.
Des que té el rat, el vell gat ros
uf!, quin bon punt, als ulls del gos.
Com qui ho mig tem o vol i dol,
li treu ben baix els draps al sol,
bé que sap prou que el gat no el sent
i que, per tant, diu mots al vent.
“ Mes – gruny de nou -, si va fent l’orc,
li dic, a crits, el nom del porc”.
I, a més a més, diu (i ho fa a part):
“Un mort de fam no es veu mai fart,
i el gat ho és, un mort de fam-
Si fos a fer, no el vull al camp.
És un cap buit, boig com un llum
que no fa llum: fa fum i et fum.
De gruix de front, no en té mig dit,
ni té més seny que un nen de pit.
Se sent vell verd, de tant en tant,
i vol ser gall dins el seu clan;
mes, quan un jai té fums de noi,
és que ja té un peu a Sant Boi.
No sap ni fer la o amb un got,
mes, en vils arts, té prou bon dot.
Com tots els gats, que tots ho són,
és llest de dits, mes coix del front.

No es pot ser bo, temps ha que ho sé;
si no es va sol, no es va mai bé.
Amb tot, ai d’ell!, si em fa cap frau,
que sé prou bé com fer la pau,
si un xin tan vell que no es té els pets
es riu de mi i tots els meus drets.
Si em fa joc brut, no sap què fa,
car, se les heu amb tot un ca,
i un ca ben nat, si li fan tort,
s’hi fa amb les dents i els bat a mort.
Doncs, pit i al gra, que el temps és breu.
Ell creu, és clar, que el rat és seu,
puix que el té al puny. Mes, no sóc ca
si ben bé un terç no li’n faig dar.
O, pel cap baix, un quart ben tret;
no me’n cal més, ja faig el fet.
Si dic que el rat és de tots dos
- tres quarts del gat i un quart del gos -,
no em pot pas dir que no sóc just,
que faig les parts al meu bon gust.
No em sap pas greu si el lot més gros
se’n va al seu bruc. Amb un bon tros,
jo ja en tinc prou, que, fet i fet,
el rat és rat, no xai de llet.

Com li ho puc dir? Ah sí ja ho sé”.
I diu ben alt: - Ho fas molt bé!
Ets tot un as. Amb gats com tu,
el pa dels rats deu ser ben dur.
Tu vals per dos, què dic!, per tres:
ets, en un mot, un gat de pes.
I el gat li fa: - Doncs, si tu ho dius,
bé deu ser cert, si no te’n rius.
- No me’n ric pas, no, Déu me’n guard!,
que el rat és bo, si duu prou llard.
Mes, jo en tinc prou amb un bon tall,
que és carn de rat, no pas de gall.
- Eh? Què vols dir? Que en vols un tros?
No! Ni tan sols la pell, ni un os.
Que ets viu! Que et creus que tinc pa a l’ull?
Els fruits del bosc són de qui els cull,
i el rat, per tant, és meu, ben meu.
El cas és clar, com hi ha Déu!
Si no m’has dat ni un cop de mà,
quin dret hi tens, m’ho vols dir, ca?
Ja que fas plat del teu bon nas
i dels teus rems i del teu braç.
Per què no hi vas al mig del camp?
No hi veus, tot verd, un clap de gram?
Doncs, hi ha un cau i, a dins, un rat.
Ho sé del cert. No en sents el flat?
No en reps el baf? Si surt del niu,
un cop de coll i el tens tot viu.
T’hi veus amb cor? No? Doncs, bon vent!
que, els clams del gos, el gat no els sent.
Et planys per res, ets tot un cas:
o tens un sis o tens un as.
- On són tants rats com tu m’has dit?
No se’n veu cap. És que fan llit?
- Jo ja en tinc un, ja tinc el meu;
fes el que et cal, si vols el teu.
No sé què en fas, ca, de les dents.
És que ni saps, tan sols, que en tens?
Si no te’n vals quan a tomb ve,
si no en fas ús, brac, què en vols fer?
- Quan dos vas junts, tot és de tots.
- A què treu cap dir tan greus mots?
- Vull dir que el rat és de tots dos,
tant teu com meu, i en vull un mos.
- Ni un mos ni un os, no te’n vull dar,
que el rat és meu. Fas precs en va.
Els fruits de bosc, t’ho dic de nou,
són de qui els cull. I el plet es clou!
- Crec que hi tinc dret, si més no al tast.
- Sí, prou, si vols, te’l coc a l’ast.
- Si et rius de mi, no em fas cap pler.
- Doncs, net i cru, no et dec ben re
ni et vull dar un pèl del rat, ho sents?
- No sóc pas sord! Quin urc que tens!
Ja es veu, gat vell, que no ets mut;
tens molt bon bec. Que ets fill del sud?

- No sóc del sud ni sóc del nord,
ni sóc gat vell ni vinc de l’hort.
- Quin sac de nous!
- Quin llarg de dits!
- Bé, prou n’hi ha, no vull més crits!
Ja en tinc ple el bot, de tant fer el xai:
si fas el sorn, et pots fer nai,
i, si te’n fas, a mig!, per cric,
per mai no fer cas del que et dic,
que, va de bo, ja em té ben fart
el joc que em fas fa més d’un quart.
No visc al fang, com fan els cucs,
ni de brins secs, bons per als rucs.
A mi em cal carn, si res més no
de rat ben gras, que Déu n’hi do!
Si no fas cas de prec ni reny,
gat vell com ets, tens ben poc seny.
Tant si va dret com si va tort,
qui fa la llei és el més fort.
Qui vol i pot fa el que li plau.
Doncs, au!, fem parts, si vols la pau.
- Cap on fas cap? No et cap al cap,
gros cap de trons, que pots fer un nyap?
Bah!, tant se val. Si et creus tan llest
que em pot fer por un vil gest,
perds el temps, brac, no em fas pas por:
t’he dit que no i et dic que no!
Jo sóc molt jo, no sé si ho saps:
si vols naps, cols; si vols cols, naps.
Tot i que tens un rei al cos,
no em fas llei, ni de bon tros.

I es diu, tot baix: “Quins fums, el bord!
Ja que fa el gall, li faig el sord.
No em fa pas por, ja li ho he dit,
i menys, ha! ha!, quan cau la nit.
Si em fa un mal gest, si mou un braç,
jo moc els peus… i cap al mas.
I, com si res, per si s’ho creu,
brac, li vull dir, són quarts de deu.
Vés a fer guix al fons d’un pou,
que és un bon jaç, ben fresc i tou”.

Fa molt que el rat no diu ni piu
i el gos no sap, per tant, si viu.
I diu al gat: - És viu o mort
el rat que tens?
- És viu per sort.
Mes, mort o viu, és meu i prou,
com tres i tres i tres fan nou.
- És que no tens mig dit de front?
Et perds per cric.
- Com hi ha món,
tu sí que perds si, com m’has dit,
no t’hi veus gens quan és de nit.
- No tinc bons ulls, mes, tinc un braç
que et fa un cap nou, si no em fas cas.
I a cops de peu, com un mul guit,
t’haig de fer pols la post del pit.
- A poc a poc, que no sóc manc
i amb els meus dits et puc fer sang,
que, cos a cos, per brau, un moix,
val tant o més que tu, ca toix.
No tens mai fre quan l’urc et mou,
fins que has fet paf!, no saps dir prou.
Doncs, prou! Fem punt al joc de nyaus.
Bé que ja és tard per fer les paus,
no s’ho val pas que ens fem, cap verd,
a cops de puny qui venç o perd.
El cor em bat tan a tot drap,
que no em sap greu fer un cop de cap.
Ni teu ni meu. Per qui m’has pres?
Veus? Ras i curt: o tot o res!
I diu al rat: “ Ja en tens, de sort!
Vés, fot el camp, fuig de la mort!”.

El rat, ja solt, fuig com un llamp,
fent salts i bots pel mig del camp,
i es diu, tot las, ja lluny de risc:
“M’he vist ben mort! Mes, per sort, visc.
Pel punt d’un xin i els fums d’un ca,
em veig, de nou, ben viu, bo i sa.
A qui ho dec més, al gat o al gos?
Tant és! No són ni tu ni vós.
Jo sóc un rat, un rat com molts,
mes, quant a seny, els faig a pols.
I, tot amb tot, en pac del bé
que el seu mal cap els ha fet fer,
sóc franc si us dic que els en sé grat,
car, sóc com cal, tot i ser un rat.

I a ells, un mot els haig de dir,
ja que, per fi, som a la fi:
A tu, gos blanc, que et creus un rei
i, com un rei, et fas la llei,
et dic tan sols, per si et fa el pes,
que, de fer el llop, no se’n treu res,
si no s’és llop de pell i dents.
I a tu, gat ros, tal com ho sents:
¿No saps que hom diu, i sol ser cert,
que qui ho vol tot, crac!, tot ho perd?

Ho dic al mix i ho dic al brac:
no es pot dir “rat”… ni sent al sac.
i prou, res més, que s’ha fet tard.
Me’n vaig al jaç. Que Déu vos guard!”.
I, un pic al jaç, el bo del rat
es riu a pler del gos i el gat.
i el bo del rat, al cap de poc,
quan li ve son, dorm com un soc.
El gat per coix i el gos per llosc,
cap d’ells no es mou… i se’ls fa fosc.
No se’n van pas, se’ls ha fet tard.
El gos i el gat, fent llit a part,
més muts que un peix, fan nit al ras,
amb el pap buit i un pam de nas.

Des de tals fets, el gat i el gos
no s’han dit mot que moc no fos.
Des de tals fets, el gos i el gat
han fet la creu als camps de blat.
Si no tot, molt es pot dir
en mots curts, ben net que sí.
Bé ho han fet el gat i el gos,
que no són ni tu ni vós.

