dissabte, 19 de novembre del 2011

CANDIDATURES

Editorial d'El Poble de Salt del 19 de novembre de 1932

A mesura que el dia de la lluita s'acosta, el panorama electoral guanya en claredat. Subsisteix encara el pugilat de puresa ortodoxa entre els regionalistes i els carlins. Però, naturalment, sembla que els principis van cedint a la "concòrdia" i a la "pacificació". Uns i altres es deuen donar compte que no és tan fàcil com això d'arreplegar les minories. I a veure si, amb tot, tenen treballs a arribar al "quòrum". O si pren proporcions insospitades algun enemic sense importància. Ens plaurà de saber fins on arriben, a casa nostra, el "temor de Déu" i els interessos del cupó coaligats.
Els "jabalíes" es desinflen. De bell antuvi deixaren una vacant en llur candidatura. Ben fàcil de cobrir, tanmateix. Car sempre hi ha un "tres vegades emancipat" disposat a sacrificar-se en darrera hora. Ara, però, s'ha agreujat el conflicte. Són dos o tres més ja qui s'han llevat els "colmillos". Deuen haver vist que no hi havia res a fer. "Com voleu que mantinguem cap esperança- deia un d'ells, si l'única vegada que els nostres presumptes electors ens han aplaudit ha estat quan hem manifestat que volíem fer respectar els interessos proletaris, però que també nosaltres respectaríem els de la "Cambra de la Propietat urbana?"  Ens sembla que, si el nostre Lluís Pigem no hi posa mà, els "jabalíes" hauran de tornar-se'n amb la cua entre cames.
Els d'Acció Catalana i els del B.O.C. varen tenir més pupil·la. I continuen demostrant més sentit polític i comú. No seria res d'estrany que donessin un seriós disgust al contuberni plutocràtic co-clerical reaccionari.
Dels radicals no cal ni parlar-ne. Els hauria sortit millor que s'haguessin sacrificat una vegada més. No saberen sacrificar-se admetent al "partido" totes les escorrialles de la "Unión Patriótica"? I el sacrifici havia de consistir a saber adoptar l'actitud gallarda de Simó Bofarull a Tarragona.
I la nostra candidatura? No cal ponderar-la. La seva íntima naturalesa democràtica es fa la propaganda més eficaç. No hi ha uns noms. Hi ha un partit, una ideologia, un programa concret, una disciplina, un sentit de responsabilitat. I al darrera hi ha el poble. El poble catalanista d'esquerres que vetlla ininterrompudament per la salut de la República i de l'Autonomia. Per això no ens podran titllar de massa optimistes si exposem la nostra convicció d'una victòria rotunda, a les comarques gironines i a tot Catalunya, de l'Esquerra Republicana de Catalunya. I el poble de Salt, baluard d'inquietuds ciutadanes, no serà pas una excepció.

Iu Bohigas









dissabte, 12 de novembre del 2011

LA LLUITA

Editorial d'El Poble de Salt del 12 de novembre de 1932

Per renegaire de la democràcia que es vulgui ésser, no es pot negar que aquest règim ha ennoblit les eternes baralles dels homes. Un ràpid parangó de les diverses èpoques de la Història, ens cercioraria plenament de la gran veritat de Benedetto Croce: la democràcia és la millor conquesta de la civilització. Un simple canvi de monarca exigia sovint, en temps dels visigods, un fratricidi o un parricidi. La casta bel·lígera fou sempre considerada de les més honorables. Àdhuc avui succeeix així en els països més endarrerits. La civilització, concebent el procediment democràtic, fa la llarga passa que distancia enormement la humanitat actual de la de segles enrera. La millor defensa i el millor elogi del sufragi universal -l'instrument de la democràcia- són fets pels seus propis detractors quan han de recórrer a procediments bàrbars de períodes superats per a substituir-lo. L'antisufragisme, l'antiparlamentarisme, l'apoliticisme sistemàtic són propis, normalment, dels partits retrògrads. Si organitzacions dites avançades aixequen banderes semblants, és perquè hi planen al damunt mantes influències neuròtiques. En condicions naturals, normals, la gent ha de comprendre que no són compatibles els ideals de redempció gairebé utòpica amb els procediments de lluita exhumats de l'era de l'home de Cromagnon. Veritablement, com deia Benedetto Croce, el partit del liberalisme i de la democràcia és el partit de la cultura.

De demà en vuit, dia 20 del mes en curs, el poble català tindrà ocasió de demostrar la potència política dels distints sectors que el componen. Podrà fer ús, una vegada més, dels nobles mitjans combatius que proporciona la democràcia. És curiós de remarcar, ací, un cas paradoxal. Mentre, d'una banda, els exalçadors abrandats de la democràcia impoluta, íntegra, utòpica -que és l'anarquisme- fan  incomprensibles escafinyots del sufragi universal -l'únic instrument verament democràtic-, i prefereixen les armes reaccionàries de la violència i del despotisme, de l'altra banda, els partidaris de l'obrerisme antidemocràtic, del col·lectivisme o comunisme dictatorial, no tenen inconvenient a acceptar, vinguin d'on vinguin, els procediments de combat de la Democràcia, règim que ells execren i anatematitzen.

En les comarques gironines, al nostre entendre, tot i els innombrables grups i grupets que es presenten a la imminent palestra ciutadana, la malda es desenrotllarà entre el partit popular de la Democràcia -l'Esquerra Republicana de Catalunya- i el partit inveterat dels grans interessos del capitalisme -la Lliga Regionalista. No ens hem d'entretenir a posar de manifest la significança contrastant d'ambdues candidatures. Són prou conegudes de tothom. Direm, només, perquè confiem en el reconegut bon sentit del poble gironí,  que ens sembla que el nostre optimisme esquerrà no sofrirà pas cap desencant.

Iu Bohigas

dimarts, 1 de novembre del 2011

LLIÇONS PRÀCTIQUES DE CATALÀ

Correcció d'exercicis i observacions per a l'alumne