Mes, qui un tip, en vers, se’n fa
perd el quest, no sap on va.
i hom diu que, si es perd el nord,
no es pot fer rumb a bon port.
Crec, doncs, que ja n’hi ha prou,
que no em cal cap més rim nou,
car, si el vers fa el boig i em surt
un pèl llarg o bé un pèl curt,
per fer punt a peu de full,
quan hi sóc, me’n veig un bull.
Per tant, no en faig pas cap més;
no fos cas, si més en fes,
que, amb tants rims sens suc ni bruc,
fet i fet, sols fes el ruc,
com l’han fet el mix i el ca.
I us ho dic clar i … (1)

(1) … Ep!, prou ja!, puix que el vers, quan menys ve a tomb, em fa el boig, i té, ja hi som: Just a peu de full, és clar, d’un xic més, se me n’hi va un mot de tres cops de veu. I tant li fa tres com deu: si en té més d’un, no s’hi val. Han de ser mots curts com cal. Doncs, ves per on!, a la fi, ja no puc dir el que vull dir, i, si faig punt, com es veu, em surt un vers coix d’un peu.

AL "NOSTRE ANTON"

2011-06-06T05:30:00.000-07:00

A cada pit un bleix ... Qui us coneixia
No evitarà l'angoixa i el sanglot ...
Tot s'ha esvaït: fermesa, bonhomia,
Optimisme, virtut... S'ha esvaït tot!
No semblava possible que ens deixéssiu
I encara sembla incert el desenllaç ...
Però el destí ha volgut que reposéssiu
Un cop per sempre més ... La vostra faç
Ja no presenta arrugues neguitoses
Ombrejades de flama d'ideal...
La mort us ha endolcit... Dins les mans closes
Inquietuds i anhels han fet final...
Impolut romiatge d'una vida!
Nitidesa de cor i d'esperit!
Gaudiu, amic, la pau que heu assolida
La malda no deixant de dia i nit...
En el record punyent del nostre pit
Sempre més vostra imatge hi serà ungida

IU BOHIGAS
Salt, 3-3-33

Aquest poema dedicat al seu amic i correligionari Antoni Pujol, es publicà al núm. 56 del Poble de Salt el dia 11 de març de 1933, juntament amb una breu nota biogràfica del malaguanyat regidor republicà. Malgrat que no ho podem assegurar, és possible que aquesta nota també l'escrivís l'Iu Bohigas.

ANTONI PUJOL

Després d'una llarga i penosa malaltia, va traspassar, el dia 2 del corrent, a les 4 de la matinada, el nostre estimat amic i correligionari Antoni Puiol, regidor del Consistori d'aquesta vila. Comptava 59 anys d'edat. Era fill de Barcelona. Però des de feia molts anys que convivia amb nosaltres i es pot dir que havia fet la major part de les seves campanyes republicanes en la nostra població. Vingué a Salt amb motiu d'haver estat contractat com a parador en la fàbrica Mulleras. Un cop parada aquesta, el nostre amic passà amb el mateix càrrec a la fàbrica «Les Vetes», on romangué molts anys, fins que fou acomiadat amb motiu de no haver-se volgut supeditar a les imposicions arbitràries del patró que aleshores era ja el milionari Coma i Cros. Fou un dels socis fundadors del Centre Republicà i un dels més ferms propulsors dels ideals democràtics en el nostre poble. Repetides vegades fou elegit regidor. Quan ho fou per primera volta, degut a les seves campanyes en el Consistori a favor dels humils, es
creà l'enemiga dels elements caciquils que ho dominaven tot, i fou per la seva actuació enfront d'aquests que es féu efectiva la seva expulsió de la casa on treballava. La segona vegada d'ésser elegit regidor, el nomenaren segon tinent d'alcalde, des del qual lloc actuà sense decaïment a benefici del poble treballador. Passà l'època de la Dictadura, i, en caure aquesta, en les memorables eleccions del
12 d'abril de 1931, els republicans de Salt el portaren novament al Consistori. Durant el temps en què tota manifestació de les idees liberals era prohibida, Antoni Pujol no deixà de conspirar activament, formant part del Comitè local revolucionari. Fora de la política, es mostrà sempre l'home incansable i
organitzador de tota obra cultural i societària. A ell es degué la unificació de les tres germandats que existien al Veïnat abans de constituir-se «La Alianza Saltense». Entusiasta de l'obra educativa que representen els chors Clavé, treballà amb tot el delit per aconseguir posar en harmonia els dos que hi
havia formats en aquesta població. l encara podríem esmentar molts i molts altres trets i aspectes
de la seva actuació, l'enumeració dels quals resultaria prolixa.

L'Ajuntament, en la sessió del divendres, dia 3 del corrent, prengué l'acord següent:

«Seguidament, el ciutadà Alcalde president feu ús de la paraula per a remarcar la pèrdua irreparable del qui fou company de Consistori i insustituïble amic ANTONI PUJOL INGLES, la vida del qual s'ha extingit després d'una dolorosa i llarga malaltia. Esmentà la conducta exemplar de l'enyorat Pujol, tant en l'ordre privat com públic. Home d'arrelades conviccions democràtiques i socials, adreçà tots els seus esforços i tots els seus neguits a l'assoliment dels ideals que tan cars li eren. La pèrdua d'un valor positiu com era Antoni Pujol, passarà per molt temps entre els seus companys que amb ell havien conviscut les hores dures de lluita i les inoblidables de triomf. Acabà el President demanant a la Corporació que per tal de tributar un postrem homenatge a la memòria de l'abnegat i il·lustre company de Consistori, s'alci la sessió en senyal de dol i que l'Ajuntament sufragi totes les despeses de l'enterrament. Així ho acordem per unanimitat, tots els Regidors reunits, els quals subscriuen íntegrament les manifestacions de la presidència. »

COM?

2011-06-05T08:43:00.000-07:00

Bé et sento a dins
amb fermança de nosa estoricada
que mossega l'entranya dels instints
llaminers d'abaltir.se... Descotxada
i radiant et mostres als meus ulls
indecisos a esbatanar-se massa...
I, tanmateix, quin mar d'esculls
per atrevir-me a desplegar la passa!...
Com ets, turment
i bàlsam del meu pit? Quina paraula
et deixaria net de boires? Dent
de desig blau? Qui pararà la taula
de l'àpat de les noces amb la Ment?
Com és Ella? Qui ets Tú?
Ningú?...

L'Escala 24-08-33

L'estiu del 33, l'Iu va fer de mestre a les colònies de l'Ajuntament de Girona a L'Escala. Durant l'estada va escriure aquests "Poemes de l'Escala" que va publicar a l'Autonomista

PER QUÈ?

2011-06-04T08:52:00.000-07:00

Gira, esperit, els ulls enrera
i recompte els teus passos un per un:
no queda gaire rastre de la folla quimera
que et va cosir el rosec del més amunt,

tot just atalaiat amb pampallugues...
Però et dura el regust de tanta pols
com has hagut de trepitjar en les fugues
devers el món d'ensomni que tu vols...

I aquesta sentor d'agre de la terra,
incrustada d'espurnes de sanglot i sospir,
encara et pot dir molt d'aquesta guerra
que abrusa el perfum blau del teu respir...

L'Escala, 24-8-33

L'estiu del 33, l'Iu va fer de mestre a les colònies de l'Ajuntament de Girona a L'Escala. Durant l'estada va escriure aquests "Poemes de l'Escala" que va publicar a l'Autonomista

ELLA!

2011-06-04T08:49:00.000-07:00

Ben despullat de noses, només amb un neguit! ...
Però la melangia m'estova l'esperit
i tot turment és Ella: la joia, la recança,
el nervi compungit
i tal vegada uns ulls tacats de nit,
una punta roent de cobejança...
Deliqui de les hores somnioses!...
Ran la llacuna de les gemmes foses,
el pensament es mira nu ... I és Ella
aquesta esgarrifança de parpella
que feny llampecs de serenor...
Un misteri de goig i de dolor:
Ella, sempre Ella, només Ella!...
Voldria dir que no
a tantes ales musques que m'atenyen
teixint l'estofa blava de l'alta il·lusió!...
Però,
hi ha fatals designis que m'empenyen
a decandir l'esguard massa golut
d'ambrosies i càntics de sirena...
A pleret s'allargassa el pit retut,
amb un pessigolleig a cau d'orella
que diu tot un poema d'uns llavis i una trena ...
Ella, sempre Ella, només Ella!

L'Escala, 23-8-33

L'estiu del 33, l'Iu va fer de mestre a les colònies de l'Ajuntament de Girona a L'Escala. Durant l'estada va escriure aquests "Poemes de l'Escala" que va publicar a l'Autonomista

BATECS

2011-06-04T06:23:00.000-07:00

Passo les hores amb claror de pau
en aquest joc de sorra de platja:
el mar sembla tenebra, de tan blau,
i aquest ruixat de foc i argent que cau
congria, en el meu pit, mel i fel de solatge.

L'onada m'ha vist trist, i m'ha cridat,
i m'ha fet un llengot: - Cuita a encalçar-me! -
com si em digués... I el pit se m'ha eixamplat
i tot ha estat deliri de córrer i mullar-me.

Però aquest sol no crema solituds,
i el crit de goig no pot pas esbravar-se:
torna, esperit, als teus ensomnis muts,
sota una ombra de pins que frisen despullar-se.

I lliura't al neguit que és nervi i sang
de la dolça follia que t'acunça;
penedeix-te de viure en mig del fang
i compadeix aquest nudisme blanc
que, tanmateix, no esborra l'esclat encès de l'unça.

Que voli el pensament enllà d'enllà
a esbandir-se l'enuig que l'engavanya,
i mentrestant el sol m'escaldarà
la pell del cos i el nervi de l'entranya.

Si fos eterna aquesta fuga closa
que agombola els records d'un a un!
No hi hagués la cadena que et fa nosa,
quin bel volar, oh ment, amunt i amunt!

O si, tan sols, l'entranya deixondida
sentís, en el retorn, un bleix a prop!...
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

Ara trobo la mar descolorida,
com si alguna sirena engelosida
s'hagués begut l'atzur d'un glop ...

L'Escala, 22-8-33

L'estiu del 33, l'Iu va fer de mestre a les colònies de l'Ajuntament de Girona a L'Escala. Durant l'estada va escriure aquests "Poemes de l'Escala" que va publicar a l'Autonomista

LES TRES ROSES

2011-06-03T16:13:00.000-07:00

A...

2011-06-02T07:30:00.000-07:00

La flama roja del meu pensament,
covada en palla d'or d'ensomni,
s'enfila encara a perseguir l'atzur...
Però mig atalaia el frau ingent
que pot embriagar-la de vertigen...
Qui sap si emmena el pas a un relliscall,
i no té la fermança d'un cop de peu segur!...
El rost de l'altra banda!... La nuesa del cim!...
Santa follia d'albirar la terra!...
Puja la costa amb aire de brivall
que no en coneix la vil traïdoria...
I va fent el camí cada dia
amb un afany sublim!...

Salt, abril de 1934

SOLATGES

2011-06-02T05:47:00.000-07:00

No em manca pas l'apetit
ni potser l'avinentesa;
però em domina un neguit
molt semblant a timidesa
que em frena l'impuls del pit ...

Sóc un cor acovardit,
governat per la feblesa;
visc talment com abaltit
dins un llot d'estupidesa.

És trista ma jovenesa,
tacada d'un mal despit,
sense un gaudi; sense un crit
de joia i de placidesa ...

Algun jorn, tindré delit
per llançar-me a l'escomesa?

Però el dubte maleït,
aquell malastruc neguit
que concita la tristesa,
frena l'impuls deixondit
del meu pit ...

Tanmateix, mon cor occit
ha de vèncer la feblesa!

PETIT POEMA

2011-06-01T05:44:00.000-07:00

Tens uns ulls de mar endins
Uns cabells de groc de xeixa

Tens uns llavis purpurins
Que no exhalen ni una queixa

A frec de la teva reixa
Fa bell goig contemplar-te

Si pogués acaronar-te
Em sentiria feliç

Dóna'm al menys un somrís
I ja no podré oblidar-te

IU BOHIGAS I BLANCH

2011-05-25T14:28:00.000-07:00

Escrit de l'historiador i activista cultural saltenc Agapit Alonso, publicat al núm. 270 de LA FARGA (ABRIL 2010)

L’Iu Bohigas va néixer a Salt l’1d e maig de 1911, fill d’una família d’hortolans del Veïnat.

L’Iu va ser un home bo. Poc amant de la disbauxa, va tenir dues grans passions que varen donar sentit a la seva vida: Catalunya i els llibres.
De ben jove ja escrivia versos que enviava a la revista El Patufet. Més tard, amb l’Agustí Cabruja van publicar la revista El Poble de Salt, i poc després va començar a col·laborar a l’Autonomista dels germans Rahola a Girona. Primer publicant-hi poemes. Més tard, escrivint-hi editorials.

L’Iu, que era el mitjà de sis germans, va tenir la sort de poder estudiar per mestre. Durant la República va donar classes de català al Centre Republicà i més tard va organitzar una escola d’adults particular.

Poc abans de la guerra, va començar a sortir amb la Felipa, que seria la seva companya tota la vida. La guerra, l’exili, els camps de concentració, els van separar durant uns anys molt llargs i difícils. A l’exili, va aprofitar bé el temps i mentre treballava de peó o d’auxiliar administratiu al sud de França, es va treure el títol de mestre de català. Més tard, l’enyorat retrobament amb la que seria la seva dona, i el dur retorn plegats a casa seva, a Salt , l’any 1953, amb els seus dos fills.

L’Iu va ser un enamorat de la nostra llengua. De fet va ser el pioner a Girona i a Salt a fer classes de català durant la dictadura. Als anys 50, va organitzar el que seria possiblement el primer curs de català per correspondència que es va fer al país. Els seus fills encara guarden les butlletes amb les subscripcions dels alumnes d’arreu dels Països Catalans.

Fou un home amb molta bona memòria i quan es va retirar, passava les hores recopilant frases fetes i dites populars, escrivint versos i sobretot llegint. Fou un gran lector. Li agradava estar envoltat de llibres de tota mena, sobretot llibres d’assaig, en especial de llengua.

Els darrers anys, abans de la malaltia que se’l va endur l’any 2004, va escriure alguns poemes ben curiosos. En té un de més de cinc-cents versos (Plet per un rat, d’un gos i d’un gat) escrit només en monosíl·labs, de mots d’un sol cop de veu, que deia ell. És un bon exemple de la riquesa de la nostra llengua que ell tant va estimar.

Agapit Alonso i Pont

PARLEM D'HISTÒRIA

2011-05-24T14:11:00.000-07:00

Escrit de l'historiador i activista cultural saltenc Agapit Alonso, publicat al núm. 268 de LA FARGA (febrer 2010)

Des de la mort del dictador i després d’un llarg temps en què els poders varen establir una manera de fer i presentar les coses..., només tenien ressò i semblaven bones aquelles que realitzaven els personatges més manejables de la comunitat. Afortunadament, després d’una generació podem recuperar la veritable història i les persones significatives de veritat del nostre poble que jo més d’una vegada havia reclamat des d’aquesta revista, tot dient que la història del nostre poble era molt més àmplia que no, solament, la que representaven d’una manera oficial. I això vol dir que l’ordre, la raó i la justícia són presents avui dia a Salt, i és bo per a una societat avançada i d’una normalitat democràtica. Un exemple ben clar ha estat l’acord de tots els grups municipals de donar el nom de Teresa Pons i Tomàs a un espai de la zona del Veïnat. Gràcies.

Iu Bohigas
L’Iu Bohigas i Blanch, mestre, va néixer a Salt l’1 de maig de 1911 i va morir el 2004. Fill de pares hortolans del Veïnat. De petit anava al col·legi particular del mestre republicà Pere Gallostra, al Veïnat.
Va estudiar magisteri i va exercir a Bonmatí l’any 1931. Però ben aviat va tenir problemes perquè el tarannà republicà, democràtic i de llibertat de consciència del mestre Bohigas no va agradar al fabricant i amo de la colònia de Bonmatí. Quan el mestre va treure la creu de l’aula, el cacic va moure els fils per treure Bohigas de lloc.

Bohigas va ser un membre actiu del centre republicà, que no era la seu solament d’un partit, sinó, el lloc de trobada de tots els republicans.

També era redactor del periòdic quinzenal “El Poble de Salt”, òrgan del Centre Republicà i més tard portaveu de la Joventut Republicana.

L’Iu Bohigas formà part del Consell Municipal de Salt, representant el Centre Republicà d’Esquerres a les eleccions del 19 d’octubre de 1936. Després va anar al front i allà també ve fer de mestre. Es va exiliar a França el 1939.

A mitjans dels anys 50 va tornar i començà les classes de català a Girona d’un manera clandestina.

L’Iu Bohigas és un clar exemple de lluita activa i d’amor al país de veritat malgrat les adversitats que sofrí al llarg de tota la seva vida, mai fàcil perquè era una persona amb una gran idea i que no es deixava manipular, i amb una voluntat de ferro. Els homes que iniciaren la campanya democràtica i republicana en el nostre poble que portà la república el 14 d’abril de 1931 van ser en llur majoria exdeixebles de Pere Gallostra, entre ells l’Iu Bohigas. L’escola del mestre Pere era una autèntica forja de ciutadans lliures de prejudicis confessionals, que haurien pogut determinar la fanatització de les diferents promocions d’alumnes. Lluny de les escoles on es mediatitzaven les consciències infantils en nom d’uns principis sectaris.

Jo sempre he pensat que amb la restauració democràtica no se li varen donar tots els papers que mereixia un home d’aquestes característiques i els poders fàctics es van estimar més afavorir a elements completament manejables o ninots. I bé, doncs, per tot això, per tots els mèrits que l’Iu tenia, que no són pocs, seria injust que soterréssim en la indiferència la memòria del ciutadà Iu Bohigas. Hi tenim un deure d’agraïment i fora bo que les autoritats del poble de Salt preservessin un espai públic per al mestre Iu Bohigas. És una urgència històrica.
Agapit Alonso i Pont

EL RETORN DE L'EXILI

2011-05-23T12:19:00.000-07:00

Resum biogràfic d'Iu Bohigas al capítol SOBRE EL RETORN D'ALGUNS EXILIATS (Josep Clara) del llibre "TEMPS DE POSTGUERRA. Estudis sobre les comarques gironines (1939-1955)" - Quaderns del Cercle d'Estudis Històrics i Socials - Girona 2000.

Nascut a Salt el 1911, Iu Bohigas Blanch va estudiar magisteri a Girona i l'exercí, durant un temps, a Bonmatí. Va ser redactor del setmanari El Poble de Salt, president del Centre Republicà i regidor de l'ajuntament en representació del Centre Republicà, entitat adherida a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la guerra va participar en l' ofensiva al front d'Aragó i s'afilià al PSUC.76

A França, després de sortir del camp de concentració de Setfonts, va residir a Perpinyà, Estagell i la Torre de França. El 1948, aprofitant el temps d' una malaltia, es va treure el títol de mestre de català, que li fou atorgat per Pompeu Fabra.

Arran dels viatges que familiars seus realitzaren a França per poder-s 'hi entrevistar, el sergent de la Guàrdia Civil de Salt el descrivia així, el 24 de novembre de 1948: "Bohigas fue de ideal izquierdista y simpatizante del funesto Frente Popular, siendo de regular conducta y desafecto al Régimen, marchó para Francia a la liberación de Gerona". En un informe anterior s'especificava que era "de ideas izquierdistas, aunque no se le conocen hechos delictivos".77

Va retornar a Salt el mes d'octubre de 1953.78 Professionalment treballà en el camp de les assegurances i en una gestoria. També oferia classes de català per correspondència i esdevingué el precursor dels professors de català gironins.

74. L'Autonomista, 29 de juliol de 1936.
75. AGCG. expedient 308/43, lli gall 568.
76. Per a una visió general , cf. X. PLANAS, "Iu Bohigas. El precursor dels professors de català".
Revista de Girona. 186 ( 1998), p. 16- 19.
77. AGCG, expedient 235/13, lligall 496.
78. AGCG. expedient 105/5, lligall 388.

IU BOHIGAS, EL PRECURSOR DELS PROFESSORS DE CATALÀ

2011-05-22T11:56:00.000-07:00

Article de Xevi Planas, amb fotografies de Josep Ma. Oliveras, publicat al núm. 186 de la revista de Girona (Any 1998)

Al començament dels anys 30, el saltenc lu Bohigas, amb poc més de 20 anys, escrivia els articles editorials de l'Autonomista. A la meitat deis anys 50, en ple franquisme, ensenyava català per correspondència i es convertia en el precursor dels professors de català a l'àrea de Girona. Ara, als 86 anys, recorda els entrebancs que havia de superar el catalanisme en aquells moments difícils de la historia del país.

—L'ambient que va viure en la seva infantesa va ser favorable al desenvolupament del seu
catalanisme?

—En certa manera, sí. Vaig néixer a la part de Salt que toca a Santa Eugènia. Els meus pares eren hortalans. Cada dia anaven a Girona a mercar a vendre amb el carro, jo era el quart de sis germans. Primer vaig anar a col·legi al Veïnat de Salt i més tard em van portar al Grup Escolar de Girona, on vaig tenir de mestre el senyor Silvestre Santaló. Era un gran mestre, com el seu germà, que vaig conèixer més tard. Ens deixava que féssim les coses al nostre gust i a mi això m'anava molt bé. Sempre m'ha agradat molt escriure. Un dia em va venir a veure l'Agustí Cabruja. No el coneixia, però de seguida ens vam fer amics. A ell també li agradava escriure i era catalanista, com jo. Tots dos vam tirar endavant una revista en català, Poble de Salt, en la qual col·laborava en Pau Masó i algunes altres persones de Salt molt actives en aquell moment. El primer número de la revista va sortir el 13 de desembre del 1930. Jo tenia 19 anys i hi escrivia una secció en la qual parlava d'aspectes de la nostra Llengua. A la redacció de la revista, el 14 d'abril del 1931 hi va onejar la bandera republicana, en un moment en què a Girona encara no s'havia proclamat la República. Llavors a Salt hi havia una gran efervescència d'activitats culturals i polítiques. Acabada la guerra, l'Agustí Cabruja se'n va anar després a Mèxic i el vaig perdre de vista, ja no vam tomar a tenir contacte mai més.

—Vostè es va vincular ben aviat al Centre Republicà de Salt...

—El meu sogre portava el cafè d'aquest centre, que era a la plaça de Sant Pere. Era un nucli molt dinàmic. S'hi feien moltes activitats: cinema, teatre, cursos, conferències... Recordo que hi havien vingut a fer conferències en Trabal, en Comorera... Vaig aprendre esperanto pel meu compte i fins i tot en vaig ensenyar al centre. Em vaig anar implicant molt en l'activitat del Centre Republicà.
Vaig arribar a ser el president d'ERC de Salt. A casa, eren molt catòlics i de vegades no sabien res de les activitats en les quals jo participava. De tota manera, el meu pare anava a missa perquè l'hi feia anar la mare, que era la que tenia un esperit més religiós. De petit, jo llegia el Patufet i hi vaig començar a publicar versos als catorze o quinze anys. Més tard, vaig escriure els articles editorials de L'Autonomista, perquè m'ho van demanar els germans Rahola, que s'encarregaven d'editar aquesta publicació. Devia ser a partir del 1932 o el 1933. Pràcticament vaig ser el primer a escriure en català a L'Autonomista. També hi publicava versos, perquè sempre m'ha agradat la poesia.

—Vostè volia ser periodista?

—Jo vaig estudiar a la Normal per fer de mestre. Vaig anar a fer el servei militar molt jove, però vaig treballar un temps de mestre a Bonmatí. També havia fet classes particulars a Salt i a Girona. A més, com que m'agradava escriure, col·laborava en diverses publicacions. Em sentia catalanista i em comprometia políticament en el que fes falta. Vaig ser regidor de Cultura de Salt al començament de la guerra, el 1936, abans d'anar al front. Però me'n vaig anar de seguida al front d'Aragó amb l'exèrcit popular. Llavors jo era del PSUC. Al front, hi ensenyava català als companys analfabets. Va ser una etapa molt dura. Vam anar reculant cap a Catalunya fins que vam arribar al camp de concentració de Setfonts, prop de Montauban. Vam estar-hi un temps llarg, sense fer-hi res de profit. En vaig poder sortir el dia que es va declarar la guerra europea. Llavors vaig anar a parar a Resiguères, prop de Perpinyà. Allà hi vivia una meva germana. Vaig treballar a la vinya i més tard vaig entrar d'administratiu a una oficina. El 1945, vaig anar a viure a Estagell. Vaig aprendre a anar en bicicleta, per poder-me desplaçar amb aquest vehicle amunt i avall. El 1948, em vaig retrobar amb la meva companya i ens vam casar per poders. Des del 1939, només ens havíem pogut veure una hora i mitja, una vegada que ella es va escapar per venir-me a veure. Aquells anys van ser duríssims.

—Quan van tomar cap aquí?

—El 1953, quan el nostre fill petit tenia tres mesos, vam tomar cap aquí. Ni a mi ni a la meva dona no ens agradava viure allà i pensàvem que si trigàvem gaire a tornar la mainada no voldria venir cap aquí, perquè ja se sentiria arrelada a aquella terra, amb el seu nucli d'amistats. El meu cunyat tenia unes oficines d'assegurances a Girona i em va poder donar feina. Després vaig treballar a la gestoria Paulí, fins que em vaig jubilar.

—No va poder exercir professionalment la seva vocació de mestre?

—No. A part de fer classes de català, també n'havia fet d'esperanto i de francès. Però no podia viure de fer classes. M'hauria agradat poder viure professionalment del magisteri. Tenia vocació de mestre. Però als de la meva generació la guerra ens ho va espatllar tot. Hem tingut molts problemes per viure i hem patit força maldecaps per arribar al final del mes. La guerra va ser molt dolenta, però la postguerra encara va ser pitjor. No teníem res per menjar.

—Com va aprendre el català?

—El vaig aprendre pel meu compte, a la Normal. El 1945, vaig patir una pleura i també vaig aprofitar el temps per treure'm el títol de mestre de català. En Pompeu Fabra, que vivia a Prada, relativament a prop d'on m'estava jo, me'l va donar i em va posar una molt bona nota. Jo volia que ell em fes classes. però justament llavors ell es va morir.

—Quan va començar a ensenyar català?

—Vaig començar a ensenyar català a la meitat dels anys 50. Vaig demanar permís a les autoritats franquistes del moment i no me'l van pas negar. Posava anuncis ais diaris de l'època oferint unes lliçons pràctiques de català per correspondència. "Aprenda a escribir correctamente el catalán, en casa, sin esfuerzo y en poco tiempo. Le informará Ivo Bohigas. Unión, 16. Salt (Gerona)", deia l'anunci que vaig posar a La Vanguardia, justament el 18 de juliol del 1956, coincidint amb el vintè aniversari de l'alçament de les tropes franquistes. Llavors em sembla que no hi havia ningú més que fes classes per correspondència, almenys a la banda de Girona. Fins i tot vaig arribar a tenir un alumne de Nova York. També em va escriure una vegada un autor de teatre de Cervera perquè li corregís una obra que després es va representar al Teatre Municipal de Girona.

Vaig tenir relació amb l'Albert Manent, en Miquel Arimany i altres intel·lectuals de Barcelona que es van posar en contacte amb mi en assabentar-se que jo feia classes per correspondència. També vaig fer classes al veïnat de Salt i als locals de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on vaig tenir d'alumnes en Francesc Ferrer i altres persones inquietes que treballaven i treballen pel país.

Iu Bohigas i Blanch va néixer a Salt el dia 1 de maig del 1911. Va cursar estudis de Magisteri i va treballar de mestre a Bonmatí. Va fundar la publicació Poble de Salt i va escriure, especialment articles editorials, per a L'Autonomista. Durant un breu període del 1936, va ser regidor de Cultura de l'Ajuntament de Salt, abans d'anar-se'n al front amb l'exèrcit popular. A la meitat deis anys 50, es va convertir en el precursor dels professors de català a l'àrea de Girona. Va ser el primer que en va ensenyar per correspondència i el primer que en la postguerra en va fer classes a Girona, al local de la Unió Excursionista de Catalunya, i a Salt, a la guarderia de la fabrica Gassol.

Coincidint amb la celebració dels actes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'Ajuntament de Salt li va retre un homenatge i li va concedir una placa de plata el 8 de maig del 1986, en reconeixement de la seva fidelitat en la defensa i la divulgació de la llengua catalana.

ENTREVISTA A IU BOHIGAS

2011-05-21T09:26:00.000-07:00

Portada: Lluís Mateu

Entrevista al Sr. Iu Bohigas
Periodista, ex-col·laborador de "El Poble de Salt" i soci actiu del "Centre Republicà".

Entrevista extreta del llibre EL POBLE DE SALT DURANT LA SEGONA REPÚBLICA, 1931-1936, de Josep Burch i Montserrat Vivern (Servei Municipal de Publicacions de l'Ajuntament de Salt - 1986)

1. Què va passar a Salt el 14 d'abril de 1931?

El gran esdeveniment del dia 14 d'abril es va saber a la tarda. Cap al vespre va sortir del Centre Republicà un grup de gent que formava una comitiva i va anar a prendre possessió de l'Ajuntament amb la bandera republicana, que ja era la de la I República. L'Alcalde de Salt va proclamar la República des del Centre Republicà, és tot el que recordo. El 3 de maig es va fer una festa, es van ballar sardanes a la Plaça
del Veïnat, on hi havia el Centre Republicà. Va ser festiu, no va haver-hi cap aldarull, no va haver-hi cap violència.

2. Vostè creu que la línia seguida pel poble era la mateixa que va seguir la República a tot l'Estat, o creu que es pot parlar d'una evolució diferent?

No va ésser per a tot igual. Aquí les eleccions les va guanyar la candidatura republicana. En el conjunt de Catalunya també van guanyar les esquerres, concretament l'Esquerra Republicana. Hi havia llocs on van guanyar les dretes, de tendència monàrquica, però en el conjunt de l'Estat van quedar en minoria. O sigui que a les grans ciutats, a les ciutats importants de Catalunya, van triomfar les esquerres, millor dit els republicans.

Aleshores la República era una cosa que es veia venir, la República va vèncer per una elecció popular. No va haver-hi oposició, els que n'eren contraris van acceptar la voluntat del poble. Així va passar molt dolçament sense violència de cap classe enlloc, i aquí tampoc. No va haver-hi oposició violenta, va venir més tard, la violència, va venir més tard.

3. El Marquès de Camps era un gran terratinent, fins a quin punt la seva riquesa influïa en les decisions del poble?

Era l'amo, era un gran cacic, durant molts anys ell feia i desfeia. Tenia uns quants subordinats seus, gent distingida del poble ... com ara els metges, per exemple, el veterinari, gent de carrera que hi havia per aquí. Tots eren instruments del marquès, feien la política del marquès. Era de la Lliga, el partit de dretes que hi havia aleshores, catalanista, regionalista, i ell era l'amo aquí fins que va venir l'oposició dels republicans, que tenien el seu centre al Veïnat. El Centre Republicà era situat a la plaça i d'allí va sortir la candidatura republicana que va triomfar per primera vegada.

L'Esquerra Republicana va governar l'Ajuntament durant tot el període de la República, sempre va triomfar. En totes les eleccions que es van fer, sempre va triomfar l'Esquerra Republicana aquí a Salt.

4. Com eren les relacions entre la majoria republicana i la minoria de la Lliga?

Bé, bones, perquè justament a la Lliga hi havia com a cap de la minoria en Dídac Bover, músic bastant popular, que era molt manejable. Ell sempre deia que sí. Encara que ell representava la Lliga, com que es veien en minoria, no hi posava mai oposició. Havia sentit a dir als mateixos regidors republicans que era una oposició molt mansa la que feia la Lliga. Mai no va haver-hi violències.

5. Quina creu que fou la tasca més important que va realitzar Esquerra Republicana des de l'Ajuntament?

La tasca cultural. També durant el govern republicà es van posar les clavegueres a tot el poble, que no n'hi havia. Es van asfaltar els carrers, no tots, però molts. Aquí la República va venir molt dolçament, suaument, sense violències. Però les violències van venir després.

6. Era una força important, l'Anarquisme?

Aquí a Salt hi havia un nucli molt important de la CNT, el Sindicat Unic, era molt fort. De la província de Girona potser era el més fort que hi havia, fins i tot més que a Girona, almenys si no en quantitat en qualitat. Tot i que la majoria dels de la CNT votaven l'esquerra, els semblava que pels seus interessos, era millor abstenir-se. Venien moments d'eleccions i no feien propaganda contra l'esquerra, sinó, a favor de l'abstenció, i no votar, naturalment, era perjudicar l'esquerra. Perquè els que votaven, quan ho feien, votaven l'esquerra i si s'abstenien sortia la dreta. Així i tot, aquí a Salt, en les eleccions municipals i, fins i tot, a les de diputats sempre van guanyar les esquerres, excepte les del 1933. Els anarquistes deien que havien passat coses, topades, no pas aquí sinó en altres llocs i van fer aquesta propaganda de no votar. I va tenir les conseqüències: van donar el poder a la dreta.

De fet és això, després, va passar el que va passar ... els fets d'octubre, els fets de Barcelona, la República Catalana i la consegüent caiguda de la Generalitat.

Aquí també van tancar el Centre Republicà i el Floreal, que era el centre de la CNT, i Salt va quedar sense cap autoritat de caràcter polític. Van posar un governador nomenat des de Madrid. L'Ajuntament no el van pas destituir, va continuar funcionant, però naturalment era en una situació que poca cosa tenia a fer, amb els centres d'Esquerra i la CNT tancats. No va ser fins al mes de febrer del 1936 que van venir noves eleccions i va triomfar el Front Popular, i aleshores van tomar a obrir els centres, va tomar a ser com abans.

7. Quina va ser l'actuació de l'Ajuntament davant les diferents vagues sindicals?

Aquí, l'alcalde no s'hi va oposar, a les vagues, sempre es va posar al costat dels treballadors. Malgrat que alguns cops els membres de l'Ajuntament van fer la contra, sempre que van poder es van posar al costat dels vaguistes, gent que era de la CNT i també molts socis del Centre Republicà. Els més radicals ja no venien al Centre Republicà, portaven la direcció del Floreal; amb aquests no hi teníem tanta amistat. No obstant això, quan es veien venir els moments difícils ens ajudaven. Durant els fets d'octubre van venir els principals del Floreal al Centre Republicà a posar-se a la nostra disposició pel que pogués passar. O sigui que en els moments difícils ens ajuntàvem; ara, que després passava que tots anaven per les seves.

8. Quina era l'actuació entre els socis del Sindicat Únic i els del Centre Republicà?, quina relació hi havia entre ells?

A vegades eren prou amics, però quan feien propaganda de no votar, naturalment nosaltres no hi podíem estar d'acord.

A més a més sortien tres periòdics a Salt: el de l'Esquerra Republicana, que era «El Poble de Salt»; el de la CNT, que era el «Despertar»; i per últim «L'Amic del Poble».

9. Quin va ser el paper dels sindicats agrícoles a Salt?

Els sindicats agrícoles tenien poca força, ni tan sols se'n deia sindicat, se'n deia Gremi de Sant Isidre. També els hortolans tenien dos sindicats, però eren a Girona. Els pagesos tenien el Sindicat (Gremi) de Sant Isidre dominat pel Marquès de Camps, naturalment, i era un sindicat que ben poca cosa feia, d'actes públics no en feia cap.

10. Creu que hi havia una massa popular activa o apolítica desinteressant-se dels afers del poble?

Hi havia de tot en el Centre Republicà i en el Floreal; després hi havia el Casal Saltenc, que si bé no era de dretes, la majoria dels que hi anaven ho eren, de la Lliga. Doncs aquí es feien periòdics, hi havia biblioteca, s'impartien cursos, s'organitzaven molts actes. La immensa majoria que venia al Centre Republicà s'interessava pel cinema que es feia cada diumenge, pels dies que es feien sardanes ... Ara, sempre hi havia una minoria que anava a la Biblioteca i s'interessava per tot. La majoria anava al cinema, al cafè, a llegir el diari i si hi havia extraordinari assistia a les festes.

11. Quines associacions creu que van tenir un pes en la vida de Salt?

D'aspecte cultural va haver-hi entitats corals, grups de teatre al Centre Republicà, al Floreal i al Casal Saltenc, i abans del Casal es feia al Patronat de Sant Lluís (actual Ateneu Saltenc). Hi havia un orfeó dirigit per Dídac Bover. I també hi havia dues cooperatives, una al Veïnat i l'altra a Salt, que eren bastant importants.

12. Els grans problemes estatals, com influïren en la vida quotidiana?

De tot allò que passava a Espanya, Salt n'estava sempre al corrent, però el que passava a França o a Amèrica no interessava a ningú.

13. Quin era el funcionament intern del Centre Republicà? Qui li donava suport, els obrers o la petita i mitjana burgesia?

En el Centre Republicà hi havia un cafè, una sala d'actes, un cinema, i cada any es feia una junta nova. Les campanyes electorals es feien a base de mítings. En el Centre hi anaven més que res obrers, però també hi havia petita burgesia. En el Centre Republicà no tots eren de l'ERC, sinó que hi havia un grup que era socialista. Molts, la majoria, aquells que s'interessaven per la política eren d'Esquerra Republicana. Hi havia, però, socis del CR que no ho eren d'ERC.

L'IU A LA UEC

2011-05-20T09:10:00.000-07:00

Al número 277 de la revista la Farga, a l'entrevista d'en Josep Cristòfol (En Josep sense por), llegim:

Un altre saltenc amb qui vaig tenir molta relació va ser l’Iu Bohigas. Va començar l’any 1956 o 57, quan a la UEC vam decidir organitzar cursos de català i l’Iu en va ser professor durant tres anys, després dels quals el vaig suplir jo mateix.

En una carta adreçada al secretari del l'Obra del Diccionari (6 d'agost de 1956), podem llegir al respecte:

En l’endemig, recullo la sostra suggerència d’enviar cartes a centres excursionistes del nostre país. Ja tinc l’adreça d’algunes d’aquestes entitats, puix que estic en relació amb la secció de Girona de la Unió Excursionista de Catalunya, on donaré probablement ben aviat un urs de català.

PIONER A GIRONA

2011-05-18T08:24:00.000-07:00

Al llibre Francesc Ferrer i Gironès. Un patriota al servei d'un poble (Fundació Josep Irla-El Punt, 2005) PDF llegim:

1955, setembre. Assisteix al curs de llengua catalana que imparteix Iu Bohigas, organitzat per la Unió Excursionista de Catalunya, de Girona. És el primer curs que s’organitza després de la Guerra Civil a la ciutat de Girona.

EL MEU AVI

2011-05-16T07:37:00.000-07:00

Sempre que tinc al davant alguna cosa que té a veure amb el meu avi, em venen ganes de plorar. I és possible que se m’escapin les llàgrimes mentre escric aquestes quatre ratlles. És l’única persona que produeix en mi aquest efecte, malgrat que ja fa uns quants anys de la seva mort. I no són només les llàgrimes que una néta dedica al seu avi estimat, mentre recorda com la deixava jugar pacientment, i com li cantava cançons fent-la botar damunt dels genolls fins que s’adormia; no són només llàgrimes per la pèrdua de la figura de l’avi, sempre a casa entre els seus llibres i els seus diccionaris; davant l'escriptori amb els seus papers o davant la tele mirant el Barça, assegut al menjador pelant una taronja, mentre jo li tocava les venes de la seva mà arrugada: tan savi i tan tendre! Són llàgrimes de la néta que estimava el seu avi, és clar, però també són llàgrimes d’orgull, d’adoració, d’admiració i d’enyor. Són, sobretot, llàgrimes de nena petita, d’aquelles que brollen desconsoladament i no saps perquè. Espero que s’entengui que no pugui escriure un text més llarg sobre el meu avi, perquè em poso a plorar. Només les grans persones aconsegueixen fer plorar així quan no hi són. Només el meu avi em fa sentir d’aquesta manera.

Laura Bohigas Vendrell*

* Neta de l'Iu que va tenir cura de recopilar i ordenar la documentació del seu avi.

Article publicat al número 272 de la revista La Farga

IU BOHIGAS: UN HOMENATGE

2011-05-15T07:49:00.000-07:00

Parlament del Tinent d'Alcalde d'Educació i Cultura, Miquel Berga, amb motiu de l'acte d'homenatge a Iu Bohigas per la seva fidelitat, defensa i treball en favor de la Llengua Catalana.

Aquest parlament es publicà al programa de la Festa Major de Salt de 1986, d'on l'hem extret.

La celebració d'aquest II Congrés Internacional de la Llengua Catalana ha estat el marc idoni perquè la Corporació Municipal decidís homenatjar algun saltenc que hagi mantingut una actitud de fidelitat, defensa i treball en favor de la llengua catalana. Havíem de buscar algú que amb la seva trajectòria personal hagués ajudat -juntament amb tants d'altres catalans- a fer possible que la nostra llengua no sigui avui objecte d'estudi de l'Antropologia Lingüística, sinó que, com ho prova la conferència de la senyora Berkenbusch, pugui ésser objecte d'estudis de sociolingüística. És a dir, una llengua viva que justament pel seu arrelament social planteja problemes interessants als sociolingüistes. Una llengua minoritària que demostra la seva capacitat de supervivència en una situació de llengües en contacte sense un estat i amb els esdeveniments històrics jugant-hi, massa sovint, en contra.

No ha estat difícil trobar unanimitat en la corporació quan s'ha suggerit d'atorgar un distintiu honorífic, en aquesta perspectiva, al Sr. Iu Bohigas i Blanch.

No ha estat difícil perquè en la trajectòria personal de l'Iu Bohigas tots hi detectem aquella sòbria, però tossuda i constant voluntat dels qui des de la dignitat personal han viscut "per salvar-nos els mots".

Ja des dels anys de la primera joventut, l'Iu comença amb companys com l'Agustí Cabruja -a qui fa uns mesos vàrem recordar aquí mateix- i d'altres l'aventura de publicar quinzenalment la que seria la millor revista de Salt dels anys trenta: "Poble de Salt". Una publicació no cal dir en català i amb unes inquietuds culturals que han de fer enveja i, potser, vergonya, als qui haguérem de viure 40 anys seguits de desert cultural. Deixeu-me llegir una mena d'editorial del primer número de la revista publicat el 13 de desembre de 1930, que il·lustra l'estat de salut cultural d'aquest poble 56 anys enrera:

El que segueixi els moviments de l'estat d'ànim del poble de Salt, haurà comprovat indubtablement que d'un quant temps ençà ha millorat notablement en el seu aspecte cultural; al "Centro Obrero de Cultura, Floreal", ultra les múltiples representacions teatrals realitzades, s'han portat a cap una sèrie de conferències; al "Centro Republicano de Salt" no s'han quedat endarrera organitzant igualment un cicle de conferències, altre tant ha ocorregut en l'estatge de les escoles cristianes.

Fa uns mesos una colla d'entusiastes de la cultura fundaren una entitat sota el nom força expressiu de "Grup Excursionista Germanor" amb el noble afany d'educar-se i educar a l'ensems a tot el jovent del poble física i moralment i a tal objecte procuren bastir una biblioteca -que prou falta fa al poble- on poder satisfer les seves ànsies.

No fa gaires dies, també portats per un esperit de germanor, un estol de joves aimants de les coses nostrades, han fundat un "Foment de la Sardana".

Doncs bé, nosaltres hem volgut donar un pas més en aquest aspecte. Cal considerar que Salt compta amb elements suficients per a fer una publicació local en les pàgines de la qual poder divulgar les coses que interessen al poble; i amb aquest afany desinteressat donem a la llum pública aquest portaveu amb el nom de POBLE DE SAL T, no dubtant de la bona acollida que el poble en general ens dispensarà.

Andalla

En aquest primer número ja hi trobem l'inici de la passió per la llengua que l'Iu Bohigas ha mantingut fins avui. En una secció titulada "Pro-llengua vernacla", el jove mestre de 19 anys que llavors era l'Iu iniciava unes col·laboracions a la manera de les que Pompeu Fabra havia fet a la Publicitat al qual deia -Iu signava amb el pseudònim Pal·las- "al qual des d'aquestes columnes preguem que ens perdoni l'atreviment".

En tot cas els "atreviments" de l'Iu Bohigas per divulgar -normalitzar, en diríem ara- la llengua han continuat fins avui. Durant els anys trenta a la redacció de "Poble de Salt" des d'on onejà la Bandera Republicana el 14 d'abril de 1931, "quan encara a Girona no s'havia proclamat la República", com recordava el mateix Bohigas a l'Autonomista el 1933. Fins i tot, i m'és motiu d'entranyable satisfacció, com a regidor de cultura del nostre Ajuntament durant un breu període de 1936.

Després, el front, l'exili, els camps de concentració, l'implacable consolidació del franquisme i el retorn. Iu Bohigas torna al poble els primers anys 50. Culte, discret i respetuós torna a treballar en defensa de la llengua en una situació on les institucions públiques sabien que l'ajuntament polític comportava la renúncia a la pròpia llengua. On pretendre ensenyar català era un certificat automàtic de persona sospitosa i perillosa. On segons explicava en Josep Cristòfol que juntament amb en Pau Masó i l'Emili Serra han volgut comparèixer a l'Ajuntament per donar testimoni de moltes de les coses que estic dient, per obtenir permís per fer unes classes de català n'havien de dir "classes de toponímia" o trobar-se a parlar de literatura catalana s'havia de disfressar amb allò de les "Veladas Literarias".

En aquest context, l'Iu Bohigas fa les primeres classes de català de la post-guerra a Girona. Durant els anys 55, 56 i 57 és el professor de les classes que organitza la Unió Excursionista de Catalunya al local de les Ferreries Velles de Girona. El secretari de l'UEC, en Josep Cristòfol va substituir l'Iu, continuant les classes uns anys més.

Mentrestant, l'Iu inicia l'any 19561a seva aportació més original i potser la més efectiva en les condicions d'aquells anys: les classes per correspondència. A Gràfiques Bat li imprimeixen un fulletó on l'Iu descriu el seu mètode i les condicions d'inscripció. Per donar publicitat a les seves "Lliçons Pràctiques de Català per correspondència" posa petits anuncis als diaris de l'època, naturalment en castellà. Així veiem com el 18 de juliol de 1956, Iu Bohigas celebrava d'una manera personal el 20è aniversari del "Alzamiento Nacional" inserint a "La Vanguardia" aquest anunci: "Aprenda a escribir correctamente el catalan, en casa, sin esfuerzo y en poco tiempo. Le informara Ivo Bohigas. Unión,16 Salt (Gerona)". Els anuncis s'anaven publicant a diversos diaris i a revistes catalanes de l'exili i, d'aquesta manera, per correspondència la passió per la divulgació i l'estudi de la Llengua d'Iu Bohigas arriba durant anys des de Barcelona als racons més inversemblants de Catalunya o a ciutats tan allunyades com Nova York.

Finalment -i per no fer-me carregós- voldria recordar que Iu Bohigas fou també la primera persona que féu classes de català a Salt després de la guerra. Fou durant l'any 1962, i les classes trobaren tota mena de dificultats. No fou possible fer-les ni al Patronat Parroquial i alumnes i professor s'hagueren de "refugiar" a la Guarderia de la Fàbrica Gassol gràcies a les gestions de la Srta. Magda Capdevila, autèntica animadora de la vida cultural a Salt durant aquells anys de la seva estada al poble. Algun alumne d'aquelles classes recorda encara com aquella activitat pedagògica era consentida però vigilada ritualment per la parella de la guàrdia civil.

Són alguns exemples d'una trajectòria i d'unes actituds clares, coherents, valentes i constants de fidelitat i defensa de la llengua. És per tot això que, havent recollit diversa documentació i testimonis personals, que vaig tenir l'honor de proposar al Ple de la Corporació l'atorgament de la placa de plata que preveu el Reglament Especial d'Honors i Distincions al Sr. Iu Bohigas i Blanch amb la següent inscripció: "L'Ajuntament de Salt al Sr. Iu Bohigas i Blanch, en reconeixement de la seva fidelitat i defensa de la Llengua Catalana". L'Ajuntament Plenari ho aprovà per unanimitat. Vaig proposar, també, que la placa es lliurés, excepcionalment, fora del Saló de Sessions per fer-ho coincidir amb els actes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Cedeixo, doncs, ara, la paraula al Sr. Alcalde i li prego que faci el lliurament de la placa.

Gràcies.
Salt, 8 de maig de 1986

DEL PERIODISME A LES CLASSES DE CATALÀ

2011-05-15T04:33:00.000-07:00

Entrevista a l'Iu Bohigas publicada al PUNT DIARI el 21 de juliol, de 1985

A l'edat de setanta-quatre anys, Iu Bohigas gaudeix d'un merescut descans que transcorre plàcidament entre les poblacions de Salt i de Pineda. Un temps enrera, quan tot just acaba de complir els dinou i l'eufòria juvenil se sumava a l'efervescència d'un país il.lusionat amb una república que ja es començava a flairar, va participar, al costat d'Agustí Cabruja, en l'infantament del «Poble de Salt», que compartí al costat del «Despertar» i «l'Amic del Poble» la informació escrita d'uns anys tumultuosos previs a la guerra civil.

Tot s'inicià amb la caiguda de Primo de Rivera i la posterior renovació d'ajuntaments. A Salt, fou Emili Pibernat el que passà a ocupar el lloc de màxima responsabilitat en l'ajuntament; allà es trobà amb Bertomeu Muñoz, i entre els dos anà germinant la idea de crear un periòdic per a la nostra població. La idea va anar endavant i carregaren la tasca del seu naixement a les espatlles d'Agustí Cabruja, cadiraire de professió i autodidacte, que a base d'un gran esforç personal havia aconseguit una formació intel·lectual gens menyspreable.

L'Agustí Cabruja sabia que jo escrivia poemes i havia publicat alguna cosa a «l'Autonomista», el periòdic dels germans Rahola, i em demanà que l'ajudés en la realització d'aquell projecte. Era encara l'any 1930 quan traguérem el primer número al carrer; com que Emili Pibernat professava unes idees republicanes i Bartomeu Muñoz era partidari de la Lliga, els primers números tenien un caràcter políticament neutre, que a poc a poc s'anà decantant cap al costat republicà, fins a convertir-se en l'òrgan oficial de les Joventuts Republicanes de Salt.

PERIODICITAT VARIABLE

La periodicitat del «Poble de Salt» era en principi quinzenal, però les circumstàncies puntuals solien modificar-la habitualment. lu Bohigas solia responsabilitzar-se dels articles de caire polític i alguns comentaris de la vida social i cultural del poble. Sense les presses que imperen avui dia en els mitjans de comunicació i en el conjunt de l'activitat, aquells periodistes locals de principis dels trenta anaven confeccionant tranquil·lament els seus articles fins que tenien els quatre o vuit fulls del periòdic complets; llavors els portaven a la impremta i quan s'acabava la impressió sortia al carrer sense gaires maldecaps.

La part gràfica es cobria essencialment amb dibuix, ja que la fotografia no estava a l'abast d'aquest tipus de publicacions. Nosaltres teníem un col·laborador -li dèiem el «noi del mestre» - que es dedicava a fer caricatures molt gracioses de personatges de la població. Es deia Ramon Moreno i firmava amb el pseudònim de «Noi». De tota manera, aquelles publicacions eren quasi essencialment de lletres, que la gent devorava àvidament, contràriament al que passa avui dia, que preval absolutament la imatge, fins al punt que el lector es mareja quan veu un bloc de lletra compacte sense «estampes» intercalades.

Ja s'ha dit que el «Poble de Salt» compartia la seva influència pública amb el «Despertar» i «l'Amic del Poble». El primer era de la CNT i es publicava fonamentalment en castellà, amb inclusió d'algun article en català. «L'Amic del Poble» sortia al carrer sense cap tipus de signatura que permetés identificar els seus progenitors. No arribàrem a saber exactament qui el feia, tot i que per les concepcions ideològiques que normalment s'hi exposaven, es veia clarament la seva vinculació amb la Lliga. Es publicava íntegrament en català, igual que el «Poble de Salt».

L'activitat periodística d'Iu Bohigas fou més aviat curta, ja que s' inicià a principis dels trenta, i amb l'esclat de la guerra es va veure obligat a anar al front.

No foren sis anys sinó quatre, ja que amb el «bienni negre» els dos anys que la República fou governada per les dretes, deguts a la política d'abstenció que portaren alguns sindicats en les eleccions del 33, algunes publicacions foren clausurades i entre elles «el Poble de Salt» i «el Despertar». Amb el triomf del front d'esquerres, el febrer del 36, aparegué de nou la possibilitat de sortir al carrer, però pocs mesos després es produí l'aixecament militar i tots els projectes se n'anaren en orris.

Paral·lelament vaig mantenir col·laboracions amb «l'Autonomista» durant l'any 34, fins que es produïren els Fets d'Octubre. A partir d'aquell moment vaig deixar de publicar-hi res.

Entre els molts fets curiosos que provocaren l'aventura de publicar periòdicament, Iu Bohigas ens en destaca uns de lligats amb la capacitat crítica dels contrincants. Tant el «Despertar» com el nostre periòdic s'imprimien a la mateixa impremta. Una vegada entregats els originals, era normal que els membres d'una i altra redacció es dirigissin al lloc on els imprimien per poder veure les proves i fer-hi les correccions que encara fos possible. Quan hi anaves, miraves, evidentment, les teves, però tampoc no resultava estrany que et trovessis apilonades damunt la taula les proves de l'altre diari; llavors no podies resistir la temptació i li donaves alguna ullada. Això havia provocat situacions molt divertides, fins al punt de sortir publicada primer la crítica que no l'article que s'havia criticat.

AMOR A L'ART

El concepte de publicitat que impera en una societat de consumisme avançat com la nostra no té res a veure amb el que passava a principis dels trenta. En aquella època els periòdics no aconseguien sobreviure gràcies als requadres publicitaris que s'inclouen actualment enmig de les planes d'informació, sinó que ho feien a través dels diners de la venda i de les aportacions personals que es poguessin produir per part de persones o de grups amb afinitats ideològiques. «El Poble de Salt» es venia a 15 cèntims l' exemplar, i amb això anaven tirant. També cal dir que la redacció treballava per amor a l'art, ja que no veien ni un rar pels articles que escrivien. Periodisme aficionat, periodisme olímpic que continua mantenint-se en moltes de les publicacions locals que van fent la viu-viu per aquestes terres. Al front hi estigué poc, i tan aviat com va poder traspassà els Pirineus per coll d'Ares, passà per Prats de Molló i enfilà terres franceses. Després d'un temps en un camp de refugiats, aconseguí la llibertat per anar a !reballar i va dirigir-se cap a la zona dels Pirineus Orientals. A França vaig fer un curs de català per correspondència que havia organitzat el mestre Pompeu Fabra, que encara era viu. Va passar quinze anys per terres del francès fins que va decidir tornar a passar a l'altra banda del Pirineu. A la tornada les coses estaven molt canviades i l'afició periodística d'altres èpoques
la deixà guardada en el rebost. Mentrestant, continuà cultivant la seva afició literària a través de poemes que sortien publicats a calendaris, programes de festes o bé restaven inèdits.

Una vegada instal·lat de nou aquí vaig dedicar-me essencialment a l'ensenyament del català, en considerar que era una de les millors maneres en què podia treballar. El primer intent fou el d'organitzar uns cursos de català per correspondència, que no tingueren massa èxit, principalment per les dificultats que ens posaven contínuament les autoritats de l'època. Posteriorment iniciàrem uns cursos de català a la U.E.G. (Unió Excursionista Gironina), en què participaren moltes persones, algunes de les quals actualment tenen una certa rellevància en la vida pública d'aquest país.

Durant aquests darrers anys, Iu Bohigas s' ha entretingut amb un exercici literari ben curiós: la confecció d'una faula de més de 500 versos escrita exclusivament amb monosílabs «Plet per un rat, d'un gos i un gat» ha estat un exercici de llenguatge molt interessant i que m'ha omplert moltes hores.

ENTREVISTA (PUNT DIARI 8 de maig de 1986)

2011-05-14T12:21:00.000-07:00

Avui al vespre, al local de les Bernardes, l'Ajuntament de Salt retrà un homenatge a Iu Bohigas i Blanch, al qual lliurarà una artística placa com a premi per la seva fidelitat a la llengua catalana. Iu Bohigas va ser, probablement, el primer que va organitzar classes de llengua catalana després de la guerra, l'any 1956, en plena dictadura franquista. Acabava de tornar d'un llarg exili a França i ja es posava de nou al servei de la cultura i del poble, quan la policia encara trucava de tant en tant a casa seva per comprovar si havia desaparegut del seu domicili. A més, l'Iu Bohigas havia estat fundador de la revista titulada "El Poble de Salt", l'any 1930, juntament amb l'Agustí Cabruja. I havia col·laborat a "L?Autonomista" escrivint articles de política.

Iu Bohigas i Blanch

Organitzador de les primeres classes de català de la postguerra, rebrà avui un homenatge a Salt

- S'esperava aquest homenatge?
- No, i puc dir que m'ha sorprès l'acord de l'Ajuntament.
- És de suposar que li agrada?
- Home, no diré pas que em desagradi, però otser hi hauria altres persones que s'ho mereixerien més que jo.
- Vostè té alguna carrera?
- Sí, jo vaig fer el magisteri, però vaig exercir molt poc. Nom´és vaig fer de mestre a Bonmatí, un temps abans de la guerra.
- De què feia, doncs, quan va esclatar la guera?
- Treballava interinament a l'Ajuntament de Salt, a l'oficina que en deien de Consums, que era un impost municipal.
- I això de la revista titulada "El Poble de Salt", què?
- Sí, la vaig fundar amb en Cabruja l'any 1930.
- Quin caire tenia?
- Primer era independent, però en arribar la República es va convertir en el portaveu de la Joventut Republicana, i després de l'Esquerra Republicana.
- Fins quan va durar?
- Fins als fets d'octubre del 1934.
- I va escriure en algun altre lloc?
- Sí, vaig ser redactor del diari "L'Autonomista", amb en Dàrius Rahola.
- Què tal era en Dàrius, com a director?
- Era molt tractable i tenia molta mà esquerra.
- I què hi escrivia, vostè?
- Jo feia articles de caire polític, sobre la situació d'aquell moment.
- De quin partit era?
- D'Esquerra Republicana, encara que quan vaig anar al front, pel novembre del 36, ja era del PSUC.
- I ara?
- Ara no sóc de cap.
- Bé, parlem de les seves classes de català. Com les va organitzar?
- Sí, se'm va acudir que podia fer classes de la nostra llengua per correspondència, tal com es feia amb altres idiomes i matèries.
- Quan va ser?
- A mitjan 1956. Vaig posar uns a nuncis a "La Vanguardia" i a "Destino".
- I s'hi va apuntar molta gent?
- Una vintena de tot Catalunya i també de fora.
- De fora?
- Sí; catalans que vivien a Mallorca, a l'Aragó i fins i tot un de Nova York.
- Hi hagué represàlies?
- No, perquè jo mateix vaig anar a presentar a la "Delegación del Ministerio de Educación" si ho podia fer i em varen contestar que no hi havia pas cap lei que ho prohibís.
- I classes personals amb alumnes?
- També en vaig fer aviat. El de la botiga "La Moda", de la plaça del Vi, que ra de la Junta de la Unió Excursionista de Catalunya em va venir a buscar perquè fes un curs, aquell mateix any o el següent. Ell també havia llegit el meu anunci a "La Vanguardia".
- Recorda els alumnes que tenia?
- Una vintena de nois i noies. Entre ells hi havia l'actual senador Francesc Ferrer.
- On les feia?
- Al mateix local de la U.E.C., al carrer de les Ferreteries Velles.
- No els varen dir res?
- No. Només que la policia venia alguna vegada a casa, perquè en tornar de l'exili l'any 1953 em vaig presentar al govern civil.
- I ara no escriu res?
- Sí, però només per a mi. Ara mateix tinc una narració en vers, feta només amb monosílabs.
I l'Iu Bohigas en llegeix un tros francament ben escrit. Qui s'anima a publicar-los?

Pere Madrenys (PUNT DIARI, 8 de maig de 1986)

BIBLIOTECA IU BOHIGAS

2011-05-02T16:02:00.000-07:00

El 30 d'abril de 2011 es va batejar la biblioteca de la Coma Cros com a Biblioteca Pública de Salt Iu Bohigas. El nou nom és el resultat d'una moció que IPS va presentar al ple de l'ajuntament.

Aquesta moció va ser presentada a petició de la comissió Iu Bohigas formada per Ramon Torramadé, Agapit Alonso, Jordi Artigal, Emilia Hors, Pau Galvez, Roger Torramadé, Joan Anton Lopez, Rosa Sala i Rosa Bagué, que va creure oportú que la nova Bilbioteca dugués el nom d'un saltenc reconegut. La intenció era d'homenatjar l'1 de maig de 2011, en el centenari del seu naixement, a aquest literat i mestre saltenc que fou regidor de cultura fins que va anar al front de la Guerra Civil i després a l'exili.

EL bateig, tot i que estava programat per Sant Jordi, es va fer el dia 30 d'abril, i inaugurava, alhora, una exposició preparada per les netes del mateix Iu Bohigas que repassava fragments de la seva vida i de les seva obra.

Tot seguit reproduïm les paraules que en Miquel Bohigas va adreçar als assistents a la inauguració:

La família de l’Iu Bohigas agraïm a tots els que ens van acompanyar a l'acte de reconeixement a l’Iu. El dia 27 de juliol de 2011 va fer set anys que ens va deixar i el dia 1 de maig celebrarem els cent anys del seu naixement. I enmig d’aquests dates tan assenyalades, el dia 29 d'abril es va posar el seu nom a la magnífica biblioteca de Salt.

Volem agrair a l’Ajuntament i per extensió a tot el poble de Salt, que acceptessin la proposta de posar el nom de l’Iu a aquest espai, proposta presentada pel regidor Sr. Muñoz a instàncies de la comissió Iu Bohigas.

El nostre agraïment més sincer també a tots els membres d’aquesta comissió, i en especial a l’amic Agapit Alonso. No voldríem deixar passar l’ocasió de recordar aquí que fou el malaguanyat Ramon Torramadé qui va tenir la brillant idea de posar el nom d'Iu Bohigas a la biblioteca: no hi podia haver millor manera d’homenatjar-lo.

Pel que fa a l’exposició, hem de dir que ha estat una treball molt familiar, bàsicament dels nets de l’Iu: de la Laura, que fa uns anys va recopilar i ordenar la documentació del seu avi, d’en Miquel que ha ajudat a muntar l’exposició, i sobretot de la Roser i de l’Anna, que l’han dissenyat i portat a terme.

Una exposició senzilla, humil i discreta. Com el seu avi. Feta amb pocs recursos, però ben feta. Com la feina de l’Iu. Esperem que qui la visiti sàpiga apreciar aquesta senzillesa de les coses fetes amb el cor, i que tot plegat ajudi a conèixer una mica qui va ser l’Iu Bohigas.

Per acabar, envoltats de llibres i com a homenatge a tots el que els fan possible, voldriem citar una frase de l'Iu Bohigas, que mentre preparàvem l’exposició, vàrem trobar escrita en un paper, a dins del vell diccionari Fabra:

Gràcies al treball i a l’esforç dels nostres escriptors i lingüistes, els catalans posseïm avui una llengua literària apta per a l’expressió de tota mena d’idees i sentiments, rica, dúctil, flexible, dolça i precisa.

Reportatge fotogràfic de Pep Caballé

MOCIÓ PER AL RECONEIXEMENT D’IU BOHIGAS I BLANCH

2011-05-02T00:03:00.000-07:00

En Ramon Muñoz i Salló, regidor de l’Ajuntament de Salt, en representació del grup municipal Independents per Salt i Iniciativa per Catalunya Verds, i a proposta de la Comissió Iu Bohigas i Blanch presenta la següent moció:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS:

Iu Bohigas i Blanch neix a Salt l’1 de maig de 1911. Fill d’hortolans del Veïnat va estudiar magisteri i va exercir de mestre a Bonmatí. Amb 19 anys fundà la revista “El poble de Salt” conjuntament amb Agustí Cabruja, i el primer número sortí al carrer el desembre de 1931, moment en què a Salt hi havia una gran efervescència d’activitats culturals i polítiques.

La memòria històrica de Salt va lligada a la biografia d’aquest home enamorat de Catalunya, de Salt i de la llengua catalana, i que va proclamar el seu catalanisme i la seva filosofia democràtica al llarg de la seva vida.

Iu Bohigas i Blanch va ser Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Salt a l’any 1936, fins que va esclatar la guerra i va anar al front. Va viure una part de la seva vida a l’exili a França, i quan als anys 50 va retornar a Salt va ser precursor dels professors de català a l’àrea de Girona i Salt.

El 8 de maig de 1986, en el marc de la celebració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’Ajuntament de Salt li va retre homenatge per la seva fidelitat, defensa i treball a favor de la llengua catalana.

Iu Bohigas i Blanch és un exemple de clara actitud democràtica, home d’arguments coherents, de postulats valents i de defensa de la llengua. I ho és per a tots els saltencs i saltenques en la mesura que hem recollit els fruits de la seva voluntat sòbria però constant per tal que la llengua catalana hagi demostrat la seva capacitat de supervivència.

Salt té, encara avui dia, diversos reptes, necessitats, preocupacions,..., però cal no perdre la memòria de que de Salt, al llarg del temps, han sortit persones que han fet grans aportacions al nostre poble i més enllà.

Recordar és, per tant, ensenyar a tothom allò que ha estat i allò que és Salt,allò que som i allò que volem ser. I ho podem fer amb la coherència en les actuacions que emprenem en el dia a dia. I també amb el reconeixent a persones o fets que d’una manera o altre volem que ens identifiquin.

L’any que ve es compleix el centenari del naixement d’Iu Bohigas i Blanch. És el moment que el poble de Salt estengui aquest reconeixement a tota la ciutadania saltenca de forma perdurable en el temps. I la millor manera és posar nom a un equipament públic municipal que estigui en sintonia amb el personatge que volem recordar.

Per tot l’exposat es proposa al ple de l’Ajuntament de Salt l’adopció dels següents acords:

Aprofitar que l’any 2011 es compleix el centenari del naixement d’Iu Bohigas i Blanch per fer un reconeixement d’aquest saltenc il·lustre i estendre’l a la població de Salt.
Aprofitar el període entre la Diada de Sant Jordi i la del Primer de Maig (dia del seu naixement) per realitzar una exposició a la biblioteca municipal sobre la seva vida i obra.
Cloure l’exposició i les iniciatives engegades amb motiu del centenari del seu naixement posant el nom d’Iu Bohigas i Blanch a la Biblioteca Municipal de Salt .
Comunicar aquest acord a la seva família.

Salt, 9 de maig de 2010.

Ramon Muñoz i Salló

La moció va ser aprovada a la sessió ordinària del Ple Municipal de l'Ajuntament de Salt del dia 17 de maig de 2010